Pieter Laurens Mol
Pieter Laurens Mol (Breda, Holanda, 1946) va presentar a la fi dels anys seixanta les seues primeres obres que van resultar d’una experimentació lliure, de fort caràcter renovador, amb materials simples i formes senzilles. Els seus treballs inscrits en l’atmosfera de l’art conceptual que va subratllar en l’objecte artístic el seu caràcter de vehicle per a la comunicació d’idees, o com mig de referència a successos i situacions exteriors a la representació quant a temps i espai: una nova manera de fer que va utilitzar suports molt distints (fotografia, manuscrits, cintes de vídeo…) per a afirmar que la veritable obra d’art no és l’objecte físic produït per l’artista, sinó els conceptes o les idees.
L’exposició recorre la trajectòria d’este artista generada a partir de formes híbrides que associen la fotografia, la pintura, l’escultura i la instal·lació, deixant entreveure un desig de diàleg amb la seua pròpia tradició cultural i una percepció filosòfica del món i de la funció de l’artista.
Mol va descobrir en els seus començaments l’obra de Yves Klein, Piero Manzoni, Lucio Fontana i Marcel Duchamp (al qual va admirar per la seua capacitat de crear una dimensió metafísica a partir dels fenòmens més simples), al mateix temps que estudiava l’obra de Brueguel, una de les referències importants de la cultura holandesa. Este conjunt d’interessos denota l’atracció de Mol per les possibilitats que sorgixen de la trobada entre el contemporani i el tradicional i, també, per la naturalesa dels materials, en un intent de definir la tradició per a emprendre un desenvolupament plàstic dirigit, sense equívocs, cap a la modernitat. En conseqüència, l’artista holandés va analitzar el vincle d’unió entre naturalesa i cultura que, en el transcurs de l’art modern, s’ha traduït en una dialèctica entre naturalesa i abstracció.
Mol experimenta intensament amb materials naturals (ferro, plom, sulfur, pólvora, quitrà…) que va aplicar a objectes comuns (embuts, esclops, botelles…), que determinen el canvi de la forma lúdica i irònica d’enfrontar-se a la realitat dels seus inicis a una opció estètica i un compromís personal marcat per una busca conscient del bell i el transitori que, cada vegada més, singularitza el seu treball.