Places categories: IVAM Centre Julio González

L’activitat creativa de Vordemberge-Gildewart (Osnabrük 1899 – Ulm 1963) va anar més enllà del fet artístic, doncs va ser enllaç dels pioners del constructivisme amb el neoplasticisme de Mondrian i Van Doesburg. El continu procés evolutiu en les idees artístiques que reflectia l’obra de Vordemberge-Gildewart la convertix en un enllaç entre els inicis de l’art constructivista i els corrents posteriors. Les seues creacions estaven calculades amb una rigorosa precisió i una impecable claretat, presentant una meticulosa economia de recursos que impulsaven a l’artista a la cerca de la reconciliació modèlica entre l’art i la tecnologia. En les seues composicions la geometria és a vegades simple,  i es limita a horitzontals, verticals, rectangles en els quals empra colors primaris i els “no colors” de la teoria neoplasticista, sobre fons neutres. No obstant aixó, en l’etapa final de la seua pintura, la paleta emprada es va diversificar incloent en les seues composicions línies obliqües i formes rectangulars.

L’exposició del pintor alemany realitzada pel Museum Wiesbaden i que arriba en itinerància a l’IVAM, és la mostra més àmplia realitzada fins al moment de l’obra de l’autor. Es compon de 88 pintures, 12 collages, 3 aquarel·les, 39 dibuixos, 6 litografies i testimoniatges dels seus dissenys de camp de les arts aplicades. La mostra forma part de la sèrie d’exposicions que l’IVAM dedica als moviments avantguardistes dels anys trenta i permet un coneixement exhaustiu d’este artista, on la proposta serveix com a complement a les obres de Vordemberge-Gildewart pertanyents a la col·lecció. El catàleg conté textos de Dietrich Helms, Arta Valstar-Verhoff i una selecció de poemes i escrits de l’autor. La documentació gràfica dona ampli  testimoni de les obres exposades, seleccionades pel curador Volke Rattemayer.

Com a prolongació de l’exposició de l’any passat de Grete Stern, l’IVAM va dedicar una retrospectiva al treball i context d’Horacio Coppola (Buenos Aires, 1906 – 2012). Coppola, fill de família migrant italiana, es va iniciar en la fotografia durant la seua infància. En la seua vocació fotogràfica van influir els vocabularis de Nadar, E. Weston o Alfred Stieglitz. El llenguatge fotogràfic de l’autor va créixer en paral·lel a la modernització de la ciutat de Buenos Aires, una transformació que va fer aparéixer les icones que van poblar i van donar identitat a les noves urbs: automòbils, la verticalitat arquitectònica, amples avingudes i avanços tecnològics. Al costat d’estos canvis va aparéixer l’impuls avantguardista de les primeres publicacions de Borges, les imatges de Guttero, els projectes de casa de Le Corbusier, les pel·lícules de Chaplin i Eisenstein, l’arribada de Marinetti i les activitats organitzades per Victoria Ocampo a la Sala d’Amics de l’Art. Horacio Coppola des de les seues primeres fotografies va saber reflectir la transformació urbana de la capital argentina.

Després de contraure matrimoni amb Grete Stern en 1935, s’instal·len en un estudi fotogràfic en el qual treballen per a diferents agències i editorials. Des d’ací van aportar les seues investigacions al camp de la publicitat i a projectes d’arquitectura i etnologia. Al poc temps de la seua arribada, Victoria Ocampo li va oferir els locals de la seua revista Sud per a realitzar la que va ser considerada com la primera exposició fotogràfica moderna a Buenos Aires, i Coppola va publicar un manifest en el qual exposava algunes de les seues idees sobre el mitjà. Juntament amb Stern va publicar Huacos-Cultura Chimú i Huacos-Cultura Chancay durant els anys quaranta. En paral·lel l’autor argentí va realitzar una sèrie de projectes de fotografia urbana, com el llibre Buenos Aires 1936.

L’ús del color a partir de 1960 va marcar l’inici d’una altra etapa en l’obra de Coppola, i el va aplicar tant als seus reportatges a l’aire lliure com al treball d’estudi. Així van sorgir el seu reportatge sobre el parc Nahuel Huapo, en la qual va adaptar el color al seu mode d’abordar el paisatge en blanc i negre i la sèrie Divertissements, realitzada en estudi, en la qual va combinar l’abstracció amb la seua peculiar mirada sobre els objectes.

L’exposició El Buenos Aires d’Horacio Coppola es centra en les imatges realitzades en la capital argentina, en les dècades 1920 i 1930, imatges que connecten amb les propostes avantguardistes de la seua època. S’ofereix una selecció de cent vint fotografies basades en l’estudi del seu arxiu que són una revisió feta juntament amb l’artista, sobre la base de les tires de contactes conservats. Seixanta anys després de la seua primera publicació s’exposen les imatges que van aparéixer publicades en el llibre Buenos Aires 1936. Visió Fotogràfica editat amb motiu del quart centenari de la Primera Fundació de la ciutat, junt a les fotografies que acompanyaven la primera edició d’Evaristo Carriego de Jorge Luis Borges i altres obres inèdites. La mostra conté còpies d’època conservades en l’arxiu de l’artista, així com fotografies positivades este mateix any pel fotògraf argentí Ricardo Sanguinetti, amb l’estricta supervisió Horaci Coppola, a partir de negatius originals. El catàleg de l’exposició reprodueix les fotografies exposades i conté textos d’Ernesto Schóo, Marcos Ricardo Barnatán i Josep Vicent Monzó.

Alex Katz (Nova York, 1927) és una de les figures fonamentals en el desenvolupament d’un nou realisme que va sorgir a principis dels seixanta a Amèrica del Nord. Amb una pintura que va reduir la gestualitat pictòrica, s’allunya del tractament “inacabat” en funció d’una representació més específica, i la seua obra presenta una difícil classificació dins dels esquemes encunyats per a analitzar la producció de l’escena nord-americana després de l’expressionisme abstracte.

La temàtica del retrat, constant en la seua obra, evoluciona des de les primeres figures de cos sencer sobre fons plans i monocroms, cap a una major profusió dels detalls, i amb enquadraments de fragments de rostres que ocupen la superfície del llenç. A partir de la dècada dels seixanta comencen a aparéixer diversos personatges en les seues obres, duos que l’artista titolarà Conversartion Pieces. Obres en les quals la riquesa dels detalls aporta una major informació sobre els personatges retratats, generalment amics dels cercles artístics i intel·lectuals o d’àmbit familiar.

A mesura que va evolucionar el seu estil, s’aprecia una disminució de les línies de perfilat de les seues figures, la qual cosa ofereix més llibertat a la massa de colors i s’accentua el caràcter intimista de les seues escenes, reforçat per la suavitat dels tons emprats. Un intimisme que, no obstant això, es veuria desmentit pel gran format de les seues obres. Katz mostra la superfície del retrat, es fixa obsessivament en la realitat, i aïlla el motiu injectat d’una considerable càrrega emotiva i simbòlica, per a després iniciar un complex sistema de simplificació del llenguatge.

L’exposició dedicada a l’artista nord-americà, organitzada per l’IVAM, i curada per Juan Manuel Bonet, reuneix un total de trenta obres de gran format de l’artista que permeten apreciar les diferents etapes de la carrera de l’artista i la seua trajectòria estètica. Una mostra que permet entendre la riquesa de temàtiques abordades per l’autor novaiorqués: paisatges, retrats, Conversation Pieces o escenes urbanes. El catàleg de la mostra inclou textos de Tomás Llorens, J. M. Bonet i Kevin Power, junt a la documentació gràfica de les obres.

Al gener de 1996, Juan Antonio va decidir donar a l’Institut Valencià d’Art Modern una part important de la seua col·lecció particular en la qual s’inclouen obres que complen la col·lecció permanent del museu, incorporant obres de la Nova Figuració madrilenya representada per artistes com Luis Gordillo, Carlos Alcolea, Carlos Franco, Guillermo Pérez-Villalta o Rafael Pérez-Mínguez; de llenguatges vinculats a l’abstracció geomètrica numérica d’artistes com Elena Asins, Soledad Sevilla, José María Yturralde o Manuel Bardillo; i d’artistes de vocabulari naïf com Tomás de la Font, Higino Mallebrerera i Domingo Uriarte. La dació també aporta a la col·lecció de l’IVAM obres d’artistes de l’informalisme, como ara Manolo Millares i Antonio Saura, i obres dels artistes vinculats al Museu d’Art Abstracte de Conca com Gerardo Rueda i Fernando Zóbel; així como altres artistes com Mitsuo Miura, Jordi Teixidor o Anzo.

La mostra presenta la col·lecció de cinquanta-huit obres. El catàleg de l’exposició reprodueïx totes les obres de la donació i inclou els textos crítics coetanis d’algunes de les obres escrits per Juan Antonio Aguirre, Fernando Huici i una entrevista amb Juan Antonio Aguirre.

L’exposició Col·lecció Ordóñez-Falcón de Fotografia presenta un conjunt aproximat de dos-centes fotografies depositades des de 1992 en l’IVAM pel matrimoni Enrique Ordóñez i Isabel Falcón. Este depósit reuneix un important arxiu de fotografia i permet completar el relat historiogràfic de la col·lecció fotogràfica de l’IVAM. La col·lecció conté una extensa selecció d’imatges realitzes a partir de ‘la gran afició per la fotografia en qualsevol dels seus vessants, des de l’obra dels grans mestres històrics fins a l’obra d’autors contemporanis.

La mostra ofereix imatges amb diverses adscripcions temàtiques com el retrat, la fotografia documental, escenes urbanes, imatges experimentals d’artistes com Alfred Stieglitz, Eugène Atget, Lewis Hine, Edward Weston, Paul Strand, Henri Cartier-Bresson, Berenice Abbot, Walker Evans, André Kerész, Diane Arbus, Brassai, Irving Penn, Richard Avedon, Gabriel Cualladó, Robert Frank, Nan Goldin, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Joel Peter Witkin, Humberto Rivas, Barbara Morgan, Chema Madoz o Wikkain Wegman. El catàleg editat amb motiu de l’exposició reprodueix la totalitat de les obres exposades i conté textos de Francisco Jarauta i el curador de la proposta, Josep Vicent Monzó.

Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916 – 1973) fou una figura clau de l’avantguarda en la immediata postguerra que va desenvolupar una important labor creativa com a poeta, compositor, assagista i crític d’art. Entre 1931 i 1936 va compaginar el seu treball amb estudis musicals i més tard, a causa de la Guerra Civil, va ser mobilitzat pel Govern de la República en 1937. El brusc canvi de vida li va impulsar a escriure poesia i a redactar un diari que posteriorment destruiria, com va fer amb gran part de la seua obra inicial. Va viure a Saragossa, mobilitzat pel govern franquista, ciutat en el qual es va integrar en l’escena intel·lectual amb un treball com a traductor de poesia. A la seua tornada a Barcelona, en 1943, des de publicacions com La Premsa, va informar i va difondre el surrealisme i els seus coneixements de poesia, mentres reprenia la seua activitat musical component Preludio i Himno. Van ser anys d’intensa activitat que l’autor va definir com “la lluita contra la música”.

Després del Saló de Tardor de 1949, on Cirlot va conéixer als integrants de Dau al Set, s’integraria al grup. A l’octubre del mateix any es reuneix amb André Breton i el grup surrealista en el Café de la Plau Blanche a París, i això donaria peu a una extensa correspondència entre el teòric francés i el assagista català. Van ser anys de compaginació entre la música, la poesia i l’assaig artístic, producció que va portar a la publicació del llibre de poemes Lilith Stravinski, l’assaig La pintura abstracta (1951) o Diccionari de símbols tradicionals (1958).

Fins al període final de la seua vida, Cirlot mantindria una intensa activitat literària, alternant el treball d’assagista, periodista o assessor de literari o artístic, compartint escena amb Ricard Giralt Miracle en Edicions Pen, La Vanguardia, la Galeria Kasper de Lausana, i escrivint assajos com Informalisme (1960) o Art del segle XX (1972).

L’exposició Món de Juan Eduardo Cirlot presenta prop de noranta obres representatives del moviment surrealista, informalisme, Dau al Set o expressionisme abstracte. La selecció ha estat construïda a partir dels artistes i moviments estudiats pel teòric català, juntament amb material documental entorn de la seua activitat literària i musical. En el catàleg de la mostra s’adjunten textos de Carlos Edmundo de Ory, Antonio Saura, Joan Perucho, Rafael Santos Torroella, Emmanuel Guigon i Enrique Granell, a més d’escrits del mateix autor. Paral·lelament en el Centre del Carme es celebrarà un concert del Grup Instrumental de València en el qual s’interpretaran obres de Cirlot, Berg, Scriabin i Feldman.

Erik Satie (Honfleur, 1866 – París, 1925) va escriure en els seus Mémories d’un Amnésique: “Vaig tindre una infància i adolescència vulgars sense trets dignes de ser comptats en escrits seriosos. Així que no parláré d’elles”. La seua biografia artística, com el propi compositor considerava, va començar quan va deixar la seua Normandia natal i es va traslladar a París. Per a poder seguir els seus estudis en el conservatori de París es va instal·lar en Montmatre, on acompanyava al piano de les representacions de “teatre d’ombres” en el Chat Noir i posteriorment en l’Auberge du Clou, locals que freqüentaven Claude Debussy, Alphonse Allais, Maurice Radiguet, Miguel Utrillo o Suzanne Valadon, amb els qui Satie va mantindre una estreta amistat, així com el grup de pintors espanyols que formaven Rusiñol, Casas i Zuloaga, que van retratar a Satie en diverses ocasions. En les seues primeres obres es podia apreciar interés per les formes medievals i la música gregoriana, d’acord amb un sentit de l’humor que va impregnar les seues paròdies wagnerianes, amb les quals es va oposar a l’estètica dels impressionistes. Entre les seues obres líriques, dins d’esta línia, destacaven Le Pìege de Médise (1913) i Parade (1917), espectacle per a ballet, amb llibret de Cocteau, decorats i figurins de Picasso, i escenografia de Massine, obra que li va procurar gran renom entre els avantguardistes.

En l’època del canvi de segle la pintura va estar en l’avantguarda dels grans canvis estètics, des del simbolisme als nabis, el cubisme i dadá, Satie va ser un testimoni privilegiat d’esta evolució. Man Ray va dir d’ell que era “l’únic músic que tenia ulls” i en el seu entorn sempre va haver-hi una majoria de pintors, com Picasso o Suzanne Valadon que li van retratar, o altres amics com Brancusi, Braque, Man Ray, Magritte, Miró i Dalí que el van homenatjar en la seua obra. Satie va arribar a afirmar que “els pintors li havien ensenyat música molt millor que els músics”, i ell mateix va realitzar nombrosos dibuixos al llarg de la seua vida en els quals va recrear un món fantàstic i oníric, dibuixos que guardava a la seua habitació i que es van descobrir després de la seua mort.

Erik Satie: del Xat Noir a Dadá analitza les relacions i influències entre la pintura d’avantguarda i el vocabulari sònic d’un artista que va presentar una evolució lligada als canvis de paradigma estètic de principis del segle XX. Coincidint amb l’exposició, s´han programat cinc concerts sobre obres de Satie, amb la col·laboració del Palau de la Música, la Fundació Bancaixa i l’Institut Français. També, com a activitat complementària a l’exposició, l’IVAM ha organitzat un taller didàctic sobre les creacions musicals de Satie i la seua relació amb les arts plàstiques. El taller ha estat dissenyat per alumnes i professors de l’Escola d’Arts i Oficis de València i compta amb el patrocini de Bancaixa.

Fotografia Americana 1890 – 1965 en the Museum of Modern Art, New York és una extensa mostra, composta per 183 obres, que abasten un període de setanta-cinc anys de fotografia del Museum of Modern Art de Nova York. Organitzada pel museu nord-americà, i exhibida en set ciutats europees, aborda un període exepcionalment ric que comprén des de finals del segle XIX fins a mitjan dècada de 1960, i investiga els corrents d’este mitjà. Una proposta que amplia i genera tota una sèrie de relacions, referències i afegits a la col·lecció fotogràfica i al programa expositiu de fotografia desenvolupat durant els anys anteriors per l’IVAM.

La proposta inclou imatges de totes les figures capitals de la fotografia nord-americana moderna, entre altres: Dorotea Lange, Robert Frank, Walker Evans, Paul Strand, Edward Weston, Harry Callahan, Alfred Stieglitz o Edward Steichen. Esta panoràmica es completa amb uns/unes altres autors/autores, que generen una visió panoràmica, representada per un total de més de cent fotògrafs.

L’exposició arranca en l’última dècada del segle XIX, quan la fotografia aconsegueix una major facilitat en la captació d’imatges i en la seua reproducció, i es consolida com a nou llenguatge visual popular. El recorregut històric analitza el rebuig elitista de la Photo Secession a la condició popular de la fotografia. Un fet que es va convertir en el segell de la tradició en els anys 1920. En paral·lel, la tradició popular es va desenvolupar entorn de l’aparició de les revistes il·lustrades fotogràficament, com Vanity Fair o Life. Donant espai a la investigació i producció de retrats i fotos de moda. El relat historiogràfic de la proposta continua amb una anàlisi de l’auge del fotoperiodisme i els seus modes de veure i fer, lligats a projectes del govern dels Estats Units com la Farm Security Administration (FSA). Les aplicacions populars de la fotografia i les seues ambicions estètiques, tornen a evolucionar afegint vocabulari pictòric de l’instant decisiu, i el projecte expositiu dona mostra amb la inclusió d’obres com el llibre de Robert Frank The Americans. El recorregut acaba amb una anàlisi de l’impacte als anys seixanta de l’aparició dels mitjans de circulació d’imatge de masses, com la televisió; dispositius que van influir a artistes com Warhol o Rauschenberg.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg il·lustrat amb les obres exposades i textos de Peter Galassi i Luc Sante. La mostra ha viatjat per Europa desplegant-se a les sales de la Kunstbibliotek Staatliche Museen (Berlín), Stedelijk Museum (Amsterdam), Scottish National Gallery of Modern Art (Edimburg), Hasselblad Center (Göteborg), Musée National d’Art Moderne George Pompidou (París), IVAM Centre Julio González (València) i Victoria & Albert Museum (Londres).

L’ultraisme va ser fundat en 1918 a Madrid per Rafael Cansinos-Assens (Sevilla, 1883 – Madrid, 1964). Els plantejaments bàsics del moviment es van presentar en una entrevista realitzada per Xavier Bóveda a Cansinos-Assens per a El Parlamentario. En aquelles declaracions, Cansinos-Assens s’alineava amb les propostes d’escriptors com Tristan Tzara, Guillaume Apollinaire i Pierre Reverdy, que el poeta xilé Vicente Huidobro havia donat a conéixer en l’estat espanyol, i va proclamar l’ocàs deifinitiu del modernisme, proposant el terme “ultra” per a un moviment que donara cabuda a qualsevol tendència i modalitat literària que fora innovadora. L’ultraisme, més significatiu en el pla literari que en el pictòric, va subratllar la importància de la fantasia, d’allò pintoresc, de la màquina i del dinamisme de la vida moderna. Malgrat ser un fenomen que en literatura es va expressar, majoritàriament, en llengua castellana, també va integrar a les propostes nacionalistes del nucli format per artistes i escriptors gallecs.

Esta exposició, la primera dedicada a l’ultraisme en territori nacional, es centra en l’anàlisi del que va ser el moniviment d’avantguarda espanyol a través dels llibres i revistes produïts pels seus poetes i escriptors, i també, de les obres pictòriques realitzades pels artistes que van assumir l’ideari ultraista. En la mostra s’inclouen revistes, llibres i manuscrits juntament amb pintures, gravats i dibuixos de Robert i Sonia Delaunay, Daniel Vázquez Díaz, Rafael Barradas, Joaquín Torres-García, Carlos Sáenz de Tejada, Pancho Cossío, Celso Almàssera, Norah Borges, Antonio de Guezala, Francisco Borés, Álvaro Cebreiro, Manuel Méndez, Salvador Dalí o Rafael Alberti. L’exposició es completa amb un repertori d’obres de l’estridentisme mexicà, moviment amb el qual l’ultraisme va coincidir en afinitats avantguardistes. Junt a l’exposició s’ha programat un concert en el Centre del Carme que posa en diàleg l’ultraisme i la música, compta amb la participació del Grup Instrumental i la soprano Elena de la Mercè dirigits per Joan Cerveró.

Manolo Valdés (València, 1942) va formar part de l’Equip Crònica juntament amb Rafael Solbes fins a la mort d’este en 1981. A partir de llavors va treballar pel seu compte, primer a València, Madrid i Nova York. En la seua carrera individual, Valdés ha desenvolupat un estil personal que, si en primer moment va mantindre una estreta relació amb la pintura i llenguatge realitzat per Equip Crònica, prompte va adquirir un perfil singular. En els primers anys de la seua trajectòria, hereu encara d’alguns pressupostos fonamentals del Pop Art, va treballar pictòrica i escultòricament sobre imatges artístiques que pertanyen tant a la tradició de la història de l’art dels segles XVI i XVII, quant a la història de les avantguardes contemporànies, articulant motius d’un i una altra època.

Posteriorment, al voltant de 1989, sense prescindir d’eixa iconografia, les seues pintures accentuen l’interés pels aspectes materials, per la textura, el treball de les superfícies plàstiques, els pigments, etc. Per a Valeriano Bozal, curador de la proposta, l’habilitat de l’artista no havia d’ocultar una pintura que articula imatges i motius de la vida quotidiana. D’eixa manera, l’art projecta una mirada diferent i possibilita el descobriment d’aspectes que, d’una altra manera, passarien per complet desapercebuts.

L’exposició reuneix prop de quaranta obres, pintures i escultures realitzades des de 1981 a 1996, amb especial atenció al treball desenvolupat en els últims anys, però també amb la ferma pretensió de permetre el coneixement i la valoració completes de la carrera de Valdés. Amb motiu de la mostra s’ha editat un catàleg que reprodueix les obres exposades i que conté textos de Valeriano Bozal, Tomàs Llorens, Antonio Muñoz Molina, així com una entrevista amb l’artista realitzada per Mª José Bono i Agnés Noguera.

Esta exposició revisa l’obra d’Antoni Miralda (Terrassa, 1942) realitzada des de 1965 fins al 1996. Per primera vegada s’han reunit un gran nombre d’obres presentades sota una mirada crítica i temàtica i el treball es situa en el seu context històric i temporal. Són més de trenta anys de creació en els quals destaquen investigacions plàstiques, conceptuals i materials entorn de l’escultura i la relació de l’art amb l’audiència, el públic o la societat.

Miralda. Obres 1965 – 1995 representa un recorregut temàtic i cronològic. El públic pot trobar en ella els moments clau de l’obra, escultures i instal·lacions de cadascun dels períodes de trajectòria de l’artista català: soldats soldés, performances o accions com Fest fur Leda realitzada en la Documenta 6 de Kassel en 1977, la instal·lació Santa Menjar o les obres dedicades al Projecte Honeymoon, un extens treball que es va desenvolupar entre 1986 i 1992 en el qual es ficcionava la boda metafòrica de l’Estàtua de la Llibertat a Nova York i el monument a Cristóbal Colón de Barcelona.

La mostra arreplega un dels problemes latents en la dècada de 1990, com és la representació de l’art contemporani: la dificultat de rescatar del pas del temps aquelles formes d’expressió no tradicionals. L’obra de Miralda es situa a mig camí entre el Land-art urbà, en relació amb altres artistes com Matta-Clark o la seua fascinació per l’efímer i irracional de les celebracions socials i comunitàries. La proposta es completa amb la presentació d’una àmplia selecció de dibuixos relatius a altres projectes. S’aprecia així el recorregut conceptual i tècnic d’un artista amb mirada antropològica i atent a la presència de l’arcaic dins de la contemporaneïtat.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg àmpliamente il·lustrat  amb fotografies i dibuixos preparatoris de les accions realitzades per l’artista, textos de François Burkhardt i els curadors de la mostra Mª Lluïsa Borràs i Bartomeu Marí, a més d’extractes d’una sèrie d’entrevistes realitzades per Jordi Torrent a diverses personalitats que analitzen l’obra de Miralda des de diversos punts de vista. Junat el catàleg s’ha editat una cinta de vídeo que mostra, com un compendi, una selecció de la seua obra efímera i vint instal·lacions i “rituals” on el moviment, el so i la participació del públic són essencials. El projecte està produït conjuntament amb la Fundació “la Caixa”, institució que va acollir la proposta abans de viatjar a València.

Utopia, il·lusió i adaptació: Art Soviètic 1928 – 1945 pretén reflectir la tesi (enunciada per Aleksander Ródchenko) segons la qual la transformació de l’artista no ha de ser completada només amb la ruptura d’una determinada praxi artística, sinó també amb una actitud permanent de suport a l’Estat. En este sentit, els vehicles tècnics triats cobraven un protagonisme singular de cara a la seua utilització en els mitjans de comunicació de masas. Esta exposició reflecteix la evolució de la creació figurativa soviètica des del Primer Pla Quinquennal fins a la Segona Guerra Mundial, inserint-la en el context de la seua utilització com a mitjà de propaganda i concedint un especial relleu a la fotografia. En 1928, quan es va anunciar la posada en marxa del Primer Pla, tant els artistes més rellevants de l’avantguarda artística com els crítics van coincidir en la seua apreciació de que la fotografia era comunicativament més eficaç que la imatge pintada per als enunciats del Pla.

 L’exposició inclou fotografia, muntatges, pintures, cartells, dibuixos, pel·lícules i projectes per a diferents exposicions. A diferència d’altres mostres dedicades a l’exhibició de l’art soviètic d’avantguarda, Utopia, il·lusió i adaptació es centra en el període de transició al realisme socialista. La mostra està dividida en quatre grans seccions dedicades als tres primers plans quinquennals i a l’esclat de la guerra. S’exhibeixen al voltant de dos-centes obres de quaranta artistes, entre els que destaquen: Aleksander Ródchenko, Borís Ignátovich, Elizar Langman, Gustav Klucis, Natalia Pinus, Valentina Kuláguina, Vera Orlova, Irina Shtange, El Lissitzky o Nikolai Troshin.

 Margarita Tupitsyn, comissària de l’exposició, analitza en el catàleg el procés que enllaça la praxi artística dels anys vint amb la praxi visual que es va desenvolupar a partir de la doctrina del realisme socialista. La mostra organitzada pel Museum Folkwang (Essen) va recorrer, tanmateix, les sales del Wüertembergischer Kunstverein (Stuttgart) abans d’arribar a l’Institut Valencià d’Art Modern. La Filmoteca de la Generalitat Valenciana ha organitzat, en col·laboració amb l’IVAM, un cicle de trenta pel·lícules del cinema soviètic d’eixe període, un material que il·lustra, en l’àmbit cinematogràfic, l’evolució experimentada en les arts visuals i la particular relació entre cinema i poder polític, amb obres de Pudovkin, Eisenstein, Vertov o Dovzhenko.