Nota de premsaIVAM Centre Julio González

• El nou programa educatiu de l’IVAM inclou danses urbanes, tallers de consciència ambiental i projectes en el medi rural
• El Museu aposta per activitats en sala entorn de les seues exposicions, experiències dissenyades per al barri del Carme i una línia de projectes que s’estenen per tot el territori
• El 7 de setembre es presenta la programació a la comunitat docent amb una xarrada performativa a càrrec de Lluc Mayol i Gabriela Halac

València (05.09.23). L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) presenta el pròxim 7 de setembre el programa educatiu per al pròxim curs 2023-2024 amb novetats com ara danses urbanes, tallers de consciència ambiental i altres propostes que es consoliden com el projecte dirigit a majors de 55 anys o la biblioteca escolar itinerant.

El programa, dividit en cinc grans àrees d’acció, inclou propostes viscudes en sala sobre les exposicions, accions formatives per a docents, experiències dissenyades per al barri del Carme i una línia d’activitats més enllà del Museu en tot el territori valencià. L’objectiu és generar valuoses experiències de coneixements compartits i aprenentatges crítics.

Dins dels projectes dissenyats a partir de les exposicions i de la col·lecció del Museu, sorgeix una proposta de danses urbanes dirigida a alumnat d’Educació Secundària i Batxillerat. La coreògrafa i ballarina Julia Zac i la mediadora cultural Elena Sanmartín revisaran els orígens dels balls urbans i els qui els van popularitzar en el marc de la mostra popular, i es crearà una gran pista oberta. Sobre aquesta mateixa exposició, l’equip de mediació ha preparat una activitat per a reflexionar sobre l’anomenat art del poble i els seus estereotips.

La mostra sobre l’artista nigeriana Otobong Nkanga també inspira un taller per a educació primària sobre la terra i la necessitat de preservar els seus recursos naturals.

L’alumnat d’Infantil podrà gaudir de les possibilitats infinites del joc i la creació a través de materials inusitats, com els rebutjos que generen els visitants o les vitrines que s’utilitzen per a exposar les obres d’art. Una altra proposta presenta visites dinamitzades amb ulleres ‘crítiques’ per a mirar més enllà dels grans genis de la història de l’art.

Entre les activitats que s’hi consoliden destaca ‘Els grans de l’IVAM’, un grup resident de visitants sèniors (majors de 55 anys) interessats a ampliar el coneixement sobre història de l’art contemporani i creació artística.

Més enllà del Museu

L’IVAM consolida, en aquest nou curs, un treball específic en residències socioeducatives per a menors d’edat en conflicte amb la llei. Aquest projecte s’emmarca en la línia d’intervenció educativa de Club Collage, un taller dirigit per l’artista Alberto Feijóo que es desenvolupa en centres penitenciaris de la Comunitat Valenciana.

En el territori rural, l’IVAM prossegueix en l’obstinació que té per acostar l’art a través de propostes de mediació artística a partir del programa ‘Confluències’, les intervencions artístiques als municipis de la Ruta 99.

Així mateix, l’IVAM continua amb projectes educatius dissenyats específicament per al barri del Carme, el context en el qual s’assenta. És el cas de ‘L’extraordinari!’, que proposa trencar la concepció clàssica d’activitat extraescolar i ‘Moguda!’, la biblioteca escolar itinerant, que ha començat a expandir-se a altres barris de la ciutat.

Paral·lelament, l’IVAM també inclou en el pla educatiu accions formatives dirigides expressament a la comunitat docent, així com un banc de recursos pedagògics atemporal i d’accés gratuït.

Presentació programa educatiu

El pròxim 7 de setembre, a les 11 hores, l’IVAM presentarà el programa educatiu en una reunió dirigida a docents i educadors. Durant la jornada Lluc Mayol i Gabriela Halac activaran ‘La biblioteca negra’, un projecte a partir de llibres marginats i rebutjats que no han sigut llegits ni, probablement, ho seran mai. Aquesta xarrada performativa indaga entorn de la destinació de les biblioteques i reflexiona sobre les nocions de llibre-cos o llibre-performance.

Galeria

Col·laboració amb el festival Ensems

MúsicaIVAM Centre Julio González

Programa

Simas (2022) Alberto Posadas (1967) 25’

Voyage that never ends (1979-1997)- Stefano Scodanibbio (1956-2012) 35’

El contrabaix ha experimentat un renaixement des de la dècada de 1980 amb nombrosos compositors que escriuen obres en només per a l’instrument. Stefano Scodanibbio és una figura clau en aquest renaixement, aplicant una enorme herència de tècniques esteses al contrabaix. La seua peça, Voyage that never ends, és considerada la peça més interessant mai escrita per a contrabaix solista. Presenta un ostinato inexorable que produeix núvols d’harmònics amb invencions rítmiques asimètriques deutores de la influència extra-europea i popular. En Simas, la nova composició d’Alberto Posadas, el material sonor s’obté a través de l’exploració precisa de les cordes, amb capes de so que van des d’harmònics fins a multifònics i batimientos. Aquest viatge a través dels abismes sonors condueix a vibracions i hibridacions paràsites, creant canals de comunicació entre l’intèrpret i l’instrument. Simas és una obra escrita per Dario Calderone.

Trajectòria

Dario Calderone és un contrabajista, improvisador i compositor establit a Amsterdam. La seua personalitat musical s’ha desenvolupat al llarg de més de 20 anys treballant en estrictes col·laboracions amb Stefano Scodanibbio, Roberth Ashley, Christian Marclay, Salvatore Sciarrino i Beat Furrer. De 2009 a 2019 ha sigut baixista del Nieuw Ensemble (NL) i actualment és membre de Nieuw Amsterdam Peil (NL), Trio Feedback (ÉS) i MAZE (NL).

Intèrpret aclamat internacionalment, ha exercit un paper crucial en el desenvolupament de nou repertori per a contrabaix sol: diverses peces han sigut compostes per a ell per personalitats de la música com Peter Ablinger, Giorgio Netti, Peter Adraansz, Yannis Kyriakides, Bernhard Lang, Helena Tulve, Silvia Borzelli, Alberto Posadas i molts altres. Les seues composicions han rebut el suport del Fonds Podiumkunsten, l’Amsterdam Fonds voor de Kunsten i SENA. Els seus llançaments en solitari s’han difós a través de Hat-Hut Rècords, Kairos, Stradivarius, Unsounds i Moving Furnitures.

L’IVAM oferirà dues visites guiades gratuïtes com a clausura a les exposicions aquest diumenge, 20 d’agost, a 'La Nave 1984-1991', i el 27 d’agost a 'Aref El Rayess. Obres (1958-1978)'

Nota de premsaIVAM Centre Julio González

València (17.08.23). L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) acomiada aquest mes d’agost les exposicions dedicades al col·lectiu de dissenyadors valencià La Nave i a l’artista libanés Aref El Rayess, amb dues visites guiades en el dia que es clausuren, els dies 20 i 27 d’agost respectivament.

L’exposició ‘La Nave 1984-1991’, oberta fins a aquest diumenge, 20 d’agost, ofereix un repàs per la trajectòria d’aquest mític col·lectiu valencià, que ha esdevingut un referent del disseny de la dècada dels huitanta, a través de les seues icones i els projectes més significatius.

Entre els membres que van formar part de La Nave es troben diversos Premis Nacionals de Disseny, com els comissaris de la mostra, Nacho Lavernia i Daniel Nebot. L’exposició revisa el treball realitzat pel grup al qual també van pertànyer Eduardo Albors, Paco Bascuñán, José Juan Belda, Carlos Bento, Lorenzo (Quique) Company, Sandra Figuerola, Marisa Gallén, Luis González i Luis Lavernia.

La Nave va recollir l’esperit d’innovació que es va viure a Espanya en la dècada dels huitanta, en tots els àmbits, renovant la imatge d’institucions públiques i privades. Durant set anys van dissenyar els objectes, les marques, els mobles, les publicacions i els espais que demanava una societat àvida de modernitat.

Aref El Rayess

El diumenge 27 d’agost, l’IVAM acomiadarà la mostra ‘Aref El Rayess. Obres (1958-1978)’. Amb aquesta exposició, l’IVAM ha volgut ampliar els horitzons de la modernitat artística, acostant la trajectòria d’una figura fonamental del panorama cultural libanés des dels anys cinquanta fins als huitanta.

Fill d’una acomodada família drusa, de formació autodidàctica i eclèctica, Aref El Rayess es va mudar a París en la dècada de 1950, on va assistir a classes als estudis de Fernand Léger i André Lhote. La mostra se centra en el període que comprén des de 1958 fins a 1978, quan Rayess torna a Beirut després dels seus anys de formació entre el Senegal, París i el Líban i fins als inicis de la guerra civil libanesa (1975-1990).

La mostra, comissariada per Catherine David, reuneix 130 obres, a més d’abundant documentació, sobre un artista la vida del qual va ser una successió d’anades i tornades entre el Líban, el Senegal, França, Itàlia, Algèria, els Estats Units, Mèxic o l’Aràbia Saudita, escenaris complexos que el van influir al llarg de la seua prolífica carrera.

David va assenyalar que “la seua obra no té un estil permanent, sinó més aviat una actitud molt oberta i referències molt diverses”, des del futurisme italià fins a l’art pop o el muralisme mexicà.

Galeria

Fata-Morgana USA. The American Way of Life

Col·leccióExposicióIVAM Centre Julio González

Una de les exposicions amb les quals va iniciar el seu camí l’IVAM el 18 de febrer de 1989 va tindre Josep Renau (València, 1907 – Berlín de l’Est, 1982) com a protagonista destacat. Des de 1987 s’havia depositat en l’IVAM el llegat de l’artista a través de la Fundació Josep Renau. Totes dues institucions han tingut com a missió conjunta la conservació i difusió de l’obra del fotomuntador, figura clau en la història d’Espanya durant la II República i la posterior guerra civil. El trasllat de les obres del Museo del Prado a València i l’encàrrec per a desenvolupar el mític pavelló d’Espanya en l’Exposició Universal de París en 1937, van confirmar així mateix els seus dots per a la gestió política i cultural. Exiliat a Mèxic després del seu pas per París en 1939 i instal·lat des de 1958 en la República Democràtica d’Alemanya, el seu compromís amb el comunisme el va portar a compondre una obra militant, colorista, intensa i, en alguns aspectes, també transformadora.

Fata-Morgana USA. The American Way of Life és una sèrie de 69 fotomuntatges realitzats entre 1952 i 1966 —iniciada a Mèxic i conclosa a Berlín de l’Est— que retraten de manera crítica el model capitalista de la societat nord-americana. Realitzats a partir d’una ingent quantitat de fotografies extretes de revistes com Life, Fortune o The New York Times, destaquen les seues composicions complexes i elaborades i la utilització d’imatges en color. Aquesta característica va definir el seu posicionament estètic enfront de la d’altres fotomuntadors, com John Heartfield, que consideraven innecessari, i fins i tot banal, l’ús d’imatges en color. Analitzada en perspectiva, aquesta sèrie pot considerar-se una fita dins de la tècnica d’apropiació fotogràfica i una continuïtat coherent en l’obra del també cartellista i muralista Josep Renau. La sèrie completa es va exposar per segona vegada en l’IVAM en 2021, en la mostra Els exilis de Renau, que se centrava precisament en la seua labor artística aplicada al muralisme, el cartellisme cinematogràfic i la militància política.

Obra gràfica

Col·leccióExposicióIVAM Centre Julio González

L’obra gràfica d’Eduardo Arroyo s’inspira en els mateixos temes desenvolupats per la seua pintura. En ella trobem idèntiques ruptures, la mateixa evolució, però sotmesa a processos d’elaboració propis. S’estableix una interrelació entre tots dos camps plàstics que desemboca en una gradual influència del tractament de l’obra gràfica també en l’organització compositiva dels llenços. Des de 1961, Arroyo reivindica el dret a crear una obra narrativa fundada en l’anècdota. Li agrada contar històries, i vol contar-nos la Història des del seu punt de vista, un que anirà evolucionant al llarg dels 29 anys que recorre el seu repertori gràfic.

La seua estada a París, el seu exili, li va servir per a certificar que el seu desig de convertir-se en escriptor es va topar amb una obvietat «instrumental». Un escriptor ha de manejar l’idioma amb el qual vol expressar-se, el del lloc on decideix viure i treballar. A partir d’ací, la pintura i el dibuix adquireixen una capacitat visual i crítica màxima; són memòria i desitjos, són enfrontament (com un combat de boxa) i posicionament estètic, generalment contra el conceptual i contra la figura i l’obra de Marcel Duchamp.

En aquesta exposició de l’IVAM es mostren toreros gesticulants o generals avorrits amb l’enigmàtic Fausto, amb el flexible i elegant escura-xemeneies; al mateix temps que descobrirem les gitanes que acompanyen a la invisible Carmen Amaya en la seua epopeia a les habitacions del novaiorquès hotel Waldorf Astoria. Resulta obvi que per a Arroyo l’art ja no és una arma de combat sinó un llenguatge absolut pastat amb la seua vida, la seua pròpia biografia, el seu exili, els seus amics, el seu retorn, els seus gustos, els seus odis i les seues nombroses obsessions.

Col·leccióExposicióIVAM Centre Julio González

Una qüestió fundacional de l’IVAM és definir el punt d’inici històric de la seua col·lecció. La modernitat inclosa en la seua nomenclatura no sempre és fàcil determinar-la —ni definir-la segons passen les dècades— en relació amb les avantguardes històriques, per exemple; punt clau per a entendre l’esdevenir de l’art contemporani des d’aleshores. Amb la inclusió d’Ignacio Pinazo (València, 1849 – Godella, 1916) en les col·leccions de l’IVAM, s’admet el final d’un procés transformador en la representació de la realitat. A partir de l’expansió de la fotografia en la segona meitat del segle XIX, la pintura assumeix altres responsabilitats al marge de la seua disciplinada condició testimonial. Des de llavors el temps i la velocitat comencen a interactuar amb les pinzellades i els colors; amb les formes que s’enfonsen o només es deixen intuïdes, com a imatges fugaces fixades infinitesimalment en les retines.

Ignacio Pinazo significa aquest avanç i aquesta pretensió. Així mateix, a mesura que la seua pintura discorre paral·lela al desenvolupament tècnic de la societat, encaminada a accelerar els seus registres, els seus quadres van centrant-se en parts concretes dels referents que tracta. Restes de llenços i taules queden sense pintar, nus, ampliant el camp d’anàlisi no sols al representat, que s’escampa o es deixa merament intuït, sinó també a l’àmbit espacial que l’envolta. D’entre els focus artístics que van sorgir en el context espanyol en el canvi del segle XIX al XX, el nucli valencià, fomentat al voltant de l’Acadèmia de Belles arts de Sant Carles, va ser nombrós i molt significatiu. Pinazo és, sense cap dubte, un dels seus principals representants.

Col·leccióExposicióIVAM Centre Julio González

Un dels eixos fundacionals de la col·lecció de l’IVAM és l’adquisició en 1985 per part de la Generalitat Valenciana d’un conjunt d’obres de Julio González procedents del llegat de l’artista, enriquida amb sengles donacions de dibuixos del seu germà Joan i de pintures de la seua filla Roberta, d’excepcional importància per a la definició de les línies de treball i investigació dels fons del museu.

Els germans Joan i Julio González procedeixen d’una família d’extensa trajectòria artística. Fills de Concordio González, argenter de professió, van créixer envoltats d’un ambient artístic i artesanal que marcaria la seua orientació creativa. Com altres artistes de finals de segle, tots dos van passar una llarga temporada a París, centre estratègic en l’evolució del desenvolupament estètic i intel·lectual en les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX. No obstant això mai van perdre la seua vinculació amb la seua ciutat natal, Barcelona, de manera que Joan va tornar, malalt, en 1906 per a morir en ella dos anys més tard. L’obra precursora de Joan González (Barcelona, 1868 – 1908) en la seua investigació de les formes abstractes i el reconeixement del seu vessant naturalista amb elements encara romàntics completen i contextualitzen els fons del seu germà Julio, figura notable de les avantguardes artístiques. Així mateix, va reflectir la vida bohèmia en escenes urbanes de gran espontaneïtat.

La diversitat temàtica i tècnica del conjunt del centenar de dibuixos de l’IVAM, així com l’evident simplificació formal d’algunes sèries, ha donat lloc a diferents interpretacions que ressalten des de la seua aproximació a l’abstracció lírica fins a la seua vinculació amb el treball dels sintetistes i de Gauguin.

Està presentació de l’obra dibuixística de Joan González es completa amb una selecció dels fons del museu de Roberta González (París, 1909 – Monthyon, Seine-et-Marne, 1976), l’obra del qual va discórrer entre els pols aparentment antitètics de la figuració i l’abstracció.

‘Carved to Flow’ és una acció performativa iniciada en la documenta 14 que consistia en l’elaboració de sabó i posava en pràctica l’economia circular a través d’estructures de producció transformadores

Nota de premsaIVAM Centre Julio González

València (11.08.23). L’Institut València d’Art Modern (IVAM) convida al públic a participar en l’obra ‘Carved to Flow’, que es pot veure en l’exposició de l’artista nigeriana Otobong Nkanga Anhel de llum del sud, instal·lada a l’IVAM fins a l’any que ve.

‘Carved to Flow’ (Tallat per a fluir, 2016) és una acció performativa, encara en marxa, iniciada en la documenta 14, en 2017, a Atenes, en la qual l’artista va posar en marxa un taller de fabricació de sabó que es va vendre posteriorment a Kassel. El projecte posava en pràctica l’economia circular a través d’estructures de producció transformadores. Els beneficis de la venda del sabó van destinats a una fundació a Nigèria que dona suport a la investigació de les cultures materials locals i que, gràcies a les seues activitats, manté viva l’obra.

El projecte arriba ara a l’IVAM en una instal·lació que forma part de l’exposició i on el públic visitant té l’oportunitat d’adquirir aquests sabons, estenent així la mateixa obra i col·laborant amb la fundació.

En ‘Carved to Flow’, Nkanga ha explorat el potencial narratiu del sabó com a mitjà capaç d’expressar complexes connexions geogràfiques, històriques i afectives.

Durant el procés per a la documenta 14, l’artista va crear el BlackStone 08, una recepta de sabó elaborat en fred que conté set classes diferents d’oli i mantegues procedents de zones del Mediterrani, Orient Mitjà, Àfrica septentrional i occidental, a la qual cosa s’afig carbó vegetal. En els mesos previs a la inauguració de la documenta 14 a Kassel, es van produir 15.000 sabons BlackStone 08. Es van mostrar formant estructures que feien referència als depòsits de sabó d’Alep.

Segons l’artista, Otobong Nkanga, “intentem crear una altra manera de treballar i de cultivar la terra, més ecològica, compartint aquest coneixement amb els agricultors” i hi afig que “aquesta fundació, que també treballa per a portar aigua i electricitat als llogarets, a Nigèria, està permetent, amb aquests diners, regenerar i reparar, retornant la vida a aquells llocs on s’extreien els minerals”.

La part de “distribució” dels sabons es va concebre com una actuació performativa en l’espai públic, presentant el sabó a la gent, explicant l’obra. De la mateixa manera, a l’IVAM, a més de poder adquirir-se els sabons a la botiga del museu, s’han organitzat diverses activacions en sala que es reprendran el pròxim mes de setembre. Lucía Jaén (Callosa de Segura, Alacant, 1989) i Katalay Sun (Lubumbashi, el Congo, 1991) convidaran a dialogar sobre el procés de l’obra, així com sobre les possibles connexions personals entre el projecte i les persones que la visiten.

‘Anhel de llum del sud’

L’exposició ‘Craving for Southern Light’ (Anhel de llum del sud) d’Otobong Nkanga (Kano, Nigèria, 1974) reuneix una important selecció del seu treball realitzat en les últimes dues dècades i inclou dibuixos, tèxtils, escultures i performances, així com una instal·lació específica per a l’IVAM.

Galeria

Dibuixos, uralites, renyines

ExposicióIVAM Centre Julio González

Coincidint amb l’exposició de Carmen Calvo, aquesta retrospectiva de Joan Cardells (València, 1948 – 2019) va reunir en l’IVAM Centre del Carme dos artistes que, des de posicions divergents, van plantejar una renovació plàstica en l’art valencià dels anys setanta i vuitanta. Un Cardells molt jove havia iniciat la seua trajectòria acostant-se als plantejaments d’Estampa Popular, on va desenvolupar una labor de tints expressionistes i compromesa, característica d’aquest període. En 1966, convençut dels beneficis del treball col·lectiu, funda al costat de Jorge Ballester l’Equipo Realidad. Fins a 1977, aquest duo genera una obra pròxima a certs postulats de l’art pop amb predomini d’un compromís sociopolític no exempt, no obstant això, d’un distanciament objectiu i certa ironia crítica. Diverses d’aquestes obres pertanyen a la Col·lecció de l’IVAM i representen una fita dins de l’art polític desenvolupat en el tardofranquisme.

Entre 1977 i 1990, els anys de producció que arreplega aquesta mostra, Cardells evoluciona cap a una experimentació que s’allunya de la pintura colorista i que aprofundeix en materials com el fibrociment, el ferro colat o el plom, acompanyats de dibuixos i gravats en blanc i negre. La paleta se centra en una varietat àmplia de grises i el color kraft del paper d’embalatge o de diversos tipus de cartó, que redunda en una mirada proletària i masculina. Les renyines són un conjunt de relleus realitzats en ferro colat que mostren escenes de baralles i enfrontaments. No és difícil vincular aquestes obres al moment de Transició on s’estaven situant encara les bases democràtiques d’Espanya i, encara avui, continuen sent monumentals i de gran atractiu formal i conceptual. Les escultures realitzades amb fibrociment reprodueixen, com seguint patrons de sastreria, peces com a jaquetes, camals, mànegues… i semblen il·luminar sòbriament un temps estancat que necessitava deixar fluir líquids dins de si.

 

ExposicióIVAM Centre Julio González

En els anys vuitanta, en plena Transició, la pintura generada a Espanya sorgeix com a reacció a aquell moment històric i assenta les bases en un context internacional en el qual l’art havia sigut reconquerit per una pintura de tints expressionistes. La intenció d’aquests joves pintors (entre ells José María Sicília, Miquel Barceló, Ferran García Sevilla o Miguel Ángel Campano), era atorgar al mitjà una mirada despolititzada, autònoma i no funcional; totalment allunyada de plantejaments militants. Una decisió que va seguir una línia fèrtil i concreta i que va generar escola, assentant bases dels estils abstractes posteriors.

L’exposició dedicada a Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948 – Cercedilla, Madrid, 2018) en l’IVAM Centre del Carme es conformava de dues parts. Una primera, reunia obres del pintor des de 1980 a 1989 i s’organitzava per sèries, com les dues de Las vocales (Les vocals, 1980 i 1983), Mistralenca o El Diluvi (El Diluvio), totes dues de 1981-1982, o La Bacanal (1983). També s’integraven dins d’aquest bloc unes altres que analitzaven i reinterpretaven obres de Paul Cézanne o Nicolas Poussin. En tota la seua producció hi ha una tirada per la pintura d’après nature, que reflexiona sobre grans temes que van ser tractats per pintors més o menys clàssics, amb els quals compartia una necessitat vital d’expressar-se des del mitjà au plein air, una influència avivada, sens dubte, durant les seues llargues estades a París i l’estudi de grans mestres de l’art. La segona part se centrava exclusivament en variacions sobre el quadre de Poussin Ruth y Boaz (El verano) (Ruth i Boaz [L’estiu]), pintat entre 1660 i 1664. Campano va exposar en aquesta mostra 366 dibuixos realitzats amb tinta, llapis i gouache basats en aquell quadre, la qual cosa demostra la seua capacitat analítica, la necessitat de treballar des de la repetició i atenent els seus xicotets gestos diferencials. Al conjunt de dibuixos se sumaven 122 pintures de sèries anteriors, completant una sort d’exposició quasi retrospectiva.

Obras 1973-1990

ExposicióIVAM Centre Julio González

La primera gran exposició de Carmen Calvo (València, 1950) en l’IVAM, realitzada aquesta en el Centre del Carme, plantejava una sèrie de qüestions en la seua obra que, vistes en perspectiva, han resultat claus per a entendre la seua trajectòria. Les peces reivindiquen la noció de pintura com a escriptura, un tema principal en la història de l’art, però ací es resol utilitzant elements tridimensionals. L’alfabet, els textos i les paraules pintades no estan fetes amb el pinzell, sinó que són representades amb xicotets símbols, traços de proto-escriptura realitzats majoritàriament en ceràmica. La pintura apareix sobre els fragments a vegades mantenint la individualitat de les peces, cadascuna mostrant un to o un color diferents; en unes altres, la pintura s’expressa per damunt de composicions prèviament realitzades, és una pintura que juga a diversos nivells. Les parts que componen els tots estan enganxades al suport del llenç o la fusta amb fils o cables fins, que abracen les peces i s’enllacen en la part posterior.

El títol d’algunes sèries, com Escritura (Escriptura) o Reconstrucción (Reconstrucció), aclareixen també la successió de capes referencials de les obres, perquè analitzen tant les influències del món de l’art (el quadre que interpreta, per exemple, un autoretrat de Van Gogh) com a aspectes característics del pictòric, com el paisatge o la naturalesa. En interpretar aquests conceptes des de la tridimensionalitat, la pintura esdevé un imaginari, i no tant tècnica o mitjà. El llenguatge artístic que empra Calvo en aquesta època amplia el camp interpretatiu de la pintura en un moment, els anys vuitanta, en el qual va aconseguir una eterna joventut. Barbara Rose definia així la influència de l’artista valenciana: «L’innovador de la seua aportació al diàleg actual consisteix en el fet que la seua falta d’artifici no és una construcció intel·lectual, sinó una expressió natural de la seua autèntica personalitat».

ExposicióIVAM Centre Julio González

Quan Allan McCollum (Los Angeles, els EUA, 1944) va exposar en l’IVAM Centre del Carme es van complir diversos objectius. De nou es mostrava per primera vegada en l’Estat espanyol un artista internacional de mitja carrera; però el principal, no obstant això, va ser descobrir a un artista que realitzava objectes atractius, treballats en sèrie com realitzats en una fàbrica, i que conservaven una individualitat molt pròpia del desig: semblar sempre igual i resultar sempre diferent. És a dir, el seu treball era un reflex ben elaborat del que representa la producció, el consum i la relació entre individu i massa, a més de qüestionar el concepte d’obra d’art i d’autoria.

La mostra presentava quatre sèries realitzades entre 1987 i 1990, plantejades com a instal·lacions. Plaster surrogates (Substituts d’algeps) es compon de desenes de peces d’escaiola que representen xicotetes obres i completen tota una paret, com emulant una sala en un museu clàssic. Tot en elles està fet d’escaiola pintada: els marcs, cadascun en un to diferent; el paspartú blanc; i la imatge central, que sempre és un rectangle negre ajustat a la grandària. Individual Works (Obres individuals) es mostrava en dues taules de grans proporcions, totes dues repletes de peces xicotetes (unes pintades de rosa i les altres de verd) la particularitat del qual és la seua diferència. També d’escaiola, estan realitzades a partir de la combinació de desenes de models de recipients de plàstic i les seues combinacions quasi infinites. A més de Perfect Vehicles (Vehicles perfectes), una sèrie de pitxers de grans proporcions també realitzats amb escaiola pintada, destaca la peça Perpetual Photos (Fotos perpètues). Aquesta col·lecció d’imatges de gran format prenia els seus referents dels quadres que apareixien en pel·lícules clàssiques de Hollywood. El procés d’ampliació (blowing up) acabava convertint-les en fotografies abstractes. De nou, la manipulació i la seriació apareixen en la base del seu treball.