25
FG: La Via de l’Ésser, o El Camí de la veritat, ens inicia en el camí
de recerca del mític poema Sobre la natura de Parmènides, la
primera part del qual s’anomena així. La sala representa l’espai
subterrani d’una caverna; és l’inframon on es desenvolupa la
narrativa visionària del poema. Com a intervenció in situ, les
parets estan pintades amb un fons negre pissarra i dibuixos
de guix, a manera de cova, sobre les quals es despleguen un
nombre de teles i papers de mida gran, i una sèrie específica de
linotips que il·lustren el poema presocràtic; alguns dels linotips
il·lustren la Via de l’opinió dels mortals, una cosmogonia a la qual
Parmènides dóna forma en la segona part del poema. Aquesta
sèrie pictòrica recull la comprensió essencial del meu projecte,
una veritat senzilla i bella: “Si volem créixer, convertir-nos en
vertaders homes i dones, hem d’enfrontar-nos a la mort abans
de morir. Hem de descobrir el que és per a poder escapolir-nos
entre bastidors i desaparéixer”.
MV: La caverna reverteix a la coneguda al·legoria de Plató.
FG: Parmènides va posar els fonaments de la metafísica i de la
lògica, i la seua influència sobre Plató va ser immensa, encara que
Kingsley sosté que l’atenés va manipular interessadament la seua
herència i la seua figura. En l’al·legoria de la caverna, una metàfora
sobre la situació de l’home respecte al coneixement, Plató reprén
els camins cap a la veritat de l’ésser d’Heràclit (sobre el mudable)
i Parmènides (sobre l’etern i l’imperible) i els conjuga donant
més validesa a la via de Parmènides. L’al·legoria succeeix dins
d’un espai cavernós. En aquesta, Plató explica la seua teoria de
com podem captar l’existència dels dos mons: el món sensible
(conegut a través dels sentits) que són les ombres que veuen
els presos a la caverna, i el món intel·ligible (només assolible
mitjançant l’ús exclusiu de la raó) que és el món il·luminat a
l’exterior de la gruta. Aquesta al·legoria pot estar inspirada en les
pràctiques d’incubació que relata Kingsley. La incubació era una
sort de pràctica meditativa feta en posició estesa i en immobilitat
absoluta. Quan es feia amb mestratge portava a la hêsychia, a la
“mort aparent”, al somni conscient i revelador i a estats alterats
de consciència a través dels quals els iniciats en el culte d’Apol·lo,
com ho era Parmènides, rebien tot tipus de coneixements.
MV: Trasllades tot l’esdevindre del poema a la realitat plàstica?
FG: De l’acció que es desenvolupa en el poema extrac imatges
i personatges que represente en una sèrie de teles i papers,
entre aquests, Helíades (les filles del Sol), Aletheia (la veritat), Les
Portes del Dia i la Nit , Logos, Aigües radiants, Papallona de foc,
El vel de maia; la representació no és realista, la idea prioritària
és visualitzar conceptes i percepcions que les diferents escenes
invoquen o el visionari d’aquestes. Si bé, en la sèrie de linotips
hi ha un plantejament figuratiu, en La incubació, Les herbes
d’Asclepio, Arbre de la saviesa, Celebració de Gaia, i en tots
els altres. Com has vist en el meu estudi, les tècniques i el
tractament de la imatge és molt diferent en les teles, els papers
Mis raíces (Les meues arrels) de la sèrie Sobre la naturaleza. Linotip, 70 x 100. 1/1 (detall)
i els gravats. Dels colors brillants al blanc i negre; dels colors
líquids i les veladures a l’alt contrast gràfic i els sòlids negres
dels lli-gravats. Aquesta complementarietat es potencia de
manera teatral en pintar les parets de la sala de negre, com un
fons unificat que evoca la caverna, l’inframon, el subconscient, la
foscor, la nit, la mort i el silenci.
MV: Les tècniques són molt diferents, fins i tot el tractament
del color, lluminós en una sèrie i en una altra tenebrós; però,
curiosament, els foscos linotips s’assemblen a rayogrames,
invoquen la llum. Tot recorda la teua inclinació cap a l’oníric.
FG: És la foscor la que cal travessar per a arribar a la llum, és
el dolor que et fa aprendre, és a través del ritual iniciàtic que
comprendrem, sentirem i sabrem. No és en el nostre intel·lecte on
ens transformem, sinó dins del cor; on perdrem la por a la mort...
És el recorregut del filòsof. Com s’explica en el poema, Parmènides
és portat, transportat, impulsat pel poderós anhel de la veritat en
un carro, tirat per egües i guiat per les Filles del Sol, a través dels
Estatges de la Nit. Tot en el poema és femení. Els eixos trepidants
Las Hijas del Sol (Les Filles del Sol), 2017. Aquarel·la i acrílic sobre paper, 150 x 500 cm (detall)