José Bedia

L’exposició Entre dos mons de José Bedia (l’Havana, Cuba, 1959) mostra diversos dibuixos inèdits realitzats sobre papers fets a mà. En ells s’expliciten moltes de les qüestions centrals en les quals porta treballant tota la seua carrera i que li han portat a ser una referència fonamental tant per a les joves generacions d’artistes cubans com per al panorama artístic internacional.

Bedia basa el seu treball en un tractament crític i antropològic de pobles i cultures amb orígens ancestrals majoritàriament. Moltes de les seues obres estan inspirades en tradicions afrocubanes vives actualment en el seu país, però també estudia i treballa sobre cultures d’origen amerindi com els sioux, yakis, cherokee o originàries d’Amèrica Llatina, Austràlia o Oceania. És a dir, de cultures no occidentals.En moltíssimes ocasions Bedia conviu amb estes persones tractant d’amerar-se verdaderament de qualsevol tipus de detalls que conformen la seua ‘manera de viure’.

És una mena de treball de camp, amb el rigor que establix la ciència antropològica, però que no busca cap orde científic posterior.  La seua finalitat és la creació d’una estructura de reflexió artística. El que Bedia vol traure “d’ells” és el coneixement profund del perquè dels seus costums i creences, comprendre els processos de desenrotllament d’altres formes de viure. És una espècie  “d’estar i viure allí” amb ells, per a després acabar en un “viure ací”, entre nosaltres, parafrasejant l’antropòleg nord-americà Clifford Geertz.L’atractiu formal del traç del seu dibuix enfortix intensament l’eficàcia d’eixa reflexió. La forma plàstica triada per Bedia és particularment eficaç.

En el cas concret d’esta exposició, totes les peces tenen com a suport un paper  que remet a l’originari per estar fet a mà o tindre un caràcter molt poc industrial.Sobre este “senzill” suport es plasmen les idees. Ell diu: “Els materials han de ser senzills com les idees. No m’agraden les decoracions innecessàries ni els barroquismes”. Doncs bé, amb eixa incisiva senzillesa usa el carbó, l’oli, l’acrílic… aplicat moltes vegades directament amb les mans com en una espècie de transmissió directa de la voluntat d’estar verdaderament dins de l’obra.Així, senzillament Bedia ens interpel•la. Ens crida. I, què passa? Que ens ensenya el que hi ha de veritat, sense soroll, sense el trastorn del que no val la pena. Així és la seua obra: un terreny obert que ens deixa veure els dos mons entre els quals ell dibuixa i nosaltres vivim.