Places categories: IVAM Centre Julio González

Què significa “confí”? Quin és el sentit profund d’esta paraula? A què fa al·lusió? A la defensa d’alguna cosa o tal vegada a l’obertura cap al desconegut? A això que ens separa d’un univers del qual ignorem tot? O potser es referix a l’impuls que se sent cap al que encara no es coneix? Confí és un terme que inclou molts matisos. Indica ferides que vinculen el conegut amb l’estrany. Parèntesis que indiquen proximitat i distància. Cimes en què un punt toca a un altre punt. Una cosa que està més ençà i més enllà d’una frontera: és allò que dividix el nostre habitacle de la resta del món.

Este tema ambigu i fugisser és el motiu de fons de València09. Un itinerari amb distintes seccions inspirades en un únic tema. Una espècie de pel·lícula del nostre present, dividida en quatre plans-seqüències estretament vinculats entre si. Tessel·les d’un mosaic que pretén investigar sobre els passatges entre els llenguatges i sobre el diàleg entre les arts i els territoris de la modernitat. Un reconeixement que pretén descriure l’estat de la qüestió sobre les experiències contemporànies i aspira a prefigurar el futur. Una exposició de prosa i, al mateix temps, de poesia: que vol ser mesurada amb les formes de l’actualitat i pretén evocar, suggerir, definir inesperades correspondències. Es redescobrix el valor de la militància i del compromís, més enllà de qualsevol pes ideològic i de tota opció naturalista. Es recupera la dimensió de la consciència crítica en l’estació del desencant.

S’han triat obres que interpreten els escenaris –mutables, convulsos i contradictoris– del nostre temps. Documenten, testimonien, i també reinventen, moments de la realitat en què ens movem quotidianament. Que, al contrari del que tantes vegades s’ha dit, no és expressió d’una modernitat líquida, sinó que està marcada pel continu ressorgir de murs. D’una banda, es dibuixen paisatges urbans sense duplicitats. De l’altra, construïm ciutats en què es dissolen moltes barreres; ideem edificis que refermen la importància dels obstacles, dels límits, de les barreres.

Anàlogues oscil·lacions recorren transversalment esta mostra, la primera part de la qual està constituïda per un pròleg historicolíric (Històries de confí) que recorre les maneres a través de les quals els artistes han esbossat la figura del confí, ordenant un complex alfabet de línies abstractes. És la premissa de què partixen els dos paràgrafs següents (En els confins del temps i Geografies de confí), on s’investiguen algunes emergències planetàries i es llig l’espai de l’embolcall: closca per a protegir les coses d’incursions externes. Finalment, la profecia de Visions de confí oferix uns contextos utòpics en què qualsevol delimitació queda esmicolada. Un projecte expositiu que vol interrogar-se sobre la identitat mateixa de la nostra època de confí.

De Gaudí a Picasso centra la mirada sobre l’art català, prestant especial atenció a l’obra de joventut de Picasso i Julio González, artistes que es formaren durant el Modernisme i arribaren a ocupar un lloc destacat en la història de la pintura i l’escultura del segle XX. Es fa una excepció, no obstant, amb Gaudí, la presència del qual és indispensable per a l’apreciació del Modernisme; per aquest motiu, l’exposició presta una atenció especial a Julio González i Joan González, i analitza temàtiques com ara Casas i Rusiñol, pintors de la vida moderna; El Simbolisme a Catalunya; El fenomen Gaudí; Mir i Anglada Camarasa; Nonell i el miserabilisme; Picasso i la comunitat catalana a París; la inflexió classicista i la fi del Modernisme.

Les 125 obres de l’exposició provenen de diversos museus, fundacions, entitats públiques i privades, i col·leccionistes privats, com el MNAC, Museu Picasso, Museu de Monserrat, Real Càtedra Gaudí de l’UPC; Fundació Caixa Catalunya; Junta Constructora del Temple de la Sagrada Família; Col·lecció Masaveu, Col·lecció Cau Ferrat de Sitges, Fundació Francisco Godia, Museo Reina Sofía, Col·lecció ThyssenBornemisza, El Prado, i l’IVAM, entre altres.

El caràcter multiforme del modernisme complica la consolidació d’una unitat estilística que facilite la lectura històrica. Cenyida als nusos essencials d’este intens i agitat procés, esta exposició centra la mirada sobre la pintura i presta una atenció especial a l’obra de joventut de Picasso i Julio González, artistes que es van formar durant el modernisme i van arribar a ocupar un lloc destacat en la història de la pintura i l’escultura del segle XX. De forma excepcional es destaca l’obra de Gaudí, figura clau per a comprendre l’evolució del modernisme. La fonamental influència de París en els orígens del moviment es resumix en les obres que Casas i Rusiñol van pintar en aquella ciutat a principis de la dècada dels noranta i que es mostren en les primeres sales.

Amb una expressió tardonaturalista, apunten cap a una renovació de la pintura tant des del punt de vista temàtic, abordant aspectes lúdics de la “vida moderna” preeminentment urbana, com des del punt de vista estilístic, treballant a plein air, amb una pinzellada lliure i composicions d’influència fotogràfica. Esta secció conclou amb una selecció de retrats dibuixats per Casas dels artistes, tant de la seua generació com de la següent, que es reunien durant aquells anys en l’emblemàtic i avantguardista café Els Quatre Gats a Barcelona.

Amb la segona generació, l’exposició aborda la influència del corrent espiritualista en l’evolució del modernisme. Associada en part a l’activitat del Cercle Artístic Sant Lluc, al qual va pertànyer Gaudí, esta tendència va renegar del progressisme materialista i el positivisme que va inspirar els inicis de la Belle Époque i va utilitzar els recursos del simbolisme, que s’estenia des del nord d’Europa, per a forjar la imatge més distintiva del modernisme. La influència espiritualista va propiciar en Gaudí, que s’havia format en l’historicisme de la renovació gòtica, una radicalització de la seua postura. Oferix una reflexió sobre els elements bàsics de la construcció tradicional i sintetitza un llenguatge de màxima originalitat. Mir i Anglada aporten a este panorama d’influència simbolista dos contribucions, de gran interés pictòric i gran originalitat, en què s’aprecien influències o concomitàncies amb el modernisme d’altres centres europeus com Brussel·les, Munic o Viena.

L’entusiasme modernista es dissipa ràpidament a Barcelona al llarg de la primera dècada del segle XX. Este declivi presidix la trajectòria dels artistes de la segona generació modernista i marca les seues eventuals i futures aportacions a les avantguardes del segle XX. La gran figura emergent d’estos anys és sens dubte Picasso. Al seu voltant es congreguen altres jóvens artistes com Hugué, Canals, Sunyer o els germans González, residents tots ells a París i que en els mitjans artístics de la capital francesa són coneguts com “la bande catalane”.

L’últim gran pintor modernista va ser Nonell. Company de generació de Picasso i Julio González, la seua obra representa la manifestació més clara del miserabilisme, amb un llenguatge sintètic que es desplega en paral·lel amb el primer expressionisme europeu. Esta temàtica miserabilista s’estén entre altres artistes i té una importància fonamental per a l’època blava que contribuiria a inscriure Picasso en les avantguardes. En la segona mitat de la primera dècada del segle XX es produïx una modificació profunda de sensibilitat que s’orienta cap al classicisme i constituïx una ruptura clara amb el modernisme. Este canvi suposarà la substitució del modernisme pel noucentisme com a tendència dominant en la cultura catalana durant els primers anys de la segona dècada del segle XX.

La primera exposició que un museu espanyol dedica a Bernar Venet reuneix 53 obres en una selecció representativa de la producció de Bernar Venet centrada en les seues etapes d’aproximació a l’art conceptual i minimal que ha desenvolupat en diferents períodes de la seua trajectòria artística, en la seua etapa inicial, que va des dels anys seixanta fins a 1973 i la seua producció més recent, pràcticament inèdita, en la qual sembla reprendre els plantejaments de l’ideari dels seus començaments a Nova York. L’exposició que presenta un Bernar Venet a penes conegut pel publique, és complementària de l’exposició antològica que prepara per a aquesta tardor a Seül que se centrarà, com la major part de la seua activitat expositiva de les últimes dècades, en la faceta monumental de la seua obra escultòrica. I també anticipa la retrospectiva que presentarà, a l’octubre, en el Palau de Versalles.

Bernar Venet, pioner dels corrents “anti-forma” contemporànies, caracteritzades per l’ús de materials pobres, de nous mitjans com el vídeo, la gravació sonora i la fotografia per a documentar performances i accions i l’adveniment del circumstancial fora de control, van ser algunes de les formes d’art desenvolupades per Bernar Venet. Obres com a Performance dans els détritus (Performance en el fem) de 1961, Bigòrnia de Charbon (Muntçó de carbó) de 1963 o la seua sèrie Relief Cartó de 1963-65 es van caracteritzar per l’eliminació de trets com el color, la forma, etc., que tradicionalment s’havien associat al plaer estètic de l’obra d’art.

El catàleg de l’exposició, que resulta ser la primera monografia editada a Espanya sobre aquest artista reprodueix, a més de les obres exposades, una àmplia documentació gràfica de les seues creacions i conté textos de Consuelo Císcar, Bàrbara Rose, Thierry Lenain i Thomas MacEvilley.

L’exposició Entre dos mons de José Bedia (l’Havana, Cuba, 1959) mostra diversos dibuixos inèdits realitzats sobre papers fets a mà. En ells s’expliciten moltes de les qüestions centrals en les quals porta treballant tota la seua carrera i que li han portat a ser una referència fonamental tant per a les joves generacions d’artistes cubans com per al panorama artístic internacional.

Bedia basa el seu treball en un tractament crític i antropològic de pobles i cultures amb orígens ancestrals majoritàriament. Moltes de les seues obres estan inspirades en tradicions afrocubanes vives actualment en el seu país, però també estudia i treballa sobre cultures d’origen amerindi com els sioux, yakis, cherokee o originàries d’Amèrica Llatina, Austràlia o Oceania. És a dir, de cultures no occidentals.En moltíssimes ocasions Bedia conviu amb estes persones tractant d’amerar-se verdaderament de qualsevol tipus de detalls que conformen la seua ‘manera de viure’.

És una mena de treball de camp, amb el rigor que establix la ciència antropològica, però que no busca cap orde científic posterior.  La seua finalitat és la creació d’una estructura de reflexió artística. El que Bedia vol traure “d’ells” és el coneixement profund del perquè dels seus costums i creences, comprendre els processos de desenrotllament d’altres formes de viure. És una espècie  “d’estar i viure allí” amb ells, per a després acabar en un “viure ací”, entre nosaltres, parafrasejant l’antropòleg nord-americà Clifford Geertz.L’atractiu formal del traç del seu dibuix enfortix intensament l’eficàcia d’eixa reflexió. La forma plàstica triada per Bedia és particularment eficaç.

En el cas concret d’esta exposició, totes les peces tenen com a suport un paper  que remet a l’originari per estar fet a mà o tindre un caràcter molt poc industrial.Sobre este “senzill” suport es plasmen les idees. Ell diu: “Els materials han de ser senzills com les idees. No m’agraden les decoracions innecessàries ni els barroquismes”. Doncs bé, amb eixa incisiva senzillesa usa el carbó, l’oli, l’acrílic… aplicat moltes vegades directament amb les mans com en una espècie de transmissió directa de la voluntat d’estar verdaderament dins de l’obra.Així, senzillament Bedia ens interpel•la. Ens crida. I, què passa? Que ens ensenya el que hi ha de veritat, sense soroll, sense el trastorn del que no val la pena. Així és la seua obra: un terreny obert que ens deixa veure els dos mons entre els quals ell dibuixa i nosaltres vivim.

Aquesta exposició, organitzada per l’IVAM i el Museu Cantonale d’Art de Lugano, presenta per primera vegada a Espanya una selecció de més de cent obres mestres de l’art italià dels anys 60-70 procedents d’un dels fons artístics amb major reconeixement i prestigi internacional reunits per la galerista Margherita Stein. En la millor tradició dels galeristes-col·leccionistes, Stein va optar per les obres que l’apassionaven en comptes d’alimentar el comerç de l’art. Una passió a la qual ha dedicat tota la seua vida i que li ha oferit una amistat indestructible amb els artistes amb els quals s’ha relacionat al llarg de quaranta anys. L’exposició, gràcies a l’extraordinària col·lecció de fons que la integren, documenta moments crucials del desenvolupament de l’art contemporani amb la finalitat de reflectir la complexitat del moment historicoartístic així com la constant evolució del llenguatge dels seus protagonistes.

Un doble treball, el d’un dol per la pèrdua d’aquell heroisme que les avantguardes havien reivindicat en el seu dia per a l’art; i, d’altra banda, el furiós experiment de les formes i els gestos que van invadir els diversos escenaris d’aquells anys i que tenen en esta exposició d’obres de la Collezione Christian Stein un lloc privilegiat. Itàlia va ser sens dubte un dels escenaris europeus privilegiats en els quals es van produir les transformacions econòmiques, polítiques i socials i els respectius processos culturals de resistència. Les particulars condicions polítiques i ideològiques dominants a la Itàlia d’aquells anys, exposada a un procés accelerat d’industrialització, van donar lloc a unes respostes que hui poden considerar-se de referència obligada per a qualsevol història de la cultura de la segona mitat del segle XX.

En efecte, van ser les pròpies tensions entre els elements constituents de les tradicions dominants les que van donar lloc a l’aparició de discursos i propostes que hui identifiquem amb denominacions com art povera o architettura radicale i que van ser verdaders laboratoris de la cultura europea. Un llarg viatge de noms que van de Boetti i Paolini a Mario i Marisa Merz, Luciano Fabro, Pistoletto o Kounellis, sense oblidar Penone, Zorio, Anselmo i uns altres, podria ser hui la millor forma d’acostar-nos a un experiment artístic que transcendix les coordenades de les formes de l’art per a incidir en l’espai de les estratègies de la cultura i de les formes polítiques que incidixen en les cada vegada més complexes estructures d’allò social, de les relacions entre allò privat i allò públic, assenyalant la línia d’aparició de les noves individualitats. Si els fronts oberts per Calvino o Pasolini, per posar un exemple, proposen ja siga una experimentació en el concepte mateix de literatura o a través de la crítica més directa a l’hora d’un desemmascarament dels fetitxismes culturals o religiosos de la societat italiana, també l’art povera construirà una dramatúrgia en què es posen en escena els canvis d’una societat que ha perdut el seu sistema tradicional de referències i es veu exposada a un horitzó nou de normalitzacions de reconducció a un imaginari social nou en un context internacional dominat pel model de les societats postindustrials.

Els espais ferits de Fontana, els òxids de Kounellis, els espills trencats de Paolini, els attaccapanni de Luciano Fabro, els mapes d’Alighiero Boetti…, recorren una geografia de signes i escenes en què es representen, com si es tractara d’un teatre del temps, les noves relacions socials o l’impossible viatge cap a uns temps que ja havien sigut somiats. Havia sigut Goethe, en la seua nota sobre Winckelmann, qui havia afirmat que “el classicisme és la nostàlgia de la casa.” No hi havia tornada, i el treball de l’art i les noves idees estètiques feien seus els canvis de l’època, des d’una distància crítica que inventava aquells nous llenguatges que sorgixen des de la tensió utòpica que exigix una rebel·lió eticopolítica i que les obres de la Collezione Christian Stein interpreten.

Gràcies a les donacions dels artistes, els seus hereus i particulars, l’IVAM ha arribat a ser un museu de referència per a estudiar l’obra de diversos creadors com Julio González, Miquel Navarro, Gerardo Rueda, l’Equip Crònica, Jacques Lipchitz, Gabriel Cualladó, Ignacio Pinazo, Bernard Plossu, Eduardo Arroyo, Juan Manuel Díaz Caneja, Horacio Coppola, Gabriele Basilico, Juana Francés, José Sanleón, Manolo Gil, Rafael Pérez Contel, Salvador Victoria, Paco Caparrós, Georges Zimbel, Carlos Cánovas, Grete Stern, Joan Antoni Vicent, Roberto Otero, John Davies, Cristino de Vera o Carlos Pascual de Lara, entre altres.

L’IVAM vol fer pública una part significativa de les peces donades amb una gran exposició, conformada per més de 500 obres, que ocupa cinc espais del museu: la galeria Julio González, les galeries 3, 4 i 7 i el vestíbul de la segona planta. Les obres exposades, algunes de les quals es presenten al públic per primera vegada, estan agrupades i estructurades no tant al voltant d’unes tendències historicoartístiques, vàlides generalment per a la història de l’art del segle XX, com al voltant d’uns grans nuclis d’afinitat que són característics de la identitat del museu, en molts casos singularitats distintives de la institució. Així, en la galeria Julio González es confronta l’obra de Julio González amb la “tradició de l’escultura en ferro”, i es ressalten les afinitats amb els dibuixos del seu germà, Joan González, i les pintures de la seua filla, Roberta.

En les galeries 3 i 4 el recorregut comença amb els “preliminars de la modernitat en l’art valencià”, abans de revisar “l’abstracció experimental” i la influència de les avantguardes en el disseny gràfic. En paral·lel al desenrotllament dels nous llenguatges abstractes es produïx una “pervivència de la figuració”, amb alguns casos particulars i paradigmàtics en la sala següent. La fotografia, que forma un dels grans nuclis de la col·lecció de l’IVAM, penetra cada vegada més en la categoria d’art al llarg del segle XX i influïx decisivament en el qüestionament de la imatge pictòrica que, a mitjan de segle, dóna lloc a una prevalença del “color, la matèria i el gest”, representada en la sala 5, abans de la seua transformació en les “imatges desviades” del pop i el seu entorn en les sales 6 i 7. En les sales següents es dóna compte de l’“allunyament de la tradició moderna”, on l’experiència vivencial i el mite vertebren la recerca de nous llenguatges. En les últimes sales de la galeria 4 es presenten la pintura i l’escultura de la contemporaneïtat, mentres que la galeria 7 se centra en les aportacions de la instal·lació i els nous mitjans.

Stipo Pranyko (Jajce. Bosnia, 1930) es un artista nómada que pertenece a la nómina de la cultura desplazada yugoslava, surgida después de la Segunda Guerra Mundial. Su obra ha discurrido al margen de los circuitos comerciales del arte contemporáneo y se ha desarrollado en diferentes soportes, como el papel y otros materiales más humildes como la tela y la madera. Esta experimentación con estos materiales lo ha vinculado a movimientos artísticos de los años sesenta, sobre todo al arte povera, aunque su condición de hombre errante lo ha hecho constructor de sus propios territorios plásticos.

Sus obras se conciben como el equipaje móvil del vagabundo, pertrechos de la impedimenta del nómada: son flexibles, transformables, susceptibles de acoger los roces y las heridas de la vida, incorporando el desgaste y el deterioro como una más de sus marcas existenciales y consustanciales. Así la categoría del tiempo resulta determinante en la obra de Pranyko, que la incorpora y lee a través de metáforas poéticas continuadas, en permanente diálogo con la vida: la muerte, la enfermedad, la desaparición, el envejecimiento, el dolor, el sacrificio, el abandono… conforman el clima poético de su universo creativo.

En su obra en papel, los pliegues pasan a constituir un signo más de la composición. Los cuadros se enrollan o se pliegan para facilitar su transporte como un elemento más del ajuar básico de la vida. El material adquiere una espesa consistencia física y ética, en sus trazos, además de las señas de la biografía, resuena una memoria cultural antigua, y su consistencia y trabazón parece indicar que estamos ante una escritura o una cartografía vital más que frente a objetos artísticos. Papeles o cartón rasgados con las manos y pegados luego sobre una superficie plana o trazos de grafito arrebatados, muy gestuales y primarios en su agresividad y sencillez, configuran tropos de la herida, en los que el proceso creativo y la relación con el decurso de los días adquieren espesor físico y emocional.

Esta exposició, integrada per un conjunt retrospectiu de setanta obres (teles, aiguades, dibuixos, aquarel·les, gravats i escultura), reflectirà les grans èpoques de Braque, com el període fauve, el cubista, el de natures mortes, d’ateliers, etc. D’esta manera es reflectirà, des d’una nova perspectiva, la seua relació amb l’avantguarda del moment, el seu contacte amb el fauvisme i el cubisme a través dels efectes reduccionistes d’estructures arquitectòniques a formes geomètriques, de la il·lusió visual i de la representació artística de colors neutralitzats i patrons complexos que es definien com a cubisme analític.

En esta exposició l’artista valenciana Elena del Rivero, establida a Nova York, planteja experiències personals, inclús íntimes. Hi ha experiències humanes intenses que es viuen com un tall, escissió, ferida, trencament. Per això, la nova sèrie d’obres que integraran esta exposició seguix esta orientació al voltant d’una intervenció escenogràfica que, a manera d’exposició retrospectiva, submergirà literalment l’espectador en un embull de sobresaturada i ambivalent condensació emotiva i meditació en què Elena ha plantejat les seues experiències personals.

Els dibuixos, inspirats en la tradició epistolar, formen sèries com Letters to the Mother (Cartes a la mare), iniciada el 1992, a la qual posteriorment seguirien altres sèries que estan àmpliament representades en l’exposició. El segon element rellevant en la mostra són les instal·lacions a gran escala realitzades a base de paper en què l’artista, en la seua materialització del procés creatiu, empra tècniques relacionades tradicionalment amb el treball de la dona com cosir i brodar.

L’artista presenta en esta exposició la instal·lació [Swi:t] Home: A Chant ([Swi:t] Home. Un càntic), una peça creada amb motiu de la destrucció del World Trade Center l’11 de setembre de 2001. La instal·lació inclou la projecció d’onze vídeos que documenten tot el procés creatiu

Valencia Arte Contemporáneo – Iniciativa del Grupo FORTIS y Untittel Art Consulting, es la primera sociedad de inversión en arte creada en España que con el objetivo de difundir los diferentes lenguajes artísticos y aunando calidad creativa y mecenazgo ha cedido en depósito al IVAM su colección de 122 obras de 93 artista que integrarán dicha exposición.

Bajo estas premisas, la exposición “La Colección Valencia Arte Contemporáneo” se centrará en las manifestaciones de arte contemporáneo occidental analizando las diversas tendencias artísticas que se suceden en países tales como Alemania, Argentina, Austria, Puerto rico, Suecia, Ucrania, Francia, Turquía, Israel, Estados Unidos…

L’exposició està formada per un conjunt de 19 obres creades expressament per a esta exhibició per 14 artistes contemporanis: Kcho, dEmo, Paul Schütze, Marina Núñez, Adriana Varejão, José Manuel Ballester, Martín Chirino, Miquel Navarro, Carmen Calvo, Bernardí Roig, Jorge Pineda, Eugenio Ampudia, Alberto Corazón i Esther Pizarro. En les seues obres aborden el corpus conceptual i la imatgeria característica de l’esport marítim i els seus artefactes: l’aigua, la velocitat, la precisió, el treball en equip, etc.

Les obres s’exhibixen en diversos espais, com la façana de l’edifici, l’esplanada davant del museu, el vestíbul d’entrada i la galeria 8. Davant de l’escenari esportiu que oferix un dels esdeveniments esportius més rellevants, la Copa de l’Amèrica (America’s Cup), l’IVAM i la Fundación Arte Viva han coproduït esta exposició en què cada un dels artistes contemporanis seleccionats mostra la seua estètica personal i el seu interés artístic cap a l’univers marí, amb la creació d’este conjunt d’obres que exploren l’univers icònic que el mar ha oferit al llarg dels segles a l’imaginari artístic dels hòmens.

Tots els artistes participants han manifestat el seu interés artístic per l’univers marí des d’una estètica personal de manera que, tant les temàtiques com els llenguatges creatius, han generat un resultat plural, de gran dinamisme i experimentació absolutament contemporani. Moltes són les formes i les mirades que l’aigua ha oferit i ofereix actualment en totes les disciplines artístiques, bé de manera directa o ben indirecta, sota l’influx de la seducció que aquesta produeix entre els artistes. Els ports, els visitants de l’ahir i del hui, les seues vicissituds, poètiques i metàfores es desprenen i naveguen per aquesta exposició on els mitjans artístics triats per a expressar els continguts, passen pel vídeo art, l’escultura, la pintura plàstica, la fotografia, instal·lacions…

En aquesta poètica, sembla lògic que tots els artistes que formen part d’aquesta mostra s’hagen vist influenciats per la màgia de les seues aigües, per les seues llegendes, per la seua lluentor i per la seua llum, pel seu contrastos entre la calma i el tumult, demostrant que l’art no ha romàs alié a aquest cúmul de sensacions que ha transformat en originals estètiques. L’aigua, per a aquests artistes que hui ens acompanyen, és valorada com a símbol, com a inspiració i, sobretot, com a element creador. La mar ha fet créixer a aquesta ciutat de València, una vegada i una altra al llarg dels segles, i l’ha convertida en escenari de llibertat i obertura a altres cultures.

La velocitat és definida en física, segons una equació ben coneguda, com el temps que necessita un objecte mòbil per a recórrer una distància determinada entre dos punts o com la relació que hi ha entre l’espai recorregut i el temps transcorregut a recórrer-lo. No obstant, quan el mateix fenomen és abordat en la fenomenologia de la percepció i, encara més, en la percepció artística, la velocitat és la manifestació de les successives posicions que un mòbil pot ocupar en l’espai. O, en altres paraules, la velocitat és l’efecte dinàmic de la conjunció de la seqüència de desplaçaments en l’espai recorregut per un mòbil i les sensacions visuals indivisibles que sedimenten en síntesis perceptives i mentals d’un subjecte que les experimenta i viu en el seu camp visual com a aparicions i moments constitutius de la identitat d’aquell.

No obstant això, és cridaner que tant en la física com sobretot en la psicologia i les arts visuals la velocitat no sempre va acompanyada de la valoració del temps i, en ocasions, ni tan sols requerix la presència d’un mòbil, perquè tant pot ser activada per la percepció d’un objecte o, almenys, per una cosa que es mou i es desplaça davant dels nostres ulls, com pel fet que els nostres ulls es mouen davant de l’objecte, és a dir, per una iniciació cinètica. Tal com va vore Bergson, i va confirmar després Merleau-Ponty, la fenomenologia de la percepció ordinària, i no diguem si traspassem els llindars de l’artística, compliquen qualitativament la situació no sols als físics, sinó també als psicòlegs i als lògics. En general, a tot pensament que es pretenga objectiu. Per això, encara que ens siga possible descompondre i diferenciar el mòbil, el moviment i la velocitat, els seus entrellaçaments aporten materials valuosos per a les arts visuals perquè desvien els seus aspectes físics, psicològics o lògics en nom d’una transfiguració artística en les seues variables espaciotemporals.

Des d’estes consideracions i d’altres semblants que poguérem adduir, el projecte Speed Two proposa les següents seccions i apartats, i ha de quedar ben entés que la selecció dels artistes i les obres està presidida per les afinitats dels motius incorporats i, només d’una manera subsidiari als efectes expositius, per les harmonies formals quant a la seua presentació i muntatge. Esta és una premissa que, en la seua atenció al proclamat caràcter iconogràfic i temàtic del projecte, es fa ineludible i a esta respon que les obres deixen a un costat les tendències i els ismes a fi d’oferir preferentment les imatges que es revelen més pertinents als continguts dels enunciats.

Els artistes amb obra en l’exposició seran: Eduardo Arroyo, Giacomo Balla, Rafael Barradas, William H. Bradley, Rafael Canogar, Antonio de Guezala, Sonia Delaunay, Hugo Demarco, Jean Dubuffet, Marcel Duchamp, Equipo 57, Equip Crònica, Lyonel Feininger, Juan Genovés, Natàlia S. Gontxarova, Hans Hartung, Alfredo Jaar, Keiji Kawashima, Franz Kline, Gustav Klucis, El Lissitski, Otto Piene, Darío de Regoyos, Bridget Riley, Auguste Rodin, Antonio Saura, Eusebio Sempere, Jean Tinguely, Joaquín Torres-García, Günther Uecker i Wolf Vostell.