Dalí vertader / Gravat fals

Quina diferència existeix, en l’àmbit de l’obra gràfica, entre un gravat «original» i un gravat «vertader»? Aquesta és la pregunta i dubte justificat que intenta resoldre la mostra comissariada pel conservador del Cabinet d’estampes Rainer M. Mason. Per a fer-ho, se centra en una part de la producció gravadora de Salvador Dalí (Figueres, 1904 – 1989), en concret la denominada obra impresa «clàssica» de l’artista, delimitada entre les sèries L’immaculée conception (La immaculada concepció, 1930) i Els Chants de Maldoror (Els Cants de Maldoror, 1934), un poc més de cinquanta peces. Segons la definició redactada pel Comitè national de la gravure en l’Exposició Universal de París de 1937, «es consideren gravats, estampes i litografies originals les proves (…) completament concebudes i executades a mà pel propi artista, siga quina siga la tècnica emprada, a exclusió de tot procediment mecànic o fotomecànic».

El qüestionament sobre l’originalitat de l’obra gràfica de Dalí sorgeix ja en la dècada de 1930, i no va deixar de créixer fins a les de 1970 i 1980, on ja es comenta i discuteix sense fissures. En l’estudi realitzat pel comissari, publicat en el catàleg de l’exposició, s’evidencia que la resposta està en la signatura del creador surrealista. A vegades està gravada; en unes altres, nombroses, està escrita amb grafit, la qual cosa prova que Dalí autoritzava la reproducció de les seues obres, però que ell no les realitzava; simplement signava «papers en blanc» que després s’imprimien. No hi ha proves que el creador català «trepitjara» els tallers d’enregistrament, i això obre un debat sobre el concepte de les obres, la seua reproducció i l’autoria; situa la seua obra i també el surrealisme en la contemporaneïtat a través de l’ús de conceptes com la plusvàlua en la rendibilitat de l’art i el seu mercat insaciable