23
MV: De quina manera A la vora del món trasllada el poema de
Parmènides?
FG: A la vora del món és la invitació a un viatge iniciàtic, que
se submergeix al mar Mediterrani, en les nostres pròpies
arrels, de la mà de l’enigmàtic poema, considerat el primer
text de la filosofia occidental, que ha desafiat a tots els seus
intèrprets durant més de dos mil cinc-cents anys. De la mà del
filòsof d’Elea, escomet un recorregut d’autodescobriment que
transforma la visió dels nostres orígens, i desperta una cosa
oblidada o que ens han fet oblidar. Les llavors de la nostra
pròpia tradició cultural occidental contenen un coneixement
espiritual intrínsec, una saviesa encaminada a transmutar el
concepte del real. Aquest projecte artístic no versa sobre fets
reals ni ficticis. Versa sobre una cosa més estranya, comparada
amb la qual el que considerem realitat és mera ficció. Tracta
sobretot de l’engany.
MV: En quin sentit?
FG: De l’engany absolut del món en què vivim, així com del que
hi ha darrere. L’aprenentatge del que veritablement som és un
fil ininterromput de comprensió que s’estén al llarg de tota la
història, i a través de quasi totes les cultures, i al qual s’al·ludeix
com a “saviesa perenne”. Aquesta saviesa ens fa comprendre,
entre altres coses, que la separació entre l’objecte i el subjecte
no és més que una il·lusió dels sentits, i que, més enllà dels
sentits, el món és un Tot continu i no-dual. Aquest és el viatge
cap a un penya-segat, a la vora d’un Mediterrani tumultuós, on,
com he comentat, imagine el nostre paisatge com una utopia
transcultural d’una sola riba, que conserva en el seu esperit tot
el que crea la Unitat. Qualsevol que ací ens va portar, haurà de
portar-nos de retorn a casa.
MV: Llig A la vora del món en clau de mitopoiesi o gènere que
reactiva el mite; en el sentit que Wu-Ming li dóna d’eina per a
travessar la “nit en l’ignot (el desert, les fases d’incertesa en el
conflicte social)”. Com et planteges traduir aquestes idees en els
quadres que crees per a l’espai que se t’adjudica?
FG: Tot i que és un projecte pictòric executat al taller, me’l
plantege com una obra específica. Utilitze l’estructura de dues
plantes de la galeria per a articular el discurs o narració. La
narrativa parteix, d’una banda, del poema de Parmènides, de
la recerca sobre ell mateix, i de les reflexions filosòfiques de
remarcar la “saviesa perenne”; i, d’altra banda, d’emocions
derivades dels esdeveniments que se succeeixen al Mediterrani.
No puc deixar d’imaginar-me com un migrant en un penya-segat
davant del mar, fugint de l’infern de les guerres i contemplant
el profund mar blau. Representar en un mural l’oceà i les ones,
metàfora de la naturalesa no dual de la consciència i la forma,
em permet obrir-me a un món en conflicte des del fonament de
l’ésser: les ones passen, l’oceà roman. El nostre cos psicofísic
mor, però la nostra vertadera realitat és l’ésser il·limitat, informe,
immutable, indivisible i etern del qual ens parla Parmènides. Per a
mi, la saviesa de l’art és paradoxal, simultània i no dual. Consisteix
en una intel·ligència holística capaç de contemplar la Unitat a
través del naufragi dels trossos trencats, i sostindre aquesta
visió no dual, alhora que la veu de protesta contra la ignorància
destructiva. Quan veiem més enllà d’un món trencat, o del somni
Argos. Embarcació de suro, inflable de plàstic i compressor d’aire, 2 x 2 x 8 m