Pablo Palazuelo

Pablo Palazuelo (Madrid, 1915 – Galapagar, Madrid, 2007) ha dedicat tota la seua carrera a la investigació de les formes i tensions estètiques de l’abstracció i la geometria. La seua singular poètica inicial va rebre la influència del cubisme, Klee i Kandinsky i es va adscriure amb les formulacions més creatives de l’avantguarda clàssica. En 1948, el ministeri de França va becar a l’artista per a viatjar a París on va establir la seua residència, distanciant-se així del franquisme. Palazuelo que concebia l’art com “un camí per a donar eixida als problemes humans”, va generar un vocabulari sorgit de patrons geomètrics subjacents en la naturalesa. Amb una sensibilitat articulada a partir de la constant reflexió teòrica i d’un lirisme subratllat a través de la lluminositat i els ritmes, l’autor es va distanciar del rigor formal característic del constructivisme i de l’abstracció geomètrica.

L’artista ha acompanyat tota la seua trajectoria artística junt amb la investigació de les matemàtiques, la filosofia islàmica i xinesa, coneixements que va complementar amb l’agnosticisme occidental. Esta base intel·lectual li va servir per a establir connexions formals entre la pintura, la música i les matemàtiques que, com va escriure Kevin Power en el catàleg de la mostra, acostaven a les formes a “geometries espirituals”. La conjunció de línies i plans purs, recurrents en les seues obres, no intenta generar il·lusions òptiques, sinó que busca la interrelació entre raó i emoció.

El recorregut de l’obra de Palazuelo s’abordat en esta primera exposició de caràcter retrospectiu. Organitzada pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia i curada per Marta González Orbegozo ha arribat en itinerància a l’IVAM  un any més tard. En esta exposició es mostra l’evolució creativa de l’artista mitjançant unes cinquanta-sis pintures, obra gràfica, el llibre d’artista Lunariae, i onze escultures. Amb motiu de la mostra s’ha editat un catàleg amb reproduccions i documentació de sala i textos de Kevin Power, Fernando Castro, Yves Bonnefoy, el propi Palazuelo, a més a més d’un poema de Jacques Dupin.