Places categories: IVAM Centre Julio González

Wang Xieda se ha dedicado con devoción al estudio del texto y la caligrafía; el artista no es un mero admirador de la China antigua sino de todas las civilizaciones antiguas del mundo. Tras años de estudio descubrió que muchos de los pictogramas de las primeras civilizaciones humanas compartían similitudes. Los pictogramas eran el medio más común para representar la naturaleza sintetizando las formas abstractas en sencillas metáforas. En todas las formas visuales, las líneas son el lenguaje de comunicación y diseminación más básico y eficaz.

En el arte chino de la antigüedad, hace nada menos que 2.000 años, ya se encontraban conceptos similares al minimalismo; en la época, el filósofo Lao Tzu escribió en su famoso Tao Te Ching, “El Tao crea una, crea dos, crea tres, ¡y los tres crean a todos los seres!”. Las obras recientes de Wang Xieda han mostrado un estilo antiguo, serio y de buen gusto, y un ritmo refrescante y elegante, evocador de los orígenes estéticos de las civilizaciones antiguas. Recurriendo a líneas sencillas y sin pretensiones, sus esculturas y pinturas construyen moldes concisos e imprevisibles.

En estas formas visuales, como los tótems primitivos y las primeros símbolos caligráficos, Wang explora un sentimiento abstracto y puramente estético, controlando a la perfección la armonía de las dimensiones y creando un ritmo de espacio apropiado. La resonancia momentánea que se produce cuando el creador y los espectadores ven una cierta eterna belleza de concisión es la razón por la que muchos espectadores se enamoran de las obras de Wang.

El brasiler José Guedes és un artista polivalent entregat a la societat contemporània que representa l’esperit de moviments emergents relacionats amb el coneixement obert i la intel•ligència  col·lectiva. És un artista que s’integra en els mitjans i suports tècnics del seu temps i les seues idees s’associen amb la realitat del nostre temps, raó per la qual les icones del present formen part de la seua obra eclèctica i quotidiana.

Qualsevol de les disciplines que Guedes escull per a comunicar-se amb el públic, bé siga la fotografia, el vídeo, la instal·lació, la pintura, el disseny, l’objecte o la intervenció, mostren un substrat comú que es reflecteix en el gust per transitar i dialogar amb moments o detalls de la vida domèstica del nostre temps. Podem dir que prén com a referent estereotips reconeixibles del “sistema” per tal d’abordar-los i crear un personal discurs narratiu, moltes vegades carregat d’una crítica i d’una denúncia molt cosubstancial a la complicada vida pública del país en què viu.

Amb aquest discurs artístic, Guedes proposa que cada objecte en sí mateix continga una poètica que pot expressar perquè té una emoció continguda, un lirisme que desitja ser trobat per tal de manifestar-se. És la llibertat del llenguatge de l’artista la que li permet trobar eixa sensibilitat en els objectes per tal de dotar-los d’una teatralitat de la que a un primer cop d’ull mancaven. Amb la intervenció de l’art, el fet quotidià conté claus que l’integren en una gran escenografia, bé pel nou espai que ocupa, bé per la llum.

La investigació pacient de l’època de formació universitària i els seus primers projectes, després l’experimentació i la renúncia, sempre el risc, sempre un cert desencant, i l’exploració contínua –permanent– del lloc en el seu sentit més ampli, del lloc habitat, de les persones que el gaudixen o el patixen. Este és el camí recorregut fins arribar a “interpretar el present per a construir el futur”, bella formulació que enclou la biografia de l’arquitecte i les eines del seu treball arquitectònic.

Sense renunciar a les seues arrels toscanes, Paolo Riani ha recorregut el món per a crear el seu propi “món d’arquitectures”, este que ara podem vore en la mostra. Primer en els llibres i en l’aula, en els museus i en les lliçons dels seus mestres; després en la geografia, en les ciutats i en les terres, però sobretot en les seues gents. Europa, Amèrica i el Japó, Moscou i Aràbia, les muntanyes, el mar i l’arena del desert, la pedra i l’asfalt, i la gent –sempre la gent–, són la matèria en què les seues mans treballen després d’atrapar les imatges amb l’objectiu de la seua càmera fotogràfica. Els esbossos inicials i les magnífiques fotografies de les obres acabades, les maquetes de treball i els quaderns de direcció d’obra, les fantàstiques hèlices de fusta i la col·lecció de xicotets avions que mantenen sempre viu el record de son pare, els documents que acrediten els seus èxits i els seus guardons, el testimoni del seu compromís constant amb l’arquitectura, habiten els murs de la Sala Pinazo per a traslladar-nos emocions i certeses de gran intensitat.

No hi ha un únic món en l’imaginari de Paolo Riani. Hi ha un món de mons en què s’ha endinsat des de la seua joventut –una joventut que allarga amb comoditat i sense esforç–. I si el món, geogràficament parlant, no li és alié, ja que l’ha recorregut des de fa molt de temps, tampoc no li resulten estranyes unes altres versions més abstractes, més poètiques, espirituals o materials, sempre humanes. Mons de formes, de colors, de textures, de gustos i sabors, de sentiments, mons molt humans, de persones molt humanes.

Esta exposició, organitzada per la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC) i l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb la col·laboració de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), commemora el centenari del naixement de Félix Candela. La mostra reunix per primera vegada una selecció dels tres arxius que custodien el llegat de l’arquitecte: el Félix Candela Archive de la Universitat de Columbia, el Félix and Dorothy Candela Archive de la Universitat de Princeton i l’Arxiu Candela Martín de la UNAM. Esta selecció està formada per plans originals, fotos d’època i documents: des dels seus apunts de la universitat fins als seus quaderns de notes sobre conferències i projectes de la seua última etapa, quan ja era una un arquitecte de prestigi internacional.

La mostra s’articula al voltant de 21 maquetes de les principals obres de Candela que han sigut realitzades per a l’exposició pel Departament d’arquitectura de la UNAM. Un altre apartat arreplega una selecció de fotografies sobre l’obra de Félix Candela realitzades per reconeguts fotògrafs com Armando Salas Portugal, George Miller, Juan Guzmán o Nacho López. També s’hi mostren tres vídeos sobre obres de l’arquitecte realitzats per l’artista mexicà Onnis Luque, un documental –Aquella primavera creadora– que contextualitza l’obra de Candela amb els seus coetanis, i animacions de 20 obres emblemàtiques.

Va obtindre el Premi Auguste Perret de la Unió Internacional d’Arquitectes i la Medalla d’Or de la Institució d’Enginyers Estructurals, els dos el 1961, amb huit dies de diferència. Va rebre també la Medalla d’Or de l’Arquitectura del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya el 1981 i el Premi Antonio Camuñas d’Arquitectura el 1985. Va ser doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Madrid (1994), la Universitat de Sevilla (1990), la Universitat de Nou Mèxic (1978) i la Universitat Santa María de Caracas (1978). Entre 1961 i 1962 va presidir la Charles Eliot Norton Lectures de la Universitat de Harvard, i entre 1974 i 1977 va obtindre el títol honorífic William Hoffman Wood Professor of Architecture a la Universitat de Leeds.

lLa seua infància i joventut van transcórrer a Espanya. Es va llicenciar en arquitectura l’any 1935 a Madrid. Va obtindre la beca del Comte de Cartagena de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando per a estudiar a Alemanya, però no la va poder disfrutar perquè va esclatar la Guerra Civil. Durant la seua joventut va destacar també com a esportista d’elit. Dins de la cultura higienista que imperava en aquella època, va practicar diferents disciplines esportives: va ser campió de Castella de salt amb perxa i va formar part de la selecció espanyola de rugbi, encara que l’esport en què va destacar va ser l’esquí, ja que es va proclamar campió d’Espanya de salts el 1932. Va lluitar com a capità d’enginyers de l’Exèrcit Republicà durant la Guerra Civil. Als 29 anys es va exiliar a Mèxic, on va viure el seu apogeu professional i plenitud creadora amb la construcció d’obres emblemàtiques com el Pavelló de Rajos Còsmics (1951) o el Palau dels Esports per a les Olimpíades de Mèxic (1968). El 1971 va emigrar als Estats Units, on va passar els seus últims anys dedicat a l’activitat acadèmica i la consultoria professional. La seua obra pòstuma es troba a Espanya: la coberta del restaurant del Parc Oceanogràfic de València.

El IVAM ha instal·lat en la seua esplanada una obra Vroom Vroom de l’escultor Lorenzo Quinn amb motiu de la celebració del Gran Premi Telefònica d’Europa de Fórmula 1 en València Street Circuit. L’escultura romandrà en la esplanada fins al pròxim mes de agost.

Vroom Vroom, és un Fiat 500 d’època, el primer automòbil que va tindre l’escultor, manejat per una gran mà de xiquet construïda d’acord amb les referències del fill de l’autor, de manera que l’obra és una instal·lació que fa al·lusió a la relació entre pares i fills.

Quinn, relata el significat d’aquesta obra en la seua trajectòria artística: “Vroom Vroom representa part de la meua independència, del meu alliberament, del meu creixement personal. Aquest va ser el primer cotxe que em vaig comprar amb els diners que guanyí en els meus primers treballs. Em va costar molt aconseguir-lo però comprar-lo va ser per a mi un alliberament. Havia aconseguit una cosa molt desitjada i el que és més important, ho havia aconseguit amb el meu propi esforç. Ja no depenia dels meus pares, ja era major”.

L’escultor té aquest cotxe com si fóra un talismà. En una ocasió, un client que visitava el seu estudi li comentà: “quin cotxe tan xicotet, pareix una joguet”. Aquest comentari li va fer arribar a la conclusió que moltes vegades l’única diferència entre un xiquet i un adult és el preu del joguet.

Realment aquest cotxe va ser un joguet per a Quinn “m’havia costat molt aconseguir-lo i una vegada ja el tenia, vaig disfrutar com un xiquet amb ell. Crec que amb el pas dels anys, la pressió social fa que perdem la innocència i la il·lusió per les coses xicotetes. I això fa que oblidem el xiquet que tots portem dins. Aquesta obra desitja representar i immortalitzar la innocència i la il·lusió per les coses xicotetes que ens fan ser feliç.”

El IVAM presenta una exposición del artista Xavier Mascaró que recoge su trabajo de los últimos años. La muestra está formada por una instalación escultórica de grandes dimensiones, un conjunto de dibujos y una selección de esculturas que conviven en dos montajes diferenciados, creando un sugerente diálogo entre el interior y el exterior del museo.

Patrocinada por Caja Madrid, la exposición ofrece la oportunidad de contemplar las obras más representativas de quien ha sido definido por Carlos Saura como “escultor del hierro”. La muestra expone sus ‘guardianes’, figuras sentadas e iguales en su molde, pero con texturas y oxidaciones diferentes. Mascaró también presenta en el IVAM sus características ‘barcas’ y, recibiendo a los espectadores en el vestíbulo del museo, instala uno de sus ‘músicos’, una escultura de escala monumental.

Xavier Mascaró es uno de los artistas del panorama español con más proyección internacional. Nació en París en 1965, aunque su familia se trasladó a España en 1968. Se licenció en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona Xavier Mascaró es uno de los artistas del panorama español con más proyección internacional. Nació en París en 1965, aunque su familia se trasladó a España en 1968. Se licenció en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona.

En su trayectoria la escultura gana muy pronto la partida a la pintura. De 1989 datan algunas piezas en bronce y cuatro años después hace acto de presencia el hierro. En 1996 se traslada a Nueva York y comienza una fructífera relación con la galería Marlborough. Sus exposiciones en la sede de la citada galería en Madrid y Nueva York marcan el auténtico despegue de Xavier Mascaró.

En 1998 regresa a Madrid impulsado por el deseo de hacer obra monumental. En estos años desarrolla su faceta de escenógrafo, creando la escenografía para la obra teatral Cementerio de Automóviles de Fernando Arrabal, en versión de Juan Carlos Pérez de la Fuente para el Centro Dramático Nacional, y la realizada para Carta de amor de Fernando Arrabal, trabajo por el que obtuvo el Premio del Público a la Mejor Escenografía en el Festival de Palencia. En el año 2004 regresa a Nueva York, coincidiendo el retorno con la incorporación de nuevos materiales a sus obras como el cristal, la piedra y la cerámica. Desde entonces vive y trabaja entre Madrid y Nueva York.