Places categories: IVAM Centre Julio González

Pedro Cabrita Reis (Lisboa, 1956) és una de les figures fonamentals del panorama artístic portugués sorgit les dècades posteriors a la Revolució dels Clavells. Pertany a la primera generació d’artistes portuguesos que ha aconseguit el reconeixement públic amb posterioritat als esdeveniments polítics de 1974. Pertany a una generació que, després de participar activament en l’agitació i el debat postrevolucionari, va adoptar posicions ètiques i estètiques més concordes amb els vocabularis i les tendències de l’art contemporani internacional. L’obra del Cabreta Reis no pot ser definida per la pràctica d’una disciplina específica, més aviat com una sèrie d’estadis o etapes, que l’artista recorre en la seua activitat, en les quals pren consciència de si mateix. En les seues obres, expressa mitjançant una activitat constructiva, alhora que subjectiva, el seu interés pels valors poètics que tanquen l’art i la filosofia, manifest d’una deliberació conscient en el sentit de triar formes primordials i models arquetípics que participen d’una mateixa dinàmica d’invocació i reactualització de valors originaris. L‘obra, complexa i distanciada, apareix marcada per una reflexió sobre els conceptes de la metàfora i la memòria, la foscor i el misteri propis d’una actitud pròxima al subjetcivisme.

L’exposició individual organitzada per l’IVAM per a les sales del Centre del Carme, curada per Vicent Todolí, presenta una selecció de setze escultures i nou dibuixos de gran format realitzats en els cinc anys anteriors a la proposta, que pertanyen al període de maduresa creativa de l’autor. Mitjançant unes formes simples, que evoquen arquetips sorgits de la memòria, i emprant materials que fan referència al món de l’objecte quotidià, Cabreta Reis construeix una obra que remet a allò inaprehensible i fosc de la dimensió poètica i mítica, pròpia de la naturalesa del símbol.

Amb motiu de l’exposició s‘ha editat un catàleg que incloueix la documentació gràfica de la proposta, el text Univers d’ombra en el qual Germano Celant analitza la seua obra, i es completa amb una entrevista al artista realitzada per Alexandre Melo.

Juan Uslé (Santander, 1954) és un dels artistes que major projecció internacional ha aconseguit en les dècades de 1980 i 1990. Format en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València entre 1973 i 1977, va treballar inicialment en col·laboració amb Victoria Civera; en la seua pràctica artística van combinar diversos llenguatges com la fotografia, fotomuntatge i pintura. A partir de 1978 l’activitat de Juan Uslé es va anar centrant en la pintura i, simultàniament, va començar a impartir classes en el departament d’Expressió Plàstica de la Universitat de Santander. La seua obra ha evolucionat des d’una abstracció lluminosa cap a espais més complexos i de major definició.

La seua trajectòria artística, d’arrels expressionistes en els seus començaments, aprofundix la seua investigació sobre l’abstracció, sobretot, a partir de 1987, any en què s’instal·la a Nova York, i quan la seua obra queda marcada per una foscor mística, que parlava d’abstracció i soledat. En les seues abstraccions s’incrementen les referències al paisatge urbà i a les claus culturals del seu present enfront de les atmosferes paisatgístiques evocadores d’elements naturals com la pluja o la mar. Creador d’un llenguatge propi contrari a la “narrativitat de les imatges i la seua capacitat al·legòrica”, la seua obra se centra en el joc entre la percepció i la imaginació. Estableix un lloc de trànsit entre el paisatge i a pintura, on l’enigma es diluïx i genera emocions i pensaments, com en un joc entre la mirada i la memòria; com es forma la visió i com es percep, els múltiples referents de la visió i els de la pròpia pintura, provoquen un dubte sobre la certesa de la mirada que origina ambigüitat en la percepció.

L’exposició produïda en l’IVAM per al Centre del Carme presenta una selecció d’obres pertanyents a la sèries Andara/Tànger, Susilla i el Riu Cubes, Williamsburg, La sèrie negra, Paisatges lluminosos de Nova York, entre altres, que estableixen un recorregut a través de l’evolució pictòrica de Juan Uslé, des de la seua atenció inicial cap a les experiències viscudes i la seua personal percepció de la realitat, fins al procés de desmaterialització i l’interés per processos de la pròpia pintura. La mostra pretén il·lustrar tres conceptes essencials que han marcat l’obra d’este artista articulats a través de les imatges de “pont”, “temps” i “dispersió”. La mostra s’acompanya d’un catàleg que conté textos de Barry Schbasky, Peter Schjeldahl i Kevin Power, curador de la proposta.

La mostra Albert Oehlen: 1981-1996 és la primera exposició antològica d’Oehlen (Krefeld, Alemanya, 1954) en l’estat espanyol. L’exposició proposa un ampli recorregut a través del treball de l’artista alemany i abasta des de les seues primeres obres sobre llenç de 1981, fins les grans composicions abstractes d’este mateix any, 1996. La selecció de les obres és el resultat del treball conjunt entre Oehlen i Francisco Rivas, curador de la proposta.

L’exposició se centra en anallitzar la pintura com a aspecte capital del treball de l’autor, deixant de costat altres aspectes i vessants, com araobra en paper, collage, fotomuntatges, catifes o obra gràfica, posters, dissenye gràfic i llibres. Dins d’este argument central que era la pintura per a Albert Oehlen, s’han seleccionat obres representatives dels períodes i sèries més importants en el seu llenguatge.

El recorregut expositiu permet entendre l’evolució del vocabulari plàstic de l’artista, en la qual es distingien dos grans períodes. Una etapa figurativa, del 1981 al 1987 i un segon període abstracte, de 1988 al 1996, al qual l’artista es refereix com a Realitat abstracta. Del primer període figuratiu es poden contemplar obres de les sèries Pintures (1981-1982), En el museu (1981-1982), Habitacions amb espill (1982-1983) o Murs i espills (1982-1984). Del segon període, realitat abstracta, s’han triat algunes de les obres més importants de cada any, a més de la sèrie Computerbild, pintures realitzades amb ordinador en les quals Oehlen treballa des de 1992.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg que conté reproduccions de les obres exposades, un treball de muntatge fotogràfic realitzat pel propi artista i una sèrie d’assajos de la seua obra a càrrec de Diedrich Diederichsen, Roberto Ohrt, Friederich Petzel i Francisco Rivas.

L’obra de Francesc Torres (Barcelona 1948) és un dels exemples representatius de l’evolució de l’art conceptual català. Torres, que va viure la Barcelona de l’auge del conceptual, el maig del 68 a París i l’aparició dels llenguatges adscrits als nous mitjans al Nova York, presenta un desenvolupament marcat per un inici de caràcter minimalista cap a un discurs més polititzat i un treball més íntim i multidisciplinar, sense deixar arrere el vocabulari de l’art conceptual dels anys 1970 i 1980.

L’exposició individual de l’artista en l’IVAM Centre del Carme, curada per Nuria Enguita i Vicent Todolí, presenta dues instal·lacions: Pluja Uniforme o Alguna cosa Més Que Una Gota d’Aigua, una vídeo-instal·lació que materialitza un projecte de 1969 que mai arribà a exposar-se, i una instal·lació realitzada especialment per a l’IVAM titulada La Lluna en un Cistell.

En Pluja Uniforme o Alguna cosa Més Que Una Gota d’Aigua una càmera registra en primer pla l’impacte d’una gota d’aigua sobre una superfície líquida i retransmet el senyal de vídeo a una sèrie de monitors que multipliquen el nombre de gotes, sincronitzant la seua caiguda en “una pluja” electrònica virtual perfectament uniforme. El so de la gota d’aigua es registra i es reprodueix amplificat a tota la sala.

La Lluna en un Cistell es basa en l’encavalcament de tres expressions populars; “La lluna en un cove”, expressió catalana que fa referència a voler o demanar l’impossible, “To howl at the Moon” —udolar a la lluna—, expressió anglosaxona qualificativa de les causes perdudes o les esperances fútils; i “La gallina dels ous d’or” una altra frase que fa referència a la impossibilitat de satisfer els desitjos.

Esta instal·lació presenta, en una sala en penombra amb el fons sonor d’udols de llop, una reproducció de la lluna suspesa sobre una sèrie de cistells de vímet que cobreixen l’espai central de la galeria. A l’interior de cada cistell hi ha un llibre. Els títols dels llibres corresponen als tractats més significatius que aborden el Paradís o la Utopia, d’autors com Virgili, Sant Agustí, Thomas More, Fourier, Saint-Simon, Rousseau, Bakunin, Marx i Engels… en l’extrem oposat de la sala una nova versió del Angelus Novus de Walter Benjaminposat sobre uns ous daurats.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un “llibre d’artista” que conté textos de Bernardo Atxaga, Corinne Diserens, Mar Villaespesa i Francesc Torres, i amb documentació de les instal·lacions.

“Mentres encara siga a temps m’agradaria fer un gran viatge per l’Europa de l’Est… M’agradaria rodar allí, amb el meu propi estil documental que frega la ficció. M’agradaria filmar-ho tot. Tot el que em commoga”. Este text prové de les primeres notes que Chantal Akerman (Brussel·les, 1950 – París, 2015) va escriure quan va començar a preparell la pel·lícula que acabaria dient-se D’est. Finalment la pel·lícula va acabar sent la base de la instal·lació de cinema i vídeo Bordering on Fiction.

La instal·lació que es presenta en el Centre del Carme està dividida en tres sales. En la primera galeria els visitants contemplen la projecció contínua de la pel·lícula D’est. A continuació, passen a una galeria en la qual huit tríptics de monitors de vídeo projecten simultàniament seqüències o ponaràmiques elaborades del film, en un collage visual que dona pas a la galeria final on un monitor de vídeo emet dos textos recitats per Chantal Akerman: una selecció dels seus escrits sobre la pel·lícula i un passatge bíblic en hebreu. El conjunt, concebut com un recorregut multimèdia, comprén un itinerari desconstruit del procés de producció, que va de la pel·lícula final als plans individuals fragmentats i disposats en diferents pantalles i en última instància, l’exposició del llenguatge de manera explícita. Per a Akerman, el llenguatge sempre precedix a allò visual; en l’exposició Fregant la ficció: D’est de Chantal Akerman, serveix per a tancar el procés creatiu.

Chantal Akerman va manifestar un gran interés pel mitjà cinematogràfic des de la seua adolescència. El seu primer curtmetratge Saute ma ville (1968), va rebre elogis de la crítica després de la seua presentació en el Oberhausen Short Film Festival de 1971, any que es trasllada a Nova York. En eixa època s’inicia la seua col·laboració amb la directora de fotografia Babette Mangolte, que va participar en la filmació de La Chambre i el seu primer llargmetratge Hôtel Monterey (1972), en la qual ja s’aprecia l’estil visual i el ritme propis de l’artista: plans fixos de llarga duració i grans moviments de càmera. En la seua segona pel·lícula Je, tu, il, elle (1974) articula un discurs sobre la sexualitat mitjançant el relat de tres trobades de la protagonista amb altres tants personatges. En esta ficció narrativa la mirada d’Akerman procura detindre’s en detalls i gestos quotidians d’una dona. Esta precisió i autonomia del detall, molt poques vegades s’havia filmat anteriorment, defineix una perspectiva de la mirada que desenvoluparà fins aconseguir una màxima expressivitat en la seua següent pel·lícula: Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce 1080 Bruxelles (1975). Una arriscada pel·lícula de tres hores i mitja de duració, en la qual descriu minuciosament les obsessives pautes de la vida quotidiana d’una mestressa de casa.

En 1993, després d’anys d’investigació i sofisticació del seu llenguatge i treballs puntuals com l’escriptura d’obres de teatre, Chantal Akerman produïx D’est un retrat líric de les gents, el paisatge, els carrers de l’Europa de l’Est realitzat a Alemanya, Polònia i Rússia. A partir de l’experiència en este film, va concebre el projecte d’una instal·lació multimèdia, que permetia la presentació en un museu del procés desconstruit d’una pel·lícula, del film al llenguatge. Fregant la ficció: D’est de Chantal Akerman és el resultat d’eixa investigació, una producció expositiva del Walker Center curada per Catherine David i Michael Tarantino que fa itinerància pel SFMOMA (San Francisco), Walker Art Center (Minneapolis), Galerie Nationale Jeu de Paume (París), Palais deus Beaux Arts (Brussel·les), Kunstmuseum (Wolfsburg) i IVAM Centre del Carme. Amb motiu de la mostra a València, la Filmoteca de la Generalitat Valenciana, juntament amb l’IVAM, presenta un cicle retrospectiu sobre l’obra de la cineasta belga.

L’activitat creativa de Vordemberge-Gildewart (Osnabrük 1899 – Ulm 1963) va anar més enllà del fet artístic, doncs va ser enllaç dels pioners del constructivisme amb el neoplasticisme de Mondrian i Van Doesburg. El continu procés evolutiu en les idees artístiques que reflectia l’obra de Vordemberge-Gildewart la convertix en un enllaç entre els inicis de l’art constructivista i els corrents posteriors. Les seues creacions estaven calculades amb una rigorosa precisió i una impecable claretat, presentant una meticulosa economia de recursos que impulsaven a l’artista a la cerca de la reconciliació modèlica entre l’art i la tecnologia. En les seues composicions la geometria és a vegades simple,  i es limita a horitzontals, verticals, rectangles en els quals empra colors primaris i els “no colors” de la teoria neoplasticista, sobre fons neutres. No obstant aixó, en l’etapa final de la seua pintura, la paleta emprada es va diversificar incloent en les seues composicions línies obliqües i formes rectangulars.

L’exposició del pintor alemany realitzada pel Museum Wiesbaden i que arriba en itinerància a l’IVAM, és la mostra més àmplia realitzada fins al moment de l’obra de l’autor. Es compon de 88 pintures, 12 collages, 3 aquarel·les, 39 dibuixos, 6 litografies i testimoniatges dels seus dissenys de camp de les arts aplicades. La mostra forma part de la sèrie d’exposicions que l’IVAM dedica als moviments avantguardistes dels anys trenta i permet un coneixement exhaustiu d’este artista, on la proposta serveix com a complement a les obres de Vordemberge-Gildewart pertanyents a la col·lecció. El catàleg conté textos de Dietrich Helms, Arta Valstar-Verhoff i una selecció de poemes i escrits de l’autor. La documentació gràfica dona ampli  testimoni de les obres exposades, seleccionades pel curador Volke Rattemayer.

Com a prolongació de l’exposició de l’any passat de Grete Stern, l’IVAM va dedicar una retrospectiva al treball i context d’Horacio Coppola (Buenos Aires, 1906 – 2012). Coppola, fill de família migrant italiana, es va iniciar en la fotografia durant la seua infància. En la seua vocació fotogràfica van influir els vocabularis de Nadar, E. Weston o Alfred Stieglitz. El llenguatge fotogràfic de l’autor va créixer en paral·lel a la modernització de la ciutat de Buenos Aires, una transformació que va fer aparéixer les icones que van poblar i van donar identitat a les noves urbs: automòbils, la verticalitat arquitectònica, amples avingudes i avanços tecnològics. Al costat d’estos canvis va aparéixer l’impuls avantguardista de les primeres publicacions de Borges, les imatges de Guttero, els projectes de casa de Le Corbusier, les pel·lícules de Chaplin i Eisenstein, l’arribada de Marinetti i les activitats organitzades per Victoria Ocampo a la Sala d’Amics de l’Art. Horacio Coppola des de les seues primeres fotografies va saber reflectir la transformació urbana de la capital argentina.

Després de contraure matrimoni amb Grete Stern en 1935, s’instal·len en un estudi fotogràfic en el qual treballen per a diferents agències i editorials. Des d’ací van aportar les seues investigacions al camp de la publicitat i a projectes d’arquitectura i etnologia. Al poc temps de la seua arribada, Victoria Ocampo li va oferir els locals de la seua revista Sud per a realitzar la que va ser considerada com la primera exposició fotogràfica moderna a Buenos Aires, i Coppola va publicar un manifest en el qual exposava algunes de les seues idees sobre el mitjà. Juntament amb Stern va publicar Huacos-Cultura Chimú i Huacos-Cultura Chancay durant els anys quaranta. En paral·lel l’autor argentí va realitzar una sèrie de projectes de fotografia urbana, com el llibre Buenos Aires 1936.

L’ús del color a partir de 1960 va marcar l’inici d’una altra etapa en l’obra de Coppola, i el va aplicar tant als seus reportatges a l’aire lliure com al treball d’estudi. Així van sorgir el seu reportatge sobre el parc Nahuel Huapo, en la qual va adaptar el color al seu mode d’abordar el paisatge en blanc i negre i la sèrie Divertissements, realitzada en estudi, en la qual va combinar l’abstracció amb la seua peculiar mirada sobre els objectes.

L’exposició El Buenos Aires d’Horacio Coppola es centra en les imatges realitzades en la capital argentina, en les dècades 1920 i 1930, imatges que connecten amb les propostes avantguardistes de la seua època. S’ofereix una selecció de cent vint fotografies basades en l’estudi del seu arxiu que són una revisió feta juntament amb l’artista, sobre la base de les tires de contactes conservats. Seixanta anys després de la seua primera publicació s’exposen les imatges que van aparéixer publicades en el llibre Buenos Aires 1936. Visió Fotogràfica editat amb motiu del quart centenari de la Primera Fundació de la ciutat, junt a les fotografies que acompanyaven la primera edició d’Evaristo Carriego de Jorge Luis Borges i altres obres inèdites. La mostra conté còpies d’època conservades en l’arxiu de l’artista, així com fotografies positivades este mateix any pel fotògraf argentí Ricardo Sanguinetti, amb l’estricta supervisió Horaci Coppola, a partir de negatius originals. El catàleg de l’exposició reprodueix les fotografies exposades i conté textos d’Ernesto Schóo, Marcos Ricardo Barnatán i Josep Vicent Monzó.

Alex Katz (Nova York, 1927) és una de les figures fonamentals en el desenvolupament d’un nou realisme que va sorgir a principis dels seixanta a Amèrica del Nord. Amb una pintura que va reduir la gestualitat pictòrica, s’allunya del tractament “inacabat” en funció d’una representació més específica, i la seua obra presenta una difícil classificació dins dels esquemes encunyats per a analitzar la producció de l’escena nord-americana després de l’expressionisme abstracte.

La temàtica del retrat, constant en la seua obra, evoluciona des de les primeres figures de cos sencer sobre fons plans i monocroms, cap a una major profusió dels detalls, i amb enquadraments de fragments de rostres que ocupen la superfície del llenç. A partir de la dècada dels seixanta comencen a aparéixer diversos personatges en les seues obres, duos que l’artista titolarà Conversartion Pieces. Obres en les quals la riquesa dels detalls aporta una major informació sobre els personatges retratats, generalment amics dels cercles artístics i intel·lectuals o d’àmbit familiar.

A mesura que va evolucionar el seu estil, s’aprecia una disminució de les línies de perfilat de les seues figures, la qual cosa ofereix més llibertat a la massa de colors i s’accentua el caràcter intimista de les seues escenes, reforçat per la suavitat dels tons emprats. Un intimisme que, no obstant això, es veuria desmentit pel gran format de les seues obres. Katz mostra la superfície del retrat, es fixa obsessivament en la realitat, i aïlla el motiu injectat d’una considerable càrrega emotiva i simbòlica, per a després iniciar un complex sistema de simplificació del llenguatge.

L’exposició dedicada a l’artista nord-americà, organitzada per l’IVAM, i curada per Juan Manuel Bonet, reuneix un total de trenta obres de gran format de l’artista que permeten apreciar les diferents etapes de la carrera de l’artista i la seua trajectòria estètica. Una mostra que permet entendre la riquesa de temàtiques abordades per l’autor novaiorqués: paisatges, retrats, Conversation Pieces o escenes urbanes. El catàleg de la mostra inclou textos de Tomás Llorens, J. M. Bonet i Kevin Power, junt a la documentació gràfica de les obres.

Al gener de 1996, Juan Antonio va decidir donar a l’Institut Valencià d’Art Modern una part important de la seua col·lecció particular en la qual s’inclouen obres que complen la col·lecció permanent del museu, incorporant obres de la Nova Figuració madrilenya representada per artistes com Luis Gordillo, Carlos Alcolea, Carlos Franco, Guillermo Pérez-Villalta o Rafael Pérez-Mínguez; de llenguatges vinculats a l’abstracció geomètrica numérica d’artistes com Elena Asins, Soledad Sevilla, José María Yturralde o Manuel Bardillo; i d’artistes de vocabulari naïf com Tomás de la Font, Higino Mallebrerera i Domingo Uriarte. La dació també aporta a la col·lecció de l’IVAM obres d’artistes de l’informalisme, como ara Manolo Millares i Antonio Saura, i obres dels artistes vinculats al Museu d’Art Abstracte de Conca com Gerardo Rueda i Fernando Zóbel; així como altres artistes com Mitsuo Miura, Jordi Teixidor o Anzo.

La mostra presenta la col·lecció de cinquanta-huit obres. El catàleg de l’exposició reprodueïx totes les obres de la donació i inclou els textos crítics coetanis d’algunes de les obres escrits per Juan Antonio Aguirre, Fernando Huici i una entrevista amb Juan Antonio Aguirre.

L’exposició Col·lecció Ordóñez-Falcón de Fotografia presenta un conjunt aproximat de dos-centes fotografies depositades des de 1992 en l’IVAM pel matrimoni Enrique Ordóñez i Isabel Falcón. Este depósit reuneix un important arxiu de fotografia i permet completar el relat historiogràfic de la col·lecció fotogràfica de l’IVAM. La col·lecció conté una extensa selecció d’imatges realitzes a partir de ‘la gran afició per la fotografia en qualsevol dels seus vessants, des de l’obra dels grans mestres històrics fins a l’obra d’autors contemporanis.

La mostra ofereix imatges amb diverses adscripcions temàtiques com el retrat, la fotografia documental, escenes urbanes, imatges experimentals d’artistes com Alfred Stieglitz, Eugène Atget, Lewis Hine, Edward Weston, Paul Strand, Henri Cartier-Bresson, Berenice Abbot, Walker Evans, André Kerész, Diane Arbus, Brassai, Irving Penn, Richard Avedon, Gabriel Cualladó, Robert Frank, Nan Goldin, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Joel Peter Witkin, Humberto Rivas, Barbara Morgan, Chema Madoz o Wikkain Wegman. El catàleg editat amb motiu de l’exposició reprodueix la totalitat de les obres exposades i conté textos de Francisco Jarauta i el curador de la proposta, Josep Vicent Monzó.

Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916 – 1973) fou una figura clau de l’avantguarda en la immediata postguerra que va desenvolupar una important labor creativa com a poeta, compositor, assagista i crític d’art. Entre 1931 i 1936 va compaginar el seu treball amb estudis musicals i més tard, a causa de la Guerra Civil, va ser mobilitzat pel Govern de la República en 1937. El brusc canvi de vida li va impulsar a escriure poesia i a redactar un diari que posteriorment destruiria, com va fer amb gran part de la seua obra inicial. Va viure a Saragossa, mobilitzat pel govern franquista, ciutat en el qual es va integrar en l’escena intel·lectual amb un treball com a traductor de poesia. A la seua tornada a Barcelona, en 1943, des de publicacions com La Premsa, va informar i va difondre el surrealisme i els seus coneixements de poesia, mentres reprenia la seua activitat musical component Preludio i Himno. Van ser anys d’intensa activitat que l’autor va definir com “la lluita contra la música”.

Després del Saló de Tardor de 1949, on Cirlot va conéixer als integrants de Dau al Set, s’integraria al grup. A l’octubre del mateix any es reuneix amb André Breton i el grup surrealista en el Café de la Plau Blanche a París, i això donaria peu a una extensa correspondència entre el teòric francés i el assagista català. Van ser anys de compaginació entre la música, la poesia i l’assaig artístic, producció que va portar a la publicació del llibre de poemes Lilith Stravinski, l’assaig La pintura abstracta (1951) o Diccionari de símbols tradicionals (1958).

Fins al període final de la seua vida, Cirlot mantindria una intensa activitat literària, alternant el treball d’assagista, periodista o assessor de literari o artístic, compartint escena amb Ricard Giralt Miracle en Edicions Pen, La Vanguardia, la Galeria Kasper de Lausana, i escrivint assajos com Informalisme (1960) o Art del segle XX (1972).

L’exposició Món de Juan Eduardo Cirlot presenta prop de noranta obres representatives del moviment surrealista, informalisme, Dau al Set o expressionisme abstracte. La selecció ha estat construïda a partir dels artistes i moviments estudiats pel teòric català, juntament amb material documental entorn de la seua activitat literària i musical. En el catàleg de la mostra s’adjunten textos de Carlos Edmundo de Ory, Antonio Saura, Joan Perucho, Rafael Santos Torroella, Emmanuel Guigon i Enrique Granell, a més d’escrits del mateix autor. Paral·lelament en el Centre del Carme es celebrarà un concert del Grup Instrumental de València en el qual s’interpretaran obres de Cirlot, Berg, Scriabin i Feldman.