Carmen Calvo

La primera gran exposició de Carmen Calvo (València, 1950) en l’IVAM, realitzada aquesta en el Centre del Carme, plantejava una sèrie de qüestions en la seua obra que, vistes en perspectiva, han resultat claus per a entendre la seua trajectòria. Les peces reivindiquen la noció de pintura com a escriptura, un tema principal en la història de l’art, però ací es resol utilitzant elements tridimensionals. L’alfabet, els textos i les paraules pintades no estan fetes amb el pinzell, sinó que són representades amb xicotets símbols, traços de proto-escriptura realitzats majoritàriament en ceràmica. La pintura apareix sobre els fragments a vegades mantenint la individualitat de les peces, cadascuna mostrant un to o un color diferents; en unes altres, la pintura s’expressa per damunt de composicions prèviament realitzades, és una pintura que juga a diversos nivells. Les parts que componen els tots estan enganxades al suport del llenç o la fusta amb fils o cables fins, que abracen les peces i s’enllacen en la part posterior.

El títol d’algunes sèries, com Escritura (Escriptura) o Reconstrucción (Reconstrucció), aclareixen també la successió de capes referencials de les obres, perquè analitzen tant les influències del món de l’art (el quadre que interpreta, per exemple, un autoretrat de Van Gogh) com a aspectes característics del pictòric, com el paisatge o la naturalesa. En interpretar aquests conceptes des de la tridimensionalitat, la pintura esdevé un imaginari, i no tant tècnica o mitjà. El llenguatge artístic que empra Calvo en aquesta època amplia el camp interpretatiu de la pintura en un moment, els anys vuitanta, en el qual va aconseguir una eterna joventut. Barbara Rose definia així la influència de l’artista valenciana: «L’innovador de la seua aportació al diàleg actual consisteix en el fet que la seua falta d’artifici no és una construcció intel·lectual, sinó una expressió natural de la seua autèntica personalitat».