Places categories: IVAM Centre Julio González

La exposición de Juan Barjola (1919- 2004) que acoge el IVAM coproducida por el Museo Barjola de Gijón, constituye la primera selección retrospectiva que se efectúa desde el fallecimiento del artista.

La muestra, que reúne un total de 106 piezas (9 dibujos y 97 óleos sobre lienzo), propone un acercamiento a la pintura de Barjola desde la panorámica que ofrece una muestra antológica, en la que se pueden contemplar las diferentes etapas de su trayectoria artística. En la exposición se perciben las recurrencias y los hilos conductores que articulan su evolución creadora: donde se manifiesta como un pintor de la intensidad, persiguiendo siempre la expresividad pictórica. Asimismo se observan en su obra huellas de una mirada trágica, que afloran en sus diferentes etapas artísticas. Desde las indagaciones primeras (figuras y paisajes), hasta encontrar un singular ámbito personal poblado de presencias solitarias.

El catálogo de la exposición reproduce las obras expuestas y contiene textos de Felipe Garín, Antón Patiño, Guillermo Solana y Raquel Gutiérrez.

En esta exposició, a més de recórrer els temes vitals de Pinazo, on destaca l’enorme modernitat de la seua pintura, es presenta per primera vegada un significatiu conjunt d’obres inèdites. La importància de l’exposició rau tant a presentar una revisió de la trajectòria d’un artista fonamental per a la modernització de la pintura espanyola com a destacar aspectes i gèneres, com el retrat, la pintura decorativa o el nu, fonamentals per a la seua trajectòria i fins ara relativament desatesos. Per als seus contemporanis, Pinazo representava el nou artista que mirava directament la natura i il·lustrava el rumb que conduïa cap a la pintura moderna.

Pinazo exemplifica a la perfecció les contradiccions pròpies d’un artista del XIX: si, d’una banda, podem observar en ell un pintor realista, acadèmic, que executa amb correcció pintures d’història i acapara medalles i honors, de l’altra descobrim l’artista marginat i revolucionari. En les seues pintures més ambicioses, Pinazo partix d’un naturalisme d’origen velazquià que es renova per mitjans exclusivament plàstics. La modernitat de Pinazo, tal com s’observarà en esta exposició, rau, en part, en la seua peculiar aproximació directa a la realitat, en la seua manera d’abordar, amb exquisida sensibilitat, el seu entorn més immediat. Els seus autoretrats, els retrats de la seua esposa Teresa i els retrats infantils, sobretot els dels seus fills, transmeten la tendresa i la vibrant espontaneïtat amb què Pinazo va plasmar la seua intimitat.

L’enorme expressivitat de la pintura de Pinazo s’aconseguix a través de l’arriscat tractament plàstic a què sotmet les seues obres, aplicant les seues pintures amb espàtules, ratllant posteriorment la matèria, combinant alguns motius molt detallats enfront d’altres a penes esbossats o àrees amb abundant matèria enfront d’espais de la tela només preparats.

Amb l’edició del VI Premi Internacional Julio González, l’IVAM Institut Valencià d’Art Modern ret homenatge a l’obra de Sir Anthony Caro, artista guardonat amb esta distinció l’any 2006. Per este motiu l’IVAM exhibix una de les seues instal·lacions escultòriques més recents de gran format: la sèrie anomenada The Barbarians (Els bàrbars), creada entre 1999 i 2002.

Nascut a Londres el 1924, Anthony Caro ha exercit un paper crucial en el desenrotllament de l’escultura del segle XX. Realitza les seues primeres escultures el 1946, després d’haver iniciat estudis d’enginyeria. El 1947 comença la seua formació a la Royal Academy School de Londres, i entre 1951 i 1953 treballa com a ajudant d’Henry Moore en l’estudi d’este. A finals de la dècada dels cinquanta s’allunya de la seua etapa figurativa i atorga a la seua escultura un estatus propi i independent, sense pretensions d’imitar la realitat. Este període coincidix amb el seu viatge als Estats Units, on descobrix l’obra de David Smith, escultor que introduïx per primera vegada l’escultura en ferro soldat. A partir d’esta trobada, el britànic abandona l’escultura tradicional en metall per a construir obres abstractes amb materials industrials.

Les seues escultures passen a definir un espai físic únic i funcional. Incorpora així mateix la força creativa dels constructivistes russos, de Giacometti, de l’escultura de Picasso i de la de Julio González, entre altres. Caro treballa habitualment amb acer, però també utilitza una gamma diversa de materials: el bronze, la plata, el plom, la ceràmica, la fusta, la terracota o el paper. Sempre ha despertat la seua curiositat treballar amb els materials menys usats en la seua escultura. Els inclou, els combina, els acobla i li influencien intensament en el seu procés creatiu.

Amb The Barbarians torna, després d’anys d’abstracció, a l’escultura figurativa. Esta sèrie representa un grup escultòric de sis feroços genets, proveïts de llances, arcs i fuets, acompanyats per una figura solitària sobre un carro arrossegat per un bou. Les set peces tenen el seu inici en un passeig d’Anthony Caro amb la seua esposa per Londres el 1999; passeig en què descobrixen, en una botiga de segona mà, diversos objectes procedents d’un gimnàs que criden la seua atenció poderosament. Es tracta d’uns poltres de fusta que desprenen un aire nostàlgic. L’escultor els mira i imagina que hi veu un contingent de genets toscos, un grup de bàrbars vinguts del passat i reunits davant d’una botiga en el centre de la ciutat. Esta anècdota és el començament de la sèrie, però el seu concepte sorgix temps arrere: concretament en els anys cinquanta, en l’estudi de Moore, quan treballa amb formes figuratives, i també en els huitanta, quan s’interessa per l’antiguitat clàssica i així mateix és lector habitual de literatura i poesia.

Contemplant les obres exposades a la Galeria 3 vénen a la memòria els versos del poema de 1904 “Esperant els bàrbars” de K. Kavafis –un poeta ben conegut per Caro–, composició el tema principal de la qual és “la necessitat de l’arribada de bàrbars” en la societat actual. L’artista divaga amb les possibilitats creatives que suposaria este impacte desestabilitzador en la nostra època. En el seu estudi les figures són creades sobre els poltres, cada una modificada i elaborada amb elements de fusta, acer i argila. La fusta i l’acer es tallen perquè encaixen, però no es modelen ni es refinen. Els components d’argila, elaborats per Caro en el sud de França amb el ceramista Hans Spinner, no han sigut realitzats per a cap figura en concret, sinó com a parts d’una col·lecció de caps, cames, torsos i braços que es barrejaran i uniran en l’estudi; es tracta d’una metàfora idònia per a explicar la diversitat genètica dels pobles nòmades.

Observant les seues escultures, es percep que l’artista connecta coses i les acobla. No les refina, eliminant certes parts o reduint-les, a la manera tradicional del mestre de Caro, Henry Moore. Els materials per a crear art estan, segons Caro, a la nostra disposició en el món que ens envolta, no estan amagats en la pedra o l’argila ni el camp de la certesa metafísica. Les parts requerixen una unió inspirada, res més, i demanen ser unides d’una manera que els garantisca cert semblant amb l’autonomia física del seu original. Amb este treball, el britànic Anthony Caro torna a la figuració i a l’escultura narrativa. The Barbarians és la culminació de les seues pròpies idees i reflexions generades durant cinquanta anys de brillant trajectòria artística.

Crónica del Guernica se plantea como una pequeña exposición que sirve de recordatorio de la serie sobre el Guernica del Equipo Crónica, en el contexto de las meditaciones que sobre el cuadro de Picasso se realizan con motivo de los 25 años de su llegada a España.

Entre la vanguardia heroica de Picasso y el arte pop crítico del Equipo Crónica hay una gran distancia histórica y numerosas fracturas estilísticas, pero lo que late en ambos momentos es la necesidad de articular un proyecto creativo que suponga un posicionamiento moral. Del drama al sentido del humor y de la violencia a la política de la represión, el Guernica y el Equipo Crónica se fusionaron en una serie de cuadros verdaderamente históricos.

Su presentación en el IVAM constituye, por tanto, un acontecimiento crucial en el que se intenta activar al potencialidad crítica de la memoria.

L’exposició planteja un recorregut històric a partir del qual el visitant coneixerà en profunditat els distints llenguatges artístics del segle XX, utilitzant com a fil conductor obres d’artistes representats a la Col·lecció BBVA.

La mostra presenta un conjunt de cinquanta-nou obres -entre pintura, paper i escultura-, que permet al visitant apreciar la diversitat, la riquesa, i la importància artística dels corrents de l’art espanyol del segle XX, prescindint voluntàriament de quasi tot el que , ben endinsat en aquesta centúria, cal considerar com a herència del segle anterior; això és, arrancant del punt crític dels artistes de la generació de la segona república, i arribant fins als últims anys de la passada centúria.

La exposición reúne 71 obras, entre fotografías, collages, pinturas, dibujos, tapices, instalaciones y proyecciones, pertenecientes a la colección de Arte Contemporáneo Africano Sindika Dokolo, formada por más de 500 obras realizadas por 137 artistas procedentes de 26 países africanos.

Sindika Dokolo es un coleccionista de origen congolés que adquirió hace algunos años la colección de Hans Bogatzke, una de las colecciones privadas de arte africano contemporáneo más importantes. Dicha colección es considerada como uno de los registros estéticos y filosóficos de producción artística esenciales para comprender el tránsito cultural que se ha producido en el continente africano durante el cambio de siglos.

Con motivo de la exposición se ha editado un catálogo que reproduce las obras expuestas y contiene textos de Consuelo Císcar y Simon Njami.

En una civilización racional y productiva, el arte contemporáneo sorprende, interpela y disloca. Y más aún en África, el arte es una libertad necesaria para el alma. El mundo está en constante cambio, se habla de globalización, y , por tanto, de la búsqueda constante de una estética de nuestro tiempo. Si por algo destaca el arte contemporáneo es por ser de carácter libre e emocional. Y la libertad es una cuestión africana: su libertad política, económica, intelectual y cultural se encuentra siempre de actualidad. La libertad cotidiana se convierte en África en el centro de todos los aspectos del desarrollo humano y de ella emana una singular energía que encuentra en el arte un punto ideal de drenaje.

La exposición Fuentes que forma parte de las muestras que el IVAM ha organizado tomando al agua como protagonista, reúne las obras de seis artistas, Juan Asensio, José Manuel Ballester, Miquel Navarro, Gerardo Rueda, Mar Solís y Esther Pizarro, en las que encontramos síntomas de unión en la linealidad y en el uso de materiales.

José Manuel Ballester (Madrid, 1960) artista destacado en el reciente panorama artístico por su trabajo pictórico y fotográfico en el que interpreta la arquitectura pública y su contexto urbano, con un lenguaje personal contemporáneo, repleto de referencias cultas y con un virtuosismo técnico aprendido del estudio de los grandes clásicos, ha realizado en acero la obra titulada Fuente Valencia.

La escultora Mar Solís (Madrid 1967) ha sido discípula de Martín Chirino y colaboradora Eva Lootz, cuenta con una extensa trayectoria expositiva, presenta Muros de agua.

Esther Pizarro (Madrid, 1967) escultora con una larga trayectoria artística centrada en el estudio de las ciudades desde diversas perspectivas y su relación con los elementos que las constituyen y sus habitantes. Para la muestra ha realizado la obra Fuente de la palabra.

Juan Asensio pertenece al grupo de escultores cuya poética de la forma en su práctica escultórica le llevan trabajar básicamente la piedra y la madera en una obra que se aproxima a los postulados del constructivismo y el racionalismo. En su obra, Sin título, 2005 crea un espacio íntimo y privado que transmita paz y tranquilidad, un paisaje interior.

Miquel Navarro (Mislata, Valencia, 1945) está considerado internacionalmente como una de las voces más personales dentro de la escultura contemporánea. Para la muestra organizada por el IVAM ha realizado la obra Estanque Lunar.

Julio González (Barcelona 1876 – París 1942) és un dels principals escultors del segle XX. La seua obra, no molt nombrosa, està distribuïda entre els majors museus d’art modern; destaquen les col·leccions del Musée National d’Art Moderne (París), del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) i del Museum of Modern Art (Nova York). La col·lecció més important de Julio González és la de l’IVAM, formada per prop de 400 peces (entre escultures, pintures i orfebreria) procedents de diverses adquisicions, però fonamentalment de les donacions de Carmen Martínez i Viviane Grimminger, hereves de l’artista. L’IVAM conserva també obra de Joan González (Barcelona 1868-1908) –germà de Julio– i de Roberta, filla de Julio González. L’IVAM dedica una de les seues sales del Centre Julio González a l’exhibició permanent de les obres de l’escultor, on un prestigiós especialista presenta cada any la seua particular visió sobre l’artista. L’autor del muntatge que es pot visitar en aquests moments és Tomàs Llorens.

L’obra de Gabriel Cualladó constitueix un dels pilars de la Col·lecció de Fotografia de l’IVAM. Aquesta selecció que presentem ara representa un homenatge a la seua important trajectòria, que es va mantenir activa durant tota la seua vida i que va representar l’esperit de canvi de la fotografia espanyola als anys cinquanta del segle XX, en impregnar d’un gran humanisme la seua mirada realista sobre els instants que envoltaven la seua vida quotidiana. Aquestes imatges reflecteixen les experiències viscudes per Gabriel Cualladó i no han necessitat temes importants o dramàtics, ni persones de reconeguda fama o gran prestigi, sinó que representen escenes senzilles de persones acostades o familiars. Es tracta de situacions tan naturals que només es poden registrar fotogràficament quan un en forma part. La seua obra és el nostre àlbum familiar i forma part de la memòria històrica del nostre poble, perquè traspassen el límit de la realitat observada per endinsar-nos en les nostres pròpies vivències o en els nostres propis records, convertint-se en autèntiques icones d’un àlbum familiar universal, on conviuen tranquil·lament les clàssiques controvèrsies entre les preocupacions estètiques i les inquietuds socials.

És impossible detallar la quantitat d’exposicions realitzades per Gabriel Cualladó o els premis que va aconseguir en els seus inicis, interessat a canviar el panorama de la, en aquell moment, retrògrada fotografia espanyola, al costat dels seus amics del grup La Palangana o Afal, a partir d’aquelles senzilles fotografies que va realitzar al seu primer fill el 1951, convertint-se en un dels referents més importants de la fotografia espanyola. Un reconeixement que va culminar en rebre el 1994 el Premio Nacional de Fotografía atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol i el 2002 el Premi Alfons Roig que concedeix la Diputació de València.

Amb la idea de mostrar tota la trajectòria de Gabriel Cualladó, l’IVAM ha comptat amb la indispensable col·laboració de la seua família, amb la presentació de vint fotografies inèdites en blanc i negre i seixanta de les seues últimes obres realitzades en color, juntament a una selecció de vint de les seues imatges més significatives, pertanyents a la Col·lecció de l’IVAM. El catàleg de l’exposició reprodueix totes les fotografies de l’exposició, amb un text de presentació del Director de l’IVAM, Kosme de Barañano, una introducció de Josep Vicent Monzó, comissari de l’exposició, i una selecció de breus textos dels fotògrafs i amics de Gabriel Cualladó que van mantenir amb ell una estreta relació al llarg de molts anys

Amb aquesta mostra de la faceta dibuixística de Lipchitz desenvolupem el programa d’exposicions dedicat al dibuix com a activitat fonamental en la creació artística, alhora que s’aprofundeix en l’obra d’aquest autor, les escultures del qual es van poder contemplar a la Galeria 1 de l’IVAM el 1997.

A diferència dels dibuixos dels pintors, en els quals el món físic és concebut en dues dimensions i normalment de manera fragmentària, els dibuixos dels escultors són concebuts com a configuracions potencials de formes tridimensionals i sovint com a projectes definitius per a escultures que són en elles mateixes un tot físic. Els dibuixos de Jacques Lipchitz, un dels millors escultors del segle XX i que amb més encert ha dut el seu treball les formes i les idees del cubisme, il·lustren esplèndidament aquesta diferència. Lipchitz va dibuixar tant abans com després de realitzar la seua obra escultòric. Per a ell, el dibuix era un potencial punt de partida de l’escultura, o l’exploració de variacions de temes i formes ja creades en tres dimensions. En els seus dibuixos podem veure millor el seu procés d’autorealització en adonar-se de la seua experiència i lluitar per a integrar la idea sorgida amb la forma.

Escultor nord-americà (1939-1989) que reinterpreta les fronteres tradicionals entre les “belles arts” i el disseny com a art “menor”. Tractant els elements del mobiliari quotidià com a escultures, sense oblidar la seua funció, en els seus primers treballs utilitza les cadires en moltes ocasions com a actors, actuacions que deriven en part de les performances. A partir de 1975 comença a realitzar els seus propis mobles-escultures, on empra en moltes ocasions mobiliari trobat, per exemple en la Bronze Chair (1972-75), convertida en una cadira de bronze a partir d’una cadira d’estil Reina Anna en fusta. Comença després a desenvolupar els mobles-monuments –per als quals utilitza materials de l’escultura tradicional– per a espais públics, com els Bancs per a deu, instal·lats als edificis i als parcs. Les seues realitzacions podrien ser presentades com a escultures originàries d’un vocabulari minimalista i utilitzades com un moble on s’aprecien les característiques funcionals i la bellesa dels materials emprats: granit, fusta, bronze, plàstic, acer, pedra… Mentre nombrosos artistes introdueixen en la seua pràctica principis agafats de la producció en massa, Burton dota l’objecte corrent de les qualitats de l’objecte d’art.

L’exposició a l’IVAM constitueix una retrospectiva de tota la seua obra i presenta més de vint-i-cinc peces que provenen de diverses col·leccions europees i americanes, entre les quals es troben Bronze Chair, la primera obra que va realitzar, Concrete Tables (1980-81) o la Slat Chair (1985) entre d’altres. La mostra comença amb una presentació de vídeos de les seues performances i conclou amb les obres per als espais públics. Així mateix la mostra serà una ocasió per poder descobrir la fascinació de Burton per Brâncusi, i com la seua obra ha estat influenciada per l’escultor. L’exposició, comissariada per Anna María Torres, es presenta a l’esplanada i a la Galeria 1 de l’IVAM i es publicarà un catàleg amb fotografies inèdites i textos de diversos artistes i amics de Scott Burton com Eduard Costa, John Perreault o Vito Acconci.

Barbara Hepworth (Wakefield, Yorkshire, 1903 – St. Ives, Cornualla, 1975) Va estudiar a la Leeds School of Art i posteriorment al Royal College of Art de Londres. Va aprendre a treballar el marbre a Itàlia amb el seu primer marit, John Skeaping. En una visita a París amb el seu segon marit, l’artista Ben Nicholson, va conéixer Picasso i Mondrian. Va formar part de la societat Seven and Five el 1932, d’Abstraction-Création i d’Unit One el 1934. Les seues escultures s’inspiren sovint en la natura i es realitzen a partir de la talla més que a partir del modelatge. Va ser una de les primeres artistes de la Gran Bretanya a introduir el motiu del “forat” en les seues obres i va utilitzar la corda en algunes de les seues obres.

Va treballar les formes abstractes des dels anys trenta i va crear en les seues peces formes en tensió i també subtils relacions. Hepworth va reaccionar davant de l’escultura abstracta que va conéixer a París durant els anys trenta i es va decantar cap a una escultura abstracta orgànica com la de Brâncusi o cap al constructivisme de Gabo. El treball de Barbara Hepworth també es va enriquir d’una forma molt notable per la seua relació amb Ben Nicholson, els quals es van influir mútuament.

L’exposició antològica de Barbara Hepworth a l’IVAM, Institut València d’Art Modern és la primera organitzada a Espanya sobre esta artista britànica i forma part de les celebracions que es van preparar a l’any 2003, centenari del naixement de l’artista.