Places categories: IVAM Centre Julio González

Nascut en 1964, Cai Xiao Song pertany a la generació posterior a la Revolució Cultural. Xina obri les seues portes a Occident en els anys setanta, quan Xiao Song és un adolescent de dotze anys. Entre 1987 i 1991 realitza els seus estudis d’art a la universitat de Belles Arts de Shanghai. Allí rep una educació artística restringida a la pintura tradicional xinesa i a la pintura acadèmica europea del segle XIX. A pesar d’això, des de la seua graduació en 1991 i durant els onze anys posteriors fins al 2002, Xiao Song persegueix altres objectius que queden reflectits en les seues obres. Podem distinguir-ne tres grups.

El punt d’inflexió per a Xiao Song arriba en 1998. Decideix completar els seus estudis durant un any a França. Una vegada arriba a París canvia de plans i passa deu mesos viatjant per Europa. Després de la seua tornada a Xina deixa de produïr tot tipus d’art i es dedica amb intensitat a la  cal·ligrafia. El seu objectiu és la reflexió.

Per a Xiao Song, Xina no hauria de convertir-se en una altra Europa occidental, ha de convertir-se en una nova Xina, recobrar el seu caràcter propi. Per aquesta raó l’any 2002 decideix treballar i produïr la tradicional pintura de muntanya i aigua “Shan Shui”. El seu objectiu és transformar-la i convertir-la en un nou símbol per a Xina, però des de la utilització dels mitjans ancestrals i tradicionals. Dins d’eixe context es troba el seu treball actual, de fet hi ha dos pintures “Shan Shui” en la mostra.

James Turrell naix el 1943 a Los Angeles (Califòrnia), i de 1961 a 1965 estudia psicologia, matemàtiques, història de l’art i altres assignatures científiques com geologia i astronomia al Pomona College a Claremont (Califòrnia). Més tard, participa en un programa experimental a la University of California, Irvine, on les seues investigacions combinaven l’art i la tecnologia.

James Turrell ha estudiat amb passió la forma amb què l’ésser humà percep la llum i, a través d’aquesta, la concepció que aquest aprehén l’espai. Durant la seua llarga carrera, Turrell ha convertit la llum en un objecte amb el qual extraure i implementar la sensualitat emanada de les nostres sensacions i, per defecte, la vivència plaent i la reflexió que se’n deriva. Tot unit a unes grans dosis d’espiritualitat a la manera que les societats més primitives ho van fer sense l’ús de la tecnologia. Com explica l’artista, “és important modular tant la llum com el so. Apreciem la llum i n’experimentem l’absència.” I la pregunta que formula i dirigeix a l’espectador és: “Què estic mirant realment i que sent?”

El seu treball més recent explora la desaparició de les barreres en l’arquitectura que hi ha a través de les instal·lacions de llum. Segons Turrell, “només amb l’ús de la llum pots controlar la percepció visual en qualsevol moment […] Per això el meu treball està intrínsecament involucrat amb la creació de l’estructura espacial. Normalment això es fa amb materials físics, formigó, acer o vidre, però jo ho faig amb la llum.” Turrell, com l’arquitecte Louis Kahn, treballa amb la certesa que “la llum natural proporciona emoció segons com la deixes entrar i modificar l’espai a través dels seus matisos durant les diferents hores del dia i de les estacions.”

Aquestes experiències es reflecten en la peça que realitza exclusivament per a l’IVAM, on l’artista crea un Skyspace, un espai tancat però obert al cel. El tractament de la llum interior fa que el cel aparega en el mateix pla que el sostre de l’habitació, justament en la intersecció entre l’espai interior i l’exterior. La percepció del cel canvia a partir del pas del dia, de l’alba al capvespre. Recorrent les instal·lacions que realitza a la Galeria 1 del museu, la percepció de l’espai es modifica, així com els canvis d’intensitat lumínica són percebuts des de la foscor. Les instal·lacions que realitza per a l’IVAM es transformen en llocs on l’ésser humà definirà l’espai, en la frontera on el silenci i la foscor es troben. L’artista posa els ingredients, i els espectadors només han de mirar.

Turrell no crea res realment nou, el que crea són les condicions que ens permeten entendre què és la llum i les seues conseqüències en l’espai. Com diu l’artista, “vull tractar la llum que veiem en els somnis i els espais que veiem provenen d’aquests somnis, i que són coneguts per als qui viuen aquests espais.”

Les fotografies en blanc i negre i color del fotògraf Jean-Marie del Moral constitueixen una intensa experiència que dura més de quinze anys, des de 1985 fins aquest mateix any 2003, entre el pintor mallorquí Miquel Barceló i el fotògraf francoespanyol, el qual l’ha visitat de taller en taller des d’Europa fins a Àfrica. Totes aquestes fotografies es poden definir com un quadern de viatge, amb escales als tallers de Buttes Chaumont, Mallorca, Malí i altres estades temporals com a Palerm.

Aquestes sèries restitueixen el camí d’un pintor amb els seus racons, les seues interrogacions i les seues recerques, les empremtes de la memòria dels llocs i del temps. Així mateix, les fotografies retraten minuciosament l’univers, els objectes i els detalls en principi anodins per al visitant distret, però en realitat essencials en l’imaginari món de l’artista mallorquí.

L’exposició, que mostra prop de vuitanta fotografies de gran format de Jean Marie del Moral. S’articula al voltant de diverses sèries titulades segons el lloc i any on van ser preses: Avenue de Breteuil 1985, Cúpula Barcelona 1988, Farrutx 1987-1988, Gao 1988, Segou 1991, Pays Dogon 2000, Buttes Chaumont 1989-90, Opera Comique 1989, Palermo 1998, Les Rairies 1999-2000, Lanzarote 2002.

La exposición La Mar de Arte trata hacer más accesible y comprensible la mutación que constantemente ha sufrido el diseño de los barcos de vela a lo largo de cinco mil años de cultura mediterránea. Una mirada a través de la Historia de la Navegación y de las 120 piezas de diferentes museos y colecciones privadas que componen esta exposición, nos conduce diacrónicamente a través del reencuentro de formas antiguas y modernas y de estilos ancestrales y contemporáneos hacia el estudio evolutivo de los tres principales componentes de una nave: los cascos, las velas y los instrumentos o los aparejos creados específicamente para la navegación a vela.

La Mar de Arte es una exposición que no solamente se centra en el tema de la imagen de los barcos de vela y su evolución a lo largo de la historia, sino también quiere ir más allá de la pintura y de la escultura para explicar una actividad humana: la técnica de la navegación y su transformación en un deporte de alta competición.

La llum definix l’espai. És per això que alguns arquitectes l’anomenen la quinta dimensió. No sols la situació o la intensitat són importants; durant els últims anys el disseny ha passat a tindre cada vegada més protagonisme.

Ingo Maurer (Munic, 1932) ha sigut qualificat per molts com el millor dissenyador en il·luminació que existeix sobre la terra. Cap altre dissenyador ha mostrat tanta passió en les seues creacions amb llums com ho ha fet ell. No en va és conegut com “el poeta de la llum” o “el mag de la llum”. El treball d’Ingo Maurer se n’ix fora de tots els paràmetres dins el disseny contemporani. És al mateix temps dissenyador, productor, creatiu i empresari. A partir del món del grafisme ha arribat en pocs anys, d’una manera autodidacta, al punt més alt del disseny.

L’exposició que es presenta a l’IVAM es va inaugurar primer al Vitra Design Musem de Weil am Rhein. L’exposició es realitza en col·laboració amb Ingo Maurer i inclou prototipus, il·luminacions en sèrie i alguns exemplars únics, així com models d’instal·lacions que s’adapten a les nostres sales. La mostra està acompanyada de fotografies i vídeos que mostren algunes de les seues instal·lacions de llum més espectaculars. Està previst, a més, que Maurer realitze una intervenció especial per a l’ocasió.

Geert Mul (Rotterdam,1965) cursó estudios en la Academia de las Artes de Arnhem entre 1985 y 1990. Terminó especializándose en animación por ordenador. Después de acabar los estudios, viajó a varios países, incluyendo el Japón. Las grabaciones de audio y vídeo que realizó durante estos viajes se expusieron más tarde en galerías de arte holandesas.

Su obra consta de vídeos, instalaciones, performances y conciertos, y se puede contemplar en varios lugares: museos, festivales de música pop, espacios públicos y salas de conciertos. Con frecuencia, las instalaciones se crean especialmente para estos lugares y se relacionan con las características específicas de su entorno, como, por ejemplo, la arquitectura o el comportamiento del público. En su obra, Mul se ocupa de la función del espacio que va a ocupar. La temática central de la obra de Mul es la relación entre la estructura y el significado. Utiliza software diseñado por el mismo para almacenar y recuperar datos visuales y para generar las estructuras subyacentes en la expresión y significado de la obra. Pero en algunas otras obras, se deshace de la tecnología para buscar la sintaxis de la expresión plástica y emocional pura.

Geert Mul plantea en esta instalación intereactica que ha diseñado para la última sala de la galería 4 del IVAM un análisis sobre los elementos que reflejan la cultura local de una ciudad o país y sus diferentes manifestaciones a través de fenómenos deportivos y culturales. El público podrá participar como espectador o intervenir en la proyección modificando las imágenes que van apareciendo agrupadas en categorías (símbolos, arquitectura, aficionados, elementos autóctonos, etc.). En esta obra, el autor interpretará el universo del Valencia Club de Fútbol y su entorno, proporcionando una espectacular visión sobre el fenómeno social que lo rodea. Esta instalación es el fruto de la colaboración entre el IVAM y la Fundación Valencia Club de Fútbol para acercar el mundo del deporte y su espectro social al ámbito de las nuevas inquietudes artísticas.

A Espanya, una de les fites de la rebel·lió contra l’art establit l’aconseguix un grup el temperament crític del qual va buscar una coherència teòrica en el panorama sociocultural. Quan s’apreciava un esgotament de fórmules i estils en el context de la concepció de l’art útil, de l’obra amb finalitat i del corrent Estampa Popular de València (1964-67), es gesta l’Equip Crònica, integrat per Manolo Valdés, Rafael Solbes i Joan-Antoni Toledo, els qui, a través de diversos formats, la transplasticitat, prenen diferents elements de la realitat sociocultural i dels mitjans de comunicació, l’empenta dels quals ja començava a ser important.

D’esta manera, l’Equip Crònica articula un llenguatge de paràmetres ben definits: el de la crònica, la narració històrica en format periodístic que dóna compte sobre un testimoni informatiu l’ingredient icònic del qual és fonamental. Crònica visual, en definitiva, que traduïa a un llenguatge assequible al gran públic els debats de l’època: anticlericalisme, repressió, utopia, les herències de l’abstracció, les avantguardes, etc.

En esta exposició, on els dibuixos són els protagonistes, es realitza una crònica de la realitat com a manera de donar a la pintura una finalitat elevada, una raó de ser en la nostra societat i en el marc històric dels valors positius contemporanis

L’exposició de Christopher Wool que acull l’IVAM fins al pròxim 21 de maig reunix 32 pintures i 18 obres sobre paper pertanyents a una mateixa obra. Esta és la primera exposició retrospectiva museística de Wool a Europa. Encara que la mostra subratlla la seua obra més recent, l’exposició inclou obres de tots els seus períodes artístics, des de les seues primeres obres de principis dels anys noranta fins a la seua producció més recent (2005).

L’exposició reunix pintures i una sèrie important de dibuixos i resulta de gran interés que estos dibuixos siguen mostrats en confrontació directa amb les seues peces pictòriques. L’obra de Christopher Wool és reconeguda internacionalment com una de les reflexions més importants i innovadores sobre les possibilitats i els mecanismes de la pintura en l’actualitat. La mostra s’exhibirà posteriorment al Musée d’Art moderne et contemporain d’Estrasburg. El catàleg de l’exposició reproduïx les obres exposades i conté textos de la directora de l’IVAM, Consuelo Císcar; del director de Les Musées de Strasbourg, Fabrice Hergott, de la comissària, Marga Paz, i del crític d’art David Rimanelli.

L’artista nord-americà Christopher Wool (Chicago, Illinois, 1955) es va fer conegut, sobretot, per les seues pintures en blanc i negre de la dècada dels noranta, amb paraules i frases com Fool, Bad Dog, i el seu més famós Sell the House Sell the Car Sell the Kids, tretes amb freqüència de lletres de cançons, pel·lícules, etc. Estes van ser reconegudes per la crítica com una aguda fusió postmoderna entre humor negre, poesia concreta i estètica punk que marcava pertinentment un moment clau de la civilització de la nostra època

L’exposició, fruit d’un acord de col·laboració entre el MoMA i l’IVAM, és la primera mostra que un museu espanyol dedica a Elizabeth Murray i reunix cinquanta obres, datades entre 1963 i 2003, que il·lustren de forma antològica totes les etapes creatives d’esta pintora nordamericana. Així, l’exposició comprén el seu període de reacció al minimalisme, el seu compromís amb el surrealisme i amb el cubisme i els seus viatges per la pintura de new image i el neoexpressionisme.

Amb motiu de l’exposició s’ha publicat un catàleg que reproduïx totes les obres incloses en la mostra i conté un assaig sobre l’obra d’Elizabeth Murray de Robert Storr, professor titular de la càtedra Rosalie Solow en art modern de l’Institute of Fine Arts, New York University, i comissari de l’exposició.

Durant la dècada dels setanta, Murray va realitzar un repàs historiogràfic sobre conceptes i teories artístiques relacionats amb el tractament de les formes, del color i del volum dins del camp de l’abstracció. Murray va fusionar el seu estil personal amb els coneixements i les tècniques extretes de la seua investigació sobre les tensions dinàmiques relacionades amb les configuracions geomètriques de Malévitx, l’ús rítmic del color en les figures geomètriques de Mondrian, el pes i la textura de les superfícies derivades de Cézanne, el vol dels plans de color com a eina per a produir la vibració d’este i motivar la lectura de certes formes i superfícies com figures i camps extretes directament de Matisse, i l’associació prioritària de les formes a determinats colors promulgada per Kandinski.

Durant els huitanta va donar un nou pas amb la utilització d’uns motius figuratius que desintegrava en un arxipèlag de “quadros-illes” que entraven en conflicte amb la paret on estaven col·locats, al mateix temps que consolidava estos motius com a elements unificadors. Posteriorment, Murray va avançar amb la creació de murals-relleus, basats en un trencaclosques d’objectes domèstics i d’ús diari com a símbols de la fragilitat psicològica en què estem envoltats, els associava a determinats colors i utilitzava un llenguatge que partix del còmic, però que es manifesta de forma més elemental, perdent així la seua percepció narrativa

La exposición Ignacio Pinazo. Retrato infantil  culmina el ciclo dedicado al pintor valenciano durante el 2006, año en que se celebra el noventa aniversario de su fallecimiento; en esta ocasión el entorno familiar del artista nos adentra en la pluralidad temprana de la obra de Pinazo.

Además se dedica al dibujo un apartado especial, se trata de obras preparatorias sobre papeles de diferentes formatos y, en ocasiones, utilizados por ambas partes. Pinazo en su exilio elegido el su residencia de Godella, deja de lado las escenas históricas, abandona esta temática imperante en la época para dedicarse a realizar escenas familiares o recoger momentos de la vida popular; retrata a su mujer y sobretodo a sus hijos Ignacito, Teresa etc en situaciones de los más habituales para los niños como estudiando, llorando o jugando.

A través de una selección de sesenta lienzos, tablas y dibujos sobre papel se ilustran los complejos asuntos y procedimientos que definieron la obra más personal del artista y su relación con la pintura.

L’IVAM obri de nou les seues exposicions al món del disseny i ho fa amb l’obra de Pepe Canya (José Martí Almenar, València, 1962), un dels seus representants més destacats. En la proposta que ha preparat per a l’IVAM s’analitzen les distintes fases del procés creatiu d’una peça gràfica.

La instal·lació artística que es presenta amb el títol d’Idees i voltes introduïx el visitant en un espai que participa de la màgia i de la reflexió sobre els processos creatius del disseny i el paper de l’espectador. L’exposició pretén mostrar les recerques i els processos creatius d’alguns dels projectes de Canya, presentats a partir de 28 prismes de llum suspesos del sostre, en l’interior d’una cambra fosca amb intervencions sonores, en una estructura formal que al·ludix al moment d’il·luminació que comporta el procés creatiu. L’artista pretén així sorprendre i acostar l’espectador al món de les idees gràfiques des d’un punt de vista emocional.

La cambra fosca, espai expositiu de la instal·lació Idees i voltes, és al mateix temps una aventura lírica entre fantasmes de llums i d’ombres (translació tridimensional de la mà de les imatges de què partixen els seus processos creatius) i una reformulació dels mecanismes de percepció dels visitants de la sala, als quals Canya atribuïx un paper actiu. Les seues intuïcions, dubtes i resolucions refermen la nostra singularitat en un espai buit il·luminat per les “marques” que, en este cas, no són alienadores sinó que se’ns expliquen, desconstruint-se i desconstruint-nos.

Entre els anys 2004 i 2005 Botero pinta una sèrie de quadros i nombrosos dibuixos sobre les imatges de la presó d’Abu Ghraib. Esta exposició inicia un itinerari per museus d’Itàlia, Alemanya, Grècia i els Estats Units.

És important subratllar que no és la primera vegada que l’horror apareix en l’obra de Botero i que, per exemple, un quadre com Guerra (1973) era una resposta plàstica als reportatges sobre la guerra del Yom Kippur entre Israel i els països àrabs d’Egipte i Síria, però la imatge també al·ludix al període de la història colombiana anomenat “La Violència”, quan a finals dels anys quaranta van morir o van desaparéixer en el país del pintor més de tres-centes mil persones. Altres peces, com Masacre en Colombia (Massacre a Colòmbia, 1999), amb la família tirotejada al costat d’una tàpia que ens fa recordar els afusellaments de Goya, Masacre en la catedral (Massacre en la catedral, 2002) o les obres que va dedicar a la violència en la vida quotidiana colombiana que va presentar en la seua exposició al Musée Maillol de París el 2003, confirmen que Botero no va tancar mai els ulls a la violència incessant de la contemporaneïtat, al contrari, en nombrosos quadros i dibuixos ha fixat este món de dolor i immoralitat.

Els quadres sobre Abu Ghraib representen per a Fernando Botero “una declaració sobre la crueltat i al mateix temps una acusació a la política dels Estats Units.” Per a este creador era important que el públic americà vera estes obres perquè “aquells que han comés estes atrocitats són americans”, encara que està convençut que la majoria dels ciutadans d’este país s’oposen al que ha ocorregut a Abu Ghraib. El que és únic en esta sèrie de Botero és el to de la indignació, la completa repulsa que li causa esta violació de la humanitat. El singular martirologi contemporani que Botero genera amb la represa de la iconografia cristiana, barrejada amb les aberracions d’Abu Ghraib, ens commou. I, a més, mostra a la clara i amb rotunditat que, a pesar de tot, no hem d’acceptar que el nostre destí siga batallar únicament amb les bagatel·les. No ens podem mantindre fins a l’infinit atrapats, com una mosca sobre un vidre, per una imatge. La reacció de Botero quan pinta la sèrie d’Abu Ghraib és tant un testimoni del dolor com una manifestació d’amor que professa a la vida. Este artista, que focalitza la crueltat i la humiliació, obri la via d’una necessitat moral enfront de la barbàrie. Amb tot, Botero no pretén convertir-se en un pintor apocalíptic ni està disposat a abandonar les visions de la infància o a renunciar a expressar l’alegria de viure.

Aquell temps suspés que Vargas Llosa trobarà en Botero com una “extraordinària força vital” reapareix en l’extraordinària sèrie sobre el circ. Pintades des de la completa mestria, estes obres presenten l’equilibrista, el domador, el Pierrot o l’Arlequí, l’home amb la serp i la dona que s’arrisca a que llancen contra el seu cos els ganivets, un món de colors vius en què regna certa placidesa. Inclús la domadora es recolza sobre tigre amb una posa abstreta. L’exhibició conjunta de la sèrie de les tortures amb les visions candoroses del circ ens fan prendre consciència que, després d’Abu Ghraib, el destí de l’art és oposar-se a la barbàrie, però també oferir imatges de plenitud, somnis i records que ens permeten mantindre l’esperança