Places categories: IVAM Centre Julio González

En la figura de Robert Wilson (Waco, Texas, els EUA, 1941) convergeixen l’escenògraf, l’escultor-ebenista, el dibuixant i pintor, el videoartista… en un tot que resol les obres i instal·lacions com un muntatge teatral. Les seues instal·lacions remeten a una posada en escena minimalista no exempta —a vegades i com a contrapunt— d’elements barrocs, mirades plurals a la realitat sociopolítica i dissenys d’espais per a ser recorreguts o imaginats, majoritàriament esbossos d’escenes teatrals. L’òpera Einstein on the Beach (Einstein a la platja, 1976) amb textos i música de Philip Glass, va suposar una fita en les arts escèniques i en la pròpia òpera, que es va reinventar com a creació avantguardista. D’aquesta col·laboració ens ha quedat la fotografia de Robert Mappelthorpe —tots dos autors asseguts, amb les mans sobre les cames plegades i mirant a l’objectiu— que Roland Barthes va prendre com a exemple de punctum fotogràfic en La càmera lúcida.

L’exposició en l’IVAM-Centre del Carme arreplega un número important de les seues cadires-escultures, imatges fotogràfiques amb marcs d’espill (Forest Portraits) i una sèrie àmplia de dibuixos d’escenes teatrals realitzats amb carbonet sobre paper. Les cadires a vegades són instal·lacions (Overture Chair i, sobretot, Salome Room), però, en general, són peces escultòriques dedicades a personatges de la cultura i la política universals: Einstein, la Reina Victòria, Stalin, Mozart, l’Orlando de Virgínia Woolf, Saddam Hussein, Kafka, Mondrian, Rudolf Hess, etc., i en les quals els materials i les formes semblen compondre un retrat psicològic dels personatges. Entremig d’ús de materials diversos, peces i instal·lacions, es troben obres com a Cowboys Boots i Ball and Stick i les peces penjants Hanging Table (Nijinsky) i Hanging Chair (Freud), autèntics símbols de l’art del tercer quart del segle XX.

Ettore Spalletti (Cappelle sul Tavo, 1940 – Spoltore, Itàlia, 2019) desplega el seu treball d’anàlisi de formes i ús del color en la Capella de la Vida i a la Sala Ambaixador Vic del Centre del Carme a través de deu obres, diverses d’elles noves. La relació entre el valor simbòlic del color i les formes on és mostrat o ofert per l’artista representa una simbiosi autèntica, que s’allunya de l’artifici propi de l’escultura policromada o les instal·lacions immersives. Perquè Spalletti redueix a l’essencial l’elecció de les formes i l’ús del color i els atorga una funció ritual, mística. Elements geomètrics que evoquen objectes quotidians, com a cilindres, columnes, àmfores, discos, rectangles o murs integrats en l’arquitectura adquireixen una altra disposició espacial i una nova interpretació en esdevenir elements que semblen haver emanat del propi color que ara mostren.

La peça Disco (Disc, 1981) ix del mur com si es projectara cap a fora des d’un interior desconegut, però també com si, des de fora, poguera travessar el mur. Aquesta doble manera d’analitzar un mateix gest és fàcilment extrapolable a altres peces que no semblen estar pintades sinó emergir com un color que adquireix una forma precisa. En paraules de Germano Celant: «El color se somia com el propi lloc del qual sorgeixen les formes, se’ns imagina una latència convertida en presència, com si l’invisible i impalpable de la pintura (…) se sublimaren sensualment i amb l’espessament de la matèria donant vida i origen a formes elementals». El concepte que, per a G. Celant, defineix les seues obres és el de «pintures en profunditat», en el sentit que van més enllà del color mostrat per a integrar-los en l’espai com a cossos propis. Amb motiu d’aquesta mostra s’ha editat un llibre, concebut per Spalletti, que inclou diversos textos de Celant en els quals desenvolupa aquestes idees.

Quina diferència existeix, en l’àmbit de l’obra gràfica, entre un gravat «original» i un gravat «vertader»? Aquesta és la pregunta i dubte justificat que intenta resoldre la mostra comissariada pel conservador del Cabinet d’estampes Rainer M. Mason. Per a fer-ho, se centra en una part de la producció gravadora de Salvador Dalí (Figueres, 1904 – 1989), en concret la denominada obra impresa «clàssica» de l’artista, delimitada entre les sèries L’immaculée conception (La immaculada concepció, 1930) i Els Chants de Maldoror (Els Cants de Maldoror, 1934), un poc més de cinquanta peces. Segons la definició redactada pel Comitè national de la gravure en l’Exposició Universal de París de 1937, «es consideren gravats, estampes i litografies originals les proves (…) completament concebudes i executades a mà pel propi artista, siga quina siga la tècnica emprada, a exclusió de tot procediment mecànic o fotomecànic».

El qüestionament sobre l’originalitat de l’obra gràfica de Dalí sorgeix ja en la dècada de 1930, i no va deixar de créixer fins a les de 1970 i 1980, on ja es comenta i discuteix sense fissures. En l’estudi realitzat pel comissari, publicat en el catàleg de l’exposició, s’evidencia que la resposta està en la signatura del creador surrealista. A vegades està gravada; en unes altres, nombroses, està escrita amb grafit, la qual cosa prova que Dalí autoritzava la reproducció de les seues obres, però que ell no les realitzava; simplement signava «papers en blanc» que després s’imprimien. No hi ha proves que el creador català «trepitjara» els tallers d’enregistrament, i això obre un debat sobre el concepte de les obres, la seua reproducció i l’autoria; situa la seua obra i també el surrealisme en la contemporaneïtat a través de l’ús de conceptes com la plusvàlua en la rendibilitat de l’art i el seu mercat insaciable