José Sanleón

Incorporat plenament al panorama artístic valencià des dels primers anys huitanta, José Sanleón (Catarroja, 1953) ha sabut articular una eloqüent síntesi on construcció i expressió mai són del tot alienes entre si. D’altra banda, el protagonisme de determinats materials -especialment quan aborda els grans formats a partir de les lones ja usades i recuperades- afavoreix un conjunt d’intervencions, cada vegada més controlades i austeres, però dotades sempre d’un fort impacte visual.

L’exposició presenta una selecció retrospectiva de les seues tres últimes sèries desenvolupades en 1989 i 1993, les que millor caracteritzen i configuren la trajectòria artística de Sanleón: El laberint, Roma Quadrata i Manhattan.

La consideració de la ciutat com a laberint es converteix en una espècie de leitmotiv que, com a fil conductor, vincula i diferència tots dos homenatges -a Roma i Nova York-, alhora que promou una intensa autoreflexió sobre el laberint de la pintura, com a espai metafòric aplicat a l’univers, a la ciutat i a la pròpia existència.

L’acció pictòrica de Sanleón -com a procés- s’anirà gradualment despullant de la seua precedent subjectivitat, mentre la pintura -com a objecte- accentuarà autorreferencialment els seus valors i estratègies constructives. A això caldrà afegir -ja en la sèrie Manhattan– el seu enfrontament amb les grans superfícies de les velles lones dels camions. Aquesta troballa venia a resoldre de manera simultània aquells objectius anteriors, plantejats en relació amb l’ascesis expressiva i a una major reducció dels tractaments pictòrics pròpiament dits, alhora que obria noves vies a la síntesi estètica empresa: mostrar directament els immensos suports, convertits en superfícies carregades d’història i de ressonàncies plàstiques en les seues arrugues, estries, pedaços, taques, malícies i múltiples laceracions.

És així com la seriació d’anelles i reblons, les franges, les costures o els plecs de reforç -seleccionats dels tendals- es transformen en opcions pròpies del dibuix, en contrastacions cromàtiques, en ritmes compositius que recorren la textura historiadora de la lona, aportant conjuntament el controlat toc estètic i distant de la lectura postminimalista i la paradoxal riquesa, sobreabundant i acaparadora, d’uns certs ressons de l’art povera, amb els seus secrets existencials i les seues diversificades experiències.