L’artista Alberto Feijóo (Alacant, 1985) ha transformat la galeria 3 de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) en un traster per a reflexionar sobre la cara B de les ciutats, els rols i els espais que ocupen les persones i els objectes que s’hi acumulen i es col·leccionen, entre els quals, imatges.
La comissària de la mostra i directora de l’IVAM, Nuria Enguita, acompanyada per l’artista, ha presentat el projecte expositiu ‘Trascity’, que es podrà visitar des de l’1 de juny al Centre Julio González. La instal·lació, concebuda específicament per a la galeria 3 del museu, es planteja com un passeig per un carrer on el visitant es pot detindre en cadascuna de les estances o transitar pel carrer principal. “La instal·lació reformula des de diverses perspectives els usos de la sala expositiva: un lloc de treball, un punt de trobada, un lloc de descans, un arxiu o un magatzem”, segons Enguita.
Cadires entapissades, sofàs i pufs —que Feijóo denomina “dispositius de descans”—; columnes fotogràfiques a manera de pilars; caixes, i objectes, que podrien estar emmagatzemats en un traster, ocupen les cinc estances en les quals s’ha dividit la sala, cadascuna de les quals representa els cinc rols d’Alberto Feijóo: l’artista visual, el col·leccionista, el fotògraf, l’acumulador i l’aprenent. “Són rols universals. Personalitats o activitats diferents que ocupe de manera simultània per a fer front a una realitat complexa, inestable i precària”, va explicar el creador.
Una mudança de Londres a Alacant, la seua ciutat natal, va ser el catalitzador del projecte. ‘Trascity’ fa referència a un lloc físic, un local comercial de lloguer de trasters que està situat al carrer alacantí on viu l’artista. “No obstant això, és també un espai mental: trash és una de les maneres d’anomenar el fem en anglés, i tras un prefix que significa el que està darrere, o el que ve després”, va explicar la comissària. ‘Trascity’ seria llavors, literalment, el que està darrere de la ciutat i, metafòricament, les seues deixalles, el que deixem arrere. Per a l’artista, “‘Trascity’ és un collage de les ciutats occidentals que he transitat”, va resumir.
La imatge com a objecte
En el primer espai es mostren fotografies de xics en posicions de descans, que contrasten amb l’agressivitat de l’skyline de la ciutat. Un skyline que representa, d’una manera simbòlica, l’ambició, el poder, la jerarquia, el vessant heteropatriarcal en el sentit més violent. Per a Feijóo, aquests treballs “sorgeixen de pensar la imatge com un cos que entra en contacte amb altres i es transforma en objecte tridimensional de consum i col·leccionisme. Una imatge que podem habitar, que ens envolta i que envoltem, que s’independitza del mur i viu altres vides”.
En la segona sala es veu com el treball de l’artista està molt atent a la matèria i a les seues acumulacions. Coses apilades, muntanyes de residus, de restes, que ja no són unes muntanyes naturals, sinó totalment artificials, creades per l’home. “Multiplicitat, diversitat, mutabilitat i desplaçament continu són característiques que ens ofereix l’artista en aquesta exposició, amb les quals estableix processos d’identificació múltiples que ens permeten pensar l’allau d’imatges que conforma i ocupa els nostres cossos des de diversos punts de vista”, ha matisat la directora de l’IVAM.
Per a aquesta exposició, Feijóo ha treballat amb un ferrer d’Alcoi, Max Herrero. En el seu taller va trobar una caixa plena de xapes redones, que van decidir soldar junt amb uns tubs quadrats a manera d’asta, com si es tractara de senyals de trànsit de grandària reduïda. La ciutat és una realitat recurrent en l’imaginari de l’artista, i la part posterior dels senyals de trànsit funciona per a ell com a abstraccions urbanes, com una «cara B» que conté molta més informació que la cara principal.
A la sala dedicada al seu rol com a fotògraf, les imatges van un pas més enllà del collage fotogràfic, suposen més aviat una mise en abyme: una imatge que conté una altra, creant una ‘xarxa fotogràfica’ en comptes d’una ‘sèrie fotogràfica’. En l’última estança, l’artista construeix un gabinet de discos, revistes musicals d’èpoques passades i altres referències, relacionant imatges seues amb altres que no ho són, en un exercici d’apropiació i intervenció d’aquell material imprés que ja existia. “El col·leccionista per a mi és una figura misteriosa”, va apuntar Feijóo. “Sol ser una persona anònima i, al mateix temps, algú que té poder”.
Nuria Enguita ha conclòs la presentació destacant que Alberto Feijóo és artista visual, treballa sobretot en l’àmbit fotogràfic i es considera també aprenent, així com acumulador –sobretot d’imatges– i col·leccionista. “Com si es tractara d’un DJ, manipulant pistes de so, les imatges, pròpies i alienes, ocupen l’espai en configuracions molt diverses: sempre a partir de juxtaposicions, de vincles conceptuals i formals, en un collage en moviment”.
