Places categories: IVAM Centre Julio González

Erik Satie (Honfleur, 1866 – París, 1925) va escriure en els seus Mémories d’un Amnésique: “Vaig tindre una infància i adolescència vulgars sense trets dignes de ser comptats en escrits seriosos. Així que no parláré d’elles”. La seua biografia artística, com el propi compositor considerava, va començar quan va deixar la seua Normandia natal i es va traslladar a París. Per a poder seguir els seus estudis en el conservatori de París es va instal·lar en Montmatre, on acompanyava al piano de les representacions de “teatre d’ombres” en el Chat Noir i posteriorment en l’Auberge du Clou, locals que freqüentaven Claude Debussy, Alphonse Allais, Maurice Radiguet, Miguel Utrillo o Suzanne Valadon, amb els qui Satie va mantindre una estreta amistat, així com el grup de pintors espanyols que formaven Rusiñol, Casas i Zuloaga, que van retratar a Satie en diverses ocasions. En les seues primeres obres es podia apreciar interés per les formes medievals i la música gregoriana, d’acord amb un sentit de l’humor que va impregnar les seues paròdies wagnerianes, amb les quals es va oposar a l’estètica dels impressionistes. Entre les seues obres líriques, dins d’esta línia, destacaven Le Pìege de Médise (1913) i Parade (1917), espectacle per a ballet, amb llibret de Cocteau, decorats i figurins de Picasso, i escenografia de Massine, obra que li va procurar gran renom entre els avantguardistes.

En l’època del canvi de segle la pintura va estar en l’avantguarda dels grans canvis estètics, des del simbolisme als nabis, el cubisme i dadá, Satie va ser un testimoni privilegiat d’esta evolució. Man Ray va dir d’ell que era “l’únic músic que tenia ulls” i en el seu entorn sempre va haver-hi una majoria de pintors, com Picasso o Suzanne Valadon que li van retratar, o altres amics com Brancusi, Braque, Man Ray, Magritte, Miró i Dalí que el van homenatjar en la seua obra. Satie va arribar a afirmar que “els pintors li havien ensenyat música molt millor que els músics”, i ell mateix va realitzar nombrosos dibuixos al llarg de la seua vida en els quals va recrear un món fantàstic i oníric, dibuixos que guardava a la seua habitació i que es van descobrir després de la seua mort.

Erik Satie: del Xat Noir a Dadá analitza les relacions i influències entre la pintura d’avantguarda i el vocabulari sònic d’un artista que va presentar una evolució lligada als canvis de paradigma estètic de principis del segle XX. Coincidint amb l’exposició, s´han programat cinc concerts sobre obres de Satie, amb la col·laboració del Palau de la Música, la Fundació Bancaixa i l’Institut Français. També, com a activitat complementària a l’exposició, l’IVAM ha organitzat un taller didàctic sobre les creacions musicals de Satie i la seua relació amb les arts plàstiques. El taller ha estat dissenyat per alumnes i professors de l’Escola d’Arts i Oficis de València i compta amb el patrocini de Bancaixa.

Fotografia Americana 1890 – 1965 en the Museum of Modern Art, New York és una extensa mostra, composta per 183 obres, que abasten un període de setanta-cinc anys de fotografia del Museum of Modern Art de Nova York. Organitzada pel museu nord-americà, i exhibida en set ciutats europees, aborda un període exepcionalment ric que comprén des de finals del segle XIX fins a mitjan dècada de 1960, i investiga els corrents d’este mitjà. Una proposta que amplia i genera tota una sèrie de relacions, referències i afegits a la col·lecció fotogràfica i al programa expositiu de fotografia desenvolupat durant els anys anteriors per l’IVAM.

La proposta inclou imatges de totes les figures capitals de la fotografia nord-americana moderna, entre altres: Dorotea Lange, Robert Frank, Walker Evans, Paul Strand, Edward Weston, Harry Callahan, Alfred Stieglitz o Edward Steichen. Esta panoràmica es completa amb uns/unes altres autors/autores, que generen una visió panoràmica, representada per un total de més de cent fotògrafs.

L’exposició arranca en l’última dècada del segle XIX, quan la fotografia aconsegueix una major facilitat en la captació d’imatges i en la seua reproducció, i es consolida com a nou llenguatge visual popular. El recorregut històric analitza el rebuig elitista de la Photo Secession a la condició popular de la fotografia. Un fet que es va convertir en el segell de la tradició en els anys 1920. En paral·lel, la tradició popular es va desenvolupar entorn de l’aparició de les revistes il·lustrades fotogràficament, com Vanity Fair o Life. Donant espai a la investigació i producció de retrats i fotos de moda. El relat historiogràfic de la proposta continua amb una anàlisi de l’auge del fotoperiodisme i els seus modes de veure i fer, lligats a projectes del govern dels Estats Units com la Farm Security Administration (FSA). Les aplicacions populars de la fotografia i les seues ambicions estètiques, tornen a evolucionar afegint vocabulari pictòric de l’instant decisiu, i el projecte expositiu dona mostra amb la inclusió d’obres com el llibre de Robert Frank The Americans. El recorregut acaba amb una anàlisi de l’impacte als anys seixanta de l’aparició dels mitjans de circulació d’imatge de masses, com la televisió; dispositius que van influir a artistes com Warhol o Rauschenberg.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg il·lustrat amb les obres exposades i textos de Peter Galassi i Luc Sante. La mostra ha viatjat per Europa desplegant-se a les sales de la Kunstbibliotek Staatliche Museen (Berlín), Stedelijk Museum (Amsterdam), Scottish National Gallery of Modern Art (Edimburg), Hasselblad Center (Göteborg), Musée National d’Art Moderne George Pompidou (París), IVAM Centre Julio González (València) i Victoria & Albert Museum (Londres).

L’ultraisme va ser fundat en 1918 a Madrid per Rafael Cansinos-Assens (Sevilla, 1883 – Madrid, 1964). Els plantejaments bàsics del moviment es van presentar en una entrevista realitzada per Xavier Bóveda a Cansinos-Assens per a El Parlamentario. En aquelles declaracions, Cansinos-Assens s’alineava amb les propostes d’escriptors com Tristan Tzara, Guillaume Apollinaire i Pierre Reverdy, que el poeta xilé Vicente Huidobro havia donat a conéixer en l’estat espanyol, i va proclamar l’ocàs deifinitiu del modernisme, proposant el terme “ultra” per a un moviment que donara cabuda a qualsevol tendència i modalitat literària que fora innovadora. L’ultraisme, més significatiu en el pla literari que en el pictòric, va subratllar la importància de la fantasia, d’allò pintoresc, de la màquina i del dinamisme de la vida moderna. Malgrat ser un fenomen que en literatura es va expressar, majoritàriament, en llengua castellana, també va integrar a les propostes nacionalistes del nucli format per artistes i escriptors gallecs.

Esta exposició, la primera dedicada a l’ultraisme en territori nacional, es centra en l’anàlisi del que va ser el moniviment d’avantguarda espanyol a través dels llibres i revistes produïts pels seus poetes i escriptors, i també, de les obres pictòriques realitzades pels artistes que van assumir l’ideari ultraista. En la mostra s’inclouen revistes, llibres i manuscrits juntament amb pintures, gravats i dibuixos de Robert i Sonia Delaunay, Daniel Vázquez Díaz, Rafael Barradas, Joaquín Torres-García, Carlos Sáenz de Tejada, Pancho Cossío, Celso Almàssera, Norah Borges, Antonio de Guezala, Francisco Borés, Álvaro Cebreiro, Manuel Méndez, Salvador Dalí o Rafael Alberti. L’exposició es completa amb un repertori d’obres de l’estridentisme mexicà, moviment amb el qual l’ultraisme va coincidir en afinitats avantguardistes. Junt a l’exposició s’ha programat un concert en el Centre del Carme que posa en diàleg l’ultraisme i la música, compta amb la participació del Grup Instrumental i la soprano Elena de la Mercè dirigits per Joan Cerveró.

Manolo Valdés (València, 1942) va formar part de l’Equip Crònica juntament amb Rafael Solbes fins a la mort d’este en 1981. A partir de llavors va treballar pel seu compte, primer a València, Madrid i Nova York. En la seua carrera individual, Valdés ha desenvolupat un estil personal que, si en primer moment va mantindre una estreta relació amb la pintura i llenguatge realitzat per Equip Crònica, prompte va adquirir un perfil singular. En els primers anys de la seua trajectòria, hereu encara d’alguns pressupostos fonamentals del Pop Art, va treballar pictòrica i escultòricament sobre imatges artístiques que pertanyen tant a la tradició de la història de l’art dels segles XVI i XVII, quant a la història de les avantguardes contemporànies, articulant motius d’un i una altra època.

Posteriorment, al voltant de 1989, sense prescindir d’eixa iconografia, les seues pintures accentuen l’interés pels aspectes materials, per la textura, el treball de les superfícies plàstiques, els pigments, etc. Per a Valeriano Bozal, curador de la proposta, l’habilitat de l’artista no havia d’ocultar una pintura que articula imatges i motius de la vida quotidiana. D’eixa manera, l’art projecta una mirada diferent i possibilita el descobriment d’aspectes que, d’una altra manera, passarien per complet desapercebuts.

L’exposició reuneix prop de quaranta obres, pintures i escultures realitzades des de 1981 a 1996, amb especial atenció al treball desenvolupat en els últims anys, però també amb la ferma pretensió de permetre el coneixement i la valoració completes de la carrera de Valdés. Amb motiu de la mostra s’ha editat un catàleg que reprodueix les obres exposades i que conté textos de Valeriano Bozal, Tomàs Llorens, Antonio Muñoz Molina, així com una entrevista amb l’artista realitzada per Mª José Bono i Agnés Noguera.

Esta exposició revisa l’obra d’Antoni Miralda (Terrassa, 1942) realitzada des de 1965 fins al 1996. Per primera vegada s’han reunit un gran nombre d’obres presentades sota una mirada crítica i temàtica i el treball es situa en el seu context històric i temporal. Són més de trenta anys de creació en els quals destaquen investigacions plàstiques, conceptuals i materials entorn de l’escultura i la relació de l’art amb l’audiència, el públic o la societat.

Miralda. Obres 1965 – 1995 representa un recorregut temàtic i cronològic. El públic pot trobar en ella els moments clau de l’obra, escultures i instal·lacions de cadascun dels períodes de trajectòria de l’artista català: soldats soldés, performances o accions com Fest fur Leda realitzada en la Documenta 6 de Kassel en 1977, la instal·lació Santa Menjar o les obres dedicades al Projecte Honeymoon, un extens treball que es va desenvolupar entre 1986 i 1992 en el qual es ficcionava la boda metafòrica de l’Estàtua de la Llibertat a Nova York i el monument a Cristóbal Colón de Barcelona.

La mostra arreplega un dels problemes latents en la dècada de 1990, com és la representació de l’art contemporani: la dificultat de rescatar del pas del temps aquelles formes d’expressió no tradicionals. L’obra de Miralda es situa a mig camí entre el Land-art urbà, en relació amb altres artistes com Matta-Clark o la seua fascinació per l’efímer i irracional de les celebracions socials i comunitàries. La proposta es completa amb la presentació d’una àmplia selecció de dibuixos relatius a altres projectes. S’aprecia així el recorregut conceptual i tècnic d’un artista amb mirada antropològica i atent a la presència de l’arcaic dins de la contemporaneïtat.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg àmpliamente il·lustrat  amb fotografies i dibuixos preparatoris de les accions realitzades per l’artista, textos de François Burkhardt i els curadors de la mostra Mª Lluïsa Borràs i Bartomeu Marí, a més d’extractes d’una sèrie d’entrevistes realitzades per Jordi Torrent a diverses personalitats que analitzen l’obra de Miralda des de diversos punts de vista. Junat el catàleg s’ha editat una cinta de vídeo que mostra, com un compendi, una selecció de la seua obra efímera i vint instal·lacions i “rituals” on el moviment, el so i la participació del públic són essencials. El projecte està produït conjuntament amb la Fundació “la Caixa”, institució que va acollir la proposta abans de viatjar a València.

Utopia, il·lusió i adaptació: Art Soviètic 1928 – 1945 pretén reflectir la tesi (enunciada per Aleksander Ródchenko) segons la qual la transformació de l’artista no ha de ser completada només amb la ruptura d’una determinada praxi artística, sinó també amb una actitud permanent de suport a l’Estat. En este sentit, els vehicles tècnics triats cobraven un protagonisme singular de cara a la seua utilització en els mitjans de comunicació de masas. Esta exposició reflecteix la evolució de la creació figurativa soviètica des del Primer Pla Quinquennal fins a la Segona Guerra Mundial, inserint-la en el context de la seua utilització com a mitjà de propaganda i concedint un especial relleu a la fotografia. En 1928, quan es va anunciar la posada en marxa del Primer Pla, tant els artistes més rellevants de l’avantguarda artística com els crítics van coincidir en la seua apreciació de que la fotografia era comunicativament més eficaç que la imatge pintada per als enunciats del Pla.

 L’exposició inclou fotografia, muntatges, pintures, cartells, dibuixos, pel·lícules i projectes per a diferents exposicions. A diferència d’altres mostres dedicades a l’exhibició de l’art soviètic d’avantguarda, Utopia, il·lusió i adaptació es centra en el període de transició al realisme socialista. La mostra està dividida en quatre grans seccions dedicades als tres primers plans quinquennals i a l’esclat de la guerra. S’exhibeixen al voltant de dos-centes obres de quaranta artistes, entre els que destaquen: Aleksander Ródchenko, Borís Ignátovich, Elizar Langman, Gustav Klucis, Natalia Pinus, Valentina Kuláguina, Vera Orlova, Irina Shtange, El Lissitzky o Nikolai Troshin.

 Margarita Tupitsyn, comissària de l’exposició, analitza en el catàleg el procés que enllaça la praxi artística dels anys vint amb la praxi visual que es va desenvolupar a partir de la doctrina del realisme socialista. La mostra organitzada pel Museum Folkwang (Essen) va recorrer, tanmateix, les sales del Wüertembergischer Kunstverein (Stuttgart) abans d’arribar a l’Institut Valencià d’Art Modern. La Filmoteca de la Generalitat Valenciana ha organitzat, en col·laboració amb l’IVAM, un cicle de trenta pel·lícules del cinema soviètic d’eixe període, un material que il·lustra, en l’àmbit cinematogràfic, l’evolució experimentada en les arts visuals i la particular relació entre cinema i poder polític, amb obres de Pudovkin, Eisenstein, Vertov o Dovzhenko.

L’exposició Estampa Popular presenta més d’un centenar de gravats d’artistes que van formar part dels diversos col·lectius d’Estampa Popular en les seues manifestacions de València, Sevilla, Biscaia, Còrdova, Catalunya i Madrid, en les seues diferents etapes. Juntament amb els gravats s’exposa abundant material documental d’interés històric i pedagògic, com ara cartells, programes de mà, manifests, etc. que servien de proves afegides de caràcter combatiu i testimonial d’este corrent artístic.

Per damunt de prejuís i interpretacions condicionades per les circumstàncies en què es van desenvolupar els artistes d’Estampa Popular i les seues obres, la proposta a nivell curatorial pretné que siguen els uns i les altres els qui parlen a la fi per sí mateixos a través dels relats expositius i del catàleg. Que s’entengua alhora el sentit i les característiques globals del grup, però també la força i energia d’unes individualitats extraordinàriament marcades pel posicionamient polític antifranquista i antifeixista, per una sensibilitat especial davant les injusticies socials, per la seua passió davant els procediments del gravat, i per l’alé poètic d’una obstinació artística i contestataria.

En ocasió de la mostra s’edita un catàleg amb reproduccions i documentació dels gravats i materials documentals exposats, així com textos del comissari de l’exposició, José Gandía Casimiro, i relats testimonials de molts dels artistes d’Estampa Popular i de poetes i escriptors amb qui van col·laborar.

Entre 1920 i 1960, l’empresa comercial Metz & Co. “Grans Magatzems de la Vanguardia” va mantindre una política comercial, molt poc usual, de treballar en estreta col·laboració amb arquitectes, dissenyadors d’interiors i artistes. La mostra presenta una panoràmica sobre els excepcionals dissenys i les obres finals produïdes per Metz & Co (mobles, catifes, teixits, objectes domèstics, etc.): obres dissenyades per Sonia Delaunay, Gerrit Rietveld, Bart van der Leck, Willem Penaat, Marcel Breuer, Alvar Aalto, George Vantongerloo, J.P.P. Oud, entre altres.

Delaunay, Rietveld, Van der Leck i Penaat estan àmpliament representats en l’exposició, que mostra obres finals al costat d’esbossos i dissenys previs. Junt a les creacions d’altres artistes, la mostra reuneix per primera vegada: la cadira ajustable amb estructura tubular en acer de Marcel Breuer, dos cadires tubulars d’acer d’Erich Dieckmann o dissenys tèxtils de Vilmos Huszar. Una proposta que permet veure la política de “búsqueda de la novetat” carcaterística de Metz & Co.

Les obres d’esta exposició, organitzada pel Stedelijk Museum (Amsterdam) han estat seleccionades per la comissària Petra Timmer, investigadora sobre les polítiques comercials dels directors de Metz Joseph i Hendrick de Leeuw. En la proposta s’utilitzen imatges i sons originals que incloen un programa audiovisual de la història de Metz i altres materials representatius de la filosofia artística de De Leeuw. Per a la producció de la mostra a València s’ha comptat amb la col·laboració de la Fira Internacional del Moble de València i Mobles Picó S. A.

Giralt Miracle (Barcelona, 1911 – 1994) va iniciar la seua carrera com a dissenyador gràfic amb una aproximació a les estètiques noucentistes pròpies de Cassandre, Tschigold i Herbert Bayer divulgades en publicacions com Arts et Métiers Graphiques de París o Gebrauchsgraphik de Berlín. Anys més tard es va quedar fascinat pels plantejaments estètics de la Bauhaus, moviment que va descobrir en col·laborar com a dissenyador de l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929. Durant la guerra civil espanyola va formar part del Sindicat de Dibuixants i va realitzar diversos cartells per a la Generalitat de Catalunya. Finalitzada la contesava fundar, en 1947, la seua pròpia empresa, Filograf. Insititut d’Art Gràfic, des d’on va poder desenvolupar propostes més personals i innovadores. La seua labor creativa va estar marcada per una actitud eclèctica en la seua cerca d’un llenguatge personal, convençut que algunes propostes com les del noucentisme o el manierisme art-decó, en les quals havia desembocat el grafisme europeu, estaven caduques. En la dècada de 1950 els seus treballs van evolucionar assimilant les pautes estètiques, entre surrealistes i informalistes, de Dau al Set, grup al qual li va unir una vinculació professional i personal.

L’exposició Ricard Giralt Miracle i la Tipografia presenta la trajectòria de Giralt Miracle des dels seus inicis en l’estudi de Seix-Barral, a la fi dels anys vint, a la producció realitzada en els estudis Filograf. Institut d’Art Gràfic, posterior al 1947. La mostra incideix especialment en el treball de l’artista com a tipògraf, dissenyador d’alfabets tipogràfics com el Gaudí o el Maryland, i com a editor. Contemplen la mostra una sèrie de Plaquettes i Calaeidoscopis en els quals Giralt Miracle va desenvolupar la seua particular concepció de la tipografia.

El conjunt de les obres exposades pertany a la col·lecció de Pau i Daniel Giralt-Miracle, que han fet una donació a l’IVAM d’una important mostra de Plaquettes i altres creacions del dissenyador català. Amb motiu de la mostra s’ha editat un catàleg amb textos de l’escriptor, editor i dissenyador Andrés Trapiello i dels comissaris de l’exposició, Carlos Pérez i Patricia Molins. El 10 d’abril es celebra la conferència Ricard Giralt Miracle i la Tipografia Moderna a càrrec d’Andrés Trapiello.

La irrupció en l’escena artística internacional de l’expressionisme abstracte nord-americà va propiciar a Europa una sèrie de filies com va ser en l’estat espanyol l’aparició del grup El Paso. En el si d’este corrent d’influència de l’abstracció, es van trobar també Gerardo Rueda (Madrid, 1926 – 1996), Fernando Zóbel i Gustavo Torner. Per iniciativa d’estos tres artistes, coneguts també com El Grupo de Cuenca, es va fundar en 1996 el Museu d’Art Abstracte situat a les Cases Penjades de Conca. Estos tres artistes van contribuir a convertir esta ciutat castellana, en les dècades de 1950 i 1960, en l’epicentre de l’art abstracte de l’estat espanyol.

L’actitud oberta i menys conservadora, va fer a Gerardo Rueda fugir del dramatisme, de la violència gestual, del caràcter irracional i convulsionat de les propostes artístiques del Grup de Conca, posicionament que li va fer abandonar el grup. L’obra de Rueda va reprendre els plantejaments i les investigacions formals dels espacialistes italians, especialment Lucio Fontana. Posteriorment, la cerca creativa de l’artista es recolza en la racionalitat i la reflexió, unides a una ocupació serena i exquisida dels principis geomètrics.

Rueda va anar configurant gradualment una posició abstracta sustentada sobre conceptes més lírics. Esta tendència es manifesta igualment en el cromatisme que aplica a la seua obra, amb colors que presenten també l’actitud moderada i serena que caracteritza tota la seua obra. Si bé pot semblar que la gamma cromàtica sé limitada, i fins i tot parca, la pintura de Rueda busca un ús del color subtil i ple de matisos.

Esta exposició retrospectiva, curada per Serge Fauchereau per a l’IVAM, reuneix cent trenta obres, pintures i escultures que reflecteixen la seua evolució. Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg amb textos de Serge Fauchereau, Tomás Llorens, Michael Zakian i Juan Manuel Bonet.

A partir dels últims anys de la dècada de 1940 i al llarg dels cinquanta, David Smith (Decatur, Illinois, 1906 – Bennington, Vermont, 1965) va elaborar una escultura més poètica, oberta i lineal. , En una certa manera, açò va constituir una narrativa estructurada amb una cal·ligrafia metàl·lica tridimensional en la qual es podien descubrir influències de Picasso i del surrealisme. Des de finals dels anys cinquanta fins a la seua mort, a causa d’un accident d’automòbil, va realitzar obres sòlides, de caràcter monumental, concebudes per a ser contemplades a l’aire lliure. Eixes escultures que posseïen una qualitat inestable i dinàmica, oposada a la densitat, oferien un llenguatge plàstic específicament americà, aconseguit a partir de l’assimilació i experimentació sobre les propostes europees d’avantguarda. D’eixa manera, mitjançant unes composicions d’aspecte provisional i fortuït en les quals amb freqüència se subratllava el seu caràcter irònic, Smith va formular un llenguatge original, una “objectivitat” escultòrica que va plantejar, inicialment, els problemes d’integració del color i la forma i, posteriorment, el diàleg entre el pes i el volum a partir d’estructures elementals. Un plantejament artístic centrat en el metall, el material més representatiu de la industrialització característica del segle XX, que va obrir noves vies i es va situar en la base d’importants tendències com el minimalisme.

L’exposició organitzada per l’IVAM és la primera mostra antològica dedicada a l’escultor estatunidenc en l’estat espanyol i estava centrada en l’especial relació de l’artista amb Europa, en particular, amb l’obra de Picasso i Juli Gonzàlez. Formada per cinquanta escultures realitzades entre 1933 i 1965, s’acompanyen d’un conjunt de fotografies originals de Ugo Mules que docuementen l’estada de l’escultor a Itàlia en 1962 i en la seua granja de Bolton Landing. En ocasió de la mostra s’ha editat un catàleg amb documentació d’obra i sala i textos de Michael Brenson, Francisco Calvo Serraller i Carmen Giménez, curadora de la proposta. El catàleg reuneix una antologia d’escrits del propi artista.

Senyals de Vídeo. Aspectes de la videocreació espanyola en els últims anys presenta una selecció crítica de la producció de vídeo de creació en l’estat espanyol. La mostra es divideix en nou mòduls i reuneix les creacions de 32 autors i 6 autores, i presenta un total de quaranta obres realitzades entre 1988 i 1995.

La mostra ha transformat la Sala d’actes de l’IVAM Centre Julio González en un espai de reproducció audiovisual amb una temporalitat de visionat dividides en nou eixos temàtics.

1- Espais imaginats. Dijous 15 de febrer / dimecres, 6 de març

Recursos de les tecnologies electròniques del vídeo i la informàtica per a la construcció d’espais imaginaris, simbòlics i misteriosos.

Obres projectades: Sopa Bàsica de J. Teixidó; Somni amb creus del Grup 3TT; Lucía de Pedro Ballesteros; Disdirak d’Iñigo Salaberría; Qui és? de Jaime Vallaure; Eur/opas d’Olga Mesa i Ricardo de Rezende.

2- Viatges imatgers. Divendres 16 de febrer / dijous 7 de març

La trobada d’altres realitats, el contacte amb altres cultures, un catàleg de viatges en els quals la cambra actua com a vehicle en estes travessies en imatges.

Obres projectades: Wahab 1 de Toni Serra; Potser si que tots som iguals de Maite Ninou/Xavier Manubens; Cant d’anada i tornada d’Isabel Herguera; Viatges imaginaris 1: Buenos Aires de Jacobo Sucari; The last vehicle de Pedro Ortuño; Wahab 2 de Toni Serra.

3- Dret a rèplica. Dissabte 17 febrer / divendres 8 de març

El vídeo com a mitjà per a interrogar, contestar o desmantellar els missatges dels mitjans. El collage, l’apropiació, i la cerca d’imatges o missatges contradictoris en l’elaboració d’una crítica cap als mitjans de comunicació.

Amb les obres: CS (Cicle Surf) de Joan Leandre; O gat que està trist i blau de Xurxo Estévez; TVE: Primer intent de Muntadas.

4- El mitjà és el soroll. Diumenge 18 de febrer / dissabte 9 de març

Quatre peces antídot del soroll mediàtic, que generaven mecanismes de defensa dels abusos dels mitjans en els seus aspectes més homogenitzadors.

Obres projectades: Lost in Heaven de Javier Montero; Map CCRN de Joan Leandre; Sense Imatges de Josu Rekalde; Ringo Rang d’Antón Reixa.

5- Autovideografies, retrats, vídeos familiars. Dimarts 20 de febrer / diumenge 10 de març

Introspecció i recreació de vivències i sensacions adoptant una perspectiva de revaluació de l’estètica del vídeo domèstic.

Obres projectades: Uomo Blue de Carlos Gil-Robles; Tia Berti de Jaime Vallaure; Família de Joan Pueyo; Daniel, Març 1990 de Juan Crego; Les choses simples de Francisco Ruiz d’Infant.

6- Memòries, records, ferides. Dimecres 21 de febrer / dimarts 12 de març

La memòria com a tema predominant, com a tret comú, enfocament introspectiu i autorreflexiu.

Obres projectades: Records de fira de Manuela Saez; L’extensió de l’instant d’Enrique Fontanilles; Dilluns 27-I-92 de Juan Crego; Els Llibres per les pedres de Marcelo Expósito; The Borders of a wound d’Esther Mera.

7- Geografia i història amb malsons. Dijous 22 de febrer / dimecres 13 de març

Evocacions i interrogacions amb una perspectiva crítica d’espais i fets que incideixen en la memòria col·lectiva.

Obres projectades: Señuelos de Jaume Subirana; La tierra de la madre de Joseantonio Hergueta; Sur del sur de Francesc Torres.

8- Visca la mort. Divendres 23 de febrer / dijous 14 de març

Produccions sobre el macabre, l’humor negre i evocador d’una suposada tradició de l’Espanya negra.

Obres projectades: Mortalla d’Antoni Perumanes; Lloc comú de Francisco Ruiz d’Infant; Trànsit d’Ignacio Pardo; Dissabte legionari de Javier Codesal.

9- Cos a cos. Dissabte 24 de febrer / divendres 15 de març

Proposades de representació i reflexió sobre el cos.

Obres projectades: Contorsionista de Joan Pueyo; Ninfografia d’Ignacio Pardo; Transformador destinat a utilitzar les xicotetes energias malgastades de Rosa Silva; Asurbanipal d’Elio Quiroga; El ring de Julián Álvarez.

Amb motiu de la mostra s’ edita un llibre-catàleg amb documentació del programa, obres representades, autors i autores, acompanyat de textos del comissari Eugenio Bonet, Manuel Palacio, Gabriel Villota i Carlota Álvarez Basso. La mostra, organitzada pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, ha comptat amb la col·laboració de l’IVAM, Excm. Cabildo Insular de Gran Canària, Festival Internacional de Vídeo de Canàries, Institució Príncep de Viana (Pamplona), Festival de Vídeo de Navarra, Fundació Pilar i Joan Miró, Centre Gallego d’Art dona Imaxe (A Coruña) i la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.