Places categories: IVAM Centre Julio González

La Fundació per la Justícia presenta: Miedo en Grandes Lagos, de José Cendón.

L’exposició fotogràfica de José Cendón. Miedo en Grandes Lagos, fruit de la col·laboració entre la Fundació per la Justícia i l’IVAM, reunix 46 fotografies que mostren el treball realitzat pel fotògraf gallec a centres d’atenció a malalts mentals a la regió africana dels Grans Llacs.

Amb aquesta sèrie de fotografies, que pretén mostrar a la societat les conseqüències de les guerra en la població civil, José Cendón va obtenir els premis World Press Photo 2007 (Temes Contemporanis), i Pictures of the Year.

Miedo en Grandes Lagos, retrata, abordant com a tema la malaltia mental, les difícils circumstàncies assistencials que es donen als països en desenrotllament. Són instantànies que ens conten històries de soledat i patiment, però que a més crida la nostra atenció sobre la situació viscuda pels pacients mentals a algunes parts del món.

Fotografia documental però també, “fotografia denúncia” que en cap moment corre el risc de convertir-se en imatge sensacionalista, sinó 1 posicionar-se clarament en suport del malalt retratat al atraure l’atenció de la comunitat internacional cap a eixes pràctiques.

Pepe Gimeno és un prestigiós creador del disseny gràfic. Des del seu estudi a València, l’artista ha realitzat el disseny de nombrosos catàlegs d’art, llibres, cartells i tota classe de productes relacionats amb la publicitat creativa.

L’exposició que presentem mostra, això no obstant, una selecció dels seus treballs recents més personals. Es tracta d’un conjunt de més de cent obres creades a partir de les seues investigacions sobre la naturalesa de l’escriptura i les convencions que determinen l’ús personal i social dels signes. Amb motiu d’esta exposició, Pepe Gimeno ha confeccionat un llibre d’artista

Trenta-una voltes a una bossa de mà és una exposició que pretén, amb l’ajuda desinteressada de trenta-un personatges de la moda espanyola, retre un homenatge a una marca també espanyola, Vicosta, que celebra així el seu cinquanta aniversari. La frontera entre l’art i la moda, entre l’art i el disseny, és hui, més que mai, molt difusa; la moda és un element cada vegada més actiu dins de l’activitat artística per la seua creativitat i per les coincidències amb l’art emergent dels nostres dies.

En este cas, trenta-un personatges absolutament essencials de la moda espanyola ens diuen amb la seua mirada, no exempta d’ironia, quin és la seua bossa de mà favorita. Trenta-un models de bosses de mà creats exclusivament per dissenyadors de la talla d’Ángel Schlesser, Blanca Jiménez de la Hoz, Carla Royo Villanova, Carlos Díaz i Francisco Jiménez, César del Olmo, Daniel El-Khum, Davidelfín, Elio Berhanyer, Fernando Lemoniez, Fran Marto, Francis Montesinos, Hannibal Laguna, Gervasio Pérez, Ion Fiz, Javier Larraínzar, Jesús Mª Montes, José Miró, Juan Duyos, Kina Fernández, Lucía Hidalgo, Locking Shoking, Natalia Cañellas, Pedro Narváez, Pepa Bueno, Pilar Lara i Miriam Merchante, Renée López de Haro, Roberto Torreta, Roberto Verino, Sebastián Alcalá, Susana Pérez i Vicente Gallart.

Amb les medalles i els penjolls Eduardo Chillida s’introduïx en eixe grup de grans escultors que deixen empremta en l’orfebreria del segle XX: Francisco Durrio, Julio González, Alberto Giacometti o Alexander Calder. En totes estes peces es poden apreciar les característiques fonamentals de l’escultura de Chillida: la simplicitat, el joc dels límits i la interrelació en connexió amb l’escala humana. Basant-se en la simplicitat, Chillida elimina els elements sobrants i innecessaris de la imatge. Estudiant els límits definix l’espai. Per a Chillida el límit “és el vertader protagonista de l’espai; com el present, un altre límit, és el vertader protagonista del temps”.

Des de principis dels seixanta, Chillida realitza esta orfebreria dirigida quasi exclusivament a l’entorn familiar, són les seues peces més íntimes. Els formats són irregulars i estan foses en plata i en or avantatjat –or de 19 quirats, l’aliatge del qual contenia més plata que coure, per això el seu color, com en les peces arqueològiques d’or mesopotàmiques, etrusques o asteques. En els penjolls i medalles es poden distingir dos grups: les medalles figuratives –la creu, Sant Cristòfol i la maternitat– i els medallons de caràcter abstracte. En les primeres, Chillida investiga les relacions organitzatives entre la línia i el pla, en les segones les relacions repetitives entre discontinuïtat, ordre i ritme, ja de plans, ja de textura. En la realització Chillida ha utilitzat el vell mètode de la cera perduda, ajudat per joiers. Estos van evitar la més mínima manipulació de les ceres tallades, gravades o doblegades per Chillida, sense utilitzar abrasius, sense polir les peces. D’esta manera, els ritmes, la textura i la cal·ligrafia quedaven intactes i corpòriament present.

L’exposició presenta 49 medalles datades entre el 1966 i el 1988.

L’escultor Robert Rauschenberg basa la seua obra en dos principis fonamentals del modernisme: el collage i els ready-made. Amb estes paraules, Armin Zweite introduïx dos conceptes essencials que ens ajuden a definir l’art Rauschenberg com hereu de la tradició dadà, de Duchamp i de Schwitters, en el context de l’hegemonia de l’art pop dels anys seixanta.

Amb motiu de la quinta edició del Premi Internacional Julio González, l’IVAM obri al públic una exposició que ret homenatge a l’obra de l’artista premiat el 2005, Robert Rauschenberg. Vint-i-huit peces de la seua sèrie Gluts (1985) han sigut seleccionades per Susan Davidson i David White, comissaris de la mostra, per a donar a conéixer al públic l’essència de l’art de Rauschenberg: situar els objectes d’ús comú en uns nous contextos.

L’artista crea la sèrie Gluts després de conéixer el costat més dur i desolador de Texas, lloc on va transcórrer la seua infància. La crisi econòmica, motivada per l’excessiva producció de petroli, àmpliament superior a la demanda, va produir uns efectes devastadors que Rauschenberg va voler reflectir en esta sèrie. Restes arrugades de senyals de trànsit, matrícules de cotxe, indicadors del preu de la gasolina i altres detritus que Rauschenberg va recollir en els depòsits de material de reciclatge conformen estos relleus i escultures que el mateix artista va definir com “souvernirs sense nostàlgia”. La sèrie Gluts dóna l’oportunitat al públic de mirar totes les coses en funció de les moltes possibilitats de ser que tenen, és a dir, de debatre sobre el futur, de mirar cap avant

L’exposició constituïx una completa revisió de la trajectòria d’un dels artistes britànics més personals i profunds dels últims anys. Es tracta d’una extensa retrospectiva dedicada a l’escultor John Davies (Cheshire 1946) en la que s’oferix un recorregut per tota la seua trajectòria artística. Des de les seues primeres obres d’inspiració surrealista i les més realistes de començaments dels anys setanta, fins a peces en què l’artista està treballant actualment i que, per tant, es voran per primera vegada. La selecció reunix més de dos-centes obres, incloent-hi escultures i dibuixos.

Entre les seues obres més conegudes es troben les seues nombroses sèries de caps realitzats durant els anys huitanta i noranta en escales variables, que van des de peces de dimensió natural i de xicoteta grandària fins a caps ciclopis de més de dos metres d’alçària. Esta sèrie posa en evidència la soltesa tècnica amb què Davies maneja els recursos de l’escala i la textura, capaços de suggerir, juntament amb els traços delicadament estructurats, molts aspectes de la condició humana. A pesar que el seu treball es pot relacionar amb el d’altres pintors i escultors contemporanis preocupats en la representació de l’home –Bacon, Freud, Giacometti, Segal, Hanson, o, en un context més pròxim, Antonio López, entre altres–, la figura de Davies continua ocupant un lloc singular dins de l’escultura britànica per la seua personal visió de la representació humana, que recupera la memòria de múltiples referències a la història de l’art.

Conjuntament amb la mostra es presenta un catàleg que reproduïx les obres exposades i compta amb assajos del comissari de l’exposició, Andrew Dempsey, de Javier Viar, director del Museo de Bellas Artes de Bilbao, de Timothy Hyman i de Kosme de Barañano

Fernando Sinaga és, sens dubte, un dels escultors més prestigiosos, amb importants mostres en galeries nacionals i internacionals, i ha realitzat projectes expositius de referència com Agua amarga (Fundació Pilar i Joan Miró, Palma de Mallorca, 1996), Doble inverso (Palacio de los Condes de Gabia, Granada, 1998), Anamnesis (Palacio de Revillagigedo, Gijón, 1999) o Esculturas 1991-1999 (Sala Amárica, Vitòria, 1999). Ha representat Espanya en la Biennal de São Paulo (1989) i en el pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Hannover (2000).

L’Institut Valencià d’Art Modern presenta la seua sèrie Polaroids, on indaga al voltant de l’ombra, la vanitas, la mort, el retrat i, en definitiva, la fogonada que revela allò real. Juntament a estes instantànies fotogràfiques hi ha disposades algunes escultures que també integren, juntament a allò magmàtic, la imatge parada, i una altra, titulada Contramundum (2002), en què s’al·ludix al barroc i a la idea del circuit lúdic.

El títol de la mostra, L’estança inhòspita, al·ludix tant a la forma d’habitar en relació amb l’essencial com a la determinació freudiana d’allò familiar-estrany. Si el subjecte és, en l’experiència d’allò sublim, un testimoni impotent, també pot, des de la dimensió artística, tractar de traure a la llum una cosa que és purament amorfa. Amb tot, l’obra d’art és, també, allò inhòspit, este rar lloc en què ens demorem. Sinaga sap que ací s’ha produït un ajornament, un apòstrofe davant de la mort que acaba per revelar que allò miraculós és sempre allò quotidià. No es pot evitar el pitjor, és necessari acostar-se a la vida, però passant prèviament per la destrucció.

Les il·lusions mortals de Sinaga es dirigixen a allò desconegut, a les idees latents, però també al plaer. Recordem que el plaer és tan sols una forma de la sorpresa, un enlluernament, un centelleig fragmentari en un espill, com el do és la vinguda d’allò nou, d’allò que no es pot anticipar i d’allò no-repetible. El que es pot transmetre en l’intercanvi simbòlic és sempre una cosa que és tant absència com presència, servix per a tindre esta espècie d’alternança fonamental que fa que, després d’aparéixer en un punt, desaparega per a reaparéixer en un altre. La resta és el signe de l’absència. Estem destinats a allò inhòspit, hem d’acceptar l’atzar fràgil que es recull, com una ombra, en la imatge: “desposseït del món –escriu Kristeva– m’esvaïsc”.

Cristino de Vera pertenece a la generación de los artistas españoles que emergieron en los años posteriores a la Guerra Civil. El artista reconoce en sus inicios la influencia de la tradición trágica barroca y en sus procesos creativos las prácticas de meditación cercanas a las místicas cristiana y oriental. Considerado por algunos como un anacoreta de la pintura, ha mantenido su trayectoria al margen de los grupos y corrientes artísticas predominantes, aunque el manifiesta su admiración por algunos pintores abstractos contemporáneos, como Rothko o Pollock, “capaces de pintar la nada con unos simples colores”.

La exposición presenta 15 lienzos y 32 dibujos, donados por el artista que pasarán a formar parte de la colección del IVAM.

El catálogo de la exposición reproduce la totalidad de las obras expuestas y publica textos de Elena Pita, Barbara Rose y de los comisarios de la exposición Raquel Gutiérrez y Rafael Sierra.

La exposición esta formada por 44 dibujos que el artista ha donado al IVAM procedentes de su colección personal. Con este extraordinario conjunto se enriquecen los fondos de John Davies en la colección del IVAM, que tiene un total de 64 obras representativas de la amplia trayectoria de este artista. Los dibujos de John Davies ilustran sus preocupaciones como creador desde 1965 hasta la actualidad: la condición humana convertida en una suerte de escenificación del teatro del absurdo; el rostro trasmutado en patética máscara de maniquí; la magia y el fuego purificador; la muerte y los fantasmas.

Con motivo de esta muestra se ha editado una catálogo con reproducciones de las obras donadas y textos de Timothy Hyman y la directora del IVAM y comisaria de la exposición, Consuelo Císcar.

El trabajo de John Davies puede relacionarse con el de otros escultores figurativos recientes, como Kienholz, Segal o Hanson, si bien la figura de Davies sigue estando hoy en día aislada dentro de la propia escultura británica, hasta el punto de que es más fácil encontrar paralelismos a su obra en el campo de la pintura, el teatro, o la perfomance. Durante los años ochenta, su obra fue abandonando las referencias más o menos ilusionistas a la realidad; comenzó por pintar las esculturas de gris, evitando darles un aspecto “natural”, e incluso incorporando el dibujo en ellas. En este periodo trabaja en varias series de esculturas, tanto de tamaño natural como de pequeño formato, en las que aparecen ensimismados personajes desnudos que trepan por cuerdas, escaleras y trapecios, como si fueran acróbatas de circo. En 1970 fue galardonado con el premio Sainsbury, y sus esculturas y dibujos han sido incluidos en numerosas exposiciones colectivas en Europa y Estados Unidos. Su última gran exposición individual tuvo lugar en la Whitworth Art Gallery de Manchester en 1966. En la actualidad vive y trabaja en Londres.

La inclusió de la fotografia en les col·leccions de l’IVAM està completament unida a la idea motriu del seu projecte inicial, aportant una realitat que no era tractada a Espanya fins este moment amb normalitat, ja que, tant el descobriment, com el desenrotllament de la seua utilització, han estat completament lligats a l’evolució de l’art modern i era necessari incloure esta disciplina artística, no sols en la col·lecció, sinó en cada una de les activitats de l’IVAM amb el mateix nivell que el dibuix, l’escultura o la pintura, per a demostrar –reconeixent la seua importància– les verdaderes bases historiogràfiques de l’art modern.

Una eina que amb el seu avanç tecnològic ens ha portat en l’actualitat al desenrotllament dels multimèdia, amb les seues autopistes de la informació, que aporta un exercici massiu i democràtic de creació gràcies a la seua utilització amb un marcat caràcter social i reivindicatiu. Esta encertada decisió pretenia concloure definitivament una inútil polèmica, basada únicament en el fet que en utilitzar esta nova eina del llenguatge, els seus resultats no eren dignes de ser tractats com a obres d’art. Una polèmica que ja estava superada en altres nombrosos països i que a Espanya, a pesar de comptar amb autors reconeguts internacionalment i de realitzar-se diferents festivals i congressos, encara perdurava en els circuits museístics en general.

La col·lecció fotogràfica de l’IVAM s’inicia amb el mateix esperit de la col·lecció principal, que seguix un criteri fonamentalment històric, orientat a expressar i subratllar les característiques de l’art modern i contemporani, així com les aportacions específiques del seu desenrotllament en la situació cultural espanyola i molt concretament la valenciana, en estar vertebrada per les escultures de Julio González, que aporta la utilització del buit i l’acoblament de peces en la composició escultòrica. Este canvi en el llenguatge artístic és l’eix principal que dirigix la selecció d’autors que utilitzen la fotografia com una forma d’expressió artística, en paral·lel amb els artistes que van conformar els moviments històrics dels anys trenta del segle XX, i dels quals van sorgir posteriorment com l’informalisme i el pop art. Moviments que són tractats amb gran interés en la Col·lecció de l’IVAM.

La fotografia, el fotomuntatge i el disseny gràfic, són integrats totalment, tant en la Col·lecció com en les exposicions temporals que es van presentant, i situats en el lloc que els correspon en la història de l’art. Obres que són realitzades per les figures més emblemàtiques de les avantguardes artístiques i d’una sèrie d’autors molt poc estudiats, que doten a esta col·lecció d’un caràcter diferent i exclusiu i que són d’una gran ajuda per a comprendre la situació actual de l’art contemporani. Autors situats des de l’inici de la modernitat, allargant el període d’actuació, sobre aquells autors que tenen una connexió directa amb el concepte principal de la col·lecció, basat en el canvi profund que aporten, en la recerca de la forma, conjuntament amb el compromís que mantenen, enfront dels esdeveniments que es desenrotllen en la societat en què viuen.

A causa de les escasses col·leccions fotogràfiques que existien a Espanya, en l’inici de les col·leccions de l’IVAM, i gràcies la col·lecció de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que va ser depositada a l’IVAM i que compta amb peces històriques d’algun dels grans pioners en la utilització de l’escriptura de la llum, es va decidir allargar el període d’actuació de la Col·lecció de Fotografia des dels orígens fins als nostres dies, amb autors tant espanyols com internacionals. Així, la Col·lecció de Fotografia de l’IVAM presenta una particular revisió de la història de la fotografia, a partir dels pioners que van saber diferenciar l’experimentació estrictament tècnica, aportant a les seues obres un marcat caràcter artístic, l’obra dels principals innovadors que van desenrotllar el seu treball entre les dos grans guerres mundials, fins als autors europeus, espanyols i especialment valencians, que no posseïxen les col·leccions dominants als Estats Units i que han predominat com a base en les escasses publicacions històriques editades fins aquell moment. Obres de gran importància que, a diferència de pintures o escultures realitzades pels grans mestres, es podien adquirir i a les quals inclús, en alguns casos, encara es té accés en l’actualitat, per bé que actualment el mercat de l’art ha sobrepassat amb escreix les expectatives sobre les obres realitzades en suport fotogràfic i hi ha una valoració excessiva sobre determinats autors que estan de moda i, així mateix, un oblit dels principals interpretes de la història.

La Col·lecció de Fotografia de l’IVAM pretén potenciar l’eliminació de dos supòsits que han marcat l’evolució de la fotografia. El primer, sobre la falsa atribució que els resultats d’esta eina són fruit exclusivament de la tècnica i representen fidelment la realitat, i el segon –una vegada superat el primer–, que apareix per a valorar només els mèrits d’aquelles fotografies realitzades per artistes, amb genials manipulacions que les convertixen en objectes únics, en contra de les infinites còpies que la fotografia pot aportar, la més important de les seues característiques específiques, que va iniciar una nova revolució tecnològica, com a imatge democratitzadora de la societat. Per estes raons, en este conjunt d’imatges, podem estudiar algunes de les obres dels grans mestres que han conformat la història de la fotografia, però és a partir de l’obra de Robert Frank i de Gabriel Cualladó quan les fotografies s’adapten perfectament als plantejaments teòrics de la Col·lecció de l’IVAM, trobant una àmplia representació d’obres d’aquells autors que, utilitzant l’eina de l’“escriptura de la llum”, coincidixen plenament amb l’objectiu conceptual de la Col·lecció.

També en plena coincidència amb la idea motriu de la Col·lecció ens trobem amb una important selecció de fotomuntatges, la qual s’inicia amb la totalitat dels fotomuntatges realitzats per John Heartfield per a la revista AIZ, en el període de l’avantguarda clàssica, recuperant les revistes d’època com a verdaders originals, ja que així ho entenien els mateixos autors, que estaven en contra de la figura de l’artista i el seu art era dirigit principalment cap als ciutadans, amb una gran càrrega revolucionària. Esta línia de la col·lecció es complementa amb l’important depòsit de l’obra del fotomuntador valencià Josep Renau, que va aportar la inclusió del color en el fotomuntatge polític, enllaçant directament amb la idea de muntatge i apropiació d’imatges, dels artistes pop que apareixen en els anys seixanta, en el moment en què l’art no figuratiu va entrar en crisi i la relació d’art i societat era totalment ambigua, coexistint posicions més o menys subtils en les dos direccions.

Sense restricció per les tècniques utilitzades, podem vore en esta exposició les possibilitats que oferix el fotomuntatge en totes les seues vessants. Des de les primeres utilitzacions pels primers fotògrafs que intentaven simular una acció realista, a les diferents experimentacions que es van originar en l’època de les avantguardes històriques, deixant al descobert la força comunicativa del fotomuntatge. A partir dels anys vint, el collage cubista i el fotomuntatge van tindre una especial incidència entre els constructivistes i els dadaistes, i van ser utilitzats per estos últims com a instrument d’acció política i crítica social a causa de la força i l’impacte visual resultants d’esta singular relació lliure de fragments de la realitat. Unes idees que van evolucionar conjuntament amb l’ús de la fotografia, les noves tipografies i els procediments de reproducció gràfica, que van oferir molta més precisió al llenguatge del fotomuntatge i van permetre la seua difusió massiva, marcant la seua continuïtat en l’obra d’artistes de generacions posteriors que també estan presents en esta Col·lecció.

La selecció que ara presentem esta formada per 500 obres dels 230 autors més representatius que conformen la Col·lecció. Està realitzada a partir de les donacions rebudes per particulars o pels mateixos artistes, d’una selecció dels importants depòsits de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la Fundació Josep Renau, de la Col·lecció Gabriel Cualladó, de la Col·lecció Ordóñez-Falcón i de la Col·lecció Gandia i la Safor. Els paisatges de Joanot Martorell, compartida amb l’Ajuntament de Gandia, però sobretot per les periòdiques adquisicions dutes a terme des de l’inici del projecte de l’IVAM.

Bussejant en el territori de l’IVAM és una instal·lació que s’inscriu en la sèrie de projectes i exposicions de l’IVAM al voltant de l’aigua.

Està formada per 20 escultures de polièster de 190 cm d’alçària que representen uns bussos que, distribuïts al llarg de la coberta superior de la façana de l’IVAM, s’erigixen com a “figures inquietants”, un poc surrealistes, perquè són bussos fora de l’aigua, com si foren vianants en un lloc estranger, visitants inesperats.

L’IVAM ha sigut objecte recentment d’una important donació per part de l’artista Miquel Navarro, sens dubte un dels escultors espanyols de major projecció internacional. La incorporació als fons de l’IVAM de més de cinc-centes obres d’este artista, les quals pertanyen a cada un dels períodes de la seua carrera, convertixen el nostre museu en el centre de referència indiscutible per a l’estudi de l’obra d’este autor.

La Galeria 3 del nostre Centre Julio González allotja una exposició en què es presenta una selecció de més de tres-centes obres d’este extraordinari fons datades entre 1964 i 2005, en la qual s’inclouen les seues primeres aquarel·les, dibuixos i pintures, així com escultures de xicotet i gran format, i que estarà estructurada en àmbits temàtics: el retrat, el cos humà, els insectes, la lluna, la nit, la ciutat.