14
Jugant al parchís en el Carrer Desè amb Avinguda Setena, Bogotà. Curs Materialització I,
Universidad de Bogotá Jorge Tadeo Lozano. 1998
FG: Quan permet fomentar tota classe de jocs. En un altre
seminari a Bogotà desenvolupem jocs a l’espai públic per a
pensar en els usos del carrer, ens vam introduir en el flux de les
coses des d’un posicionament més pròxim a l’art com a pedagogia
que a la pedagogia de l’art. M’interessa l’educació com la pràctica
de la llibertat, com narra bell hooks en el seu assaig Teaching to
Transgress, sobre la transgressió de fronteres racials, sexuals o de
classe per a aconseguir el regal de la llibertat. Si abans parlàvem
del concepte frontera en la meua obra primera, fonamentada
en les categories espai-temps amb formes neoconceptuals, des
Volant publicitari del museu del calrrer. 1998
de llavors m’he aproximat a conceptes més concrets, polítics,
en el sentit que enuncia hooks… Des de l’etapa de Colòmbia, i
especialment des dels últims anys en continu contacte amb el
poble sahrauí, recerque qualsevol tipus d’eina eficaç per a trencar
les fronteres que ens aïllen en l’illa en la qual a cada estona es
converteix l’art i la vida en general.
MV: En l’estada a Colòmbia expandeixes la naturalesa
comunicativa, i per tant participativa, implícita en la teua pràctica.
Les tàctiques nòmades, el détournement o deriva (no en va un
dels teus referents és el situacionisme), que denomines “una
antropologia subjectiva”, són part del teu quotidià.
FG: Reprenc poètiques com la que resumeix una frase del
subcomandant Marcos; ve a dir que hem de permetre’ns
flexibilitat perquè la quadrícula de les nostres idees
preconcebudes puga abonyegar-se a base de trobades
amb la Realitat (amb majúscules) i convertir-se en una roda
autopropulsada que conduïsca el projecte.
MV: En aquells anys les teues trobades són amb una doble
Realitat, la urbana de Bogotà i la de gran biodiversitat de
Colòmbia.
FG: Només arribe entre a formar part del col·lectiu
Cambalache12, amb el desig compartit de fer art a través de la
barata, de la pràctica d’economies alternatives de la imaginació,
d’escometre una recerca de “fets poètics” en l’espai urbà, que
resignifiquen les relacions socials de la vida quotidiana. Vam
emprendre el museu del carrer13, una activitat de redistribució
informal d’objectes, que promou l’espigolada i el reciclatge
cultural, i l’intercanvi no monetari de béns i serveis. En aquesta
deriva poètica/política pels barris de Bogotà, principalment
El Cartucho, un dels més marginats, ens inspiraven fonts
diverses, entre aquestes Assaig sobre el do, de Marcel Mauss.
A través d’un instrument, el veloç –un carro de rodolament
usat pels reciclaires del barri, i posteriorment rifat entre els
seus habitants–, vam córrer l’experiència de submergir-nos i
compartir històries de vida en aquest lloc ferit, condemnat
a l’exclusió social en benefici de la gentrificació. El carro de
rodolament transporta una col·lecció nòmada que va canviant
per cada lloc que passa a causa de la barata, i propicia
nombroses accions (dins i fora del país) lúdiques, sonores,
docents o edicions, amb les quals ens interroguem, entre altres
coses, pel paper de l’artista en el món real o què significa l’art
i la “comunitat”. Entre les edicions, dos números del diari El
Plante; el primer és el monogràfic museu del carrer i el segon
recull el quefer entorn de les plantes.
MV: D’on ve el nom del diari?
12. Amb Carolina Caycedo i Adriana García; en diferents moments participen Luisa Clavijo, Gustavo Sánchez, Raimond Chaves i Alonso Gil.
13. A proposta d’Adriana i Luisa. http://museodelacalle.blogspot.com.es/