Places categories: IVAM Centre Julio González

L’exposició Estampa Popular presenta més d’un centenar de gravats d’artistes que van formar part dels diversos col·lectius d’Estampa Popular en les seues manifestacions de València, Sevilla, Biscaia, Còrdova, Catalunya i Madrid, en les seues diferents etapes. Juntament amb els gravats s’exposa abundant material documental d’interés històric i pedagògic, com ara cartells, programes de mà, manifests, etc. que servien de proves afegides de caràcter combatiu i testimonial d’este corrent artístic.

Per damunt de prejuís i interpretacions condicionades per les circumstàncies en què es van desenvolupar els artistes d’Estampa Popular i les seues obres, la proposta a nivell curatorial pretné que siguen els uns i les altres els qui parlen a la fi per sí mateixos a través dels relats expositius i del catàleg. Que s’entengua alhora el sentit i les característiques globals del grup, però també la força i energia d’unes individualitats extraordinàriament marcades pel posicionamient polític antifranquista i antifeixista, per una sensibilitat especial davant les injusticies socials, per la seua passió davant els procediments del gravat, i per l’alé poètic d’una obstinació artística i contestataria.

En ocasió de la mostra s’edita un catàleg amb reproduccions i documentació dels gravats i materials documentals exposats, així com textos del comissari de l’exposició, José Gandía Casimiro, i relats testimonials de molts dels artistes d’Estampa Popular i de poetes i escriptors amb qui van col·laborar.

Entre 1920 i 1960, l’empresa comercial Metz & Co. “Grans Magatzems de la Vanguardia” va mantindre una política comercial, molt poc usual, de treballar en estreta col·laboració amb arquitectes, dissenyadors d’interiors i artistes. La mostra presenta una panoràmica sobre els excepcionals dissenys i les obres finals produïdes per Metz & Co (mobles, catifes, teixits, objectes domèstics, etc.): obres dissenyades per Sonia Delaunay, Gerrit Rietveld, Bart van der Leck, Willem Penaat, Marcel Breuer, Alvar Aalto, George Vantongerloo, J.P.P. Oud, entre altres.

Delaunay, Rietveld, Van der Leck i Penaat estan àmpliament representats en l’exposició, que mostra obres finals al costat d’esbossos i dissenys previs. Junt a les creacions d’altres artistes, la mostra reuneix per primera vegada: la cadira ajustable amb estructura tubular en acer de Marcel Breuer, dos cadires tubulars d’acer d’Erich Dieckmann o dissenys tèxtils de Vilmos Huszar. Una proposta que permet veure la política de “búsqueda de la novetat” carcaterística de Metz & Co.

Les obres d’esta exposició, organitzada pel Stedelijk Museum (Amsterdam) han estat seleccionades per la comissària Petra Timmer, investigadora sobre les polítiques comercials dels directors de Metz Joseph i Hendrick de Leeuw. En la proposta s’utilitzen imatges i sons originals que incloen un programa audiovisual de la història de Metz i altres materials representatius de la filosofia artística de De Leeuw. Per a la producció de la mostra a València s’ha comptat amb la col·laboració de la Fira Internacional del Moble de València i Mobles Picó S. A.

Giralt Miracle (Barcelona, 1911 – 1994) va iniciar la seua carrera com a dissenyador gràfic amb una aproximació a les estètiques noucentistes pròpies de Cassandre, Tschigold i Herbert Bayer divulgades en publicacions com Arts et Métiers Graphiques de París o Gebrauchsgraphik de Berlín. Anys més tard es va quedar fascinat pels plantejaments estètics de la Bauhaus, moviment que va descobrir en col·laborar com a dissenyador de l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929. Durant la guerra civil espanyola va formar part del Sindicat de Dibuixants i va realitzar diversos cartells per a la Generalitat de Catalunya. Finalitzada la contesava fundar, en 1947, la seua pròpia empresa, Filograf. Insititut d’Art Gràfic, des d’on va poder desenvolupar propostes més personals i innovadores. La seua labor creativa va estar marcada per una actitud eclèctica en la seua cerca d’un llenguatge personal, convençut que algunes propostes com les del noucentisme o el manierisme art-decó, en les quals havia desembocat el grafisme europeu, estaven caduques. En la dècada de 1950 els seus treballs van evolucionar assimilant les pautes estètiques, entre surrealistes i informalistes, de Dau al Set, grup al qual li va unir una vinculació professional i personal.

L’exposició Ricard Giralt Miracle i la Tipografia presenta la trajectòria de Giralt Miracle des dels seus inicis en l’estudi de Seix-Barral, a la fi dels anys vint, a la producció realitzada en els estudis Filograf. Institut d’Art Gràfic, posterior al 1947. La mostra incideix especialment en el treball de l’artista com a tipògraf, dissenyador d’alfabets tipogràfics com el Gaudí o el Maryland, i com a editor. Contemplen la mostra una sèrie de Plaquettes i Calaeidoscopis en els quals Giralt Miracle va desenvolupar la seua particular concepció de la tipografia.

El conjunt de les obres exposades pertany a la col·lecció de Pau i Daniel Giralt-Miracle, que han fet una donació a l’IVAM d’una important mostra de Plaquettes i altres creacions del dissenyador català. Amb motiu de la mostra s’ha editat un catàleg amb textos de l’escriptor, editor i dissenyador Andrés Trapiello i dels comissaris de l’exposició, Carlos Pérez i Patricia Molins. El 10 d’abril es celebra la conferència Ricard Giralt Miracle i la Tipografia Moderna a càrrec d’Andrés Trapiello.

La irrupció en l’escena artística internacional de l’expressionisme abstracte nord-americà va propiciar a Europa una sèrie de filies com va ser en l’estat espanyol l’aparició del grup El Paso. En el si d’este corrent d’influència de l’abstracció, es van trobar també Gerardo Rueda (Madrid, 1926 – 1996), Fernando Zóbel i Gustavo Torner. Per iniciativa d’estos tres artistes, coneguts també com El Grupo de Cuenca, es va fundar en 1996 el Museu d’Art Abstracte situat a les Cases Penjades de Conca. Estos tres artistes van contribuir a convertir esta ciutat castellana, en les dècades de 1950 i 1960, en l’epicentre de l’art abstracte de l’estat espanyol.

L’actitud oberta i menys conservadora, va fer a Gerardo Rueda fugir del dramatisme, de la violència gestual, del caràcter irracional i convulsionat de les propostes artístiques del Grup de Conca, posicionament que li va fer abandonar el grup. L’obra de Rueda va reprendre els plantejaments i les investigacions formals dels espacialistes italians, especialment Lucio Fontana. Posteriorment, la cerca creativa de l’artista es recolza en la racionalitat i la reflexió, unides a una ocupació serena i exquisida dels principis geomètrics.

Rueda va anar configurant gradualment una posició abstracta sustentada sobre conceptes més lírics. Esta tendència es manifesta igualment en el cromatisme que aplica a la seua obra, amb colors que presenten també l’actitud moderada i serena que caracteritza tota la seua obra. Si bé pot semblar que la gamma cromàtica sé limitada, i fins i tot parca, la pintura de Rueda busca un ús del color subtil i ple de matisos.

Esta exposició retrospectiva, curada per Serge Fauchereau per a l’IVAM, reuneix cent trenta obres, pintures i escultures que reflecteixen la seua evolució. Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg amb textos de Serge Fauchereau, Tomás Llorens, Michael Zakian i Juan Manuel Bonet.

A partir dels últims anys de la dècada de 1940 i al llarg dels cinquanta, David Smith (Decatur, Illinois, 1906 – Bennington, Vermont, 1965) va elaborar una escultura més poètica, oberta i lineal. , En una certa manera, açò va constituir una narrativa estructurada amb una cal·ligrafia metàl·lica tridimensional en la qual es podien descubrir influències de Picasso i del surrealisme. Des de finals dels anys cinquanta fins a la seua mort, a causa d’un accident d’automòbil, va realitzar obres sòlides, de caràcter monumental, concebudes per a ser contemplades a l’aire lliure. Eixes escultures que posseïen una qualitat inestable i dinàmica, oposada a la densitat, oferien un llenguatge plàstic específicament americà, aconseguit a partir de l’assimilació i experimentació sobre les propostes europees d’avantguarda. D’eixa manera, mitjançant unes composicions d’aspecte provisional i fortuït en les quals amb freqüència se subratllava el seu caràcter irònic, Smith va formular un llenguatge original, una “objectivitat” escultòrica que va plantejar, inicialment, els problemes d’integració del color i la forma i, posteriorment, el diàleg entre el pes i el volum a partir d’estructures elementals. Un plantejament artístic centrat en el metall, el material més representatiu de la industrialització característica del segle XX, que va obrir noves vies i es va situar en la base d’importants tendències com el minimalisme.

L’exposició organitzada per l’IVAM és la primera mostra antològica dedicada a l’escultor estatunidenc en l’estat espanyol i estava centrada en l’especial relació de l’artista amb Europa, en particular, amb l’obra de Picasso i Juli Gonzàlez. Formada per cinquanta escultures realitzades entre 1933 i 1965, s’acompanyen d’un conjunt de fotografies originals de Ugo Mules que docuementen l’estada de l’escultor a Itàlia en 1962 i en la seua granja de Bolton Landing. En ocasió de la mostra s’ha editat un catàleg amb documentació d’obra i sala i textos de Michael Brenson, Francisco Calvo Serraller i Carmen Giménez, curadora de la proposta. El catàleg reuneix una antologia d’escrits del propi artista.

Senyals de Vídeo. Aspectes de la videocreació espanyola en els últims anys presenta una selecció crítica de la producció de vídeo de creació en l’estat espanyol. La mostra es divideix en nou mòduls i reuneix les creacions de 32 autors i 6 autores, i presenta un total de quaranta obres realitzades entre 1988 i 1995.

La mostra ha transformat la Sala d’actes de l’IVAM Centre Julio González en un espai de reproducció audiovisual amb una temporalitat de visionat dividides en nou eixos temàtics.

1- Espais imaginats. Dijous 15 de febrer / dimecres, 6 de març

Recursos de les tecnologies electròniques del vídeo i la informàtica per a la construcció d’espais imaginaris, simbòlics i misteriosos.

Obres projectades: Sopa Bàsica de J. Teixidó; Somni amb creus del Grup 3TT; Lucía de Pedro Ballesteros; Disdirak d’Iñigo Salaberría; Qui és? de Jaime Vallaure; Eur/opas d’Olga Mesa i Ricardo de Rezende.

2- Viatges imatgers. Divendres 16 de febrer / dijous 7 de març

La trobada d’altres realitats, el contacte amb altres cultures, un catàleg de viatges en els quals la cambra actua com a vehicle en estes travessies en imatges.

Obres projectades: Wahab 1 de Toni Serra; Potser si que tots som iguals de Maite Ninou/Xavier Manubens; Cant d’anada i tornada d’Isabel Herguera; Viatges imaginaris 1: Buenos Aires de Jacobo Sucari; The last vehicle de Pedro Ortuño; Wahab 2 de Toni Serra.

3- Dret a rèplica. Dissabte 17 febrer / divendres 8 de març

El vídeo com a mitjà per a interrogar, contestar o desmantellar els missatges dels mitjans. El collage, l’apropiació, i la cerca d’imatges o missatges contradictoris en l’elaboració d’una crítica cap als mitjans de comunicació.

Amb les obres: CS (Cicle Surf) de Joan Leandre; O gat que està trist i blau de Xurxo Estévez; TVE: Primer intent de Muntadas.

4- El mitjà és el soroll. Diumenge 18 de febrer / dissabte 9 de març

Quatre peces antídot del soroll mediàtic, que generaven mecanismes de defensa dels abusos dels mitjans en els seus aspectes més homogenitzadors.

Obres projectades: Lost in Heaven de Javier Montero; Map CCRN de Joan Leandre; Sense Imatges de Josu Rekalde; Ringo Rang d’Antón Reixa.

5- Autovideografies, retrats, vídeos familiars. Dimarts 20 de febrer / diumenge 10 de març

Introspecció i recreació de vivències i sensacions adoptant una perspectiva de revaluació de l’estètica del vídeo domèstic.

Obres projectades: Uomo Blue de Carlos Gil-Robles; Tia Berti de Jaime Vallaure; Família de Joan Pueyo; Daniel, Març 1990 de Juan Crego; Les choses simples de Francisco Ruiz d’Infant.

6- Memòries, records, ferides. Dimecres 21 de febrer / dimarts 12 de març

La memòria com a tema predominant, com a tret comú, enfocament introspectiu i autorreflexiu.

Obres projectades: Records de fira de Manuela Saez; L’extensió de l’instant d’Enrique Fontanilles; Dilluns 27-I-92 de Juan Crego; Els Llibres per les pedres de Marcelo Expósito; The Borders of a wound d’Esther Mera.

7- Geografia i història amb malsons. Dijous 22 de febrer / dimecres 13 de març

Evocacions i interrogacions amb una perspectiva crítica d’espais i fets que incideixen en la memòria col·lectiva.

Obres projectades: Señuelos de Jaume Subirana; La tierra de la madre de Joseantonio Hergueta; Sur del sur de Francesc Torres.

8- Visca la mort. Divendres 23 de febrer / dijous 14 de març

Produccions sobre el macabre, l’humor negre i evocador d’una suposada tradició de l’Espanya negra.

Obres projectades: Mortalla d’Antoni Perumanes; Lloc comú de Francisco Ruiz d’Infant; Trànsit d’Ignacio Pardo; Dissabte legionari de Javier Codesal.

9- Cos a cos. Dissabte 24 de febrer / divendres 15 de març

Proposades de representació i reflexió sobre el cos.

Obres projectades: Contorsionista de Joan Pueyo; Ninfografia d’Ignacio Pardo; Transformador destinat a utilitzar les xicotetes energias malgastades de Rosa Silva; Asurbanipal d’Elio Quiroga; El ring de Julián Álvarez.

Amb motiu de la mostra s’ edita un llibre-catàleg amb documentació del programa, obres representades, autors i autores, acompanyat de textos del comissari Eugenio Bonet, Manuel Palacio, Gabriel Villota i Carlota Álvarez Basso. La mostra, organitzada pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, ha comptat amb la col·laboració de l’IVAM, Excm. Cabildo Insular de Gran Canària, Festival Internacional de Vídeo de Canàries, Institució Príncep de Viana (Pamplona), Festival de Vídeo de Navarra, Fundació Pilar i Joan Miró, Centre Gallego d’Art dona Imaxe (A Coruña) i la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.

Pablo Palazuelo (Madrid, 1915 – Galapagar, Madrid, 2007) ha dedicat tota la seua carrera a la investigació de les formes i tensions estètiques de l’abstracció i la geometria. La seua singular poètica inicial va rebre la influència del cubisme, Klee i Kandinsky i es va adscriure amb les formulacions més creatives de l’avantguarda clàssica. En 1948, el ministeri de França va becar a l’artista per a viatjar a París on va establir la seua residència, distanciant-se així del franquisme. Palazuelo que concebia l’art com “un camí per a donar eixida als problemes humans”, va generar un vocabulari sorgit de patrons geomètrics subjacents en la naturalesa. Amb una sensibilitat articulada a partir de la constant reflexió teòrica i d’un lirisme subratllat a través de la lluminositat i els ritmes, l’autor es va distanciar del rigor formal característic del constructivisme i de l’abstracció geomètrica.

L’artista ha acompanyat tota la seua trajectoria artística junt amb la investigació de les matemàtiques, la filosofia islàmica i xinesa, coneixements que va complementar amb l’agnosticisme occidental. Esta base intel·lectual li va servir per a establir connexions formals entre la pintura, la música i les matemàtiques que, com va escriure Kevin Power en el catàleg de la mostra, acostaven a les formes a “geometries espirituals”. La conjunció de línies i plans purs, recurrents en les seues obres, no intenta generar il·lusions òptiques, sinó que busca la interrelació entre raó i emoció.

El recorregut de l’obra de Palazuelo s’abordat en esta primera exposició de caràcter retrospectiu. Organitzada pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia i curada per Marta González Orbegozo ha arribat en itinerància a l’IVAM  un any més tard. En esta exposició es mostra l’evolució creativa de l’artista mitjançant unes cinquanta-sis pintures, obra gràfica, el llibre d’artista Lunariae, i onze escultures. Amb motiu de la mostra s’ha editat un catàleg amb reproduccions i documentació de sala i textos de Kevin Power, Fernando Castro, Yves Bonnefoy, el propi Palazuelo, a més a més d’un poema de Jacques Dupin.

La coherència del treball d’Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937 – Barcelona, 2009) pot comprendre’s a través de successius despullaments, per l’eliminació de l’anecdòtic, per la depuració de perfils inconcrets, que han transitat el camí del minimalisme, modelant el tema des del dictat de la llum interna. Tant en els retrats com en les fotografies d’animals o en els paisatges, aborda l’escena amb un immens respecte, que no significa reproduir-la gratuïtament, sinó revelar-la sense efectismes deguts al mitjà. Manté el mateix interés a concentrar-se sobre la superfície exterior dels subjectes, a assumir per complet la bidimensionalitat del mitjà com una força expressiva, a respectar i conviure llargament el temps present dels entorns per a poder dotar a la imatge d’una solidesa intemporal. Com indica Carlos Cànovas, en el catàleg de la mostra: “Les fotografies d’Humberto Rivas tenen una innegable bellesa de superfície que les fa enormement sensuals. No constituïxen, per descomptat, amors a primera vista. Són imatges que necessiten cert temps abans de quedar preses en algun lloc de la memòria”.

El respecte a un mateix, a l’escena i al mitjà amb què ha treballat el fotògraf, fa possible la conversa amb la condició humana del retratat, deixant arrere embolcalls socials simbòlics o sorprenents. Com afirma ell mateix: “M’interessa molt eixa cosa profunda que tenim tots i que generalment no vam mostrar, i també m’interessa molt el pas del temps sobre els retratats… Enfront d’un paisatge o a un retrat, jo no puc ni vull, ser objectiu. Soc com soc i per tant eixe paisatge o retrat seran, a la meua manera, les meues fotografies”.

L’exposició dedica a Humberto Rivas recorreix diferents etapes de la trajectòria de l’artista, des de l’inici de la seua activitat fotogràfica en la dècada de 1960 fins a la seua producció més recent. Una selecció d’aproximadament cent quaranta obres pertanyents a l’arxiu de l’artista i a la col·lecció de Rafel Tous. La mostra s’acompanya d’un catàleg amb documentació de les obres exposades i amb textos d’Arnau Pons, Carlos Cànovas i el curador de la proposta, Josep V. Monzó.

La “nova visió” va ser una proposta que va aconseguir el seu màxim desenvolupament en la fotografia internacional a les dècades 1920 i 1930, caracteritzada per descobrir els potencials amagats del mitjà, augmentar la percepció humana i expressar l’actualitat de l’experiència viscuda. Va ser l’estètica innovadora per la qual fotògrafs americans, com Alfred Stieglitz, Paul Strand o Charles Sheeler, van abandonar el formalisme pictorialista de finals del segle XIX. Un concepte, denominat “neue Optik” per Moholy-Nagy, que va sorgir a Europa a partir del fotomuntatge i el fotograma abstracte, més la pautes del disseny modern fixades per la Bauhaus.

L’alienació social i la investigació psicològica estaven implícites i explícites en moltes de les obres d’este moviment d’entreguerres. Creacions que evidenciaven l’impacte del cinema i la publicitat, fenòmens que, juntament amb la imatge personal, subratllaven la complexitat de la modernitat en la cultura urbana. Algunes d’eixes fotografies, realitzades per a la seua reproducció massiva i dirigides a la moda, la publicitat, la ciència o la indústria, difuminaven la distinció entre art i utilitat. Realitzades per artistes adscrits en molts casos a les avantguardes històriques, les obres que es van inscriure en la “nova visió” van ser el testimoniatge de “l’esperit modern” d’una època en la qual es va produir una gran ruptura amb la tradició, revelant-se la fotografia com un important mitjà expressiu i, també, vehicle idoni per a la difusió de l’art modern.

Les fotografies de l’exposició reflecten l’impacte de l’Era de la Màquina en obres clàssiques, com a Mecànic d’una central elèctrica (Lewis Hine, 1921) o Càmera cinematogràfica Akeley (Paul Strand, 1922); o noves concepcions visuals del món a través d’inovadors enquadraments fotogràfics en Pins en Pushin Park (Alexander Rodchenko, 1927). La sensibilitat fotogràfica de la “nova visió” va retratar els aspectes més convencionals de la vida quotidiana des d’òptiques experimentals. Obres incloses a l’exposició, com Misteri al carrer (Umbo [Otto Umbehr], 1928) donaven mostra d’esta nova estètica. La sel·lecció d’obres recorre noms com Man Ray, Moholy-Nagy, Alfred Stieglitz, Walker Evans, Constantin Brâncusi, René Magritte o Walter Gropius.

L’exposició és la primera itinerància europea de la col·lecció de fotografia del període d’entreguerres del Metropolitan Museum de Nova York. Uns fons procedents de la donació efectuada per John C Waddell i la Ford Motor Company al museu americà. L’organització de la mostra, junt al Metropolitan Museum de Nova York, inclou la col·laboració de Ford España S.A i incorpora un catàleg amb textos de Maria Morris Hambourg i Christopher Phillips.

Manuel Boix (L’alcúdia, València, 1942), Artur Heras (Xàtiva, València, 1945) i Rafael Armengol (Benimodo, València, 1940) no van constituir un equip de pintors, encara que a vegades s’hagen plantejat com a treball comú -com van ser els casos de Tríptic (1964) o en la carpeta d’obra gràfica Lligat i lacrat (1971)- i amb una certa regularitat, van exposar la seua obra conjuntament. Com va escriure Joan Fuster, Boix, Heras i Armengol eren essencialment, tres professionals “arrelats en una afinitat bàsica: d’orígens geogràfics, socials i, finalment històrics. Combreguen amb algunes conviccions natives, les quals els permeten reflexionar en comú i realitzar-se per separat”.

La primera presentació conjunta d’obres de Boix, Heras i Armengol va tindre lloc en 1962, encara que es considera com a principi de la seua trajectòria en comú la participació en el V Saló de Març de València en 1964. El tríptic exposat en aquella mostra va ser una de les primeres aparicions a València del llenguatge pop, encara que dins d’una peculiar plàstica que connectava amb les formulacions dels precursors d’eixe moviment i s’elaborava a partir d’una iconografia relacionada amb l’entorn i les pròpies vivències dels tres artistes. La intenció dels autors va ser adaptar les propostes de l’avantguarda internacional d’eixe moment a la realitat social i política del país. A partir d’eixa experiència inicien, van desenvolupar un art que es va inscriure en el Nou Realisme, el corrent dominant de l’escena pictòrica europea dels anys seixanta i setanta. Una escena que utilitzava els recursos formals del pop per a estructurar obres molt elaborades intel·lectualment i de gran força crítica.

La mostra desenvolupada per a les sales de l’IVAM presentava la producció realitzada per Boix, Heras i Armengol de 1964 a 1978. L’exposició es va estructurar a partir de cent cinquanta obres escultòriques, pictòriques i objectuals, incloent-hi treballs posteriors per a entendre la totalitat del llenguatge dels artistes. En la mostra s’incloïa la carpeta Lligat i lacrat, amb textos de Joan Fuster. Esta obra evidenciava el model de col·laboració dels tres autors i una cohesió ideològica que va permetre exercicis estilístics personals i molt diferenciats.

Per a la mostra es va editar un catàleg amb reproduccions de les obres exposades i textos de Mª Lluisa Borràs, Teresa Posadas, Miguel Fernández-Cid, Carmen Garcia, Josep Lozano i Juan Cruz.

Ross Bleckner (Nova York, 1949) és un dels exponents, al costat de David Salle, Eric Fischl i Julian Schnabel, de la important generació d’artistes nord-americans que va emergir a la fi de la dècada dels setanta. Format en un ambient en el qual predominaven les propostes conceptuals i minimalistes, Bleckner va desenvolupar una pintura de connotacions figuratives i expressionistes que es va enfrontar a la puresa estricta d’aquelles tendències. Així, en un article de 1979, va reclamar un art del “objecte psicologitzat” que connectara amb la realitat psicològica, social i política en tota la seua extensió. Una nova manera de fer en la que l’obsessió pel rigor i la didàctica cedira parcel·les a la ironia i el romanticisme.

D’acord amb estos supòsits, Bleckner va iniciar una obra en la qual, a partir de l’estudi de l’atmosfera, va buscar la llum, l’element més important de les coses, el que intensifica les seues qualitats específiques. Sobre aquest tema va declarar: “A nivell formal crec que la llum és un dels temes històrics de major interés. A nivell psicològic, la pintura realment tracta de la llum; eixe és el tema de la pintura. Hi ha objectes, espais, però tot això ho sosté la llum. Esta és la que crea, la que perpetua la il·lusió, que és tan important en la pintura”. Per a Bleckner, la gran tendència estètica del segle XX consistix a variar tota afirmació sobre l’art i la creació de l’art. Segons les seues afirmacions, “quan una cosa es buida de contingut, ens trobem que brilla amb una intensitat màxima, just abans de morir”. Eixos pensaments que subratllen els conceptes de desil·lusió i decadència, graviten entorn d’un art realista del qual es desprén una pràctica pictòrica que Bleckner planteja com a experiència elevada i també com “el mitjà expressiu que, amb major claredat, apunta al futur i té aspectes generadors, quan per sí mateix permeten un món, creen un espai fictici, el lloc de l’imaginari”.

L’obra de Bleckner resta revisada en l’exposició retrospectiva per al Centre del Carme. Una selecció d’obres que recorre la seua trajectòria entre 1981 i 1995, incloent-hi pintures inicials inspirades en l’Op Art, les de temàtica atmosfèrica, les semitransparències i els seus treballs d’espais onírics copats d’objectes al·legòrics de la mort. La mostra organitzada pel Salomon R. Guggenheim Museum de Nova York inclou l’edició d’un catàleg amb documentació gràfica de l’obra i textos de la curadora Lisa Dennison, junt areflexions de Simon Watney i Thomas Crow. L’exposició va començar la seua itinerància en el Salomon R. Guggenheim de Nova York, ha viatjat a Oslo, al Astrup Fearnley Museet for Moderne Kunst, per a a la fi arribar a les sales de l’IVAM Centre del Carme.