Elizabeth Murray

L’exposició, fruit d’un acord de col·laboració entre el MoMA i l’IVAM, és la primera mostra que un museu espanyol dedica a Elizabeth Murray i reunix cinquanta obres, datades entre 1963 i 2003, que il·lustren de forma antològica totes les etapes creatives d’esta pintora nordamericana. Així, l’exposició comprén el seu període de reacció al minimalisme, el seu compromís amb el surrealisme i amb el cubisme i els seus viatges per la pintura de new image i el neoexpressionisme.

Amb motiu de l’exposició s’ha publicat un catàleg que reproduïx totes les obres incloses en la mostra i conté un assaig sobre l’obra d’Elizabeth Murray de Robert Storr, professor titular de la càtedra Rosalie Solow en art modern de l’Institute of Fine Arts, New York University, i comissari de l’exposició.

Durant la dècada dels setanta, Murray va realitzar un repàs historiogràfic sobre conceptes i teories artístiques relacionats amb el tractament de les formes, del color i del volum dins del camp de l’abstracció. Murray va fusionar el seu estil personal amb els coneixements i les tècniques extretes de la seua investigació sobre les tensions dinàmiques relacionades amb les configuracions geomètriques de Malévitx, l’ús rítmic del color en les figures geomètriques de Mondrian, el pes i la textura de les superfícies derivades de Cézanne, el vol dels plans de color com a eina per a produir la vibració d’este i motivar la lectura de certes formes i superfícies com figures i camps extretes directament de Matisse, i l’associació prioritària de les formes a determinats colors promulgada per Kandinski.

Durant els huitanta va donar un nou pas amb la utilització d’uns motius figuratius que desintegrava en un arxipèlag de “quadros-illes” que entraven en conflicte amb la paret on estaven col·locats, al mateix temps que consolidava estos motius com a elements unificadors. Posteriorment, Murray va avançar amb la creació de murals-relleus, basats en un trencaclosques d’objectes domèstics i d’ús diari com a símbols de la fragilitat psicològica en què estem envoltats, els associava a determinats colors i utilitzava un llenguatge que partix del còmic, però que es manifesta de forma més elemental, perdent així la seua percepció narrativa