Places categories: IVAM Centre Julio González

Si l’art modern va incloure el joc dins de les seues funcions transformadores, l’escultòric, en particular, es va permetre eixir de la seua vocació monumental i convertir-se en peça o a formar sèries de peces. A partir d’un cert moment aquestes van poder ser lleugeres, fràgils, fins i tot efímeres. Pocs artistes van entendre aquestes qualitats tan aviat i ho van portar fins a tan lluny com Alexander Calder (Lawton, Pennsilvània, EUA, 1898 – Nova York, EUA, 1976). En part perquè s’instal·la a París en 1926, sens dubte una de les èpoques més decisives per a l’art modern a la ciutat més apassionant del moment. Allí coincideix amb Jean Arp, Marcel Duchamp, Fernand Léger, Theo Van Doesburg… però, especialment, coneix Joan Miró i Piet Mondrian, els qui potencien la seua vocació com a artista d’avantguarda. Fins aleshores, Calder era un magnífic mestre de cerimònies d’actuacions del seu Circus, que va començar a desenvolupar en 1925 als EUA, però és a partir de 1930, després d’una visita a l’estudi de Mondrian, on comença a emprar formes purament abstractes i, un poc més tard, a incloure el moviment en les seues escultures.

L’exposició presenta escultures de l’artista realitzades entre 1926 i 1972, treballs de joieria datats entre 1935 i 1940 i obra sobre paper. Així mateix, es mostra el vídeo Le Grand Cirque Calder (1955) en el qual l’artista munta el seu Circus (que aconsegueix les setanta peces) i el representa. En aquest magnífic document, realitzat per Jean Painlevé, es destil·la l’essència del treball de l’artista: el joc com a element simbòlic, la referència a certa innocència infantil perduda i la passió per l’art. Es considera Calder el primer artista estatunidenc modern abans que la capitalitat de l’art contemporani es traslladara de París a Nova York després de la Segona Guerra Mundial.

Öyvind Fahlström (São Paulo, 1928 – Estocolm, 1976) representa a una mena d’artistes que van promoure el canvi formal de l’art del segle XX emprant pràctiques diverses, inclusives i polifacètiques. Després d’una influència inicial del surrealisme, el seu interès per altres mitjans i tendències el porten fins a la poesia concreta, a través de la qual, en 1953, publica un manifest en favor de l’ús del llenguatge per damunt del significat de les paraules. Teatre, cinema o performance són mitjans que li serveixen i ajuden a evolucionar estèticament al mateix temps que ho feia anímicament i socialment. En 1961 es trasllada a Nova York gràcies a una beca d’estudis de la Fundació Suècia–EUA i entra en contacte amb els artistes Jasper Johns, Claes Oldenburg i Robert Rauschenberg, entre d’altres. A partir d’aquest moment s’implica més socialment i en les seues obres —cada vegada més allunyades del format quadre i més marcadament pop— es mostren aspectes crítics sobre alguns temes candents d’aquella dècada, com la guerra de Vietnam, el suposat segrest de Henry Kissinguer o la importància del Banc Mundial.

Aquesta àmplia retrospectiva prioritza les obres basades en còmics i les denominades «pintures i estructures variables amb elements magnètics» amb les quals Fahlström va pretendre superar el concepte clàssic de quadre. Les peces mostrades —com per exemple Red Seesaw [Balancí roig, 1968-69] pertanyent a la Col·lecció de l’IVAM— es plantegen com a escenografies crítiques sobre el món capitalista, sobre la influència de les grans potències en l’evolució de la vida de les persones i sobre la dificultat de mantenir-se lúcids i aliens. En aquesta època va publicar el manifest Aneu amb compte amb el món, que és un al·legat a favor d’una societat utòpica, despolititzada i pacífica que havia de basar-se en la satisfacció personal.

S’ha editat una exhaustiva publicació que inclou, a més de les obres exposades, textos d’Erik van der Heeg, Sven-Olov Wallenstein, Lasse Söderberg, Federico Morais, del propi artista i de tots dos comissaris.

L’agència gràfica Foto Mayo es va crear el maig de 1934, a Madrid, en honor del dia internacional de la classe treballadora. La va fundar el fotògraf Francisco Souza Fernández (la Corunya, 1912 – Mèxic, 1949) juntament amb el seu germà i assistent Julio Souza Fernández (la Corunya, 1917 – Mèxic, 2018). En iniciar-se la Guerra Civil Espanyola en 1936, s’incorporen a l’agència Faustino del Castillo Cubillo (Madrid, 1913 – Mèxic, 1996) i Cándido Souza Fernández (la Corunya, 1922 – Mèxic, 1984). En aquests anys, col·laboren en els Diario de Madrid, Informaciones, Mundo Obrero, Frente Rojo, Acero o Claridades, entre d’altres. Després de la contesa civil, s’exilien a Mèxic Francisco, Cándido i Faustino, on van prosseguir amb la seua activitat foto periodística en els diaris El Popular i La Prensa. En 1947, Julio Souza arriba a Mèxic i reorganitza l’agència. S’incorpora llavors Pablo del Castillo Cubillo i Foto Mayo passa a denominar-se Foto Hermanos Mayo, perquè la integren ara dos grups de germans. Al llarg de cinquanta anys, han col·laborat amb els principals periòdics mexicans i, en 1976, se’ls va ser atorgat el Premi Nacional de Periodisme del Govern de Mèxic. Aquesta mostra presenta una selecció de la ingent producció fotogràfica de Foto Hermanos Mayo realitzada a Madrid, Barcelona i València fins a 1939 i a Mèxic i la seua capital des de 1939 fins a 1992. S’inclouen dues-centes cinquanta fotografies que provenen de l’Arxiu General de l’Administració civil de l’Estat (Alcalá de Henares), de la Biblioteca Nacional d’Espanya i de l’Arxiu Hermanos Mayo de Ciutat de Mèxic.

L’exposició es divideix en cinc grans apartats cronològic-temàtics: 1/ Guerra Civil Espanyola (1936–1939), on s’inclouen algunes imatges fins ara perdudes dels primers dies de la guerra civil a Madrid, Barcelona i València; 2/ Exili (1939); 3/ Imatge d’un país (Mèxic 1940–1958); 4/ Imatges d’una ciutat: Mèxic D. F. (1940–1992); i 5/ Retrats d’una vida (1940–1958). Amb motiu de la mostra, s’ha editat un catàleg amb reproduccions de les obres i textos d’Alejandro Castellanos, Manuel García, Carlos Monsivais i John Mraz. S’inclouen també reflexions de Julio Souza sobre fotografia, periodisme i reportatge gràfic.

L’obra de Richard Tuttle (Rahway, Nova Jersey, els EUA, 1942) empra materials populars i fràgils, com a paper i tela, filferro o fusta, per a expressar-se de manera senzilla, lluny de les ambicions arquitectòniques del minimalisme, però també de l’excés de protagonisme del text en l’art conceptual. En generar peces que reivindiquen les seues formes, els seus materials, que empren colors vius i que no anhelen aconseguir res més enllà del que es veu, evita la interpretació, les anàlisis simbòliques o la derivació de conceptes afegits. Entre 1963 i 1964 va realitzar cubs de 7,5 cm construïts quan plegava i assemblava fins fulls de paper que manipulava després, creant buits i construint espais. Del paper al contraxapat, a les teles i a l’ús del dibuix, com una doble profunditat d’elements matèrics en superfície, els seus Floor Drawings (Dibuixos de sòl) són assemblatges d’una quotidianitat no exempta de reivindicacions celebratives.

Aquesta mostra, que és la primera de l’artista estatunidenca celebrada a Europa, presenta més d’un centenar d’obres realitzades entre 1964 i 1992 i ocupa diverses sales en diferents plantes de l’IVAM Centre Julio González. Destaca el seu diàleg amb l’exposició permanent de l’escultor Julio González i la sala on se situa una selecció de dibuixos que procedeixen de la col·lecció dels Srs. Vogel, que van donar suport al seu treball des dels seus inicis. Es completa l’exposició amb les Slat pieces i les peces denominades Esquinas. S’ha editat un catàleg en col·laboració amb l’ICA d’Amsterdam que inclou, entre altres materials documentals, un text de Susan Harris sobre els seus Dibuixos de sòl.

Aquesta exposició d’Antonio Tàpies (Barcelona, 1923 – 2012) se centra en analitzar una característica fonamental de la seua obra, la importància dels murs i les obertures en la seua dilatada producció artística. Però també la presència de portes tancades, entreobertes, separades del seu marc, arrapades, i de «tàpies» que entronquen amb el cognom del pintor català i que van marcar un canvi de paradigma en la seua trajectòria. Les trobades tenen sempre una qualitat sorprenent, i en el cas de Tàpies l’«aparició» dels murs va sorgir com una cerca interior, introvertida i personal. La superfície del llenç es va fer impermeable, sòlida, a canvi d’esdevenir una paret carregada de signes, lletres, xifres… elements simbòlics propis de parets afectades pels graffiti i disposades al joc. L’origen d’aquesta fascinació per les proclames sobre els murs prové de la mirada adolescent de l’artista durant la Guerra Civil Espanyola.

Es reuneixen vuitanta obres realitzades en la segona meitat de la dècada de 1950 i la primera de 1960, entre les quals figuren així mateix tres pertanyents als anys setanta, que completen la selecció i mantenen activa la principal inquietud de Tàpies almenys fins avui. Aquestes pintures són les primeres en les quals apareix el component matèric com a element formal, però també com a recurs conceptual, doncs, per a l’artista, la cerca de si mateix la va realitzar també a través del seu cognom: «Vaig recordar aquella dita que el nostre nom, el nom de pila que portem, ens influeix molt en el caràcter». S’ha editat un catàleg que reuneix, a més de totes les obres exposades, dos textos de Serge Guilbaut i del comissari Manuel Borja-Villel i una sèrie d’entrevistes que aquest últim, així mateix comissari de la mostra, ha mantingut amb Tàpies entre els anys 1985 i 1991.

L’IVAM naix en 1985 com a Institut d’art modern i, com a institució artífex de generar, consolidar i conservar una col·lecció pròpia, també com a museu. Aquell mateix any inicia la seua col·lecció amb una important donació i compra d’obres de l’escultor Julio González, base mateixa de l’IVAM i motiu principal que la seua seu de nova planta porte el seu nom. Des d’aquest moment, les adquisicions realitzades s’han vinculat amb la seua programació expositiva, especialment des de febrer de 1989, data d’inauguració de les dues seus actuals, el Centre Julio González i el Centre del Carme. Aquesta mostra actualitza i organitza les adquisicions d’acord amb uns blocs temàtics que, fet i fet, també són els que estructuren l’exposició.

El primer bloc, Inici de la modernitat a València, se centra en els artistes valencians Ignacio Pinazo i Joaquín Sorolla, i en la seua renúncia a l’academicisme des del moment que converteixen l’espai públic en el seu estudi. El següent, anys 30. L’experimentació abstracta inclou els artistes que es van adscriure als principals grups formats al París de la dècada 1930 —Cercle et Carré, Art Concret i Abstraction-Creation— i que propugnaven l’experimentació abstracta com a pràctica creativa. El Fotomuntatge atorga a aquesta tècnica la importància cabdal d’una edició visual que ha marcat l’art posterior, amb obres de Grosz, Heartfield, Renau o Lekuona, entre d’altres. El següent bloc Informalisme europeu i Expressionisme Abstracte arreplega l’obra d’autors europeus i nord-americans que, després de la Segona Guerra Mundial, van optar per l’abstracció com a llenguatge per a expressar la duresa d’una contesa inèdita fins a aquest moment. Aquesta secció defineix, així mateix, les diferències importants de criteri existents entre els diferents moviments i els seus contextos propis. En aquesta línia situada es justifiquen els dos blocs següents: Grup Parpalló. La renovació plàstica valenciana i Tendències postconstructivistas a Espanya, que inclou obres d’Alfaro, Equipo 57, Palazuelo, Sempere o Yturralde. Els dos següents guarden una certa relació de continuïtat entre si: Aspectes del Pop se centra en el moviment sorgit i desenvolupat als Estats Units i la Gran Bretanya; i L’assalt al realisme analitza les tendències pop europees, amb especial atenció a l’àmbit espanyol caracteritzat per Equipo Crónica, Equipo Realidad, Anzo, Armengol, Heras o Genovés, entre d’altres. La selecció es completa amb un bloc temporal 1970–1991 que arreplega les renovacions avantguardistes que inclouen la performance, la fotografia com mig artístic o la nova escultura; i, a manera de colofó, amb una Selecció de les col·leccions fotogràfiques de l’IVAM que, sens dubte, representen una base fonamental de la col·lecció de l’IVAM.