Eduardo Arroyo

L’obra gràfica d’Eduardo Arroyo s’inspira en els mateixos temes desenvolupats per la seua pintura. En ella trobem idèntiques ruptures, la mateixa evolució, però sotmesa a processos d’elaboració propis. S’estableix una interrelació entre tots dos camps plàstics que desemboca en una gradual influència del tractament de l’obra gràfica també en l’organització compositiva dels llenços. Des de 1961, Arroyo reivindica el dret a crear una obra narrativa fundada en l’anècdota. Li agrada contar històries, i vol contar-nos la Història des del seu punt de vista, un que anirà evolucionant al llarg dels 29 anys que recorre el seu repertori gràfic.

La seua estada a París, el seu exili, li va servir per a certificar que el seu desig de convertir-se en escriptor es va topar amb una obvietat «instrumental». Un escriptor ha de manejar l’idioma amb el qual vol expressar-se, el del lloc on decideix viure i treballar. A partir d’ací, la pintura i el dibuix adquireixen una capacitat visual i crítica màxima; són memòria i desitjos, són enfrontament (com un combat de boxa) i posicionament estètic, generalment contra el conceptual i contra la figura i l’obra de Marcel Duchamp.

En aquesta exposició de l’IVAM es mostren toreros gesticulants o generals avorrits amb l’enigmàtic Fausto, amb el flexible i elegant escura-xemeneies; al mateix temps que descobrirem les gitanes que acompanyen a la invisible Carmen Amaya en la seua epopeia a les habitacions del novaiorquès hotel Waldorf Astoria. Resulta obvi que per a Arroyo l’art ja no és una arma de combat sinó un llenguatge absolut pastat amb la seua vida, la seua pròpia biografia, el seu exili, els seus amics, el seu retorn, els seus gustos, els seus odis i les seues nombroses obsessions.