Places categories: IVAM Centre Julio González

La violència inherent en el procés de creació centra el projecte de Guillermo Ros (Vinalesa, 1988): la violència que genera qualsevol procés de creació artística, una violència cultural que legitima, justifica i promou la idea d’autoexplotació com a necessitat personal per a l’artista, que viu molt sovint en la precarietat. En la instal·lació de la Galeria 6 de l’IVAM, Ros descriu a l’artista com un ser violentat, absorbit pel treball i que oblida la seua pròpia condició física i mental.

Un exercici de violència és un diàleg —una lluita— amb l’arquitectura pròpia d’una institució museística. Es tracta, en definitiva, d’un exercici d’analogies, imaginari, que sumen per a culminar en una producció de tints èpics. Ros pren el concepte de «lore», propi del llenguatge dels videojocs, que suposa el rerefons d’una història o d’un personatge, i el trasllada a l’àmbit artístic: el «lore» dels elements de l’exposició, de l’arquitectura del museu i el seu propi, presentant una mescla perfecta de referents que conformen el seu personal entramat conceptual.

Guillermo Ros actualment viu i treballa a Alboraia. Es va llicenciar en Belles arts per la Universitat Politècnica de València, on va realitzar posteriorment el Màster de Producció Artística. El seu treball —desenvolupat fonamentalment en l’àmbit de l’escultura i la instal·lació—s’ha exposat a València, Barcelona, Palma o Madrid, i en l’àmbit internacional a Bogotà, Lisboa, Viena, Porto i Londres, i ha sigut objecte de diversos premis, entre ells el Premi Senyera d’Arts Visuals de 2020. L’obra de Ros forma part de col·leccions privades i institucionals d’àmbit nacional i internacional.

La intenció de la nova mostra sobre Ignacio Pinazo és proposar un nou enfocament biopolític sobre una part de la seua obra: la formada pel conjunt de representacions d’estil i poètica menys academicistes, produïdes en la seua major part per i per al propi artista, tant en format de pintura com de dibuix.

Aquest conjunt d’obres presenta un interés especial perquè el propi artista va ser reconegut pels seus contemporanis com l’impulsor d’una pràctica artística sistemàtica realitzada sobre i en els espais públics oberts. Aquestes pràctiques artístiques de Pinazo entren directament en relació amb les noves maneres d’habitar els espais públics, dels canvis en els comportaments de grups i multituds i de les relacions que s’estableixen amb el context cultural en les quals es van produir.

Es proposa així una lectura actualitzada d’aquest artista en la qual els processos de domini, ocupació, interaccions dels cossos i instauració dels usos col·lectius per part de grups o multituds, es conjugarien amb els imaginaris sobre salut, higiene, plaer, energia i comunicació intersubjectiva, posant en qüestió l’ordre social establit.

Indústria/Matrius, Trames i Sons és una proposta de caràcter híbrid que se situa entre la creació d’un arxiu i un projecte artístic. El seu objectiu és oferir una lectura necessàriament parcial del patrimoni industrial valencià basat en allò que és sonor, immaterial i els moviments socials. La proposta es desenvolupa mitjançant de la compilació de sons, processos, imatges, vídeos, música, peces d’art i discursos vinculats a les fàbriques en el seu context original d’ús, però també en el seu abandó i en la seua reconversió en espais patrimonials. Indústria es fixa particularment en els usos proactius del patrimoni industrial impulsats per la ciutadania.

A més de l’arxiu i de les trobades (anomenades matrius) de debat i reflexió que ha generat, en el mes de maig s’inaugurarà una exposició a l’IVAM amb els materials i els resultats de la investigació. Aquesta exposició es planteja com l’adaptació museogràfica de l’arxiu en forma d’instal·lació, inspirada en el “Club Obrer” de Rodchenko.

Indústria/Matrius, Trames i Sons és un procés de memòria que queda oberta a la negociació i a noves lectures. El projecte es posiciona fora de la imatge romanitzant de la ruïna industrial i entén el patrimoni i la història com a processos vius, no tancats, que permeten generar ferramentes conceptuals per a comprendre el passat, el present i el futur de la història del treball i les seues relacions amb la cultura. La proposta està desenvolupada per Lorenzo Sandoval, artista i curador, i Tono Vizcaíno, arqueòleg i gestor del patrimoni.

Els elements que componen aquest arxiu provenen de nombrosos arxius personals i institucionals: Salomé Moltó (CNT), Floreal Rodríguez de la Paz (CNT), Josep Fuster, Edurne Vaello, Nando Hervido, Damià Llorens / We Are not Brothers, Arxiu Municipal d’Alcoi, Universitat Politècnica de València – Campus d’Alcoi, Club d’Amigues i Amics de la Unesco d’Alcoi, Radio Alcoy, Vicent Cortés, Ateneu Cultural El Panical, Josep Tormo Colomina, Alcoy Industrial, Fani Grande, CCOO Camp de Morvedre – Alt Palància, Fundació de la Comunitat Valenciana de Patrimoni Industrial i Memòria Obrera de Port de Sagunt, Vic Pereiró, Miguel Ángel Martín, AMIMO – Associació Memòria Industrial i Moviment Obrer, Maria Hebenstreit, César Novella, Sagunt Territori Acústic, Arxiu Municipal de Sagunt, Arxiu Històric de CCOOPV «José Luis Borbolla», El Punt – Espai de Lliure Aprenentatge, Miguel Molina, Laboratorio de Creaciones Intermedia, Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, Alfonso Civantos / Komakino / Subsist Records, José Miguel Requena Roselló / Excesivo.net, Txuki, Colectivo APA, Colectivo La Flem, Colectivo Resiste, Fran Lenaers, Für alle Fälle, José Azkárraga, Víctor Algarra y Paloma Berrocal, Diana Sánchez Mustieles, APIVA – Associació de Patrimoni Industrial Valencià, Cor de cambra Ad Libitum de l’Escola Coral Veus Juntes, Ajuntament de Quart de Poblet, Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, Josep Vicent Frechina, Biblioteca Històrica de la Universitat de València, Biblioteca Valenciana «Nicolau Primitiu», Arxiu de la Democràcia y Fonoteca de la Universitat d’Alacant, Arxiu Històric Provincial d’Alacant, CanPop – Cançoner Popular Valencià, Teresa Lanceta, Coral Tabaquera Alicantina, Francisco Moreno, Vicent Oncina, Manuel Carreres, Biblioteca de la Universitat Jaume I de Castelló, Arxiu Municipal d’Onda, Museu del Taulell d’Onda “Manolo Safont”, Caixa Popular d’Onda, Fundació Caixa Benicarló, Manel Francesc Navarro i del Alar, Alejandro Torres Tomás, Pilar Beltrán, Museu de Ceràmica de l’Alcora, Juan Carlos Olària, Fundación Centro Etnográfico «Joaquín Díaz» de la Diputación de Valladolid, Centro Documental de la Memoria Histórica, e IVAM.

L’exposició Cardiograma de Lola Lasurt planteja una sèrie de reflexions sobre els passats recents a través d’una escultura de dona, de nom Democràcia, i dues sèries d’imatges projectades sobre planxes de zinc o pintades per l’autora, disposades en cada un dels pisos de la sala.

L’artista, a manera d’una historiadora amateur, recompon una sèrie d’elements per a elaborar un relat amb múltiples sentits. La història té dos començaments: un arranca d’una visita al Museu del Gremi Artesà de Fallers de València a la Ciutat Fallera i la trobada amb aquest possible ninot indultat d’any incert, principi dels anys huitanta?, anomenat Democràcia, realitzat per José Azpeitia. Es tracta d’una dona jove, nua i gitada boca per amunt, amb els ulls tancats i de grandària natural. La pàtina de pintura fosca que cobreix la peça, realitzada amb fibra de vidre, imita l’acabat en bronze de les escultures funeràries. El seu aspecte sembla indicar que està morta, però la placidesa del rostre ens convida a creure que potser està adormida. Per a l’exposició, l’artista ha col·laborat amb l’escola del Grau Superior de Formació Professional d’Artista Faller i Construcció d’Escenografies situada a la mateixa Ciutat Fallera. Els estudiants han construït un coixí de vareta, a manera de suport, que acull, protegeix i cuida la figura de la «democràcia».

En el fris que l’envolta, una sèrie d’imatges d’arxius familiars cedides per l’Arxiu Fílmic de l’Institut Valencià de Cultura es projecten sobre planxes de zinc. Les imatges mostren disparades, mascletades, cordades, santantonades, etc., gravacions realitzades entre els anys cinquanta i setanta del segle passat. Representen un temps encara no digitalitzat, amb imatges analògiques que al seu torn mostren un foc primitiu, fet amb pirotècnies de tècniques antigues. L’artista ha editat aquestes imatges a manera de partitura atonal, provocant un ritme de fogueres i disparades que les planxes de zinc tornaran a activar.

Un altre començament d’aquesta història es desenvolupa al pis superior. Per mitjà d’un fris en color de pintura a l’oli, l’artista representarà mimèticament, fotograma a fotograma, un vídeo que circula per la xarxa que documenta una exhibició pirotècnica que va tindre la sort de presenciar, i que recuperava disparades antigues com el castell de pals i les bengales romanes a la plaça de la Mare de Déu de València durant la Gran Fira de Juliol de 2017. Aquest fris es refereix també a les teories vinculades a la música atonal que, en aquest cas, atenen el timbre del color.

El títol de l’exposició, Cardiograma, remet a la idea de diagnòstic de l’estat del sistema personificat en aquesta escultura atemporal de la «democràcia», conservada juntament amb els ninots indultats pel gremi faller. Al mateix temps també podem entendre les mateixes festes de les Falles com un exercici de diagnòstic col·lectiu que anualment respon a l’actualitat sociopolítica més immediata, enguany doblement en suspensió per la pandèmia.

En aquesta exposició, Lola Lasurt continua les seues investigacions «a destemps», un pensament en diferit que esquiva la doctrina històrica per a reorganitzar, des del quefer pictòric, altres relats del nostre passat en què les imatges, els objectes i, en aquest cas, les festes populars ens parlen d’un trànsit complex. Amb l’artista ens preguntem: en quin punt de la democràcia ens trobem? Quins eren els seus objectius inicials? Quines les seues aspiracions? La figura de la «democràcia», envoltada per «disparades», ens parla d’un món en retirada que l’artista fa reviure i la imatge del qual rebota en el nostre present.

Premi Julio González 2020

L’exposició dedicada a l’artista britànica d’origen palestí Mona Hatoum reuneix una selecció d’escultures, grans instal·lacions i obra sobre paper realitzades en la seua major part al llarg de les últimes dues dècades. Aquesta mostra desitja retre homenatge a una obra de gran diversitat i significat, i oferir al públic una experiència física i directa de l’amplitud i diversitat de la producció d’aquesta artista a través d’un conjunt d’obres clau, algunes de les quals han accedit ja a l’estatus d’icona de l’art contemporani.

Hatoum centra el seu interés en la creació d’unes peces que, malgrat la seua forma simple i reduccionista, impacten emocionalment i psicològicament en l’espectador. L’artista incorpora deliberadament a les seues obres uns estrats paradoxals de significat generadors d’una ambigüitat i ambivalència que fan possible lectures diverses i contradictòries. A més, recorre amb freqüència a materials atractius i seductors amb els quals crear objectes i instal·lacions suggeridores però que, vistos de prop, permeten albirar sota la seua superfície un rerefons d’amenaça o de perill.

Mona Hatoum va nàixer en 1952 a Beirut en una família palestina. L’esclat de la Guerra Civil al Líban la va sorprendre en una breu estada a Londres que li va impedir tornar al seu país. Ha participat en importants esdeveniments artístics internacionals com la Biennal de Venècia (1995 i 2005), documenta Kassel (2002 i 2017), la Biennal de Sydney (2006) o la Biennal d’Istanbul (1995 i 2011). Entre les seues exposicions individuals més recents, destaca una gran antològica al Centre Pompidou de París (2015), a la Tate Modern de Londres i al KIASMA, Hèlsinki (2016-2017).