Gary Hill

Gary Hill (Santa Mónica, Califòrnia, 1951) és considerat un dels artistes fundacionals del videoart que està en la base de les seues instal·lacions dels anys setanta i huitanta. En l’actualitat és més conegut pels seus muntatges i obres performatives, on investiga sobre les noves formes del llenguatge en contacte amb la tecnologia a través d’un ampli ventall de tècniques. En elles, en paraules del mateix artista, “l’experiència del temps queda desplaçada per l’experiència física a un grau molt més elevat. La meua intenció és que l’espectador es veja visceralment confrontat amb les coses, les imatges i les idees”.

Les seues reflexions se situen en la intersecció de quatre eixos principals. El primer se centra en el cos com a emissor/receptor de llenguatge; el segon analitza el llenguatge mateix a través de la constant imbricació d’imatge, so, text i verb; el tercer incorpora la interacció permanent de l’obra amb l’espectador; i el quart i últim aprofundeix en el procés de creació que passa per la desestructuració constant, la desconstrucció d’elements preexistents extrets d’imatges del món, de textos literaris (Maurice Blanchot), filosòfics (Martin Heidegger, Gregory Bateson), o religiosos (escrits gnòstics). El desordre que crea no és més que aparença per a fer renàixer millor la seua pròpia subjectivitat.

Les seues propostes, que comencen per experimentacions lligades al mitjà (imatge i so), es desplacen molt prompte sobre qüestions ontològiques que passen per la immaterialitat de la imatge electrònica. Jacinto Lageira afig: “Gary Hill, que coneix perfectament els mètodes i els principis de les ciències humanes, no té la intenció de fer-se passar per il·lustrador de teories lingüístiques, literàries o filosòfiques. Els seus vídeos formen part, abans bé, de l’esfera de l’art; de categories i formes que pertanyen al domini de l’estètica. El que fa complexes i riques les cintes de Gary Hill és l’intent de demostrar que el llenguatge no és un objecte o un instrument, sinó una mediació significativa entre els individus que no pot ser cosificada. Aquesta mediació, havent construït una xarxa de símbols a partir del llenguatge, és, alhora, font i conclusió del treball”.

L’exposició, la primera de caràcter individual al nostre país, comprén una selecció de set treballs realitzats entre 1983 i 1992.