Instal·lació de joc lliure per a primera infància

FamíliesInfantilTallerIVAM Centre Julio González

Torna Juguetoría a l’IVAM, una proposta amb la qual el museu reivindica ser un espai de joc, exploració i sorpresa, i on la infància és l’autèntica protagonista.

Juguetoría transforma l’IVAM en una factoria d’experiències lúdiques a través d’una instal·lació d’objectes que es convertixen en joguets diferents amb cada gest, decisió i acció compartits.

Esta col·lecció particular de peces, dissenyades per Sara San Gregorio i produïda per Alicia Gutiérrez, materialitza invitacions a explorar el circumdant amb llum, reflexos, volum, textures, recorreguts, rotacions, contencions, posicions, mirades, trasllats, o construccions.

L’activitat està recomanada per a xiquetes i xiquets de 0 a 5 anys i les seues famílies, amb reserva prèvia.

Visita en anglés per a grups educatius

Centres educatiusIVAM Centre Julio González

Amb la intenció d’acostar l’IVAM a centres amb alumnat angloparlant o amb estudiants d’anglés, oferim esta activitat específica per a conéixer algunes de les exposicions clau de la col·lecció del museu.

La visita Into IVAM! consistix en un recorregut dinàmic i una mediació dialogada entre l’equip del museu i el grup participant, amb les obres de la col·lecció i la programació actual del museu com a punt de partida.

Exposicions disponibles:

Ser artista. Julio González

La fotografia al mig

Visita “Rellegim la col·lecció de l’IVAM”

Amb Bella Báguena, Pablo Bolumar, Cuca Berenguer i Nacho Zacarés #IVAM35

Art i ContextIVAM Centre Julio González

En el tercer Berenar d’Art i Context 2023-2025, les artistes del programa Bella Báguena i Pablo Bolumar conviden a Cuca Berenguer i Nacho Zacarés a compartir els seus processos creatius amb unes truites, mobles, estovalles, focus, projectors… les assistents participaran en un muntatge col·lectiu, una construcció d’escena que els acostarà als processos del museu i de les artistes.

Cuca Berenguer és una artista visual en constant exploració de mitjans, on poder jugar i evolucionar, amb un llenguatge que es repetix i es transporta creant universos plens d’ironia i color, on l’error és un mitjà de llibertat més que de limitació.

Nacho Zacarés és un artista, dissenyador i productor musical resident entre València i Barcelona. El seu treball, situat en la intersecció de l’art, disseny, so i tecnologia, fusiona de manera fluida els àmbits digital i físic, generant expressions impredictibles a través de l’experimentació. Recentment s’han pogut veure els seus projectes en Matadero (Madrid) i Rauch Offspace (Krefeld).

Relacionats

Berenar #1. Art i Context 2023 – 2025

14 des. 2023
Art i ContextConversesIVAM Centre Julio González

Berenar #2. Art i Context 2023 – 2025

27 gen. 2024
Art i ContextConversesIVAM Centre Julio González

PAC arxiu

05 nov. 2021

Literatura entremig de l’exposició popular. Amb Álvaro de los Ángeles

Grup de lecturaIVAM Centre Julio González

Hi ha vegades que llegir és un descobriment constant, perquè no sols s’aprén a partir del que algú va escriure, sinó perquè això que es llig sembla portar adossat també tot el que s’ha dit, tot el que es pot dir. Pedro Lemebel (Santiago de Xile, 1952-2015) va ser un escriptor magnífic, excels. Tengo miedo torero és un exercici d’equilibri perfecte entre desig i militància; entre qui mira i com mira el que mira; entre expectatives i realitats. La prosa abarrocada de Lemebel contrasta amb la senzillesa del seu missatge, amb la línia poètica i política del seu llegat. És un narrador que, no obstant això, va defendre la importància de l’oralitat, dels sistemes de comunicació i relats anteriors a l’alfabetització colonialista.

En el article El abismo iletrado de unos sonidos, va escriure: «El nostre logo egocèntric que creu emmagatzemar la seua memòria en biblioteques mudes, on l’única cosa que ressona és la paraula silencie en un cartell». I continua: «Però eixe chsss no és silenci; per a la llengua indígena potser eixe chsss té a veure amb un mal de queixal i la “s” és el ventall que refreda la carie calenta. Potser, també eixe chsss és la pluja xiuxiuant sobre els sostres de palla o la xiulada de la serp quan la trepitgen en zel. Com saber-ho, com traduir en lletres per al nostre orgullós enteniment la multiplicitat de significants que implica un so».

En el context de popular, esta obra ens permetrà repassar les obres i artistes que han resistit des dels marges les seues pròpies experiències personals, les seues opcions sexuals, de gènere… així com la vinculació amb les cultures colonitzades que han heretat. Ens permetrà parlar de gèneres en disputa, de conductes invertides, però comparats amb quines o amb qui?; de màcules i rols, d’androginia i el sexe dels àngels; de travestisme i transsexualitat, de biografies i biologies; de queers i maricas, de bolleres i lesbianes: de la importància de nomenar el que s’és i ser el que se sent; de carnestoltes i de la decadència de l’alfabetisme.

Al límit com estem del primer quart del segle XXI, no podem mirar amb sinceritat a l’art, a la literatura, al teatre o al cinema sense preguntar-nos per tot el que no hem encara fet, per tot el que ni tan sols (ens) hem qüestionat. La segona sessió vinculada a Tengo miedo torero ens permetrà aprofundir més en Lemebel, però a més i sobretot en el que els seus textos diuen i resistixen. La intenció d’estes «segones sessions» és que la novel·la triada actue, figuradament, com una pedra que, en caure a l’aigua, forma ones concèntriques que són els materials annexos. Com més pròxims a l’obra, més vinculats amb la literatura; com més allunyats, més relacionats amb l’art. Entremig de tots dos, els assajos i altres tipus de textos documentals.

Relacionats

El gest narratiu. Literatura entremig de l’exposició popular

15 nov. 2023 – 22 mai. 2024
Grup de lecturaIVAM Centre Julio González
ExposicióIVAM Centre Julio González

En la figura de Robert Wilson (Waco, Texas, els EUA, 1941) convergeixen l’escenògraf, l’escultor-ebenista, el dibuixant i pintor, el videoartista… en un tot que resol les obres i instal·lacions com un muntatge teatral. Les seues instal·lacions remeten a una posada en escena minimalista no exempta —a vegades i com a contrapunt— d’elements barrocs, mirades plurals a la realitat sociopolítica i dissenys d’espais per a ser recorreguts o imaginats, majoritàriament esbossos d’escenes teatrals. L’òpera Einstein on the Beach (Einstein a la platja, 1976) amb textos i música de Philip Glass, va suposar una fita en les arts escèniques i en la pròpia òpera, que es va reinventar com a creació avantguardista. D’aquesta col·laboració ens ha quedat la fotografia de Robert Mappelthorpe —tots dos autors asseguts, amb les mans sobre les cames plegades i mirant a l’objectiu— que Roland Barthes va prendre com a exemple de punctum fotogràfic en La càmera lúcida.

L’exposició en l’IVAM-Centre del Carme arreplega un número important de les seues cadires-escultures, imatges fotogràfiques amb marcs d’espill (Forest Portraits) i una sèrie àmplia de dibuixos d’escenes teatrals realitzats amb carbonet sobre paper. Les cadires a vegades són instal·lacions (Overture Chair i, sobretot, Salome Room), però, en general, són peces escultòriques dedicades a personatges de la cultura i la política universals: Einstein, la Reina Victòria, Stalin, Mozart, l’Orlando de Virgínia Woolf, Saddam Hussein, Kafka, Mondrian, Rudolf Hess, etc., i en les quals els materials i les formes semblen compondre un retrat psicològic dels personatges. Entremig d’ús de materials diversos, peces i instal·lacions, es troben obres com a Cowboys Boots i Ball and Stick i les peces penjants Hanging Table (Nijinsky) i Hanging Chair (Freud), autèntics símbols de l’art del tercer quart del segle XX.

ExposicióIVAM Centre Julio González

Ettore Spalletti (Cappelle sul Tavo, 1940 – Spoltore, Itàlia, 2019) desplega el seu treball d’anàlisi de formes i ús del color en la Capella de la Vida i a la Sala Ambaixador Vic del Centre del Carme a través de deu obres, diverses d’elles noves. La relació entre el valor simbòlic del color i les formes on és mostrat o ofert per l’artista representa una simbiosi autèntica, que s’allunya de l’artifici propi de l’escultura policromada o les instal·lacions immersives. Perquè Spalletti redueix a l’essencial l’elecció de les formes i l’ús del color i els atorga una funció ritual, mística. Elements geomètrics que evoquen objectes quotidians, com a cilindres, columnes, àmfores, discos, rectangles o murs integrats en l’arquitectura adquireixen una altra disposició espacial i una nova interpretació en esdevenir elements que semblen haver emanat del propi color que ara mostren.

La peça Disco (Disc, 1981) ix del mur com si es projectara cap a fora des d’un interior desconegut, però també com si, des de fora, poguera travessar el mur. Aquesta doble manera d’analitzar un mateix gest és fàcilment extrapolable a altres peces que no semblen estar pintades sinó emergir com un color que adquireix una forma precisa. En paraules de Germano Celant: «El color se somia com el propi lloc del qual sorgeixen les formes, se’ns imagina una latència convertida en presència, com si l’invisible i impalpable de la pintura (…) se sublimaren sensualment i amb l’espessament de la matèria donant vida i origen a formes elementals». El concepte que, per a G. Celant, defineix les seues obres és el de «pintures en profunditat», en el sentit que van més enllà del color mostrat per a integrar-los en l’espai com a cossos propis. Amb motiu d’aquesta mostra s’ha editat un llibre, concebut per Spalletti, que inclou diversos textos de Celant en els quals desenvolupa aquestes idees.

ExposicióIVAM Centre Julio González

Quina diferència existeix, en l’àmbit de l’obra gràfica, entre un gravat «original» i un gravat «vertader»? Aquesta és la pregunta i dubte justificat que intenta resoldre la mostra comissariada pel conservador del Cabinet d’estampes Rainer M. Mason. Per a fer-ho, se centra en una part de la producció gravadora de Salvador Dalí (Figueres, 1904 – 1989), en concret la denominada obra impresa «clàssica» de l’artista, delimitada entre les sèries L’immaculée conception (La immaculada concepció, 1930) i Els Chants de Maldoror (Els Cants de Maldoror, 1934), un poc més de cinquanta peces. Segons la definició redactada pel Comitè national de la gravure en l’Exposició Universal de París de 1937, «es consideren gravats, estampes i litografies originals les proves (…) completament concebudes i executades a mà pel propi artista, siga quina siga la tècnica emprada, a exclusió de tot procediment mecànic o fotomecànic».

El qüestionament sobre l’originalitat de l’obra gràfica de Dalí sorgeix ja en la dècada de 1930, i no va deixar de créixer fins a les de 1970 i 1980, on ja es comenta i discuteix sense fissures. En l’estudi realitzat pel comissari, publicat en el catàleg de l’exposició, s’evidencia que la resposta està en la signatura del creador surrealista. A vegades està gravada; en unes altres, nombroses, està escrita amb grafit, la qual cosa prova que Dalí autoritzava la reproducció de les seues obres, però que ell no les realitzava; simplement signava «papers en blanc» que després s’imprimien. No hi ha proves que el creador català «trepitjara» els tallers d’enregistrament, i això obre un debat sobre el concepte de les obres, la seua reproducció i l’autoria; situa la seua obra i també el surrealisme en la contemporaneïtat a través de l’ús de conceptes com la plusvàlua en la rendibilitat de l’art i el seu mercat insaciable

ExposicióIVAM Centre Julio González

Lee Friedlander (Aberdeen, Washington, EUA, 1934) representa un dels exemples més paradigmàtics de la fotografia documental estatunidenca, en ser capaç de mostrar la magnitud quasi inabastable d’un país en essència contradictori. Els paisatges desèrtics i les places comercials; exteriors-dia de carrer i interiors-nit en habitacions de motels comparteixen una mirada personal i una aproximació valenta a un entorn immediat fosc. Les seues imatges prenen el relleu dels màxims exponents de la Farm Security Administration quasi trenta anys després per a construir una mirada sobre la quotidianitat nord-americana que, a diferència de l’FSA, no implica un posicionament social preponderant, sinó una aparent neutralitat. Les composicions de les seues fotografies estan contínuament alterades per línies de fugida i reflexos creuats en els aparadors i finestres dels comerços; escenes urbanes d’un país en essència capitalista que no pot amagar les costures de les seues pròpies desigualtats. Amb inusitada freqüència, així mateix, el fotògraf inclou en les escenes el reflex del seu cos fragmentat, la qual cosa genera una implicació en l’entorn, però també duplica la seua distància.

Encara que va començar a fotografiar amb catorze anys, Friedlander va estudiar en l’Art Center de Los Angeles i és en 1956 quan es professionalitza, realitzant encàrrecs comercials i portades de discos. Dues beques Guggenheim en 1960 i 1962 li van permetre aprofundir en l’imaginari nord-americà i desenvolupar el seu estil, a partir d’aparents i senzilles instantànies, com a documentalista de la vida diària estatunidenca. Projectes com The American Monument, al qual va dedicar més de deu anys, i el foto-lliure Self-Portrait (1970) li van donar fama internacional i ho van consagrar com un clar renovador de la fotografia documental.

Aquesta mostra inclou cent setze fotografies en blanc i negre realitzades per Friedlander entre 1955 i 1990 i s’acompanya d’una publicació que inclou totes les obres presentades, un text en profunditat de Christian Caujolle i una introducció del comissari.

ExposicióIVAM Centre Julio González

El col·leccionisme contribueix a l’increment del patrimoni cultural, labor que Valenciana de Ciments ha desenvolupat des de la seua fundació, la qual fa ara el seu 75è aniversari. L’IVAM s’uneix a aquesta celebració amb l’exhibició d’una selecció de pintures i escultures dels segles XIX i XX, fent partícip la societat valenciana del gaudi d’obres d’artistes rellevants. La sensibilitat cultural dels dirigents d’empreses ha de trobar els llits més propicis perquè la seua repercussió social vaja en augment, motiu pel qual aquesta col·laboració persegueix la difusió i estima dels béns artístics.

Les obres que es presenten recorren el període de finals del segle XIX, amb una pintura molt acadèmica, fins a l’art més personal i abstracte del segle XX. Cada vegada l’artista serà menys comprès en pintar l’esperit de l’època i intentar anar al fons de l’ésser humà d’una manera especialment personalitzada. La pintura valenciana serà el fil conductor de la col·lecció però mai deixant enrere el nacional, amb Pradilla, Lobo, Benjamín Paléncia, Picasso, Miró, Dalí, Solana, Bores i l’internacional amb Renoir, Boudin, Pissarro, Maillol, Raffaeli, Chagall i Vasarely.

Aquest conjunt ens descobreix la pintura d’història de Pradilla, per a passar a continuació a la de gènere amb un dibuix menys acadèmic i més personal que trobem a Pinazo, Sorolla, Martínez Cubells, José Navarro i Cecilio Pla. Aquests artistes valencians van aconseguir un desenvolupament pictòric entre la llum, l’aire lliure, l’atmosfera, l’espontaneïtat, el moviment i el subjectivisme, aconseguint plasmar el seu propi ambient.

Obra gràfica. Els anys de Berlín

ExposicióIVAM Centre Julio González

Els dibuixos i gravats de Georg Grosz (Berlín, 1893 – 1959) mantenen intacta la seua capacitat de mostrar críticament, i amb el mínim gest possible, la societat del seu temps. La pobresa dels baixos fons, la prostitució, la corrupció de la política i l’exèrcit, els resultats dramàtics de les guerres, la falta d’esperança social… són alguns dels temes que tracta amb una mirada afilada i una actitud subversiva mai exempta d’humor. L’exposició mostra les carpetes d’obra gràfica publicades en Malik Verlag i altres editorials entre 1916 i 1933 i provenen dels fons de la Col·lecció Marco Pinkus, adquirits per l’IVAM en 1991.

Després dels anys d’educació artística a Dresden, Berlín i París i unes primeres obres de caràcter naturalista, la seua producció es va endurint temàticament i estilísticament durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors. El mateix Grosz va ser mobilitzat per l’exèrcit i llicenciat per inutilitat en 1915. En 1917 és de nou mobilitzat i, després d’una estada en un hospital psiquiàtric, se li rebutja definitivament per «inútil total». Aquest mateix any coneix a Wieland Herzfelde i al seu germà John Heartfield, responsables de l’editorial Malik, amb els quals va mantenir una relació estreta fins a 1931 i en les revistes com ara Neue Jugend, Die Pleite i Der Gegner en què va publicar articles, poemes, dibuixos i manifestos.

Grosz va ser un dels primers afiliats al Partit Comunista Alemany i un dels principals activadors del grup Dadà de Berlín. La seua gran capacitat de treball el va portar a publicar en un gran nombre de revistes i a realitzar tota mena d’intervencions artístiques, incloent-hi el disseny de decorats per a les obres teatrals d’E. Piscator. Va ser processat per les seues obres Ecce Homo i Hintergrund. Angoixat cada vegada més pel clima polític que s’estava estenent a Alemanya, deixa el país i s’instal·la en el sud-est francès en 1927; en 1929 viatja a Itàlia i en 1933 es trasllada als EUA. Va adquirir la nacionalitat estatunidenca en 1938 i allí va romandre fins a 1959, quan torna a Berlín i on va morir aquell mateix any. Amb motiu d’aquesta exposició, s’ha editat una extensa publicació que reuneix totes les obres presentades, així com textos, poemes i manifestos de l’artista.

Taller de dibuix amb weecolors #IVAM35

Art i ContextIVAM Centre Julio González

El programa Art i Context 2023-2025 convida a weecolors a realitzar un taller de dibuix amb motiu de la col·laboració de l’artista amb la imatge d’esta segona edició.

Esta activitat explorarà el dibuix com a pràctica col·lectiva, així com la seua relació amb la moda, el cos i altres llenguatges (publicitari, del còmic) a través d’una sessió de dibuix en viu. Dos models vestiran peces de moda històriques cedides per a l’ocasió per la Col·lecció Carlos Milla en diàleg amb la col·lecció de l’IVAM. Els participants realitzaran sketches de les poses i els looks, acompanyats d’una selecció musical a càrrec d’Antoni Amaya. Així, s’introduiran en l’espai del museu aspectes de la bellesa i la superficialitat de diferents eres i geografies que interessen a l’artista. En esta atmosfera, weecolors compartirà referències i materials que influïxen en la seua obra.

El taller tindrà lloc en el Lab2 el pròxim 28 de febrer a les 17h. Es demana als assistents que porten material de dibuix propi amb el qual treballar (paper, bloc de dibuix, retoladors, aquarel·les, carbonet, etc.).

weecolors ha realitzat exposicions individuals en Pradera, Madrid (2021); Pols, València (2022) i Can Felipa, Barcelona (2023). El seu treball ha format part d’exposicions col·lectives a la Casa Museu Lope de Vega, Madrid; el Centre del Carme Cultura Contemporània, València; Centre Cívic de Sant Andreu, Barcelona; entre altres. Recentment ha sigut resident en l’espai d’artistes de Tabakalera, Donostia-Sant Sebastià; i ha dissenyat les identitats de les Pícnic Sessions (2023) per al Museo Centro de Arte Dos de Mayo, Móstoles; i d’Art i Context (2023–2025) per a l’IVAM, València.

Relacionats

PAC arxiu

05 nov. 2021

Actuació de l'alumnat del Centre de Perfeccionament del Palau de les Arts

MúsicaIVAM Centre Julio González

L’IVAM i el Centre de Perfeccionament del Palau de les Arts Reina Sofía continuen, en aquesta temporada 2023-2024, amb l’exercici de corresponsabilitat interinstitucional iniciat en 2015. Col·laboren per a apropar les diferents arts i mostrar la vinculació existent entre elles, aptes per a tots els públics.

Així, amb l’objectiu de donar difusió a la creació artística i fer-la més accessible, han creat un programa de concerts amb què aconsegueixen integrar les programacions pròpies. Contextualitzen, mitjançant peces musicals que s’interpreten en les actuacions, les diferents propostes expositives que es presenten en l’IVAM.

Amb aquesta col·laboració, ambdues institucions reivindiquen la necessitat de treballar en una cultura oberta, polièdrica i plural, així com reivindiquen la importància de la cultura en el desenvolupament de les societats contemporànies.