Places categories: IVAM Centre Julio González

Quina diferència existeix, en l’àmbit de l’obra gràfica, entre un gravat «original» i un gravat «vertader»? Aquesta és la pregunta i dubte justificat que intenta resoldre la mostra comissariada pel conservador del Cabinet d’estampes Rainer M. Mason. Per a fer-ho, se centra en una part de la producció gravadora de Salvador Dalí (Figueres, 1904 – 1989), en concret la denominada obra impresa «clàssica» de l’artista, delimitada entre les sèries L’immaculée conception (La immaculada concepció, 1930) i Els Chants de Maldoror (Els Cants de Maldoror, 1934), un poc més de cinquanta peces. Segons la definició redactada pel Comitè national de la gravure en l’Exposició Universal de París de 1937, «es consideren gravats, estampes i litografies originals les proves (…) completament concebudes i executades a mà pel propi artista, siga quina siga la tècnica emprada, a exclusió de tot procediment mecànic o fotomecànic».

El qüestionament sobre l’originalitat de l’obra gràfica de Dalí sorgeix ja en la dècada de 1930, i no va deixar de créixer fins a les de 1970 i 1980, on ja es comenta i discuteix sense fissures. En l’estudi realitzat pel comissari, publicat en el catàleg de l’exposició, s’evidencia que la resposta està en la signatura del creador surrealista. A vegades està gravada; en unes altres, nombroses, està escrita amb grafit, la qual cosa prova que Dalí autoritzava la reproducció de les seues obres, però que ell no les realitzava; simplement signava «papers en blanc» que després s’imprimien. No hi ha proves que el creador català «trepitjara» els tallers d’enregistrament, i això obre un debat sobre el concepte de les obres, la seua reproducció i l’autoria; situa la seua obra i també el surrealisme en la contemporaneïtat a través de l’ús de conceptes com la plusvàlua en la rendibilitat de l’art i el seu mercat insaciable

Lee Friedlander (Aberdeen, Washington, EUA, 1934) representa un dels exemples més paradigmàtics de la fotografia documental estatunidenca, en ser capaç de mostrar la magnitud quasi inabastable d’un país en essència contradictori. Els paisatges desèrtics i les places comercials; exteriors-dia de carrer i interiors-nit en habitacions de motels comparteixen una mirada personal i una aproximació valenta a un entorn immediat fosc. Les seues imatges prenen el relleu dels màxims exponents de la Farm Security Administration quasi trenta anys després per a construir una mirada sobre la quotidianitat nord-americana que, a diferència de l’FSA, no implica un posicionament social preponderant, sinó una aparent neutralitat. Les composicions de les seues fotografies estan contínuament alterades per línies de fugida i reflexos creuats en els aparadors i finestres dels comerços; escenes urbanes d’un país en essència capitalista que no pot amagar les costures de les seues pròpies desigualtats. Amb inusitada freqüència, així mateix, el fotògraf inclou en les escenes el reflex del seu cos fragmentat, la qual cosa genera una implicació en l’entorn, però també duplica la seua distància.

Encara que va començar a fotografiar amb catorze anys, Friedlander va estudiar en l’Art Center de Los Angeles i és en 1956 quan es professionalitza, realitzant encàrrecs comercials i portades de discos. Dues beques Guggenheim en 1960 i 1962 li van permetre aprofundir en l’imaginari nord-americà i desenvolupar el seu estil, a partir d’aparents i senzilles instantànies, com a documentalista de la vida diària estatunidenca. Projectes com The American Monument, al qual va dedicar més de deu anys, i el foto-lliure Self-Portrait (1970) li van donar fama internacional i ho van consagrar com un clar renovador de la fotografia documental.

Aquesta mostra inclou cent setze fotografies en blanc i negre realitzades per Friedlander entre 1955 i 1990 i s’acompanya d’una publicació que inclou totes les obres presentades, un text en profunditat de Christian Caujolle i una introducció del comissari.

El col·leccionisme contribueix a l’increment del patrimoni cultural, labor que Valenciana de Ciments ha desenvolupat des de la seua fundació, la qual fa ara el seu 75è aniversari. L’IVAM s’uneix a aquesta celebració amb l’exhibició d’una selecció de pintures i escultures dels segles XIX i XX, fent partícip la societat valenciana del gaudi d’obres d’artistes rellevants. La sensibilitat cultural dels dirigents d’empreses ha de trobar els llits més propicis perquè la seua repercussió social vaja en augment, motiu pel qual aquesta col·laboració persegueix la difusió i estima dels béns artístics.

Les obres que es presenten recorren el període de finals del segle XIX, amb una pintura molt acadèmica, fins a l’art més personal i abstracte del segle XX. Cada vegada l’artista serà menys comprès en pintar l’esperit de l’època i intentar anar al fons de l’ésser humà d’una manera especialment personalitzada. La pintura valenciana serà el fil conductor de la col·lecció però mai deixant enrere el nacional, amb Pradilla, Lobo, Benjamín Paléncia, Picasso, Miró, Dalí, Solana, Bores i l’internacional amb Renoir, Boudin, Pissarro, Maillol, Raffaeli, Chagall i Vasarely.

Aquest conjunt ens descobreix la pintura d’història de Pradilla, per a passar a continuació a la de gènere amb un dibuix menys acadèmic i més personal que trobem a Pinazo, Sorolla, Martínez Cubells, José Navarro i Cecilio Pla. Aquests artistes valencians van aconseguir un desenvolupament pictòric entre la llum, l’aire lliure, l’atmosfera, l’espontaneïtat, el moviment i el subjectivisme, aconseguint plasmar el seu propi ambient.

Els dibuixos i gravats de Georg Grosz (Berlín, 1893 – 1959) mantenen intacta la seua capacitat de mostrar críticament, i amb el mínim gest possible, la societat del seu temps. La pobresa dels baixos fons, la prostitució, la corrupció de la política i l’exèrcit, els resultats dramàtics de les guerres, la falta d’esperança social… són alguns dels temes que tracta amb una mirada afilada i una actitud subversiva mai exempta d’humor. L’exposició mostra les carpetes d’obra gràfica publicades en Malik Verlag i altres editorials entre 1916 i 1933 i provenen dels fons de la Col·lecció Marco Pinkus, adquirits per l’IVAM en 1991.

Després dels anys d’educació artística a Dresden, Berlín i París i unes primeres obres de caràcter naturalista, la seua producció es va endurint temàticament i estilísticament durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors. El mateix Grosz va ser mobilitzat per l’exèrcit i llicenciat per inutilitat en 1915. En 1917 és de nou mobilitzat i, després d’una estada en un hospital psiquiàtric, se li rebutja definitivament per «inútil total». Aquest mateix any coneix a Wieland Herzfelde i al seu germà John Heartfield, responsables de l’editorial Malik, amb els quals va mantenir una relació estreta fins a 1931 i en les revistes com ara Neue Jugend, Die Pleite i Der Gegner en què va publicar articles, poemes, dibuixos i manifestos.

Grosz va ser un dels primers afiliats al Partit Comunista Alemany i un dels principals activadors del grup Dadà de Berlín. La seua gran capacitat de treball el va portar a publicar en un gran nombre de revistes i a realitzar tota mena d’intervencions artístiques, incloent-hi el disseny de decorats per a les obres teatrals d’E. Piscator. Va ser processat per les seues obres Ecce Homo i Hintergrund. Angoixat cada vegada més pel clima polític que s’estava estenent a Alemanya, deixa el país i s’instal·la en el sud-est francès en 1927; en 1929 viatja a Itàlia i en 1933 es trasllada als EUA. Va adquirir la nacionalitat estatunidenca en 1938 i allí va romandre fins a 1959, quan torna a Berlín i on va morir aquell mateix any. Amb motiu d’aquesta exposició, s’ha editat una extensa publicació que reuneix totes les obres presentades, així com textos, poemes i manifestos de l’artista.