Alexander Calder

Si l’art modern va incloure el joc dins de les seues funcions transformadores, l’escultòric, en particular, es va permetre eixir de la seua vocació monumental i convertir-se en peça o a formar sèries de peces. A partir d’un cert moment aquestes van poder ser lleugeres, fràgils, fins i tot efímeres. Pocs artistes van entendre aquestes qualitats tan aviat i ho van portar fins a tan lluny com Alexander Calder (Lawton, Pennsilvània, EUA, 1898 – Nova York, EUA, 1976). En part perquè s’instal·la a París en 1926, sens dubte una de les èpoques més decisives per a l’art modern a la ciutat més apassionant del moment. Allí coincideix amb Jean Arp, Marcel Duchamp, Fernand Léger, Theo Van Doesburg… però, especialment, coneix Joan Miró i Piet Mondrian, els qui potencien la seua vocació com a artista d’avantguarda. Fins aleshores, Calder era un magnífic mestre de cerimònies d’actuacions del seu Circus, que va començar a desenvolupar en 1925 als EUA, però és a partir de 1930, després d’una visita a l’estudi de Mondrian, on comença a emprar formes purament abstractes i, un poc més tard, a incloure el moviment en les seues escultures.

L’exposició presenta escultures de l’artista realitzades entre 1926 i 1972, treballs de joieria datats entre 1935 i 1940 i obra sobre paper. Així mateix, es mostra el vídeo Le Grand Cirque Calder (1955) en el qual l’artista munta el seu Circus (que aconsegueix les setanta peces) i el representa. En aquest magnífic document, realitzat per Jean Painlevé, es destil·la l’essència del treball de l’artista: el joc com a element simbòlic, la referència a certa innocència infantil perduda i la passió per l’art. Es considera Calder el primer artista estatunidenc modern abans que la capitalitat de l’art contemporani es traslladara de París a Nova York després de la Segona Guerra Mundial.