Amb Alberto Feijóo i l'equip mediació de l'IVAM

MediacióIVAM Centre Julio González

En col·laboració amb la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, l’IVAM escala i produeix una proposta específica del Club Collage d’Alberto Feijóo adaptat i dirigit especialment per a població penitenciària. L’artista, amb el suport de l’equip de mediació de l’IVAM, articularà una proposta a desenvolupar als mateixos centres penitenciaris sol·licitants.

A partir del collage, el taller se centrarà en la creació d’imatges i realitats alternatives, així com la traducció d’altres possibilitats visuals a imatges fotogràfiques de recursos florals, camins, paisatges perifèrics, de pell o horitzons que siguen el motor principal de la proposta per a la creació individual de petites escenografies.

Per a més informació: educacio@ivam.es

Relacionats

Trascity. Alberto Feijóo

01 jun. 2023 – 22 oct. 2023
ExposicióIVAM Centre Julio González

Amb Alberto Feijóo i l'equip mediació de l'IVAM

MediacióJovesIVAM Centre Julio González

L’IVAM planteja una escola d’estiu específica que, desenvolupada per l’artista Alberto Feijóo i l’equip de mediació del museu, s’endinsa en el concepte de collage. La pràctica d’Alberto Feijóo serà el centre d’un procés comú enfocat a realitzar al llarg de la setmana un projecte artístic col·laboratiu entre els i les joves assistents. Es vincularà part de la producció amb l’espai del museu i finalitzarà amb una xicoteta mostra oberta dels treballs instal·lats i disseminats per l’IVAM, en format de vernissage, al final de la setmana.

INFORMACIÓ PRÀCTICA:

  • Data: de dilluns 10 de juliol al divendres 14 de juliol
  • Horari: 10 a 14 h cada dia
  • Dirigit a: joves de 13 a 17 anys
  • No es requereixen coneixements artístics
  • Inscripció prèvia obligatòria per a l’escola d’estiu completa (no per dies alternatius).

Relacionats

Trascity. Alberto Feijóo

01 jun. 2023 – 22 oct. 2023
ExposicióIVAM Centre Julio González
DossierIVAM Centre Julio González

El projecte Trascity d’Alberto Feijóo (Alacant, 1985) proposa un espai físic i mental a la sala d’un museu. Un espai construït a partir d’una sèrie d’estances i d’altres configuracions d’imatges i objectes. Un assemblatge pel qual podem deambular de manera distreta o, com el seu revers, concentrar-nos en la seua densitat i descubrir, a cadascun dels espais, configuracions diverses que ens fan pensar en les diferents maneres d’habitar un món: rèplica d’una cosa que pasa a l’exterior, lloc de treball, punt de trobada, espai en construcció, arxiu d’imatges o un traster d’obres i objectes del passat.

Trascity fa referència a un lloc físic, un local comercial de lloguer de trasters d’Alacant, situat al carrer on l’artista resideix. Tanmateix, és també un espai mental: trash és una de les maneres de nomenar el fem en anglés, i tras- és un prefix que significa el que està darrere, o el que ve després. Trascity seria llavors, literalment, el que està darrere de la ciutat i, metafòricament, es referiria a les seues deixalles, a allò que deixem arrere. És, en aquest cas, el nom propi d’un territori íntim que anomenem genèricament traster: una versió freda i anònima d’aquell lloc —en altre temps carregat d’encantament burgès— que era la golfa: sempre tancat i a l’espera de la clau que iniciava el moviment de la ment. (Una clau que, com a potencia intrusa, apareix a l’exposició en forma d’adhesiu). El traster és el món de les coses, d’aqueixos objectes que han perdut la seua primera funció. Coses que són matèria vibrant, que viuen una vida diferent, pròpia i aliena als hàbits i projectes humans, resistents a la normalització del que és ordinari.

Multiplicitat, diversitat, mutabilitat i desplaçament continu són carascterístiques que l’artista ens ofereix en aquesta exposició, amb les quals estableix processos d’identificació múltiples que ens permeten pensar l’allau d’imatges que conforma i ocupa els nostres cossos des de diversos punts de vista. Alberto Feijóo és artista visual, treballa sobretot en l’àmbit del fotogràfic, i es considera també aprenent, així com acumulador –sobretot d’imatges– i col·leccionista. Com un DJ que manipula pistes de so, les imatges, pròpies i alienes, ocupen l’espai en configuracions molt diverses: sempre a partir de juxtaposicions, vincles conceptuals i formals, com collage en moviment. Columnes fotogràfiques, a manera de pilars, imatges emmarcades en paspartús desbordats o fotografies que fan referència a allò tàctil i que entapissen cadires i sofàs on seure a descansar, conviuen i donen forma a les cinc estances que componen l’exposició.

Descarregar dossier en valencià.

‘Trascity’ transforma la galeria 3 en un traster per a reflexionar sobre la imatge, l’acumulació d’objectes, el continu desplaçament, la precarietat i el mateix sistema de l’art

Nota de premsaIVAM Centre Julio González

L’artista Alberto Feijóo (Alacant, 1985) ha transformat la galeria 3 de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) en un traster per a reflexionar sobre la cara B de les ciutats, els rols i els espais que ocupen les persones i els objectes que s’hi acumulen i es col·leccionen, entre els quals, imatges.

La comissària de la mostra i directora de l’IVAM, Nuria Enguita, acompanyada per l’artista, ha presentat el projecte expositiu ‘Trascity’, que es podrà visitar des de l’1 de juny al Centre Julio González. La instal·lació, concebuda específicament per a la galeria 3 del museu, es planteja com un passeig per un carrer on el visitant es pot detindre en cadascuna de les estances o transitar pel carrer principal. “La instal·lació reformula des de diverses perspectives els usos de la sala expositiva: un lloc de treball, un punt de trobada, un lloc de descans, un arxiu o un magatzem”, segons Enguita.

Cadires entapissades, sofàs i pufs —que Feijóo denomina “dispositius de descans”—; columnes fotogràfiques a manera de pilars; caixes, i objectes, que podrien estar emmagatzemats en un traster, ocupen les cinc estances en les quals s’ha dividit la sala, cadascuna de les quals representa els cinc rols d’Alberto Feijóo: l’artista visual, el col·leccionista, el fotògraf, l’acumulador i l’aprenent. “Són rols universals. Personalitats o activitats diferents que ocupe de manera simultània per a fer front a una realitat complexa, inestable i precària”, va explicar el creador.

Una mudança de Londres a Alacant, la seua ciutat natal, va ser el catalitzador del projecte. ‘Trascity’ fa referència a un lloc físic, un local comercial de lloguer de trasters que està situat al carrer alacantí on viu l’artista. “No obstant això, és també un espai mental: trash és una de les maneres d’anomenar el fem en anglés, i tras un prefix que significa el que està darrere, o el que ve després”, va explicar la comissària. ‘Trascity’ seria llavors, literalment, el que està darrere de la ciutat i, metafòricament, les seues deixalles, el que deixem arrere. Per a l’artista, “‘Trascity’ és un collage de les ciutats occidentals que he transitat”, va resumir.

La imatge com a objecte

En el primer espai es mostren fotografies de xics en posicions de descans, que contrasten amb l’agressivitat de l’skyline de la ciutat. Un skyline que representa, d’una manera simbòlica, l’ambició, el poder, la jerarquia, el vessant heteropatriarcal en el sentit més violent. Per a Feijóo, aquests treballs “sorgeixen de pensar la imatge com un cos que entra en contacte amb altres i es transforma en objecte tridimensional de consum i col·leccionisme. Una imatge que podem habitar, que ens envolta i que envoltem, que s’independitza del mur i viu altres vides”.

En la segona sala es veu com el treball de l’artista està molt atent a la matèria i a les seues acumulacions. Coses apilades, muntanyes de residus, de restes, que ja no són unes muntanyes naturals, sinó totalment artificials, creades per l’home. “Multiplicitat, diversitat, mutabilitat i desplaçament continu són característiques que ens ofereix l’artista en aquesta exposició, amb les quals estableix processos d’identificació múltiples que ens permeten pensar l’allau d’imatges que conforma i ocupa els nostres cossos des de diversos punts de vista”, ha matisat la directora de l’IVAM.

Per a aquesta exposició, Feijóo ha treballat amb un ferrer d’Alcoi, Max Herrero. En el seu taller va trobar una caixa plena de xapes redones, que van decidir soldar junt amb uns tubs quadrats a manera d’asta, com si es tractara de senyals de trànsit de grandària reduïda. La ciutat és una realitat recurrent en l’imaginari de l’artista, i la part posterior dels senyals de trànsit funciona per a ell com a abstraccions urbanes, com una «cara B» que conté molta més informació que la cara principal.

A la sala dedicada al seu rol com a fotògraf, les imatges van un pas més enllà del collage fotogràfic, suposen més aviat una mise en abyme: una imatge que conté una altra, creant una ‘xarxa fotogràfica’ en comptes d’una ‘sèrie fotogràfica’. En l’última estança, l’artista construeix un gabinet de discos, revistes musicals d’èpoques passades i altres referències, relacionant imatges seues amb altres que no ho són, en un exercici d’apropiació i intervenció d’aquell material imprés que ja existia. “El col·leccionista per a mi és una figura misteriosa”, va apuntar Feijóo. “Sol ser una persona anònima i, al mateix temps, algú que té poder”.

Nuria Enguita ha conclòs la presentació destacant que Alberto Feijóo és artista visual, treballa sobretot en l’àmbit fotogràfic i es considera també aprenent, així com acumulador –sobretot d’imatges– i col·leccionista. “Com si es tractara d’un DJ, manipulant pistes de so, les imatges, pròpies i alienes, ocupen l’espai en configuracions molt diverses: sempre a partir de juxtaposicions, de vincles conceptuals i formals, en un collage en moviment”.

Un videojoc ballat al museu

EscèniquesTallersIVAM Centre Julio González

Club Mutante planteja la proposta Spaces are dancefloors per tal d’oferir el mateix IVAM com a espai lúdic, pensant el museu com les escenes d’un videojoc impossible que s’activa ballant: d’un cypher de hip-hop a l’esplanada, a ambient Waacking al lab3, Shuffles al vestíbul o a imaginar en col·lectiu partitures corporals inspirades als logotips de l’exposició de La Nave. El pas de pantalla del joc és el pas entre espais de l’IVAM, on les i els assistents podran avançar a base d’exercicis i freestyle guiats de col·laboradors especialistes a cada ball. El final del joc obre el vestíbul de l’IVAM com a pista de ball, de trobada i celebració oberta a tot tipus de cossos i balls: freestyle per a totes.

La proposta Spaces are dancefloors és una continuació del projecte per a joves Pump The Beat , amb què obrim els espais de l’IVAM per activar-los des del joc, el cos i les danses urbanes ocupant el museu com a possible pista de ball, com a dancefloor de trobades i aprenentatges.

No es requereix coneixements previs de danses urbanes per assistir-hi.

Un videojoc ballat al museu

MediacióDansa i performanceIVAM Centre Julio González

Club Mutante planteja la proposta Spaces are dancefloors per tal d’oferir el mateix IVAM com a espai lúdic, pensant el museu com les escenes d’un videojoc impossible que s’activa ballant: d’un cypher de hip-hop a l’esplanada, a ambient Waacking al lab3, Shuffles al vestíbul o a imaginar en col·lectiu partitures corporals inspirades als logotips de l’exposició de La Nave. El pas de pantalla del joc és el pas entre espais de l’IVAM, on les i els assistents podran avançar a base d’exercicis i freestyle guiats de col·laboradors especialistes a cada ball. El final del joc obre el vestíbul de l’IVAM com a pista de ball, de trobada i celebració oberta a tot tipus de cossos i balls: freestyle per a totes.

La proposta Spaces are dancefloors és una continuació del projecte per a joves Pump The Beat , amb què obrim els espais de l’IVAM per activar-los des del joc, el cos i les danses urbanes ocupant el museu com a possible pista de ball, com a dancefloor de trobades i aprenentatges.

No es requereix coneixements previs de danses urbanes per assistir-hi.

ConvocatòriaIVAM Centre Julio González

La directora de l’IVAM i comissària, Nuria Enguita, i l’artista, Alberto Feijóo, presentaran als mitjans la mostra Trascity. Alberto Feijóo.

L’exposició, produïda per l’IVAM, és un projecte que reflexiona sobre els rols i espais que ocupem i sobre els objectes que acumulem i col·leccionem, entre ells imatges. Aquesta instal·lació, concebuda específicament per a la Galeria 3 del museu, intenta reformular des de diferents perspectives els usos de la sala expositiva: un lloc de treball, un punt de trobada, un espai de descans, un arxiu o un magatzem.

• Dimecres, 31 de maig de 2023
• 11.00 h
• Auditori Carmen Alborch de l’IVAM. C/ Guillem de Castro, 118. València

L’equip d’arqueòlegs ha descobert fragments de ceràmica taifa del segle XI i restes d’edificis del segle XIX

Nota de premsaIVAM Centre Julio González

• L’equip d’arqueòlegs ha descobert fragments de ceràmica taifa del segle XI i restes d’edificis del segle XIX

• Els experts treballen sobre la hipòtesi que emergiran sediments de la riuada que va arrasar València l’any 1088, una de les més catastròfiques de les que es coneixen

València (26.05.23). Els treballs de rehabilitació integral de la muralla medieval conservada a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) comencen a llançar resultats. Els treballs arqueològics, previs a la restauració de la muralla, han fet aflorar els primers fragments de ceràmica taifa del segle XI, així com restes arquitectòniques dels edificis que es van construir en l’espai que va deixar la muralla després del seu enderrocament en el s. XIX, com ara paviments, pilars o murs.

Les restes de ceràmica taifa haurien romàs ocultes en una zona, al costat del carrer de Guillem de Castro, que es va emmurallar per primera vegada durant el segle XIV i que fins llavors havia sigut horta. L’àrea que ocupa hui l’IVAM es va començar a urbanitzar amb edificis residencials a partir de 1870, després de l’enderrocament gradual de la muralla i els seus elements annexos, com ara el fossat i les rondes de pas. Són les restes d’aquests edificis del segle XIX els que han emergit en la futura rampa d’accés de la sala Pinazo de l’IVAM, confirmant que les construccions conformaven una illa que es tancava per l’actual carrer de na Jordana.

A més d’aquestes importants troballes, l’equip d’arqueòlegs —dirigit per José Ferrandis, un dels millors especialistes en les muralles de la ciutat— treballa sobre la hipòtesi que en nivells arqueològics inferiors hi ha sediments corresponents a la riuada de 1088. Aquella històrica inundació va causar grans pèrdues en la zona, va arrasar els dos ponts que hi havia a la ciutat i alguna de les torres que els defensaven. En diverses excavacions desenvolupades en punts diferents de València s’han trobat testimonis d’una de les riuades més devastadores de l’edat mitjana.

Els fragments de ceràmica trobada, que es remunten al s. XI, encaixen amb la hipòtesi que l’actual espai que ocupa l’IVAM va ser una zona dedicada a horta en la qual es realitzaven abocaments domèstics, entre els quals estava l’aixovar ja en desús. S’espera continuar amb més troballes a mesura que avancen els treballs, en les pròximes setmanes.

Els treballs arqueològics en la sala Pinazo de l’IVAM pretenen omplir alguns buits de coneixement en relació amb la muralla de València, especialment del tram construït en el s. XIV. És la primera vegada que es du a terme un sondeig arqueològic sobre el costat intramurs d’aquest tram de muralla cristiana-mudèjar, catalogada com a bé d’interés cultural (BIC). Les úniques investigacions, que van ser realitzades coincidint amb la construcció de l’IVAM en 1985, es van dur a terme únicament de manera parcial i extramurs.

El resultat de les excavacions arqueològiques actuals permetrà acarar totes dues investigacions i llançarà llum sobre la muralla defensiva de València, un element que persisteix tant en la memòria col·lectiva com en el subsol de la ciutat. Així mateix, el descobriment d’edificis huitcentistes o sediments de la riuada poden confirmar els contextos històrics, completar investigacions historiogràfiques i aprofundir en el coneixement dels sistemes de fonamentació i les pràctiques constructives emprades durant el primer gòtic civil valencià.

Rehabilitació integral de la muralla

Els treballs d’intervenció, que preveuen la rehabilitació integral del tram de la muralla, són un ambiciós projecte que té com a objectiu la consolidació de les restes arqueològiques, l’adequació de l’espai de la sala, la millora de l’accés i fer valdre aquest bé patrimonial. El projecte inclou actuacions de conservació preventiva i de restauració, així com millorar les condicions expositives. Preveu una inversió de 593.484,17 euros i un termini d’execució de 6 mesos.

 

Galeria

Manifest polític fílmic en primera persona. Diàleg posterior amb María Galindo i Isabel Seguí

CinemaConversesIVAM Centre Julio González

Quina és la porta vertadera i quina és la porta falsa per a entrar amb una cambra en l’univers de la puta?

Arribar amb un rètol que el nomene com a treball sexual i amb això saldar el primer deute per a satisfer als regulacionismes?

Arribar amb un rètol que el nomene com a opressió patriarcal que cal abolir i amb això saldar el primer deute per a acontentar els abolicionismes?

Revolució Puta recorre aqueix univers amb, per i des d’elles reclamant un únic lloc de legitimitat irrenunciable que no assumeix deutes pendents amb ningú; és el lloc de la paraula en primera persona.

Amb integrants d’organitzacions OMESPRO La Paz i OMESPRO Santa Cruz com a protagonistes directes i constructores del relat, usem una palanca simbòlica per a traslladar les discussions centrals de l’univers puta a un espai polític i poètic.

La pel·lícula està estructurada en quatre curts temàtics: “Els sabers de la Puta”, “La puta i el treball”, “la puta i l’Estat” i “Testament”. Amb aquests quatre cossos teixim un llargmetratge, però sense deixar de donar-los a cadascun una estructura pròpia que els pot permetre volar amb ales pròpies.

En aquests temps de mutació en què les imatges pertanyen simultàniament a diferents espais de llenguatge, els presentem una producció que no és ortodoxa, que no ha sigut produïda per a “festivals de cinema” sinó per a imaginaris socials. Té la vocació i la versatilitat d’envair tot tipus d’espais menys el de les xarxes perquè no hem volgut cenyir-nos al seu panòptic el guàrdia de seguretat del qual ens censurarà immediatament.

Té sentit fer una producció cinematogràfica el segle XXI que no serà admesa per les xarxes socials? Quines imatges tan extremes pot arribar a tindre una producció audiovisual censurable per Facebook on caben tots els odis i totes les violències?

Potser per aqueix mateix motiu és interessant, és convocant i inquietant haver produït una poètica visual que no podrà ser engolida per les xarxes. Podràs veure-la a tot arreu, menys en el teu cel·lular.

Revolució Puta no acaba de complir amb els paràmetres estrictament cinematogràfics, sinó que els transcendeix com a manifest polític fílmic en primera persona sense renunciar a la construcció d’un relat poètic visual.

I lxs espectadors?

“Sense plata i sense treball…Vull veure’t en el meu lloc”

És un dels versos de l’Himne de les putes cantant veritats que és la cançó central de la pel·lícula composta per 60 dones de l’ofici i musicalitzada per les inigualables Cúmbia Queer.
Aquest vers indica el lloc del *espectadxr en aquesta producció, un lloc regirat on et convertiràs en puta, policia i client segons quina situació.
Revolució Puta no és l’oportunitat que estaves esperant per a mirar a la puta des d’un lloc còmode; hem girat la cambra cap a a tu, per a construir aqueixa altra estranya situació en la qual eres el/la mirada. Ara la qüestionada eres tu.

María Galindo (La Paz, 1964) “Soc puta, soc lesbiana, soc boliviana. Només puc existir construint aliances prohibides entre aquestes posicions discursives i polítiques que se suposa que estan en contradicció entre si. Parle des del lloc de la tortura i la violència, però no per a donar testimoniatge, sinó per a imaginar la felicitat des d’una posició de desobediència “. Aquestes són paraules d’autointroducció de María Galindo, artista, intèrpret, activista, escriptora i la co-fundadora del col·lectiu bolivià Dones Creant. Posant en conversa les pràctiques i coneixements subalterns de les dones indígenes i les tradicions polítiques i literàries de l’anarquisme, el punk i el feminisme no blanc, Maria Galindo ha creat durant els últims 15 anys una pràctica artística radical.

Isabel Seguí és doctora en estudis fílmics per la Universitat de St Andrews i professora en la Universitat d’Aberdeen (totes dues a Escòcia). S’especialitza en cinema de no ficció fet per dones al Perú i Bolívia. Els seus més recents treballs han sigut publicats en col·leccions editades que plantegen una lectura no androcèntrica, jeràrquica o formalista de la història del cinema, com Incomplete. The Feminist Possibilities of Unfinished Film (University of California Press, 2023) o Feminist Worldmaking and the Moving Image (MIT Press and HKW, 2022). És membre del comité organitzador de RAMA, la Xarxa d’investigació sobre l’audiovisual fet per dones a Amèrica Llatina.

L’escriptora i l’artista, coetànies d’Asger Jorn i Guy Debord, dialogaran amb el comissari de l’exposició

Nota de premsaIVAM Centre Julio González

• L’escriptora i l’artista, coetànies d’Asger Jorn i Guy Debord, dialogaran amb el comissari de l’exposició
• L’IVAM organitza dues trobades, en els quals també participarà el creador Axel Heil, amb motiu del llançament d’un exhaustiu catàleg sobre la mostra

València (23.05.23). L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) presenta la publicació entorn de la mostra ‘La creació oberta i els seus enemics: Asger Jorn en situació’ dimecres que ve 24 de maig, en una trobada que comptarà amb la presència de dues figures clau del moviment situacionista, l’escriptora Michèle Bernstein (París, França, 1932) i la pintora, escultora i artista gràfica Jacqueline de Jong (Hengelo, Holanda, 1939). Totes dues artistes, coetànies d’Asger Jorn, dialogaran amb el comissari de l’exposició Ellef Prestsæter.

La Internacional Situacionista, a la qual va pertànyer Asger Jorn, va desenvolupar a partir de 1957 una crítica radical del capitalisme i de les formes de vida contemporànies a través de multitud d’activitats, incloent-hi la teoria, la publicació, l’activisme i la creació artística.

Michèle Bernstein va ser una de les fundadores d’aquest moviment, que va voler rescatar el potencial crític de l’art per a una subversió del que Guy Debord, amb qui Bernstein es va casar en 1952, havia batejat com a ‘societat de l’espectacle’. Jacqueline de Jong, que va ser durant anys companya d’Asger Jorn, es va unir a la Internacional Situacionista en 1960. Entre 1962 i 1968 va editar i va publicar la revista ‘The Situationist Times’.

Michèle Bernstein i Jacqueline de Jong participaran en una trobada amb el comissari de l’exposició, Ellef Prestsæter, amb l’objectiu de posar de manifest la contribució d’aquest grup a la història de l’art i indagar en la relació de totes dues artistes amb la creació de Jorn.

Segons Ellef Prestsæter, “mentre que la teorització de Guy Debord sobre el que ell va anomenar la ‘societat de l’espectacle’ esdevindria una referència fonamental dins de la teoria crítica i la història de l’art, la pràctica lúdica i intransigent del grup va exercir un paper important durant les revolucions associades a 1968. Durant les dues últimes dècades, la Internacional Situacionista ha sigut un punt de referència ineludible per a artistes i teòrics relacionats amb el gir social de l’art”.

La trobada tindrà lloc amb motiu del llançament d’un exhaustiu llibre publicat per l’IVAM amb motiu de l’exposició ‘La creació oberta i els seus enemics: Asger Jorn en situació’, que s’exhibeix al centre fins al 18 de juny. El catàleg, profusament il·lustrat, reuneix materials inèdits sobre l’artista danés.

En el marc de les activitats programades amb motiu de la presentació del catàleg, el dijous 25 de maig, l’IVAM ha convidat l’artista i professor alemany Axel Heil a fer una visita a l’exposició, en la qual compartirà idees sobre la seua llarga i apassionada relació amb l’obra d’Asger Jorn. Axel Heil és un dels experts mundials més important en l’obra d’Asger Jorn, el treball del qual l’ha mantingut ocupat durant dècades. Ha escrit extensament sobre temes com ara la relació de Jorn amb l’art contemporani, Jorn i Picasso, Jorn i Pollock, i Jorn com a situacionista.

Asger Jorn, en situació
Produïda per l’IVAM, en col·laboració amb el Museum Jorn de Silkeborg i el suport de la Fundació Banc Sabadell, l’exposició és la més extensa de les que s’han realitzat sobre l’obra del pintor danés en l’Estat espanyol. Composta per més de 200 peces, algunes de les quals inèdites, entre pintures, dibuixos, gravats, publicacions i col·laboracions, la mostra aprofundeix en la creació d’imatges i en les connexions entre la pintura i l’edició i l’experimentació gràfica de l’aclamat pintor danés.

Galeria

Relacionats

LA CREACIÓ OBERTA I ELS SEUS ENEMICS: Asger Jorn en situació

16 feb. 2023 – 18 jun. 2023
ExposicióIVAM Centre Julio González

Ramón del Castillo en conversa amb Mijo Miquel

ConversesIVAM Centre Julio González

Aprofitant la present exposició d’Asger Jorn – LA CREACIÓ OBERTA I ELS SEUS ENEMICS: Asger Jorn en situació – i el seu seré ambientalisme, proposem un recorregut per les diferents formes que ha adoptat la fantasia naturalista al llarg del temps, en l’art, el paisatgisme i l’arquitectura, la literatura i les ciències. Per això, comptarem amb un acompanyant excepcional, Ramón del Castillo, que en el seu llibre El jardí dels deliris. Les il·lusions del naturalisme malbarata senderes possibles que investigar des dels imaginaris creatius en un moment en què la temptació escapista naturalista es fa més present que mai.

Ramón del Castillo és professor de filosofia i estudis culturals en la UNED i Vicedegà d’Investigació i Doctorat. Actualment col·labora amb dos grups d’investigacions dedicats, respectivament, a les representacions del Antropoceno (Escola d’Arquitectura, UAH), i als paisatges de la ruïna i l’abandó (Història de l’Art, US). Ha publicat nombrosos treballs sobre filosofia social contemporània en l’àmbit internacional, i ha traduït a pensadors com Terry Eagleton o Fredric Jameson. Entre les seues obres recents El jardí dels deliris. Les il·lusions del naturalisme (Turner 2019), Filòsofs de passeig (Turner 2020), Divins detectius. Chesterton, Gramsci i altres casos criminals (2022) i un dels pròlegs a la nova edició d’obres de Guy Debord, Psicogeografía, arquitectura i urbanisme (Asimètriques, 2022)

Mijo Miquel és llicenciada en Filologia i Belles arts, doctora en Art Públic i membre del grup d’Història i Filosofia de l’Experiència del Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC (2014-2023). Es dedica a l’ensenyament de l’Escultura en la Facultat de Belles arts de Sant Carles així com a la gestió cultural independent. En aquesta última faceta, s’ha especialitzat en la coordinació d’esdeveniments relacionats amb la creació d’esfera crítica. Com a investigadora, participa en l’actualitat en tres projectes d’investigació amb finançament institucional en els quals aprofundeix en nocions com l’ajuda mútua, la crisi ecològica i la salut mental.

Relacionats

LA CREACIÓ OBERTA I ELS SEUS ENEMICS: Asger Jorn en situació

16 feb. 2023 – 18 jun. 2023
ExposicióIVAM Centre Julio González

Lectura performativa i conversa sobre el projecte Reunió al costat del seu creador Dani Zelko

ArticulacionsConversesIVAM Centre Julio González

Reunió és un experiment d’escriptura i escolta. Fa llibres que intervenen en disputes i conflictes urgents. A través de trobades íntimes, la veu d’unes certes persones és escrita a mà, corregida col·lectivament, impresa, després llegida en veu alta en actes públics i distribuïda en territoris específics i més enllà”, Dani Zelko

El Procediment
Algunes pràctiques i decisions formals que han constituït en Reunió a través del temps.

Viatge a ciutats, pobles, fronteres i territoris indígenes per a trobar-me amb algunes persones i comunitats. Lxs convide a fer un llibre a través d’un procés en el qual la paraula va mutant d’oral a escrita i de parlada a llegida a mesura que travessa cossos i espais. Em parlen i jo escric a mà tot el que diuen. Cada vegada que fan una pausa per a inhalar passe a la línia que segueix, creant el vers. Està prohibit gravar. En els dies següents llegim el text i el corregim juntxs fins a arribar a una versió final. Ningú corregeix ni edita tot sol. S’imprimeixen els llibres, que són llegits en veu alta en situacions públiques i comencen a circular. La meitat de les còpies són distribuïdes per les comunitats i participants en els seus territoris i l’altra meitat és distribuïda per Reunió on siga. Es fan llibres digitals i audiollibres gratuïts. Cada edició inventa la seua pròpia manera de circular a partir de l’especificitat dels territoris, les intencions polítiques de lxs involucrats i les condicions materials de les persones a les quals volem arribar.

Ací pots llegir les diferents sèries produïdes des de 2015 fins l’actualitat:
https://reunionreunion.com/

Dani Zelko. Artista, poeta i editor argentí.
La seua obra està feta de paraules i persones, que s’ajunten a través de diversos procediments per a generar esdeveniments i publicacions en els quals les tensions polítiques i els experiments del llenguatge es retroalimenten. Des de 2015 duu a terme “Reunió”.

Relacionats

Articulacions – Programa Públic 22/23

06 oct. 2022 – 30 jun. 2023
ArticulacionsIVAM Centre Julio González