- L’exposició mostra cinc dècades de col·laboracions i diàlegs constants entre les dos artistes afroamericanes
València (21.05.25). L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) inaugura l’exposició ‘Senga Nengudi i Maren Hassinger’ que explora a través de més de 30 obres la relació vital i artística d’estes dos dones afroamericanes al llarg de cinc dècades.
“L’exposició és una de les més importants a nivell europeu sobre el treball de Senga Nengudi (Chicago, 1943) i Maren Hassinger (Los Angeles, 1947) en els territoris de la performance, la instal·lació i l’escultura”, ha explicat la directora de l’IVAM, Blanca de la Torre. Un treball que es va originar en la dècada dels setanta quan eren membres de Studio Z a Los Angeles. Studio Z va ser un col·lectiu espontani de creadors que es va originar en els anys setanta “amb l’objectiu de crear un espai en el qual els artistes afroamericans pogueren expressar-se lliurement i donar-se suport mutu”, va explicar.
La secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar, ha destacat que esta exposició “permet aprofundir en la pràctica artística de dos artistes fonamentals que desenvolupen un interessant treball de manera conjunta, que compartixen sensacions i maneres d’entendre l’art”.
Comissariada per Lucia Aspesi i Nuria Enguita, l’exposició reunix vídeos, escultures, instal·lacions, fotografies i textos que daten de 1969 a 2014 de les dos artistes. “Van estar actives entre Los Angeles i Nova York fins als anys huitanta i després van continuar la seua amistat a través de cartes, crides o trobades”, ha detallat Aspesi.
Malgrat partir de diferents posicionaments estètics -Nengudi vinculada al dadaisme i el surrealisme, i Hassinger pròxima al minimalisme i postminimalisme- les dos van compartir interessos comuns entorn de la dansa, la dimensió performativa del cos i l’exploració conceptual dels objectes escultòrics. “Els seus treballs estan travessats pel seu vincle personal”, ha destacat la directora de l’IVAM
La comissària Lucia Aspesi ha relatat que l’exposició no seguix un orde cronològic i s’articula en un recorregut a través de cinc àmbits. El punt de partida són dos textos breus escrits per les artistes l’any 2000 que servixen de preàmbul a la mostra: ‘Manifest’ de Maren Hassinger i ‘Maren i jo’ de Senga Nengudi. A partir d’ací es desplega un ampli corpus d’obres que denoten les influències de l’una sobre l’altra, les seues col·laboracions i els seus interessos mutus.
Pioneres en l’ús d’objectes trobats, mentres que Maren Hassinger va desenvolupar una escultura postminimalista en la qual conviuen materials naturals —branques, fulles— amb elements industrials —cables, ciment, metalls—, Senga Nengudi va centrar el seu treball en la interrelació entre cos, objecte i espai. Són cèlebres les seues instal·lacions de mitjanes de nilons farcides d’arena, iniciades després del naixement del seu primer fill.
La comissària ha subratllat que la relació entre performance i escultura característica de Nengudi li va portar a interessar-se per la tradició japonesa del teatre No i les danses kabuki, així com les danses rituals negres, les cerimònies yorubas i altres pràctiques ritualístiques corporals. “La idea de performance impregna el treball de les dos artistes des del principi. De fet, les dos té interés i formació en dansa i és a partir d’estes arrels que van començar a comprometre’s amb la matèria”, ha detallat.
La mostra també explora l’interés de les artistes per “formats col·laboratius”. Les dos van ser coautores i van aparéixer en les performances de cada una en nombroses ocasions, a més de ser membres de Studio Z. Al costat de les obres de Senga i Maren l’exposició reproduïx vídeos de Barbara McCollough i Ulysses Jenkins – dos cineastes pròximes a elles – que documenten formes d’accions col·laboratives dels anys 70 i 80.
“Senga Nengudi i Maren Hassinger van desenvolupar les seues trajectòries artístiques mentres enfrontaven la complexitat de ser dones (i racialitzades), mares, cuidadores i artistes en un context sociohistòric especialment advers”, en paraules de Blanca de la Torre. “Eixes pràctiques de resiliència cultural són les que arreplega l’IVAM per a fer-les visibles, perquè el museu ha de crear espais en els quals donar cabuda a altres relats i altres veus que han sigut, històricament, relegades”, ha conclòs.
