Places categories: Territori

Tollos és una xicoteta localitat situada a la Vall de la Seta, un poble on mai havia estat. Ho he anat coneixent a través de visites successives, de la mà de les veïnes i veïns que m’han acompanyat i explicat la seua història a través de dades, anècdotes i vivències personals.

A mesura que vaig coneixent els seus habitants, els que hi viuen de forma permanent i els que van diàriament per feina, em crida l’atenció que, en un grup tan reduït, hi ha persones de procedències molt diferents: tolleres d’origen conviuen amb altres provinents d’Anglaterra, Argentina o València. Però, curiosament, totes tenen un vincle comú: Tollos és un lloc escollit per voluntat pròpia. Cap no hi ha viscut sempre. Unes ho han triat per ser el paradís somiat (bon clima, tranquil·litat, més barat que el seu país…), diverses han tornat després de la jubilació al seu lloc d’origen, i d’altres han trobat aquí el seu projecte de treball en un entorn dur però amable i saludable…

Aquest lloc idíl·lic, però, fa aigües quan s’imposen altres realitats: la permanència dels fills, la manca d’escola, la mobilitat quan s’envelleix… De vegades no és fàcil habitar el paradís.

Cada vegada que arribe a Tollos sent que tot s’alenteix i que connecte amb alguna cosa atàvica que lluita per romandre… Tanque els ulls. Pense en la idea del camp habitat i em ve al cap el so del ramat, del pastor que coneix el territori com el palmell de la mà, del grup que vertebra el paisatge.

En aquest projecte intente recuperar aquesta sensació, el so perdut que ens porta a la memòria aquest recórrer. Per això treballe amb esquellots i campanets, tractant de generar una integració del so amb el lloc, mitjançant una peça senzilla que rescata aquest objecte ancestral. La instal·lació consta d’unes quaranta estructures metàl·liques a tall de tija, de les quals van suspesos esquelles de diferents mides i sonoritats.

Pots descarregar-te ací la informació ampliada sobre la meua intervenció.

Pilar Beltrán (Castelló, 1969) compagina la creació artística amb la docència a la Facultat de Belles Arts de València (UPV). Les seues propostes sorgeixen sovint de reflexionar sobre allò més proper per entendre allò global, utilitzant elements (auto)biogràfics per parlar de l’experiència col·lectiva.

Famorca és un poble encaixat entre dos vessants: s’enfila la falda nord de la Serra de la Serrella i mira cap a la cara sud de la Serra d’Aitana. Al contrari que la resta dels pobles de la zona, els seus carrers estan orientats al nord, d’esquena al Sol. Aquesta estranya disposició s’explica per les abundants lleres d’aigua que al seu dia queien del vessant de la Serrella, petits rierols que anaven al barranc als peus del poble i proveïen els veïns i els seus cultius.

Avui, no queda rastre d’aquells rierols, però molts veïns diuen que els recorden. En parlar-hi, també remeten a La Serrella nevada de les seves infàncies. A les postals del poble, a les seues fotos de perfil, sovint apareix aquesta imatge que, segons expliquen, durava mesos, mentre que ara només aguanta una setmana a l’any. Potser producte del canvi climàtic, potser recorde distorsionat, sembla estesa la sensació que a Famorca cada vegada plou i neva menys.

Collint Hiverns pren com a punt de partida diferents elements característics de Famorca – com la nevera, la xarxa de serveis en trànsit i les festes locals–, per proposar un dia de celebració al voltant de la fabricació d’uns gelats.

Durant dues vesprades de juny ens ajuntem al voltant d’una taula plena de productes de la comarca. De la mà d’Alba Llodrà, cuinera del bar de la veïna població de Fageca, busquem recuperar sabors però també trobar-hi associacions insospitades. A la memòria de les veïnes es barregen licors, terres i fruits i, a través d’un taller de modelatge, a la seva iconografia particular apareixen pintures rupestres, elements arquitectònics i cultius autòctons.

Pots descarregar ací més informació sobre la nostra intervenció a Famorca.

La Cuarta Piel és una comunitat de pràctiques que vincula processos participatius a la cura de l’entorn. Fundada a Alacant, tradueix els processos que sustenten la vida humana a les ciutats. Ho fa mitjançant situacions hedonistes que materialitzen les relacions ecològiques d’aquests complexos processos i les apropen a una escala humana.

Durant la meua estada a Benimassot vaig fer una sèrie de rutes tant pel poble com pels seus voltants. Tot i ser una localitat les cases de la qual es distribueixen al llarg d’un vessant, en uns quants carrers, l’extensió dels terrenys i els punts d’interès al voltant s’expandeixen molt més. Gran importància i pes té el paisatge, amb totes les cases mirant a la vall on es troben, davant de la Serrella. Però potser, el que em va sorprendre més de tot el que s’havia vist i sentit a Benimassot, era l’absència de l’aigua. Tània, la veïna que em va ensenyar tots aquests llocs durant la meua estada, comenta que no havia vist mai les fonts seques. L’aigua de sobte havia esdevingut un record, un fantasma.

Aquesta idea al voltant de l’aigua és la que vaig escollir per fer la meua proposta artística, materialitzant-la en una sèrie d’elements que al·ludeixen a la importància de l’aigua sense recórrer-hi, a partir d’un modelatge en 3D. En aquest cas, em va semblar oportú fer unes xicotetes escultures que apel·len al moment de llançar una moneda a l’aigua per demanar un desig. Més enllà del valor econòmic que tenen, m’interessa molt el valor sentimental que se’ls concedeix a aquests objectes que vehiculen desitjos. Quan llances una moneda a l’aigua també llances les esperances que hi diposites, que en aquest cas podríem enfocar en el desig que torne l’aigua a córrer pel canal i les fonts del poble.

Pots descarregar ací més informació sobre la meua intervenció a Benimassot.

Lola Zoido (Badajoz, 1994) és una artista que explora la manera com construïm la nostra realitat mitjançant processos digitals. Graduada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i actualment basada a Madrid, la pràctica de Zoido se centra tant en el resultat virtual com en el material de la generació d’imatges. La seua producció combina una mirada des d’allò analític i allò poètic sobre les relacions que sorgeixen en la intersecció entre allò digital i allò físic.

La primera impressió que vaig obtindre de Benillup, després de la meua primera visita, va ser la sensació de quietud que es percep al lloc. I sent jo un artista que treballa amb allò sonor, se’m va acudir que tenia una oportunitat perfecta per casar aquesta quietud de l’entorn i el so en el meu projecte artístic.

Durant les diferents passejades realitzades a finals del mes de març de 2023, tant a l’entorn urbà, com a l’agrícola i natural de Benillup, vaig seleccionar una sèrie de punts o Llocs D’Escolta (LDE) distribuïts per diferents àrees centrant-me, sobretot, en les qualitats acústiques. En la meua intervenció he plantejat aquests punts com una invitació a escoltar el lloc d’una manera profunda i no invasiva. LDE Benillup se centra, sobretot, en una escolta creativa, no analítica de l’entorn, que considera els sons com a objectes, éssers o criatures immaterials que es barregen en la nostra percepció, en un reassemblatge infinit i momentani alhora.

A més, al mirador Vall de Travadell, he realitzat una instal·lació sonora site specific amb què experimentar una altra forma d’escolta: l’audició per inducció òssia de la peça sonora titulada Sub-Vertical. La peça està composta amb material gravat als diferents entorns de Benillup i pretén denunciar –d’una manera subtil i silenciosa però potent–, la problemàtica del talús del Barranc de Caraita que amenaça la població.