Places categories: IVAM Centre Julio González

La directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Nuria Enguita, l’antropòloga i investigadora social Alba Herrero i la il·lustradora i dibuixant Ana Penyas han presentat l’exposició ‘En una casa. Genealogia del treball de la llar i les cures’. La mostra, que s’inaugura el dijous 10 de novembre, és un projecte híbrid entre la narració gràfica i la investigació social.

“Alba Herrero ha treballat des de l’etnografia i Ana Penyas ha transformat en imatges el que aflorava dels testimoniatges, el relat coral i l’experiència de vida de treballadores de la llar i també d’ocupadores”, ha explicat Nuria Enguita sobre aquest projecte per al qual van entrevistar 35 dones de diferents procedències, nascudes entre 1930 i 1997, totes residents en el territori valencià urbà i rural. “Encara que han sigut moltes més amb les qui han mantingut converses informals”, va matisar Enguita.

El treball d’investigació ha donat com a resultat una publicació, un fanzín i una exposició en l’IVAM que reuneix el relat coral d’aquestes dones, abundant material documental i els dibuixos d’Ana Penyas, autora d’‘Estem totes bé’, un homenatge a les seues dues àvies que li va valdre el primer Premi Nacional de Còmic a una dona en 2018.

La directora de l’IVAM ha explicat que “l’exposició traça una genealogia sobre les condicions del treball de la llar en l’últim segle, des del servei domèstic vinculat a l’èxode rural durant el franquisme fins al transvasament actual a les dones migrants”. Un treball, com destaca Enguita, “feminitzat, precaritzat i invisibilitzat al qual, fins ahir mateix, se li negaven drets que es concedeixen a qualsevol altre treballador”.

Alba Herrero ha destacat que el relat coral arreplega exclusivament veus de dones perquè és un treball feminitzat i precaritzat. “Les diferents perspectives eren necessàries per a tindre un prisma global. No hi ha una història única que servisca per a entendre una realitat tan polièdrica. Al sud d’Europa ens costa entendre com s’organitza el treball de la llar i les cures perquè no està visibilitzat”.

La proposta expositiva s’organitza seguint una línia temporal en què les històries de vida i les diferents situacions s’entremesclen amb els dibuixos i el material documental. Les primeres etapes aborden els inicis del segle XX, la fam de la postguerra i les migracions del camp a la ciutat durant el franquisme. “En els anys 40 l’imaginari mostrava una criada víctima, pobra i abnegada, sumida”, ha comentat Ana Penyas.

A partir dels anys seixanta les ‘criades’ comencen a denominar-se ‘empleades de la llar’ i s’incrementa el nombre de treballadores per hores. “És l’època en què  apareixen pel·lícules com les de Gracita Morales”, recorda, fins a arribar a l’etapa actual en què les immigrants extracomunitàries han de fer front a una societat d’acolliment que continua negant el seu passat i una igualtat laboral i assistencial que com a treballadores els correspon. “Continuem percebent invisibilitat. Hi ha alguna pel·lícula, com ara ‘Libertad’, però en general ha desaparegut la figura de la treballadora de la llar de les sèries i pel·lícules”, sentencia Ana Penyas.

Serventes, criades, empleades de la llar, treballadores de la llar… Les diferents maneres de definir aquest treball permeten analitzar com en cada moment històric s’interpreten les relacions de poder i les relacions socials, fent un recorregut des del que és particular, privat, cap al que és públic i el que és polític.

Sobre la manera d’enfrontar-se als dibuixos, Ana Penyas ha explicat que ha atés les particularitats. “El primer prejudici és el de la victimització, quan moltes dones són autèntiques lluitadores i això et canvia la imatge”, ha explicat la il·lustradora.

La directora de l’IVAM ha finalitzat subratllant com el treball domèstic posa sobre el tauler les gravíssimes contradiccions i injustícies socials sobre les quals es construeix la nostra societat: relacions de poder, qüestions morals, diferències de gènere, de raça, de classe. “El treball remunerat en la llar ha de ser dignificat i reconegut afectivament, socialment i laboralment. Cal democratitzar les cures per mitjà d’una reorganització social. I aquestes qüestions no són alienes als museus, que poden contribuir a transformar els imaginaris per a transformar positivament el present”, ha conclòs.