26
de les rodes xiulen com flautes. El filòsof arriba al llindar del tàrtar,
tancat per les Portes del Dia i la Nit, custodiades per la deessa
Justícia. Les portes s’eleven fins al cel. Les Filles del Sol es lleven
els vels i murmuren paraules belles a cau d’orella de Justícia
perquè permeta entrar Parmènides al regne de la Deessa. Els
forrellats s’obrin, les portes xiulen girant en els seus enormes eixos.
Davant d’ell s’obri un abisme. Més enllà de Justícia (Diké) el filòsof
entra a l’espai d’Aletheia (la veritat) on ja no regeixen les lleis dels
mortals. La Deessa sense nom li dóna una benvinguda afectuosa,
li ofereix la seua mà dreta i li dirigeix la paraula. Entre altres
assumptes, esmenta que ha de conéixer totes les coses, “tant
l’infrangible cor de la veritat de bell cercle, com les opinions dels
mortals, per a les quals no hi ha garantia de veritat … perquè cal
que totes les coses aparents que a través del tot penetren totes
les coses existisquen en el nivell de l’opinió”. A partir d’ací, diserta
sobre els camins de recerca que es poden pensar: “L’un, que és i
que no és possible que no siga, és el camí de la persuasió (ja que
acompanya la veritat), i l’altre, que no és i que és necessari que
no siga, és el camí que et dic que està totalment ple d’ignorància.
Per tant, ni podries conéixer el que no és (ja que no és possible) ni
podries expressar-ho. Per tant, el mateix és pensar i ser. Observa,
no obstant això, quines coses absents estan fermament presents
per a la ment. Ja que no impediràs l’ésser que es mantinga sent ni
que estiga dispers pertot arreu a l’ample del cosmos, ni que estiga
ben unit. És igual per a mi per on començar, ja que arribaré al
mateix punt de nou una altra vegada”.
MV: Com has viscut la tornada a l’estudi que exercites cada cert
temps, en aquest cas per a treballar en A la vora del món?
FG: Ha sigut una tornada viscuda en total llibertat. Els últims anys
de treball al Sàhara –on he conegut gent nova i meravellosa– han
sigut principalment de treball en equip, de superar dificultats,
cosa que m’ha aportat una maduresa i una mirada més profunda
i més clara de la realitat que som. He tornat a l’estudi, als meus
dibuixos i a mirar dins. M’imagine que la vida no és una línia de
temps successiva i irreversible sinó una espiral que contínuament
s’expandeix i que et porta de sobte al mateix lloc del qual vas
partir i al que indefiniblement tornes, per a contemplar-ho amb
una mirada enterament nova, des d’un fonament que no és un
altre que l’Ésser, el Logos, el Tao, o el no-res viu que realment
som. A partir d’ací… tot.
Aguas radiantes (Aigües radiants), 2017. Aquarel·la sobre paper, 30 30 cm