L’Antiga Biblioteca d’Alexandria va ser, en la seua època, la més gran del món. S’estima que va ser fundada al començament del segle III a. de C. Va nàixer baix l’ambiciosa idea de fundar una ciutat que continguera el saber universal, acollint tota cultura i creença. D’aquesta manera, pretenia recollir totes les obres de l’enginy humà, que havien de ser incloses en una sort d’antologia immortal per a la posteritat. El seu tràgic final, fruit de les flames i de nombrosos desastres, va fer que només es conservaren alguns pergamins acollits en els refugis de la gent corrent, que va tindre al seu recapte protegir-los de la persecució de les autoritats i dels conqueridors.
En centralitzar la cultura en un lloc, queda el que en ell esdevé, el coneixement adquirit. El temps enfront del llibre. Però ni la biblioteca és necessàriament un magatzem de-limitat de llibres, ni el foc és inevitablement un fenomen destructor. La biblioteca pot ser tota una ciutat, igual que el foc pot ser una excusa per a construir.
A València, el foc ens reuneix entorn de la construcció efímera de les coses noves; de l’insòlit i el sorprenent. Construïm les falles, un museu efímer que ens obliga i ens exigeix eixir al carrer, fent de l’impossible, el quotidià. Descentralitzem el saber, l’estenem a cada barri, a cada cantonada. I editem publicacions entorn de les nostres escultures, que després del pas de les flames ens parlen de la nostra pròpia història, la que queda registrada en els llibrets de falla: la nostra biblioteca a escala de ciutat.
I és que, el que al seu dia va ser l’Antiga Biblioteca d’Alexandria equival hui al que són les grans bases de dades que conformen el món virtual; internet. Allí jau tot el coneixement condensat: el saber universal i la seua amalgama de cultures i sensibilitats… Eixe era el somni de la ciutat d’Alexandria.
Però imaginem la caiguda d’internet, la seua incineració. Imaginem a internet com una falla cremant; fet cendra, com la vella Biblioteca. Doncs bé, també i com en aquell cas la gent corrent guardem a les prestatgeries de les nostres cases els nostres manuscrits, resguardats del foc que ens va fer construir-los. Cada exemplar, de cada falla, en cada llar: sobre una prestatgeria o en un calaix, nou o trencat, llegit o per llegir… Com una gran biblioteca que s’estén per tota la comarca.
I, a la nostra habitació, que és el nostre racó més íntim, el llegim i el compartim amb els més pròxims. Ho obrim per a descobrir eixa mescla de reflexions i també de records al costat dels nostres éssers més volguts. Una realitat també efímera, que algú llegirà en un futur i de la qual, a la fi, només quedaran els llibrets.
Desde el primer Adán que vio la noche
Y el día y la figura de su mano,
Fabularon los hombres y fijaron
En piedra o en metal o en pergamino
Cuanto ciñe la tierra o plasma el sueño.
Aqui está su labor: la Biblioteca.
Dicen que los volúmenes que abarca
Dejan atrás la cifra de los astros
O de la arena del desierto. El hombre
Que quisiera agotarla perdería
La razón y los ojos temerarios.
Aquí la gran memoria de los siglos
Que fueron, las espadas y los héroes.
[…]
Declaran los infieles que si ardiera,
Ardería la historia. Se equivocan.
Las vigilias humanas engendraron
Los infinitos libros. Si de todos
No quedara uno solo, volverían
A engendrar cada hoja y cada línea,
Cada trabajo y cada amor de Hércules,
Cada lección de cada manuscrito.
[…]
Extracte del poema “Alejandría, 641 a.D.” de Jorge Luis Borges.
