09 abr. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
En el marc de l’exposició popular comissariada per Pedro G. Romero, es presenta l’activació de la peça titulada Persistència del llenguatge dels artistes Alegria i Piñero.
Alegria Castillo i José Antonio Sánchez Piñero treballen com a parella artística des de 2009. L’any 2014 van començar a investigar entorn de la creació d’escultures que expressen una parla artificial. D’esta cerca sorgix Enciclolalia: una sèrie d’escultures/artefactes que els situen en diferents perspectives des de les quals contemplar un mateix centre: la fenomenologia de la parla.
En 2019 es creua en les seues vides una experiència que marcarà un abans i un després en el seu projecte: la labor formativa els conduïx a la impartició d’un taller de creació artística de diversos mesos per a persones amb paràlisi cerebral en el Centre de Dia El Cabanyal Creu Roja, dins del programa ‘Lloc Comú’ del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.
Este nou context els col·loca directament en el centre mateix de la parla, on la falta de veu va més enllà del metafòric i adquirix una literalitat aclaparadora. Ací els paradigmes de la comunicació queden en escac i la percepció s’experimenta des de pautes extraordinàries. Van comprendre llavors que este era el lloc ideal per a concebre una experiència de la parla des d’un grau zero i vivenciar la seua expressió més elemental i transcendental. D’esta col·laboració sorgix Persistència del llenguatge, una escultura inflable sonora, una espècie de gran matalàs ovalat que activen les persones amb paràlisi cerebral que participen en el projecte. El propi pes del cos sobre el matalàs precipita la fuita de l’aire per cinc eixides en forma de braços, rematats amb xiulets de canya i ressonadors que modulen fonemes concrets: “a”, “i”, “i”, “o”, “r”.
Els usuaris/as del Centre de Dia del Cabanyal tornaran a retrobar-se amb Persistència del llenguatge, en l’IVAM, en el marc de les activitats programades al voltant de l’exposició popular. Les persones que activen l’obra seran abraçades pel so i la vibració que genera en els seus cossos, propiciant un nou escenari obert a les derives que sorgisquen d’esta nova trobada d’elles amb l’obra, amb si mateixes i amb la seua pròpia veu.
18 mai. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
La trobada anual de professionals d’Educació secundària en Arts plàstiques, visuals i audiovisuals és una proposta formativa desenvolupada per l’IVAM, el CEFIRE específic d’àmbit artístic-expressiu i l’Associació Valenciana de Professorat de Dibuix. En el seu vessant com a institut, l’IVAM s’implica obrint l’espai del museu al debat, la participació i les propostes d’investigació de creació artística desenvolupats en l’àmbit de l’educació formal.
Sota el lema Emergència artística, esta sèptima edició se centrarà en els nous discursos relacionats amb el desafiament de l’Agenda 2030. La jornada serà una posada en comú d’experiències i de dinàmiques propositives entorn de la mediació i educació en els museus i en els centres educatius.
La principal meta dels ODS a través de la mediació artística és accentuar el compromís social i ciutadà de l’alumnat; promoure l’acció, reacció i compromís, i resoldre conceptes com el de «sostenibilitat» des d’una perspectiva i una pràctica amplificadores. Durant la jornada, s’exposaran experiències docents a l’aula, projectes de mediació en el museu i s’exploraran sinergies entre elles per a obrir col·laboracions i aliances de futur.
26 mar. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
L’Institut València d’Art Modern (IVAM) reactiva els seus tallers familiars ‘Juguetoría’ i ‘La guerrilla de l’IVAM’ amb motiu de les vacacions de Pasqua.
Els tallers s’emmarquen dins del programa específic ‘La Pasqua a l’IVAM’ que reunix, del 26 de març al 7 d’abril, diferents propostes d’experimentació i joc en família. Les activitats partixen de la curiositat i la creació artística i estan dirigides a públics diversos.
A més, s’oferirà la projecció del documental Ciència de les dones: experiència en la cadena tèxtil des de l’Ayllu Mayor Qaqachaka, amb la participació de l’artista i investigadora indígena, Elvira Espejo, així com diferents visites comentades a les exposicions en l’IVAM Centre Julio González.
La ‘Juguetoría’ és una instal·lació de joc lliure dirigida a la primera infància. El taller transforma l’IVAM en una factoria d’experiències lúdiques a través d’una instal·lació d’objectes que es convertixen en joguets diferents amb cada gest, decisió i acció compartits.
Esta col·lecció particular de peces, dissenyades per Sara San Gregorio i produïda per Alicia Gutiérrez per a l’IVAM, anima els xiquets a explorar amb llum, reflexos, volum, textures o construccions.
D’altra banda, ‘La guerrilla de l’IVAM’ és una proposta de Gema Gil que gira entorn d’una selecció de peces de la col·lecció del museu en les quals es proposa reconéixer les dones artistes.
Visites especials a les exposicions
El dimarts 26 de març, l’IVAM proposa un acostament a l’exposició ‘popular’ des de la diversitat de veus, accents i sensibilitats que conformen ‘Poliglotisme’, el laboratori de narratives impulsat en 2021 per l’IVAM.
A més, els dies 29, 30 i 31 de març i 6 i 7 d’abril s’oferiran visites comentades, de la mà de l’equip de mediació del museu, a les exposicions ‘popular’, ‘Escena I. Fer paisatge’, ‘La fotografia al mig’, ‘Sempere a París’ i ‘Ser artista. Julio González’, totes compostes per obres procedents dels fons de l’IVAM.
En total s’exhibixen més de 2.000 peces, la qual cosa constituïx una oportunitat per a aproximar-se a la important col·lecció d’art de l’IVAM amb motiu del seu 35 aniversari.
Projecció: Ciència de les dones
El dimecres 27 de març es projectarà el documental Ciència de les dones: experiència en la cadena tèxtil des de l’Ayllu Mayor Qaqachaka, amb la participació d’Elvira Espejo Ayca, destacada artista vinculada al tèxtil, gestora cultural i investigadora indígena.
El documental acosta la iniciativa pròpia que van emprendre les comunitats de pastors andins per a millorar la seua producció tèxtil, amb un programa de rescat dels tints naturals de la regió en el context de la crisi econòmica que va travessar Bolívia en els anys huitanta.
El projecte presenta una percepció integral de tot el treball que subjau a esta iniciativa: la reconstrucció i recuperació de tota una tecnologia, de tota una ‘ciència de les dones’ de la regió andina.
12 abr. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
En el marc de l’exposició popular comissariada per Pedro G. Romero, la ballarina i coreògrafa Mónica *Valenciano, Premi Nacional de Dansa 2012 en la modalitat de Creació, ens visita amb una performance sobre la memòria del temps: El lloc dels passos perduts.
Hi ha un lloc de la memòria on els passos anteriors ressonen en present,
un espai potencial on la presència succeïx com a lloc d’aparició,
alguna cosa acudix en eixa trama palpitant… entre els passos que el temps suspén,
el cos es mou portat per allò que porta, una polifonia de veus en la veu.
Allí on una crida es juga en nosaltres escoltem la llengua que crema,
la pregunta en ruïnes balla el seu extraviament…
emergències d’un temps que alhora ignorem.
I l’ocasió cantava: entre tot la set borda en la saliva…
a palades la melodia deixava caure tres notes i un cec en la veu…
fa mal lluny ací, l’altra cara del gest oferit.
Entre tot la set tremola en forat,
movent accents a plena llum escolta
on margulla l’esquelet…
A què sap ara el teu silenci?
Amb la boca oberta… la curiositat del cos salvatge i
el seu abeurador d’absències després de la llengua,
no arriba la pregunta a convertir-se en niu
el que bufa creua la intempèrie,
deixant veure la transparència més antiga
pasturaven els ulls d’aquella nit,
en tot just un instant va escopir el bosc.
Encara la imatge compta llavors… passos d’una multitud
en el fons de l’arrap.
De què parlen els morts…
el que no saps aconseguix primers passos,
en el sòl d’una altra veu,
dansa…
És temps de què?
26 abr. 2024 – 16 feb. 2025
IVAM Centre Julio González
comparteix
L’exposició ‘Pinazo. Identitats’ (25 abril 2024 – 16 febrer 2025) planteja, de la mà de Vicente Pla Vivas, una nova lectura de l’obra d’Ignacio Pinazo, com a artista que va dedicar gran part de la seua obra a la representació de les persones, tant en la seua dimensió individual com col·lectiva i genealògica, com a emissores, receptores i intèrprets d’identitats.
Durant la visita comentada es dialogarà sobre este plantejament, que es desplegarà, entrecreuant-se al llarg de la galeria, en tres àmbits que representen règims de temporalitats implícites, contextos polítics, modes de fer i gestos: “Reconeixements”, “Anonimats” i “Absències”.
Dates:
Diumenge 28 d’abril, 12h (valencià) – Amb intèrpret LSE 
Dissabte 25 de maig, 18h (castellà)
Diumenge 23 de juny, 12h (valencià)
Dissabte 6 de juliol, 18h (castellà)
30 mai. 2024 – 20 oct. 2024
IVAM Centre Julio González
planta 2, G4
comparteix
Aquesta proposta curatorial s’endinsa en la col·lecció de l’IVAM per a projectar altres mirades cap a allò contemporani. I ho fa convidant-nos a abordar les peces des d’una perspectiva més àmplia i complexa, una nova òptica que deixa la porta oberta a les possibles connexions i interpretacions que puguen sorgir en aquest espai de l’exposició.
Es configura amb això un exercici mitjançant el qual analitzar els contextos artístics, socials i culturals des d’un altre punt de vista, uns esdeveniments que es poden rastrejar al llarg de les obres i que ens descobreixen els impulsos o els buits que arrisquen la identitat de la història.
En aqueix sentit, l’exposició ací no ensenya; simplement ens acompanya en un recorregut perquè puguem sentir-nos lliures d’omplir eixos buits amb els nostres propis significats. L’exposició es configura com una eina que ens dona l’oportunitat de generar altres lectures de les obres, visions que es mostren igualment vàlides, ja que es basen en el singular de cada experiència.
Aquest projecte utilitza les peces com un fil conductor necessari que ens serveix per a reflexionar sobre diversos temes, com la naturalesa canviant de la institució museística, el paper de l’artista i la seua identitat, o les anticipacions de diversos moviments que van canviar les nostres respostes davant l’art. I ho fa per mitjà de diferents llenguatges artístics que ens acosten una mica més a aqueix concepte del que entenem per contemporaneïtat.
Les peces mostrades assumiran altres significats depenent de l’òptica des de la qual s’analitzen i ens demostren que, en aquest present que ens embolica on tot pot significar qualsevol cosa, no hi ha res millor que acostar-nos a un territori difús per a descobrir que potser l’interessant no és definir què és allò contemporani sinó descobrir quan ho és.
13 jun. 2024 – 13 oct. 2024
IVAM Centre Julio González
planta B, G1
comparteix
El procés i la participació són elements centrals en la pràctica de Carolina Caycedo, que ofereix una dimensió col·lectiva a través d’instal·lacions, dibuixos, performances, fotografies i videos. El seu treball contribueix a la construcció d’una memòria ambiental com a espai imprescindible per al clima i la justícia social. Ens desafia a entendre la natura no com un recurs a explotar, si no com un ésser viu i espiritual que uneix a les persones més enllà de les fronteres. A través de la seua pràctica d’estudi i treball de camp amb comunitats afectades per infraestructures a gran escala i altres projectes d’extracció, Caycedo convida als espectadors a valorar el ritme insostenible de creixement sota el capitalisme i com podem abraçar la resistència i la solidaritat. Moviment, migració, connexió, llenguatges e intercanvis, són conceptes clau en el seu treball, als quals s’aproxima amb un fort compromís ètic i feminista. A través de cosmologies indígenes i discursos decolonials proposa contranarratives al extractivisme i a la violència del món.
Per a la primera exposició de Caycedo a Europa, Artium (Vitoria) i IVAM (València) presenten una aproximació general a la seua pràctica artística durant els últims vint anys. L’exposició reuneix obres d’importants series, com Be Dammed (Ser condemnat) (2012, en transcurs), un projecte multimèdia que examina l’impacte que les empreses hidroelèctriques i altres projectes importants d’infraestructura provoquen en les comunitats i el medi ambient. L’exposició presentarà també una iteració del Museo de la Calle (Museu del Carrer), un dels projectes de Caycedo. Es va desenvolupar per primera vegada a Bogotà, Colombia, com a part del col·lectiu d’artistes Colectivo Cambalache en 1998. Des d’aleshores, s’han revisat i adaptat amb diverses configuracions per a projectes en diferents llocs. El projecte es centra en el bescanvi i la redistribució entesos com a forma de connexió social i procés d’investigació. És un exemple clau de l’economia circular que dona suport a la reducció de residus, al temps que fomenta la cohesió social.
Caycedo va nàixer a Londres de pares colombians. Viu a Los Ángeles. Les seues exposicions individuals recents inclouen: Land of Friends (Terra d’amics), Baltic, Newcastle (2022); Ballroom Marfa, Texas (amb David de Rozas) (2021); MCA Chicago (2020); ICA Boston (2020); Muzeum Sztuki en Łódź (2019). Ha participat en nombroses exposicions col·lectives incloent 15 Biennal de Cuenca, Ecuador (2021), We Are History (Som Història), Somerset House, Londres (2021); LA TRIENAL 20/21, El Museo de Barrio, Nova York (2021); la Biennal d’Arquitectura de Chicago (2019).
Exposició en col·laboració amb:
16 mai. 2024 – 29 set. 2024
IVAM Centre Julio González
planta 2, G5
comparteix
Aquesta proposta pretén explorar de forma conjunta el treball de les dones artistes en Espanya i Portugal en els últims anys de la dictadura i els inicis de la democràcia.
L’evolució històrica de tots dos països té en aquests anys molts punts en comú. Tant Espanya com Portugal sofriren llargues dictadures, un règim autoritari i repressiu, marcat pel culte al líder i una organització de l’estat que s’assembla als feixismes, però amb un component tradicionalista i catòlic que els distingia d’estos. De fet, tots dos règims van adoptar el mateix lema per a resumir la seua ideologia. «Déu, pàtria i família.».
Als anys seixanta i primers dels setanta, es va incrementar notablement la presencia de dones artistes en els dos països, especialment als cercles alternatius i d’oposició al règim. Quan examinem la producció de les artistes espanyoles i portugueses de l’època, constatem que van adoptar un ampli ventall de medis i estils: abstracció i art normatiu, realisme tradicional, Pop art i realisme crític, conceptualisme i neodadaisme, entre altres. No totes s’ocuparen de reflexionar sobre la condició femenina, però un nombre significatiu de les obres realitzades per dones en eixos anys havien de veure, d’un mode o altre, amb temes propers a l’agenda feminista; amb la divisió sexual del treball, la construcció social de rols socials, la maternitat, la domesticitat o la violència sexual. No obstant, aquesta vessant feminista, o proto-feminista, va ser ignorada per la major part dels crítics de l’època (i fins i tot negada, en moltes ocasions, per les pròpies artistes). No ha sigut fins fa pocs anys quan algunes historiadores espanyoles i portugueses han començat a estudiar la dimensió política de molts d’aquests treballs.
L’exposició proposa revaluar el treball de les artistes espanyoles i portugueses del moment tenint en compte les seues especialitats con respecte al model anglosaxó i subratllant els múltiples paral·lelismes que podem trobar entre elles. També serà una oportunitat per a investigar possibles moments d’intercanvi i trobada entre les artistes dels dos països.
Exposició coproduïda amb:
Col·labora:
25 abr. 2024 – 16 feb. 2025
IVAM Centre Julio González
planta -1, G8
comparteix
El present projecte planteja una nova lectura de l’obra d’Ignacio Pinazo Camarlench com a artista que, conscient i sistemàticament, va dedicar una bona part de les seues reflexions, del seu procés de treball i de la seua obra a la representació de les persones en la seua dimensió individual, col·lectiva i genealògica, com a emissores, receptores i intèrprets d’identitats.
La proposta es materialitzarà mitjançant el desplegament d’este plantejament al llarg de tres àmbits en cadascun dels quals s’entrecreuaran les problemàtiques representacionals amb diferents règims de temporalitats implícites, contextos polítics, modes de fer i gestos.
En el primer àmbit, denominat Reconeixements, els conceptes polítics posats en joc serien el del diferencial/alteritat, la intersubjectivitat i el reconeixement (des de la doble accepció de qui representa i de qui és objecte de la representació). Els modes de fer, per part seua, serien els de la indagació, la intenció i el coneixement, estretament vinculats als gestos de la mirada, el reflex i la comunicació. Els retrats i estudis de figures aportaran les obres per a esta secció.
En Anonimats els conceptes socials, el col·lectiu i l’heteronòmic sustentarien políticament els modes de fer basats en el joc, la immersió i l’atzar, així com els gestos propis del passeig, la deriva i les trobades mai determinades íntegrament i traduïts en gestos plàstics i estratègies compositives. Les representacions de grups humans, tant en espais públics com restringits, seran les triades per a este apartat.
En Absències, els conceptes polítics de patrimoni, llegat i tradició establiran ací la xarxa d’interpretació proposada per a acollir la recuperació dels modes de fer arqueològics, basats en processos de buidatge i d’iteració, i conjugats, no sempre correlativament, amb els gestos de la troballa, la paralització i el registre/recollida de petjades. Este àmbit d’identitats configurades a partir de genealogies es veurà marcat mitjançant la disposició dels paisatges rurals.
El gruix de l’exposició està format per la Col·lecció de l’IVAM, amb al voltant de 50 pintures i un centenar de dibuixos, que es completen per obres provinents de la Casa-Museu Pinazo, l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, el Museu de Belles Arts de València i altres peces de col·leccions particulars valencianes. També es proposa un paper visual important per a alguns dels textos inèdits de l’artista.
18 abr. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
Històricament, les imatges han basat en la semblança una part fonamental del seu poder visual. Però una part considerable del treball de les imatges consistix a crear nous llaços, és més, moltes vegades arruïnen tota possibilitat de comparació. El que fa imatge no és un element o un índex que designa el tot reunit en ella. El que fa imatge és el moviment que vincula, la vibració en la qual emergix una cosa diferent que és el que s’està movent. Un procés mai és percebut íntegrament; ningú pot situar-se en el punt exacte on pot veure’l tot. El treball de l’escena consistix, precisament, a posar en relació el que aparentment no té relació o allò que necessita que la seua aparença siga produïda perquè tinga possibilitat d’existència.
El mètode de l’escena opera retallant i configurant un camp. L’escena no és només una referència específica i delimitada al teatre. Podem parlar d’escena en l’enquadrament d’una fotografia que introduïx una desproporció entre l’emmarque i els individus; en un film introduint un pla molt llarg; o també en el paisatge desfigurant un lloc com alguna cosa donada i movent-lo cap a allò que ha sigut produït històricament.
A través d’una selecció d’escenes formades en l’IVAM per Fer paisatge, reflexionarem entorn d’algunes pràctiques materials que tensionen les nostres percepcions a partir dels estrats, sediments i reverberacions, per a pensar formant imatges potencials.
Andrea Soto Calderón. Doctora en Filosofia, professora d’Estètica i Teoria de l’Art en la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha desenvolupat les seues investigacions en Valparaíso, Barcelona, Lisboa i París. A més de la seua activitat docent, realitza un projecte d’investigació artística en relació als funcionaments de les imatges en La Virreina Centre de la Imatge, a Barcelona. Les seues línies d’investigació se centren en les transformacions de l’experiència estètica en la cultura contemporània, la investigació artística, l’estudi de la imatge i els mitjans, així com en la relació entre l’estètica i la política.
Ha escrit diversos articles acadèmics, capítols de llibres i textos per a catàlegs d’artistes. Entre les seues publicacions destaca el seu llibre Le travail des images al costat de Jacques Rancière (Els presses du réel, 2019), La performativitat de les imatges (Metalls Pesants, 2020) i Imaginació material (Metalls Pesants, 2022), Imatges que resistixen i La genealogia com a mètode crític, (La Virreina, 2023).
22 mar. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) porta fins a la cúpula del Centre Niemeyer d’Avilés una mostra antològica sobre l’artista valenciana Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) que podrà visitar-se fins al 2 de juny, en la qual es revisa tota la seua trajectòria i la situa com una de les artistes espanyoles més importants del segle XX.
L’exposició, organitzada amb motiu del centenari del seu naixement i que es va presentar en 2023 a la seu de l’IVAM a Alcoi, oferix una visió més íntima de l’artista, la qual cosa supera l’etiqueta informalista que li ha assignat la historiografia clàssica.
Composta per quasi un centenar de peces, la mostra aprofundix en els diferents fragments de la seua trajectòria i busca reivindicar la figura de Juana Francés, més enllà de la seua pertinença al grup El Paso, del qual també van formar part Antonio Saura, Manolo Millares, Rafael Canogar, Luis Feito, Pablo Serrano, Manuel Rivera, Manuel Conde i l’asturià Antonio Suárez.
En l’exposició es detallen amb minuciositat les petjades documentals traçades per l’arxiu personal de Juana Francés, descobrint parcel·les inèdites de la seua trajectòria com la seua participació en els poblats de Colonización, dirigits per l’arquitecte José Luis Fernández del Amo en els anys cinquanta, o la seua producció de dibuixos informalistes fets entre 1963 i 1979.
L’exposició, realitzada en col·laboració d’Acción Cultural Española (AC/E), i comissariada per María Jesús Folch, conservadora de l’IVAM, constituïx la major exposició dedicada a esta artista fonamental de la plàstica espanyola del segle XX, que es deté a analitzar les seues fonts d’inspiració i la influència que van tindre sobre la seua obra el teatre de l’absurd, la generació del 98, l’avanç tecnològic i industrial i els viatges interestel·lars.
La mostra reunix peces procedents dels quatre museus i centres d’art espanyols on es conserva la seua obra: l’esmentat IVAM, el Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA), el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS) i l’Institut Aragonés d’Art i Cultura Contemporanis Pablo Serrano (IAACC), a més d’altres col·leccions privades, entre les quals es troben els hereus legals de Juana Francés, Candela Álvarez Soldevila, Helena i María Francés o la Col·lecció Azcona.
Juana Francés
Juana Francés va desenvolupar la seua activitat artística a partir de la dècada de 1950, quan a l’Espanya franquista comencen a aparéixer els primers símptomes de renovació plàstica. Després d’uns anys dedicats a la figuració italianitzant, pròpia de l’art de postguerra, en la qual desenvolupa una iconografia enigmàtica dominada pel silenci, l’autocensura i la incomunicació, practica una abstracció informalista que la porta a ser un dels membres fundadors del grup El Paso (1957-1960).
És en este període quan agrega als seus llenços diferents textures, colors sobris —negres, blancs i tons terra— i nous materials com ara les arenes de riu.
Des de 1963 i durant quasi vint anys, produïx la seua sèrie semifigurativa ‘L’home i la ciutat’ per a descriure un entorn humà angoixant i aclaparador producte de la creixent industrialització i del desenvolupament econòmic que es va donar a l’Espanya urbana després de l’aplicació del Pla d’estabilització de 1959.
Posteriorment, en els anys huitanta, l’artista torna a l’abstracció, realitzant entre 1986 i 1990 (any de la seua mort) les seues sèries ‘Fons Submarins’, ‘Cometes’ i ‘Escuts’, on va experimentar de nou amb la matèria i el gest amb la intenció de traduir al suport el moviment, i per a fer-ho es va inspirar en el cosmos o en el món de les profunditats de la mar i va utilitzar el cercle i el rectangle com a protagonistes.
En una època en la qual l’art era encara una parcel·la dominada pels hòmens, Juana Francés va aconseguir que la seua obra estiguera present en certàmens i institucions de gran prestigi com en l’exposició ‘Before Picasso, after Miró’ al Guggenheim Museum de Nova York (1960); en ‘Modern Spanish Painting’ a la Tate Gallery de Londres (1962); en diverses Biennals de Venècia entre 1954 i 1970 o en la XI Biennal de São Paulo (1971).
20 mar. 2024
IVAM Centre Julio González
comparteix
L’Institut València d’Art Modern (IVAM), en col·laboració amb el MACA-Museu d’Art Contemporani d’Alacant, ha presentat l’exposició ‘Sempere a París’ en la qual, per primera vegada, s’incidix en una etapa essencial en la formació d’Eusebio Sempere (Onil, Alacant, 1923-1985) com a artista: la seua estada a París des de 1948 fins a 1960.
En l’acte de presentació de la mostra, que s’inaugura este dijous, 14 de març, al Centre Julio González, han participat la directora general de Patrimoni Cultural, Pilar Tébar; la directora adjunta de l’IVAM, Sonia Martínez; la regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant, Nayma Beldjilali; i la conservadora i responsable de les col·leccions del Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA), Rosa Castells.
Pilar Tébar ha recordat que Eusebio Sempere “és l’artista alacantí més universal i un dels màxims representants de l’art òptic i cinètic” i ha destacat “la seua enorme generositat amb la donació de la seua col·lecció particular a la ciutat d’Alacant, amb la qual es va poder configurar el MACA”.
Per la seua part, la directora adjunta de l’IVAM, Sonia Martínez, ha assenyalat que l’exposició “reunix més de 70 obres sobre l’estada de Sempere a París on arriba amb la intenció de conéixer la modernitat i on viu temps difícils, a pesar dels xicotets èxits”.
La regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant, Nayma Beldjilali, ha ressaltat la importància del conveni de col·laboració entre l’IVAM i el MACA en una exposició “que ens permet conéixer la vida de l’artista entre 1948 i 1960, una època clau per a la seua carrera artística”.
Així mateix, la conservadora i responsable de les col·leccions del Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA), Rosa Castells, ha assenyalat que mai fins ara “s’havia incidit d’esta manera en una etapa fonamental en l’obra de Sempere, ja que és a París on es va fer artista”.
En este sentit, ha explicat que és en esta etapa parisenca “quan aprofundix en l’abstracció geomètrica mentres construïx un vocabulari artístic propi que queda reflectit en dos sèries fonamentals en la seua trajectòria: els gouaches de París i els seus relleus lluminosos” i ha ressaltat que un nombre molt important d’obres d’estes dos sèries es conserven en les col·leccions de l’IVAM i del MACA.
Castells ha detallat que el conjunt complet dels gouaches de París “està compost per quasi un centenar d’obres i ací exposem un total de 57. La majoria d’eixe centenar es troben en col·leccions públiques, i és l’IVAM amb 23 i el MACA amb 62 els qui atresoren eixe treball que Sempere desenvolupa a París de manera callada i silenciosa. Són treballs senzills, emotius i ingenus que van complicant-se, buscant el volum, la profunditat i el moviment”.
Pel que fa als relleus lluminosos, en ‘Sempere a París’ es mostren un total de nou, “una sort d’artefactes amb instal·lació elèctrica que simulen el moviment a través dels diferents plans il·luminats alternativament on es retallen les formes geomètriques”.
Procedència de les obres
Encara que la major part de les obres que componen la mostra procedixen dels fons del MACA i de l’IVAM, s’exhibixen també obres procedents de la Diputació de València, de la Fundació Mediterráneo, del Museu Patio Herreriano o del MUBAG, entre altres.
La mostra també inclou les primeres peces que va fer Sempere a París i al voltant de 70 documents inèdits, entre els quals destaca el seu epistolari amb altres artistes com Julio González, amb la cantant i cupletista Raquel Meller, amb el seu mestre Alfons Roig, amb el crític Vicente Aguilera Cerni i amb Loló Soldevilla, la pintora cubana agregada cultural de l’ambaixada de Cuba a París amb qui va mantindre una relació amorosa i professional. “Hem volgut ressaltar la relació entre Sempere i Loló, ella va ser un suport important per a Sempere”, ha afirmat Castells.
La selecció de documentació de la mostra, que inclou àlbums de retalls, textos de l’artista, material de premsa, fotografies o cartes, mostra este univers de relacions socials que va mantindre Sempere a París i que són la base de la seua personalitat. Els documents procedixen dels Arxius de l’IVAM i del MACA, de l’Arxiu Alfons Roig del MUVIM, de la Fundació Mediterráneo, així com de la Biblioteca i Centre de Documentació del Museu Reina Sofia.
Sonia Martínez ha conclòs recordant que la seu de l’IVAM a Alcoi es va inaugurar l’any 2018 amb una retrospectiva dedicada a Sempere, organitzada pel Museu Reina Sofia. En 1998 l’IVAM també li va dedicar una gran exposició comissariada per Pablo Ramírez. “Era necessari plantejar esta mostra sobre un creador fonamental, un dels primers artistes espanyols que va exposar al MOMA”, ha resumit.
