Convidat – IVAM

Bruxisme Generacional

Una conversa amb Núria Gómez Gabriel

El passat 10 d’octubre, Núria Gómez Gabriel va proposar al grup d’artistes del programa participar en un diàleg-anecdotari sobre dentadures, pràctiques artístiques i precarietat cultural.

De sobte, una forta enrampada que prové de la part posterior de la mandíbula et fa eixir de l’ensomni en la qual estaves ficada. En obrir la boca, notes que el mecanisme que l’articula està rígid, com a oxidat, i grinyola com una frontissa que fa temps que no es mou. L’enrampada puja amb facilitat per tots dos costats del teu crani fins a instal·lar-se còmodament en les temples. Sembla que no t’has adonat, però portes tot el dia estrenyent les dents, engolint saliva com si alguna cosa anara a succeir de manera imminent. Però no passa res.

Partint del trastorn conegut com a bruxisme, la investigadora, escriptora i comissària Núria Gómez Gabriel va conversar amb el grup d’artistes de la primera edició d’Art i Context: Álvaro Porras, M Reme Silvestre, Claudia Dyboski, Marina Glez. Guerreiro, Álvaro Porras, Diego Navarro i Darío Alva y va establir relacions metafòriques entre eixe concepte i els seus treballs i trajectòries vitals. En este diàleg-anecdotari, que va ser l’activitat final de [DOSMILVINT-I-U] [DOSMILVINT-I-TRES] = 1 encuentro, es van plantejar qüestions com: existeix un bruxisme generacional?, podem llegir els processos creatius com una fèrula de descàrrega? o quin lloc ocupen les pràctiques artístiques en esta fèrula de descàrrega?

Núria Gómez Gabriel (Barcelona, 1987) és investigadora i comunicadora cultural. La seua pràctica travessa la pedagogia crítica, la curaduría d’art i l’escriptura. Doctora en comunicació per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i docent en el Grau en Art i Disseny de la Universitat Autònoma de Barcelona, Grau de Belles arts i Grau de Disseny de Moda de la BAU Centre d’Arts i Disseny de Barcelona i Màster Universitari en Cultura Visual de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Ha publicat assajos com Traumacore. Cròniques d’una dissociació feminista (Cielo Santo, 2023) o Love me, Tinder (Temas de Hoy, 2019). El seu treball com a curadora i investigadora cultural s’ha presentat en institucions com el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), La Casa Encendida (Madrid), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Fabra i Coats (Barcelona), Arts Santa Mònica (Barcelona), TABAKALERA Centre Internacional de Cultura Contemporània (Sant Sebastià), Centre de Arte dos de Mayo (Madrid), Hangar Centre d’Investigació i Producció per a les Arts Visuals (Barcelona), entre altres.

Tornar

L’ultracontemporani

Una xerrada de Dean Kissick

El programa Art i Context va convidar, el passat 20 d’abril, l’escriptor i crític Dean Kissick a repensar les bases de les pràctiques artístiques contemporànies a partir de la producció del grup d’artistes d’aquesta primera edició del programa i de l’escena de l’art global. Kissick va revisar la importància d’«ací» i «ara» partint de la noció d’«ultracontemporaneïtat»: «L’«ara» és menys important perquè l’art i la cultura estan tornant enrere, i excavant i refent el passat. Tots volen tornar a la tradició, però no es posen d’acord sobre a quina tradició tornar. En els darrers deu anys, el temps s’ha desplomat. L’ací és menys important perquè internet està eliminant les distàncies entre nosaltres: tothom comença a semblar i a actuar igual. Internet ens torna cap a dins, cap a nosaltres mateixos. Tot i això, internet no ve del no-res: és una forma de cultura nord-americana que s’està menjant el món. Els Estats Units, al meu entendre, són més poderosos que mai. Ens hem allunyat d’ací i ara, però ens equivoquem de direcció».

Dean Kissick és escriptor i viu a Nova York. Actualment està escrivint un llibre sobre com ens hem situat al centre de la cultura en els darrers deu anys, i perquè això ha convertit el món en un lloc estrany i ombrívol. Organitza, així mateix, les Seaport Talks, una sèrie mensual de converses amb crítics al bar T.J. Byrnes de Manhattan, i és editor col·laborador de Spike Art Magazine. Entre el 2017 i el 2022 va escriure la columna mensual The Downward Spiral.

Tornar

(In)materialitat persistent: d’Internet a la IA

Una conferència d’Alejandra López Gabrielidis i Toni Navarro

El passat 29 de març, Alejandra López Gabrielidis i Toni Navarro van conversar sobre materialitat digital i Intel·ligència Artificial (IA): “En aquesta conferència ens proposem desmuntar els fonaments ontològics sobre els quals s’ha construït la ideologia de la immaterialitat digital. A la cibercultura dels anys noranta, aquesta ideologia va suposar una comprensió errònia d’Internet com un espai descorporeïtzat que permetia la creació d’identitats múltiples i fluides; i, actualment, la intel·ligència artificial es pensa com la implementació maquínica d’habilitats cognitives mitjançant el càlcul estadístic i l’anàlisi numèrica o semàntica, amb independència de dimensions com la somàtica o la no-conscient. No obstant això, cap d’aquestes dues realitats no és de cap manera immaterial: Internet requereix un gran desplegament infraestructural i el cos continua sent el punt d’accés als entorns virtuals; i, pel que fa a la IA, la noció dualista d’“intel·ligència” com a pura activitat lògica-mental menyscaba la importància d’altres escales i agents que fan possible la cognició quant a procés encarnat, distribuït i situat. Per tant, hem de tindre en compte aquests estrats per evitar relats ingenus i grandiloqüents (com els que ofereix el transhumanisme) i atendre les possibilitats materials concretes d’articular sinèrgies humà-tècniques”.

Alejandra López Gabrielidis, és filòsofa especialitzada en art i tecnologies digitals. Actualment és investigadora postdoctoral al grup Communication Networks and Social Change (CNSC) de l’Institut Interdisciplinari d’Internet (IN3/UOC), també forma part del col·lectiu Vector de Conceptualització Sociotècnica impulsat per la unitat de Tecnopolítica d’aquest mateix grup. És professora d’Estètica i Teoria de les Arts als graus de Disseny i Belles Arts de BAU, Centre Universitari de Disseny de Barcelona. En la investigació examina les relacions que es teixeixen entre el cos i les dades des d’un paradigma d’agencialitat i cognició distribuïdes. Ha traduït el llibre de Franco “Bifo” Berardi Fenomenología del Fin. Sensibilidad y mutación conectiva (Caja Negra, 2017) i publicat articles i assajos en diverses revistes i editorials com Holobionte, BRAC, InterARTive, Teknokultura, Arquine, El Salto i textos de exposicions com Ssssssssilex (La Capella) o Cos i Ficció (Dilalica).

Toni Navarro, és filòsof especialitzat en teories feministes de la tecnologia. Actualment és professor a EINA, Centre Universitari de Disseny i Art (UAB) i investiga al Vector de Conceptualització Sociotècnica impulsat per la unitat de Tecnopolítica de l’Institut Interdisciplinari d’Internet (IN3/UOC). Publica ocasionalment a mitjans i revistes especialitzades, i ha impartit cursos i conferències a diferents universitats i centres d’art. Recentment ha traduït i prologat els llibres Nuevos vectores del xenofeminismo de Laboria Cuboniks (Holobionte Ediciones, 2022) i La terraformaciónde Benjamin Bratton (Caja Negra, 2021). També ha escrit el pròleg dels llibres Xenofeminismo de Helen Hester (Caixa Negra, 2018) i La guerra de deseo y tecnología de Sandy Stone (Holobionte Ediciones, 2020), i ha traduït textos de diverses autores per a l’antologia Ciberfeminismo. De VNS Matrix a Laboria Cubonikss (Holobionte Ediciones, 2019).

Tornar

Comissariat més enllà del cub blanc

Una proposta de New Scenario

New Scenario (Paul Barsch i Tilman Hornig) van desenvolupar, el passat 11 de novembre del 2022, un taller dedicat a la producció d’espais d’exposició ràpida, ad hoc, amb obres d’art (proxi-) in situ.

L’activitat es va centrar en les oportunitats i problemes de certs espais a l’hora d’exposar més enllà del cub blanc. Així, es van explorar alguns espais de l’IVAM i es van tractar qüestions de documentació i de difusió. Aquestes exposicions ràpides es van dur a terme amb material d’ús quotidià del museu juntament amb objectes quotidians o d’art que van portar els participants.

New Scenario
Des del 2015, el projecte artístic i curatorial New Scenario, dels artistes visuals Paul Barsch i Tilman Hornig, ha concebut i realitzat diverses exposicions online amb artistes internacionals en escenaris narratius –(off)site-specific, sense cubs blancs, que van més enllà de l’espai expositiu convencional– per explorar i redefinir nous formats de presentació a l’era postdigital. El seu projecte expositiu més reconegut, Body Holes, que va tindre lloc a tots els orificis del cos humà, va formar part de la 9a Biennal de Berlín. El 2021, van estrenar l’exposició col·lectiva Chernobyl Papers, que es va fer a la zona d’exclusió contaminada al voltant del reactor en ruïnes.

Projectes: Crash (2015), Jurassic Paint (2015), Body Holes (2016), Residency (2017), Hope (2017), Cameron Nichole is Chloe Sevigny is Bruce Nauman (2018), Whiteout (2019), Chernobyl Papers (2018).
http://newscenario.net

Tornar

Blana i peluda

Intercanvis en l’espai museístic

Blana i peluda: intercanvis en l’espai museístic va ser una jornada, emmarcada en el Programa d’Art i Context, que va convidar a repensar, des de l’arquitectura i el disseny, la idea de museu i els seus espais en la segona dècada del segle XXI, els seus usos, dinàmiques i poètiques. L’activitat, que va tindre lloc el 28 de setembre de 2022, va prendre com a inspiració la referència que Salvador Dalí fa en el seu llibre Els cornudos del vell art modern (1956) a una conversa (real o fictícia, potser importa?) el qual va mantindre amb Le Corbusier entorn de la seua premonitòria visió postmoderna sobre el fet arquitectònic. La jornada convida a posar en qüestió els dispositius que conformen la realitat hegemònica de la institució que ens acull i així formar part del procés i desenvolupament de les propostes de les artistes del Programa en relació amb la seua exposició final, que tindrà lloc en l’IVAM. L’intercanvi d’idees va ser mediat per Marina Povedano Revilla amb la participació de Miguel Leiro, TAKK i Pablo Bolumar.

Marina Povedano Revilla (Castelló de la Plana, 1989) és graduada en Filosofia (Universitat de Barcelona) i Arquitectura (Universitat Politècnica de Catalunya), i Màster of Science en Critical, Curatorial and Conceptual Practices per GSAPP- Columbia University de Nova York. És comissària i professora de Teoria de l’Arquitectura en l’ETSAB-UPC. Va ser assistent de curadoria en el Gugenheim Museum de Nova York, va participar com a investigadora curatorial per al Pavelló Mexicà de la Biennal de Venècia 2018, i actualment és curadora en MiAS Architects, on ha comissariat la seua recent exposició en el Centre Pompidou de París.

https://cargocollective.com/marinapovedano

Miguel Leiro (Santiago de Compostel·la, 1994) és dissenyador de producte i comissari. Graduat en Disseny Industrial pel Pratt Institute (Nova York) i Premi de Roma de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma (2017), Leiro resideix actualment a Madrid, on desenvolupa la seua pràctica. El seu treball busca comprendre els límits del procés de disseny i el seu efecte en els objectes que ens envolten. En 2020 va fundar Office of Design, una gestora cultural dedicada a l’avanç de la pràctica i producció cultural del disseny. Des d’Office of Design lidera plataformes com MAYRIT Biennal, una biennal de disseny i arquitectura especialitzada en disseny jove i experimental.

https://migueleiro.com

https://officeofdesign.net/

TAKK és un espai de producció arquitectònica fundat per Mireia Luzárraga (Madrid, 1981) i Alejandro Muiño (Barcelona, 1983) que treballa en la intersecció entre arquitectura, política, naturalesa i gènere. Els seus projectes, en moltes ocasions efímers, conviden al pensament crític tant pels materials o tècniques utilitzats com per la incorporació de reptes que la societat pot plantejar. Així, en alguns dels seus projectes es poden observar la incorporació de la tecnologia o qüestions com la relació entre espècies o el canvi climàtic. Des de la seua fundació en 2010, han desenvolupat projectes per a empreses i institucions com Vitra, FRAC Centre-Val de Loire, CA2M o Swatch.

www.takk-architecture.com

Pablo Bolumar (València, 1996) és un dissenyador industrial especialitzat en il·luminació fosca i instal·lacions site-specific. Va estudiar Enginyeria del Disseny Industrial a la Universitat Politècnica de València, Disseny de Producte en la Middlesex University de Londres i el Màster de Geo-Design en la Design Academy d’Eindhoven. El seu treball se centra en la transformació de materials en peces d’art funcional a través de l’assemblatge i processos de xicoteta escala. La seua investigació actual se centra en les ecologies materials i processos globals com la contaminació lumínica.

https://pablobolumar.com

Tornar

Worlding as Workshop

Un taller d’Omsk Social Club

El Programa d’Art i Context va oferir una sessió de rol impartit pels convidats Omsk Social Club dijous passat 24 de març de 2022. “Worlding as Workshop” utilitza la metodologia d’aquest col·lectiu que es basa en el Real Game Play (trancing i bodying) per a confeccionar un experiment participatiu de worlding. Mitjançant una infraestructura de visualització descentralitzada i formes de pensament per als participants, Omsk Social Club desenvolupa un nou tipus de visió dirigit a un grup reduït, un treball al qual denominen “percepció com a participació”.

Els conceptes que impulsen a Omsk Social Club es basen en preguntes com qui té l’autoritat per a construir la realitat?, està l’inconscient consensuat?, i temes com la narració col·laborativa, la immortalitat sense naixement i l’espai sagnant.

El treball d’Omsk Social Club es crea entre dos mons viscuts, el de la vida tal com la coneixem, i el dels jocs de rol. Aquests mons es funden en un només. Ací és on Omsk posiciona les seues ficcions especulatives, a través d’instal·lacions immersives que es mouen en un territori que van encunyar en 2017 anomenat Real Game Play (RGP). El seu treball pretén induir estats que potencialment podrien ser una ficció o una realitat encara no viscuda. Per a saber més sobre aquesta proposta, el text “The Living Theatre: Real Game Play as Worldcraft” (publicat en ocasió de l’exposició Màscares [Masks] en 2020, en la Galeria Municipal do Porto, comissariat per Valentinas Klimašauskas i João Laia) ha sigut traduït per l’IVAM i està disponible ací.

Omsk treballa en estreta col·laboració amb xarxes d’espectadors: tot és únic i no assajat. Les instal·lacions que creen examinen els egos virtuals, les experiències populars i els fenòmens polítics, permetent que les obres es convertisquen en un híbrid desmaterialitzat de la cultura actual al costat de les experiències personals úniques del participant. En el passat, els entorns immersius de Real Game Play d’Omsk Social Club han introduït paisatges i temes com el otherkin, la cultura rave, el survivalism, el catfishing, el desig&sacrifici, el trolleo positiu, les estratègies algorítmiques i la criptodivisa descentralitzada.

Han exposat per tota Europa en diverses institucions, galeries, teatres i espais com Martin Gropius Bau, House of Electronic Kunst Basel, HKW, Berlín, Seventeen, London Volksbühne, Berlín, Stroom den Haag, Den Haag Netherlands i Light Art Space Berlín. Han sigut inclosos a CTM Festival (2021), 34a Bienal de Liubliana (2021) 6a Bienal d’Atenes (2018), Transmediale Festival (2019), The Influencers (2018) i Impakt Festival (2018). En 2021 varen ser co-curadores de la 7a Bienal d’Atenes amb Larry Ossei-Mensah.

Tornar

Conversa amb David Toop

De manera transversal a la producció dels sis artistes integrants del Programa d’Art i Context, es proposen una sèrie d’activitats que fomenten la creació de nous vincles i acostament a diferents maneres de producció o metodologies que aporten perspectives que, tant els artistes com el públic general, puguen revisitar.

El músic, escriptor, comissari i artista sonor David Toop va ser el protagonista d’aquesta primera activitat que s’impulsa durant el Programa. Els artistes del grup d’investigació (Darío Alva i Diego Navarro, Claudia Dyboski, Marina González Guerreiro, Álvaro Porras i M Reme Silvestre) van ser els encarregats de dialogar amb el convidat, sempre obert a la participació de la resta d’assistents. La xarrada va girar, principalment, al voltant de la seua publicació Ocean of Sound (1995), un recorregut que comença en 1889, moment en què Claude Debussy va escoltar un concert de música javanesa en l’Exposició de París i que, per a l’autor, simbolitza l’inici del segle XX musical. A partir d’aqueix episodi, Toop investiga els gèneres i categories que conclouran en una cultura sonora etèria, desterritorialitzada i immersiva.

El 16 de desembre de 2021, a les 18h, Toop va connectar de manera en línia amb l’IVAM, on els presents a l’auditori també van poder llançar altres qüestions a més de les plantejades per l’equip del Programa.

David Toop (nascut en 1949) toca la conducció òssia, els ressonadors i brunzidors, les cordes, el paper, el magnetisme, els records d’arxiu, les flautes, l’electricitat i altres materials. Des de 1970 desenvolupa una pràctica que creua els límits del so, l’escolta, la música i els materials. Abasta l’actuació musical improvisada, l’escriptura, el so electrònic, el field recording, el comissariat d’exposicions, les instal·lacions d’art sonor i l’òpera. Inclou huit aclamats llibres, entre ells Rap Attack (1984), Ocean of Sound(1995), Sinister Resonance (2010), Into the Maelstrom (2016), Flutter Tire, unes memòries publicades per primera vegada al Japó en 2017 (2019) i Inflamed Invisible: Writing On Art and Sound 1976-2018 (2019). Breu membre del projecte pop de David Cunningham The Flying Lizards en 1979, ha publicat catorze àlbums en solitari, des de New and Rediscovered Musical Instruments en el segell Obscure de Brian Eno (1975) i Sound Bodi en el segell Samadhisound de David Sylvian (2006) fins a Entities Inertias Faint Beings (2016) i Apparition Paintings (2021) en ROOM40. Els seus enregistraments de l’Amazones de 1978 sobre el xamanisme i els rituals dels yanomami es van publicar en Sub Rosa com Lost Shadows (2016). En els últims anys les seues col·laboracions inclouen a Rie Nakajima, Akio Suzuki, Tania Caroline Chen, John Butcher, Ken Ikeda, Elaine Mitchener, Henry Grimes, Sharon Gal, Camille Norment, Sidsel Endresen, Alasdair Roberts, Lucie Stepankova, Fred Frith, Thurston Moore, Ryuichi Sakamoto i uns reviscuts Alterations, l’iconoclasta quartet d’improvisació amb Steve Beresford, Peter Cusack i Terry Day format en 1977. Toop també és comissari d’exposicions d’art sonor com Sonic Boom en la Hayward Gallery (2000), la seua òpera –Star-shaped Biscuit– es va representar com a projecte de Aldeburgh Faster Than Sound en 2012. Entre els seus llançaments discogràfics més recents es troben Garden of Shadows and Light, un duo amb Ryuichi Sakamoto, Breathing Spirit Forms amb Akio Suzuki i Lawrence English i Until The Night Melts Away amb John Butcher i Sharon Gal.