Luis Gordillo

L’obra de Luis Gordillo (Sevilla, 1934) s’ha organitzat a partir d’un constant diàleg figuració-abstracció. Així, la seua evolució pictòrica ha transcorregut des d’un informalisme pròxim a Dubuffet, Michaux i Tàpies a una figuració relacionada amb el Pop Art que, amb el temps, ha desembocat en un art de mínimes referències figuratives i major complexitat simbòlica.

L’exposició se centra en la producció dels anys huitanta, encara que s’inclouen treballs anteriors que aclarixen les línies d’actuació de la pintura de Gordillo. A partir de 1962 l’art de Gordillo va evolucionar cap a una nova figuració en la qual va integrar elements de la iconografia pop i el constructivisme geomètric. En eixes obres, de forta actitud crítica i irònica cap a la societat de consum, va experimentar amb el llenguatge dels mass media i les tècniques de seriació i repetició d’imatges.

En la dècada dels setanta, després d’un període d’inactivitat voluntària, va iniciar una etapa plena de colorisme, humor i evocacions naturalistes. Van ser uns moments en els quals l’artista va combinar la immediatesa amb la reflexió i l’anàlisi, es va distanciar dels referents geomètrics anteriors i va accentuar la importància del dibuix com a procediment bàsic en les seues creacions.

Les posteriors investigacions formals de Gordillo li han portat a una obra amb menys reminiscències figuratives i major simbolisme, una conseqüència lògica de la constant evolució de propostes que caracteritza la seua plàstica. Sobre eixa dinàmica d’aportacions canviants, clau essencial per a una aproximació i interpretació dels treballs de l’artista, el crític Donen Cameron ha escrit: “Si estudiem l’obra de Gordillo com un tot, ens adonarem que el canvi és el tret més excel·lent. En mudar la pell infinitat de vegades, Gordillo acaba acostant-se a solucions descobertes en altres moments del passat recent, la qual cosa implica que unes certes obres anteriors de sobte tenen més sentit. La inconsistència estilística, que en un artista més jove se sol equiparar a una falta de direcció, resulta ser, en el cas de Gordillo, un tret positiu, sobretot perquè com a artista sembla delectar-se a posar-nos difícil el precisar el curs exacte que ha pres la seua obra durant els últims anys”.