Félix Candela

Esta exposició, organitzada per la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC) i l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb la col·laboració de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), commemora el centenari del naixement de Félix Candela. La mostra reunix per primera vegada una selecció dels tres arxius que custodien el llegat de l’arquitecte: el Félix Candela Archive de la Universitat de Columbia, el Félix and Dorothy Candela Archive de la Universitat de Princeton i l’Arxiu Candela Martín de la UNAM. Esta selecció està formada per plans originals, fotos d’època i documents: des dels seus apunts de la universitat fins als seus quaderns de notes sobre conferències i projectes de la seua última etapa, quan ja era una un arquitecte de prestigi internacional.

La mostra s’articula al voltant de 21 maquetes de les principals obres de Candela que han sigut realitzades per a l’exposició pel Departament d’arquitectura de la UNAM. Un altre apartat arreplega una selecció de fotografies sobre l’obra de Félix Candela realitzades per reconeguts fotògrafs com Armando Salas Portugal, George Miller, Juan Guzmán o Nacho López. També s’hi mostren tres vídeos sobre obres de l’arquitecte realitzats per l’artista mexicà Onnis Luque, un documental –Aquella primavera creadora– que contextualitza l’obra de Candela amb els seus coetanis, i animacions de 20 obres emblemàtiques.

Va obtindre el Premi Auguste Perret de la Unió Internacional d’Arquitectes i la Medalla d’Or de la Institució d’Enginyers Estructurals, els dos el 1961, amb huit dies de diferència. Va rebre també la Medalla d’Or de l’Arquitectura del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya el 1981 i el Premi Antonio Camuñas d’Arquitectura el 1985. Va ser doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Madrid (1994), la Universitat de Sevilla (1990), la Universitat de Nou Mèxic (1978) i la Universitat Santa María de Caracas (1978). Entre 1961 i 1962 va presidir la Charles Eliot Norton Lectures de la Universitat de Harvard, i entre 1974 i 1977 va obtindre el títol honorífic William Hoffman Wood Professor of Architecture a la Universitat de Leeds.

lLa seua infància i joventut van transcórrer a Espanya. Es va llicenciar en arquitectura l’any 1935 a Madrid. Va obtindre la beca del Comte de Cartagena de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando per a estudiar a Alemanya, però no la va poder disfrutar perquè va esclatar la Guerra Civil. Durant la seua joventut va destacar també com a esportista d’elit. Dins de la cultura higienista que imperava en aquella època, va practicar diferents disciplines esportives: va ser campió de Castella de salt amb perxa i va formar part de la selecció espanyola de rugbi, encara que l’esport en què va destacar va ser l’esquí, ja que es va proclamar campió d’Espanya de salts el 1932. Va lluitar com a capità d’enginyers de l’Exèrcit Republicà durant la Guerra Civil. Als 29 anys es va exiliar a Mèxic, on va viure el seu apogeu professional i plenitud creadora amb la construcció d’obres emblemàtiques com el Pavelló de Rajos Còsmics (1951) o el Palau dels Esports per a les Olimpíades de Mèxic (1968). El 1971 va emigrar als Estats Units, on va passar els seus últims anys dedicat a l’activitat acadèmica i la consultoria professional. La seua obra pòstuma es troba a Espanya: la coberta del restaurant del Parc Oceanogràfic de València.