Places categories: IVAM Centre Julio González

En la figura de Robert Wilson (Waco, Texas, els EUA, 1941) convergeixen l’escenògraf, l’escultor-ebenista, el dibuixant i pintor, el videoartista… en un tot que resol les obres i instal·lacions com un muntatge teatral. Les seues instal·lacions remeten a una posada en escena minimalista no exempta —a vegades i com a contrapunt— d’elements barrocs, mirades plurals a la realitat sociopolítica i dissenys d’espais per a ser recorreguts o imaginats, majoritàriament esbossos d’escenes teatrals. L’òpera Einstein on the Beach (Einstein a la platja, 1976) amb textos i música de Philip Glass, va suposar una fita en les arts escèniques i en la pròpia òpera, que es va reinventar com a creació avantguardista. D’aquesta col·laboració ens ha quedat la fotografia de Robert Mappelthorpe —tots dos autors asseguts, amb les mans sobre les cames plegades i mirant a l’objectiu— que Roland Barthes va prendre com a exemple de punctum fotogràfic en La càmera lúcida.

L’exposició en l’IVAM-Centre del Carme arreplega un número important de les seues cadires-escultures, imatges fotogràfiques amb marcs d’espill (Forest Portraits) i una sèrie àmplia de dibuixos d’escenes teatrals realitzats amb carbonet sobre paper. Les cadires a vegades són instal·lacions (Overture Chair i, sobretot, Salome Room), però, en general, són peces escultòriques dedicades a personatges de la cultura i la política universals: Einstein, la Reina Victòria, Stalin, Mozart, l’Orlando de Virgínia Woolf, Saddam Hussein, Kafka, Mondrian, Rudolf Hess, etc., i en les quals els materials i les formes semblen compondre un retrat psicològic dels personatges. Entremig d’ús de materials diversos, peces i instal·lacions, es troben obres com a Cowboys Boots i Ball and Stick i les peces penjants Hanging Table (Nijinsky) i Hanging Chair (Freud), autèntics símbols de l’art del tercer quart del segle XX.

Ettore Spalletti (Cappelle sul Tavo, 1940 – Spoltore, Itàlia, 2019) desplega el seu treball d’anàlisi de formes i ús del color en la Capella de la Vida i a la Sala Ambaixador Vic del Centre del Carme a través de deu obres, diverses d’elles noves. La relació entre el valor simbòlic del color i les formes on és mostrat o ofert per l’artista representa una simbiosi autèntica, que s’allunya de l’artifici propi de l’escultura policromada o les instal·lacions immersives. Perquè Spalletti redueix a l’essencial l’elecció de les formes i l’ús del color i els atorga una funció ritual, mística. Elements geomètrics que evoquen objectes quotidians, com a cilindres, columnes, àmfores, discos, rectangles o murs integrats en l’arquitectura adquireixen una altra disposició espacial i una nova interpretació en esdevenir elements que semblen haver emanat del propi color que ara mostren.

La peça Disco (Disc, 1981) ix del mur com si es projectara cap a fora des d’un interior desconegut, però també com si, des de fora, poguera travessar el mur. Aquesta doble manera d’analitzar un mateix gest és fàcilment extrapolable a altres peces que no semblen estar pintades sinó emergir com un color que adquireix una forma precisa. En paraules de Germano Celant: «El color se somia com el propi lloc del qual sorgeixen les formes, se’ns imagina una latència convertida en presència, com si l’invisible i impalpable de la pintura (…) se sublimaren sensualment i amb l’espessament de la matèria donant vida i origen a formes elementals». El concepte que, per a G. Celant, defineix les seues obres és el de «pintures en profunditat», en el sentit que van més enllà del color mostrat per a integrar-los en l’espai com a cossos propis. Amb motiu d’aquesta mostra s’ha editat un llibre, concebut per Spalletti, que inclou diversos textos de Celant en els quals desenvolupa aquestes idees.