Places categories: IVAM Centre Julio González

València (07.06.23). La directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Nuria Enguita, amb les comissàries Julia Castelló i Ali A. Maderuelo, ha presentat l’exposició ‘[DOSMILVINT-I-U] [DOSMILVINT-I-TRES] = 1 encuentro’, la primera mostra del programa ‘Art i Context’ que s’obri al públic aquest dijous, 8 de juny al Centre Julio González.

L’exposició reuneix el resultat dels processos de creació i d’investigació desenvolupats al llarg de dos anys per cinc artistes del territori valencià: Diego Navarro i Darío Alva (València, 1991, i Talavera de la Reina, 1993), Claudia Dyboski (València, 1997), Marina González Guerreiro (A Guarda, 1992), Álvaro Porras (Ciudad Real, 1992) i M Reme Silvestre (Monòver, 1992).

La directora de l’IVAM, Nuria Enguita, ha destacat que “l’exposició és, en realitat, l’última acció del programa ‘Art i Context’, un dels eixos de la programació de l’IVAM, que conjumina investigació, col·lecció, exposició i mediació”. Aquest projecte bianual va nàixer l’any 2021 “amb la idea de fer de la institució un lloc privilegiat de pensament i producció artística”, va afegir-hi. Des de l’IVAM es van convidar creadors joves com Julia Castelló, Ali Maderuelo i Carles Saurí -que finalment va eixir del projecte per a fer-se càrrec de l’EACC- que programaren accions, tallers, conferències, ‘performances’, mediacions o col·laboracions.

“La idea era desenvolupar un projecte que anara més enllà d’una exposició col·lectiva d’artistes joves en l’IVAM, dissenyat des de les seues pràctiques pròpies i des d’un context connectat, per la qual cosa hi hauria artistes de dins de la Comunitat Valenciana, però també de fora”, va indicar Enguita.

Per part seua, Julia Castelló ha assenyalat que l’exposició constitueix “una trobada generacional, una mostra del treball d’una generació, la nascuda a partir dels ‘90, que, alhora, és la nostra pròpia, que desenvolupa la seua pràctica artística des d’una reacció a la inestabilitat del present i al procés d’abstracció de la realitat contemporània”.

Una reacció que, segons Ali A. Maderuelo, “pren forma a través de l’ús d’eines digitals i la construcció de narratives escapistes de caràcter especulatiu” com en les obres de Claudia Dyboski o les creacions de Diego Navarro i Darío Alva, que incorporen la IA “on s’aprecia la influència dels videojocs o la ciència-ficció”; la reivindicació del manual i el pas del temps en les peces de Marina González Guerreiro; la revisió crítica dels processos històrics en els treballs de M Reme Silvestre o els models de representació en l’obra d’Álvaro Porras.

Recorregut expositiu

L’evolució especulativa i el disseny de biomes virtuals són les claus de la investigació de Diego Navarro i Darío Alva. El seu treball ‘zgh2005os00676097731, 2023’ es materialitza, segons Julia Castelló, “a partir de tres instal·lacions audiovisuals amb imatge i so desenvolupats per intel·ligència artificial i la incorporació de l’olor”. Les peces “mostren un món especulatiu de formes de vida fictícies, una sort de bestiari pseudocientífic que submergeix l’espectador i l’interroga sobre el seu paper en un entorn marcat per la tecnologia”.

En ‘Barca, muro, orilla, unos frutos’ Marina González Guerreiro proposa un acostament líric al pas del temps a partir d’una sèrie d’elements que fan referència a l’arrel de la seua pràctica artística, en el seu taller. Xicotets objectes de cera, “estructures no immutables” de caràcter domèstic com ara reliquiaris, arxivadors o xicotets bodegons són desposseïts de la seua funció original.

En ‘Ecco’, Claudia Dyboski imagina un passat prehumà o un futur apocalíptic, una nova etapa biològica dominada per éssers immadurs, amb trets humans i restes de maquinària creada per una humanitat ja extingida. “El seu treball escultòric combina el treball manual amb elements tecnològics i materials químics a base resines i silicones o fibra de vidre”, ha explicat Ali A. Maderuelo.
La peça, de caràcter monumental, de M Reme Silvestre, ha sigut ideada ‘ex professo’, a partir del treball col·laboratiu d’aquests dos anys. A partir del concepte de fàscia (un teixit fibrós de col·lagen que serveix d’estructura i connexió del cos), l’artista planteja una lectura del cos humà a través de les relacions de codependència entre els elements que el conformen. M Reme Silvestre planteja un diàleg a tres bandes quan situa a l’interior de les escultures una selecció de peces dels fons de l’IVAM d’Eugènia Balcells, Miquel Navarro, Tony Cragg, Claes Oldenburg i Joan Cardells, un conjunt d’obres de producció recent de les artistes espanyoles contemporànies amb les qui ha treballat com Cristina Garrido i Sara Marhuenda, així com fragments d’altres peces de les artistes del programa. Segons Ali A. Maderuelo, “M Reme realitza una analogia entre aquesta estructura de fàscia i la institució museística mateixa com un cos en el qual se succeeixen diferents impactes entre els objectes i les maneres de ser i d’estar”.

Finalment, en ‘Al mirar un bosque, ver camellos’ Álvaro Porras realitza un acostament del grafit a la ‘cultura del ferrocarril’ en el territori espanyol, a partir d’una investigació centrada en els trens de la Serie 592, col·loquialment coneguts com a “camells”. “Els camells van ser una sèrie de trens de rodalia de començaments dels ‘80 on es va començar a pintar grafits. El seu treball es materialitza en diversos llenços de grans dimensions i escultures formades per travesses de fusta recuperades de les vies de tren”, ha detallat Julia Castelló.

L’artista Alberto Feijóo (Alacant, 1985) ha transformat la galeria 3 de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) en un traster per a reflexionar sobre la cara B de les ciutats, els rols i els espais que ocupen les persones i els objectes que s’hi acumulen i es col·leccionen, entre els quals, imatges.

La comissària de la mostra i directora de l’IVAM, Nuria Enguita, acompanyada per l’artista, ha presentat el projecte expositiu ‘Trascity’, que es podrà visitar des de l’1 de juny al Centre Julio González. La instal·lació, concebuda específicament per a la galeria 3 del museu, es planteja com un passeig per un carrer on el visitant es pot detindre en cadascuna de les estances o transitar pel carrer principal. “La instal·lació reformula des de diverses perspectives els usos de la sala expositiva: un lloc de treball, un punt de trobada, un lloc de descans, un arxiu o un magatzem”, segons Enguita.

Cadires entapissades, sofàs i pufs —que Feijóo denomina “dispositius de descans”—; columnes fotogràfiques a manera de pilars; caixes, i objectes, que podrien estar emmagatzemats en un traster, ocupen les cinc estances en les quals s’ha dividit la sala, cadascuna de les quals representa els cinc rols d’Alberto Feijóo: l’artista visual, el col·leccionista, el fotògraf, l’acumulador i l’aprenent. “Són rols universals. Personalitats o activitats diferents que ocupe de manera simultània per a fer front a una realitat complexa, inestable i precària”, va explicar el creador.

Una mudança de Londres a Alacant, la seua ciutat natal, va ser el catalitzador del projecte. ‘Trascity’ fa referència a un lloc físic, un local comercial de lloguer de trasters que està situat al carrer alacantí on viu l’artista. “No obstant això, és també un espai mental: trash és una de les maneres d’anomenar el fem en anglés, i tras un prefix que significa el que està darrere, o el que ve després”, va explicar la comissària. ‘Trascity’ seria llavors, literalment, el que està darrere de la ciutat i, metafòricament, les seues deixalles, el que deixem arrere. Per a l’artista, “‘Trascity’ és un collage de les ciutats occidentals que he transitat”, va resumir.

La imatge com a objecte

En el primer espai es mostren fotografies de xics en posicions de descans, que contrasten amb l’agressivitat de l’skyline de la ciutat. Un skyline que representa, d’una manera simbòlica, l’ambició, el poder, la jerarquia, el vessant heteropatriarcal en el sentit més violent. Per a Feijóo, aquests treballs “sorgeixen de pensar la imatge com un cos que entra en contacte amb altres i es transforma en objecte tridimensional de consum i col·leccionisme. Una imatge que podem habitar, que ens envolta i que envoltem, que s’independitza del mur i viu altres vides”.

En la segona sala es veu com el treball de l’artista està molt atent a la matèria i a les seues acumulacions. Coses apilades, muntanyes de residus, de restes, que ja no són unes muntanyes naturals, sinó totalment artificials, creades per l’home. “Multiplicitat, diversitat, mutabilitat i desplaçament continu són característiques que ens ofereix l’artista en aquesta exposició, amb les quals estableix processos d’identificació múltiples que ens permeten pensar l’allau d’imatges que conforma i ocupa els nostres cossos des de diversos punts de vista”, ha matisat la directora de l’IVAM.

Per a aquesta exposició, Feijóo ha treballat amb un ferrer d’Alcoi, Max Herrero. En el seu taller va trobar una caixa plena de xapes redones, que van decidir soldar junt amb uns tubs quadrats a manera d’asta, com si es tractara de senyals de trànsit de grandària reduïda. La ciutat és una realitat recurrent en l’imaginari de l’artista, i la part posterior dels senyals de trànsit funciona per a ell com a abstraccions urbanes, com una «cara B» que conté molta més informació que la cara principal.

A la sala dedicada al seu rol com a fotògraf, les imatges van un pas més enllà del collage fotogràfic, suposen més aviat una mise en abyme: una imatge que conté una altra, creant una ‘xarxa fotogràfica’ en comptes d’una ‘sèrie fotogràfica’. En l’última estança, l’artista construeix un gabinet de discos, revistes musicals d’èpoques passades i altres referències, relacionant imatges seues amb altres que no ho són, en un exercici d’apropiació i intervenció d’aquell material imprés que ja existia. “El col·leccionista per a mi és una figura misteriosa”, va apuntar Feijóo. “Sol ser una persona anònima i, al mateix temps, algú que té poder”.

Nuria Enguita ha conclòs la presentació destacant que Alberto Feijóo és artista visual, treballa sobretot en l’àmbit fotogràfic i es considera també aprenent, així com acumulador –sobretot d’imatges– i col·leccionista. “Com si es tractara d’un DJ, manipulant pistes de so, les imatges, pròpies i alienes, ocupen l’espai en configuracions molt diverses: sempre a partir de juxtaposicions, de vincles conceptuals i formals, en un collage en moviment”.