Places categories: IVAM Centre Julio González

El 15 de juny de 1995 l’IVAM inaugura una exposició dedicada a Manolo Gil (València, 1925–1957), coincidint amb el setanta aniversari del seu naixement. La mostra de caràcter retrospectiu presenta un centenar de pintures que permetixen realitzar un recorregut antològic a través de la totalitat de la trajectòria de l’artista. Les obres seleccionades procedixen de col·leccions privades, institucions i dels fons de l’IVAM.

Manolo Gil va ser un dels artistes més prolífics del període de postguerra. Dotat d’un esperit investigador i d’una capacitat de treball sorprenents, la seua mort prematura va truncar la seua prometedora trajectòria el 31 d’agost de 1957. Malgrat tot, en la dotzena d’anys que abasta la seua activitat artística, no sols va ser capaç de desenvolupar una coherent progressió estilística i de concretar un innovador discurs plàstic, sinó també de jugar un paper decisiu en el Grup Z (1948) i en el Grup Parpalló (1956).

Estos dotze anys de carrera van estar marcats per viatges, lectures, escrits, trobades i d’una contínua investigació pictòrica que s’inicia, en 1945, sent encara alumne de Belles arts, amb la seua pintura negra, un rebuig visceral del luminisme sorollista (corrent hegemònic a la València de postguerra). A esta etapa li prosseguix uns anys d’influència “quattrocentista”, degut al seu viatge a Roma i el seu descobriment de Piero della Francesca i de la revisió contemporània que els artistes italians estaven fent del mural renaixentista. Esta influència va ser clau per a l’elecció estilística dels frescos que Gil va pintar en l’Ateneu Mercantil (1952-1953). El descobriment del pensament oriental, i una inclinació formal cap a un primitivisme més esquemàtic i bidimensional, permeten la creació d’un sèrie d’obres amb caràcter mític. A partir de 1955, Manolo Gil inicia una fructífera col·laboració amb l’escultor Jorge Oteiza, que li porta a assajar una pintura no figurativa basada en la del suprematisme.

Amb motiu de la mostra produïda per l’IVAM, i comissariada per Pablo Ramírez, s’ha editat un catàleg amb obra documentada de l’artista. La publicació es completa amb una selecció de textos artístics de l’autor juntament amb un apartat documental que conté correspondència i textos històrics, així com documentació fotogràfica relativa al seu treball mural.

Distanciat del dadaisme, Kurt Schwitters (Hannover, Alemania 1887 – Ambleside, Reino Unido, 1948) va considerar la seua creació com a independent de qualsevol escola i va denominar Merz (un concepte que l’artista va extraure de la fragmentació de l’anunci bancari “Kommer und Privatbank”) a tota la seua activitat artística. Esta incloia la revista, editada en 1923, on va publicar les seues poesies fonètiques i abstractes en les quals va aplicar els principis del collage i les seues investigacions tipogràfiques. La revista Merz, durant els seus primers set números, va ser un dels òrgans difusors de les idees i pràxis dadaistes i contructivistes i va incloure textos i il·lustracions dels artistes més rellevants de l’avantguarda internacional. Els restants números van ser publicacions monogràfiques en les quals van col·laborar artistes com El Lissitzky, Hans Arp, Theo van Doesbourg o Kate Steinitz i es van dedicar a la publicitat, l’arquitectura, la tipografia i a la pròpia obra de Schwitters.

L’interés de Schwitters pel moviment De Styil, la Bauhaus i el Suprematisme d’El Lissitzky li va inclinar, a partir de 1922-1923, cap al constructivisme. Des de llavors, va organitzar la seua obra amb elements bidimensionals i tridimensionals disposats ortogonalment. En eixe moment, va començar també la construcció del seu primer Merzbau (taller Merz), una arquitectura elaborada amb formes diverses, geomètriques i indefinides, l’aspecte de les quals remetia a l’art gòtic, constructivisme i expressionisme.

El desenvolupament de la seua carrera es va veure alterat pel seu exili a Noruega, després de l’arribada del nacionalsocialisme al poder a Alemanya, durant la dècada dels anys trenta i la seua estada a Anglaterra (1940-1948). A Noruega l’artista alemany reprén la pintura figurativa, especialment paisatges i retrats, tal vegada fascinat per la riquesa del paisatge del país i també per fer front a les seues necessitats econòmiques. Eixos treballs va intentar lligar-los conceptualment amb la seua obra d’avantguarda. A Anglaterra l’artista va intentar la reconstrucció d’un nou Merzbau i va investigar les possibilitats oferides pel món de la seua pròpia invenció.

L’exposició de Kurt Schwitters en l’IVAM ésla primera itinerància d’una coproducció entre el Musée National d’Art Moderne, Centre George Pompidou (París), el mateix IVAM i el Musée de Grenoble. Una mostra que se centra en el concepte de Merz, el Dadá, el constructivisme i l’etapa dels exilis de l’artista entre 1933 i 1948. La investigació es desplega en un extens catàleg amb textos d’Ernst Schwitters, Harald Szeeman, Sarah Willson, Isabelle Ewig, Serge Lemoine i altres col·laboracions. L’exposició compta amb un comissariat general per part de Serge Lemoine i Didider Semin i, en el seu desplegament en el centre valencià, amb el comissariat de Vicent Todolí, la coordinació de Josep Salvador i el disseny de catàleg de Manel Granell i Josep Hortolá, amb la coordinació de Maria Casanova.

Considerat un pioner del Minimal Art, Donald Judd (EUA, 1924) va ser un dels artistes més radicals i influents de la dècada de 1960. Encara que l’artista va abandonar molt prompte la pintura, va realitzar tant objectes com gravats, constituint estos últims, en moltes ocasions, l’articulació sobre el paper del que seria la seua obra tridimensional. No obstant això, com va escriure R. Fuchs al catàleg de la mostra, els gravats eren més íntims i amables que els objectes, de tal manera que formaven per si mateixos una categoria especial en el conjunt de l’obra de Judd. En estes obres, sobretot en les xilografies, que conformen la major part de les obres de l’exposició, sé el color el que domina de manera absoluta. Les formes conferixen només proporció i límits als colors, que adquirixen una expressió precisa i dominant en la composició de les obres.

Els gravats que Judd va realitzar als anys cinquanta van ser el resultat de la seua investigació sobre les possibilitats oferides per la figuració, fonamentalment suggerida pels elements constitutius del paisatge. Des de 1961 els gravats constituiran sèries en les quals desapareixen les referències figuratives i, amb elles, els colors característics de l’entorn. Estes propostes s’articulen, així, a partir de formes tangibles i concretes en les quals l’artista subratlla el seu valor gràfic per a sotmetre-les, igual que al color, a un control racional que deslliga a tots dos elements de qualsevol matís emocional.

Donald Judd. Gravats presenta l’obra seriada de l’artista americà, una faceta poc coneguda de la seua producció, però imprescindible per a interpretar una de les trajectòries artístiques que es va caracteritzar de manera significativa per la investigació de l’espai. La mostra compta amb dos-cents gravats que l’artista va realitzar entre 1951 i 1993. Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg amb l’obra gràfica de Judd, amb reproduccions de totes les obres i que inclou textos de R. H. Fuchs i Mariette Josephus Jitta.

A mitjan dècada dels anys 60 del segle XX apareixen diverses manifestacions i exposicions que apunten a una alternativa expressiva al llenguatge escultòric del Minimalisme. La utilització de materials efímers, reciclats o sintètics, i els tractaments amb noves tecnologies, són una constant en els nous llenguatges de l’escultura contemporània, que, amb les naturals distàncies del temps, operen amb el mateix esperit experimental dels protagonistes de les avantguardes clàssiques, fins i tot amb els components de crítica polític-social característics d’algun d’ells i una seriosa reflexió sobre l’entorn i els elements de la vida quotidiana.

L’exposició, que arreplega l’evolució de l’escultura en els últims vint anys, s’ha estructurat amb obres de huit artistes essencials que han obert nous registres i narratives en l’art contemporani.

Bruce Nauman (Fort Wayne, Indiana, 1941) tracta en la seua obra del propi jo físic de l’artista, retratant-lo o prolongant-lo. La finalitat de les intervencions escultòriques de Richard Serra (San Francisco, 1939) no és la representació sinó la redefinició de l’espai de l’escultura i els seus valors personals i socials.

El treball de Robert Smithson (Nova Jersey, 1938 – Texas, 1973), partint de fonts molt distintes (geologia, cosmologia, filosofia i ciència-ficció), s’inscriu en el més radical art de l’entorn. Per la seua part Gordon Matta*Clark (Nova York, 1943 – 1978) va explorar els espais de solapament de l’arquitectura, el llenguatge i la psicologia per a realitzar una obra que va reflectir les seues inquietuds per desfer les barreres socials, econòmiques i culturals.

L’obra de Richard Tuttle (Rahway, Nova Jersey, 1941) es caracteritza per la dialèctica escultura-dibuixe i la simplificació dels materials, mentre que la de Gilberto Zorio (Andorno Micca, Itàlia, 1944) gravita sobre els conceptes d’energia, tensió i purificació, combinant fórmules de l’alquímia i la moderna tecnologia.

A partir d’un inicial enfocament minimalista Joel Shapiro (Nova York, 1941) va abandonar les formes abstractes per a centrar la seua investigació en el cos humà i objectes fàcilment identificables i nombrables. En les seues obres Reiner Ruthenbeck (Velbert, Alemanya, 1937) busca introduir polaritats, contrastos i tensions dins d’una unitat formal.

Pieter Laurens Mol (Breda, Holanda, 1946) va presentar a la fi dels anys seixanta les seues primeres obres que van resultar d’una experimentació lliure, de fort caràcter renovador, amb materials simples i formes senzilles. Els seus treballs inscrits en l’atmosfera de l’art conceptual que va subratllar en l’objecte artístic el seu caràcter de vehicle per a la comunicació d’idees, o com mig de referència a successos i situacions exteriors a la representació quant a temps i espai: una nova manera de fer que va utilitzar suports molt distints (fotografia, manuscrits, cintes de vídeo…) per a afirmar que la veritable obra d’art no és l’objecte físic produït per l’artista, sinó els conceptes o les idees.

L’exposició recorre la trajectòria d’este artista generada a partir de formes híbrides que associen la fotografia, la pintura, l’escultura i la instal·lació, deixant entreveure un desig de diàleg amb la seua pròpia tradició cultural i una percepció filosòfica del món i de la funció de l’artista.
Mol va descobrir en els seus començaments l’obra de Yves Klein, Piero Manzoni, Lucio Fontana i Marcel Duchamp (al qual va admirar per la seua capacitat de crear una dimensió metafísica a partir dels fenòmens més simples), al mateix temps que estudiava l’obra de Brueguel, una de les referències importants de la cultura holandesa. Este conjunt d’interessos denota l’atracció de Mol per les possibilitats que sorgixen de la trobada entre el contemporani i el tradicional i, també, per la naturalesa dels materials, en un intent de definir la tradició per a emprendre un desenvolupament plàstic dirigit, sense equívocs, cap a la modernitat. En conseqüència, l’artista holandés va analitzar el vincle d’unió entre naturalesa i cultura que, en el transcurs de l’art modern, s’ha traduït en una dialèctica entre naturalesa i abstracció.

Mol experimenta intensament amb materials naturals (ferro, plom, sulfur, pólvora, quitrà…) que va aplicar a objectes comuns (embuts, esclops, botelles…), que determinen el canvi de la forma lúdica i irònica d’enfrontar-se a la realitat dels seus inicis a una opció estètica i un compromís personal marcat per una busca conscient del bell i el transitori que, cada vegada més, singularitza el seu treball.

L’artista argentí Guillermo Kuitca (Buenos Aires, 1961) s’ha confirmat en els últims anys com un dels nous noms emergents en el panorama internacional. A més de nombroses exposicions individuals (entre elles en el MOMA de Nova York), la seua producció s’ha mostrat en la Biennal de Sao Paulo i en la passada edició de la Documenta de Kassel.

Esta retrospectiva constituïx la primera oportunitat de veure una antologia de la seua obra dins de l’àmbit europeu i compta amb unes 70 obres representatives de les seues diferents etapes: les seues primeres obres (“Nadie olvida nada”), les pintures amb cançons (“Hold me tight”, “Strawberry fields forever”, les pintures escenogràfiques, els mapes (“Praga”, “Untitled roads”, “Olvidar Hamburgo”) i les plantes (“The lost language of cranes”, “Planta roja”, “House plant with broken heart”).

Kuitca viatja en 1980 a Europa i en Wuppertal entra en contacte amb la companyia teatral de Pina Bausch. A la vegada comença a col·laborar en projectes teatrals. En les seues primeres sèries l’element escenogràfic és innegable, especialment “El mar dulce”. És el moment de creació del seu llenguatge: d’una banda, d’un alfabet simbòlic d’elements quotidians (llit, vetllador, dona, referències infantils, arbres…), un món íntim recurrent al qual sotmet a un procés d’estranyament, bàsicament pel seu tractament de l’espai, el canvi d’escala i la simultaneïtat d’escenes, que fan que els gestos humans cobren un callat dramatisme. Per un altre, la utilització de connexions no pictòriques, música, literatura, cinema, a través de cites i aproximacions.

A mitjan huitanta plasma les seues afinitats literàries en una sèrie d’obres que presenten textos i imatges superposats, elements d’origen publicitari als quals recorre per a crear associacions poètiques. Alhora comença a treballar en uns motius que confirmen el seu interés per l’espai: tant l’interior de les plantes d’apartaments com l’exterior en els mapes. Els dos són representacions abstractes d’espais, i és eixa neutralitat i asèpsia la que intenta trencar mitjançant associacions subjectives, introduint la mirada personal.

Gary Hill (Santa Mónica, Califòrnia, 1951) és considerat un dels artistes fundacionals del videoart que està en la base de les seues instal·lacions dels anys setanta i huitanta. En l’actualitat és més conegut pels seus muntatges i obres performatives, on investiga sobre les noves formes del llenguatge en contacte amb la tecnologia a través d’un ampli ventall de tècniques. En elles, en paraules del mateix artista, “l’experiència del temps queda desplaçada per l’experiència física a un grau molt més elevat. La meua intenció és que l’espectador es veja visceralment confrontat amb les coses, les imatges i les idees”.

Les seues reflexions se situen en la intersecció de quatre eixos principals. El primer se centra en el cos com a emissor/receptor de llenguatge; el segon analitza el llenguatge mateix a través de la constant imbricació d’imatge, so, text i verb; el tercer incorpora la interacció permanent de l’obra amb l’espectador; i el quart i últim aprofundeix en el procés de creació que passa per la desestructuració constant, la desconstrucció d’elements preexistents extrets d’imatges del món, de textos literaris (Maurice Blanchot), filosòfics (Martin Heidegger, Gregory Bateson), o religiosos (escrits gnòstics). El desordre que crea no és més que aparença per a fer renàixer millor la seua pròpia subjectivitat.

Les seues propostes, que comencen per experimentacions lligades al mitjà (imatge i so), es desplacen molt prompte sobre qüestions ontològiques que passen per la immaterialitat de la imatge electrònica. Jacinto Lageira afig: “Gary Hill, que coneix perfectament els mètodes i els principis de les ciències humanes, no té la intenció de fer-se passar per il·lustrador de teories lingüístiques, literàries o filosòfiques. Els seus vídeos formen part, abans bé, de l’esfera de l’art; de categories i formes que pertanyen al domini de l’estètica. El que fa complexes i riques les cintes de Gary Hill és l’intent de demostrar que el llenguatge no és un objecte o un instrument, sinó una mediació significativa entre els individus que no pot ser cosificada. Aquesta mediació, havent construït una xarxa de símbols a partir del llenguatge, és, alhora, font i conclusió del treball”.

L’exposició, la primera de caràcter individual al nostre país, comprén una selecció de set treballs realitzats entre 1983 i 1992.

L’obra de Luis Gordillo (Sevilla, 1934) s’ha organitzat a partir d’un constant diàleg figuració-abstracció. Així, la seua evolució pictòrica ha transcorregut des d’un informalisme pròxim a Dubuffet, Michaux i Tàpies a una figuració relacionada amb el Pop Art que, amb el temps, ha desembocat en un art de mínimes referències figuratives i major complexitat simbòlica.

L’exposició se centra en la producció dels anys huitanta, encara que s’inclouen treballs anteriors que aclarixen les línies d’actuació de la pintura de Gordillo. A partir de 1962 l’art de Gordillo va evolucionar cap a una nova figuració en la qual va integrar elements de la iconografia pop i el constructivisme geomètric. En eixes obres, de forta actitud crítica i irònica cap a la societat de consum, va experimentar amb el llenguatge dels mass media i les tècniques de seriació i repetició d’imatges.

En la dècada dels setanta, després d’un període d’inactivitat voluntària, va iniciar una etapa plena de colorisme, humor i evocacions naturalistes. Van ser uns moments en els quals l’artista va combinar la immediatesa amb la reflexió i l’anàlisi, es va distanciar dels referents geomètrics anteriors i va accentuar la importància del dibuix com a procediment bàsic en les seues creacions.

Les posteriors investigacions formals de Gordillo li han portat a una obra amb menys reminiscències figuratives i major simbolisme, una conseqüència lògica de la constant evolució de propostes que caracteritza la seua plàstica. Sobre eixa dinàmica d’aportacions canviants, clau essencial per a una aproximació i interpretació dels treballs de l’artista, el crític Donen Cameron ha escrit: “Si estudiem l’obra de Gordillo com un tot, ens adonarem que el canvi és el tret més excel·lent. En mudar la pell infinitat de vegades, Gordillo acaba acostant-se a solucions descobertes en altres moments del passat recent, la qual cosa implica que unes certes obres anteriors de sobte tenen més sentit. La inconsistència estilística, que en un artista més jove se sol equiparar a una falta de direcció, resulta ser, en el cas de Gordillo, un tret positiu, sobretot perquè com a artista sembla delectar-se a posar-nos difícil el precisar el curs exacte que ha pres la seua obra durant els últims anys”.

Markus Raetz (Berna, 1941-2020) és un artista polifacètic que es resistix a les classificacions estilístiques: és tant el creador d’un univers laberíntic ple de significats com un investigador de les múltiples possibilitats d’expressió del pensament i la fantasia. El seu treball posa en qüestió els límits i relativitat de la percepció, i sorgix a partir d’una imaginació lliure que se sorprén a si mateixa.

L’exposició presenta dos-centes cinquanta obres que inclouen objectes, dibuixos i aquarel·les, demostrant l’interés de l’artista pels materials naturals i el joc de les aparences, una preocupació ja evident en les seues primeres obres tridimensionals per la misteriosa intriga de la forma i la visió, l’observació i la imaginació, el món interior i exterior.

Per a desenvolupar els seus plantejaments, Raetz ha triat el dibuix com a procediment bàsic. El seu domini de tots els estils i recursos d’esta tècnica clàssica introduïx a l’espectador en un món de trencaclosques i jeroglífics que força a reflexionar i desxifrar. En el pensament de Raetz predominen les imatges, i utilitza el dibuix com una tècnica d’indagació que li permet anticipar l’estructura de les seues instal·lacions, caracteritzades per la sencillesa formal i complexitat de continguts.

Raetz aborda els problemes que li planteja la realitat al mateix temps que els inherents al procés creatiu perquè, per a ell, els dos tenen la mateixa importància. Les idees es convertixen en motius i imatges. Eixes variacions formals, en constant renovació, s’originen a partir de l’aplicació dels principis de la anamorfosis i la metamorfosi que Raetz entén com una manera de percebre el món. Així, per exemple, el que a primera vista pot semblar una perfecta configuració abstracta, es revela com una obra figurativa. Tot això exigix un acostament a l’art amb unes maneres de veure diferents de les habituals o les apreses: l’artista suís reclama davant la seua obra una presència activa i una curiositat que supere la monotonia i la letargia.

Gabriel Cualladó (Massanassa, València, 1922 – 2003), un dels fotògrafs espanyols més significatius de la segona meitat del segle XX, va iniciar a principis dels anys cinquanta una col·lecció de fotografia l’estructuració de la qual ha atés abans preferències personals que a criteris tradicionals. En eixe important conjunt d’obres són presents totes les tècniques i tendències que han constituït la història de la fotografia: des de daguerreotips, ambrotipos, retrats i instantànies realitzades per importants fotògrafs internacionals, a una àmplia representació de la fotografia espanyola de tots els temps. Aquesta col·lecció, depositada en l’IVAM, conté set-centes obres de les quals s’han seleccionada, atesos els criteris que l’han conformada, tres-centes huitanta fotografies de tots els autors presents i dividides en diferents apartats.

El primer arreplega des dels inicis de les fotografies fins als anys trenta, centrant-se en les experiències tècniques inicials i les primeres evolucions del concepte de la fotografia reflectides en obres de Nadar, Henry Peach Robinson, Julia Margaret Cameron, Edward Steichen, Tomàs Montserrat, Bellocq, Laurent, Goñi i Alfonso, entre altres.

El segon es dedica a la Farm Scurity Administration (F.S.A.), creada per Franklin D. Roosevelt per a investigar la crisi econòmica i la situació agrícola a l’Amèrica del Nord de la Gran Depressió. En l’exposició es presenten imatges preses per tots els fotògrafs del grup: Walker Evans, Dorothea Lange, Ben Shan, Jack Delano…

El següent apartat el protagonitza Agustí Centelles, fotògraf català que en la dècada dels trenta va produir un conjunt d’imatges que constitueixen una de les cròniques més objectives i realistes de la història del nostre país i que han sigut considerades obres mestres del fotoperiodisme. El quart està dedicat a Gabriel Cualladó i al grup de fotògrafs espanyols de la seua generació, que en la dècada dels cinquanta i els seixanta van impulsar i renovar la fotografia a Espanya F. Catalá Roca, Carlos Pérez Xiquier, Gonzalo Juanes, Sigfrido de Guzmás, Gerardo Vielba, F. Ontañón, Juan Dolcet, Leonardo Cantero, Senén Merino, Sanz Lobato, Masats, Gordillo, F. Gómez, R. Terré i V. Nieto.