Places categories: IVAM Centre Julio González

Zao Wou-ki (Pequín 1921) va estudiar pintura tradicional i pintura a l’oli a l’Institut de Hangzhú. Després de passar un temps com a professor de dibuix a Xina, viatja a França el 1948, i és a París on completa el seu coneixement de l’art occidental mitjançant la pràctica del gravat, en la qual empra lliurement els ideogrames com a signes no figuratius. En un primer moment, la seua pintura es veurà influïda per Klee, Picasso o Matisse.

Els anys cinquanta suposen un punt d’inflexió en la seua obra: Zao Wou-ki es lliura progressivament en l’abstracció, on troba la manera de conciliar les contradiccions pròpies de la seua cultura d’origen i la creació individualista pròpia de l’art occidental. Així, les seues creacions de “paisatges” parlen d’un univers interior, la superfície de la tela es converteix en un espai agitat d’ones i relleus, esbossat per pinzellades i per ràpids traços. L’harmonia s’instal·la entre allò buit i allò ple, allò pròxim i allò llunyà, allò estàtic i allò dinàmic. En la seua pintura el cromatisme assoleix rares subtileses, fins i tot en les seues grans obres de tinta sobre paper de final dels vuitanta, en què tota la gamma cromàtica sembla estar inclosa, com en un espai obert, entre el blanc i el negre.

Aquesta exposició antològica presenta seixanta pintures i deu dibuixos realitzats entre el 1948 i el 2000, procedents de diferents museus francesos, alemanys i russos, així com de col·leccions particulars

Gabriele Basilico (Milà 1944) és un dels fotògrafs documentalistes més coneguts d’Europa; el seu camp de treball és la ciutat i el paisatge industrial. Arquitecte de formació, treballa com a fotògraf d’arquitectura per al sector editorial, la indústria i institucions públiques i privades. El 1984-85 va participar en la Mission Photographique de la DATAR, promoguda pel govern francés per a documentar la transformació del paisatge contemporani. Posteriorment ha estat invitat a participar en iniciatives semblants a distints països d’Europa: Itàlia, França, Holanda, Alemanya, Suïssa, Àustria i Portugal.

El 1990 va ser guardonat a París amb el premi Mois de la Photo per la seua exposició Porti di mare. El 1994 la Fondazione Galleria Gottardo de Lugano li va dedicar una gran retrospectiva, L’esperienza dei luoghi (1978-93), itinerant pels principals museus d’Europa. També li atorgaren el premi Osella d’Oro de fotografia d’arquitectura contemporània el 1996 en la 6a mostra internacional d’arquitectura de la Biennale di Venezia. A la fi del 1999 va realitzar el seu darrer projecte, titulat Cityscapes, que va ser presentat en la seua ciutat natal i que ha recorregut els principals museus d’Europa durant l’any 2000.

L’exposició i el llibre al qual ha donat origen Milà-Berlín-València, formen part d’un projecte que reuneix i confronta imatges, captades en l’última dècada, de cadascuna de les tres ciutats, tractant d’avaluar les afinitats entre aquestes, que, al seu torn, configuren un model de ciutat imaginària. L’exposició mostra un recorregut per les seues obres més representatives i les seues darreres produccions, encara inèdites

Albert Ràfols-Casamada (Barcelona 1923) va començar els seus estudis d’arquitectura a la Universitat de Barcelona el 1942. Va format part del grup Els Vuit, amb el qual va exposar per primera vegada a Barcelona el 1946, i un any més tard va presentar, també a Barcelona, la seua primera exposició individual a la Galeria Pictoria. Després d’abandonar la carrera d’arquitectura el 1948, va ser alumne de l’Acadèmia Baixas, on va conéixer la seua dona, la pintora Maria Girona. Tres anys després se’n va anar a França, on va romandre fins l’any 1954, amb una beca del govern francés.

La seua trajectòria artística, iniciada en la figuració, evoluciona cap a una abstracció caracteritzada pel joc del color i la creació d’una certa estructura geomètrica fins a la fi dels anys cinquanta, moment en què hi introdueix una certa austeritat cromàtica amb predomini dels blancs, i que coincideix amb l’aparició dels seus primers collages. Posteriorment, torna a incorporar al seu treball alguns signes realistes, els quals exerceixen un equilibrat paper simbòlic i estètic.

La producció artística de Ràfols Casamada no es circumscriu només a l’àmbit de la pintura, sinó que de manera natural es ramifica en un diàleg fecund amb la vida i amb les altres arts; amb la seua pintura, el collage i els objectes, la seua obra inclou la realització de vidrieres, decorats de teatre i obra gràfica. Ha realitzat més de vuitanta exposicions individuals i ha participat en importants col·lectives com Maestros de la pintura española de hoy (Mèxic 1974), Le siècle de Picasso (París 1987) i Naturalezas españolas, 1940-1987 (Madrid 1988). El 1980 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Ha realitzat a més una important tasca com a professor i director de les escoles Elisava i Eina, dedicades especialment al disseny gràfic. És també autor d’alguns llibres de poemes com Notes nocturnes (1976), Territori de temps (1979), Angle de llum (1984), Els colors de les pedres (1989) i de l’assaig Sobre pintura (1985).

L’exposició, de caràcter retrospectiu, comença als anys seixanta i està formada per una selecció de pintures i dibuixos, molts dels quals s’exposaran per primera vegada. El catàleg de la mostra reprodueix en color totes les obres exposades i inclou fragments dels dietaris i poemes de l’artista al costat de textos de Victoria Combalía, Jean-Pascal Léger, José Francisco Yvars, Georges Raillard, Andrés Sánchez Robayna, Alfonso Alegre Heitzmann, Enrique Juncosa i Teresa Millet, comissària de l’exposició

L’exposició tracta de mostrar el grau d’intervenció i influència de l’estètica dels indis natius en l’art americà de finals dels anys seixanta en endavant a través d’una selecció d’obres pertanyents a artistes nord-americans i hispanoamericans que practicaren l’abstracció geomètrica. Aquesta mostra indaga el parentesc espiritual que l’art abstracte té amb l’art arcaic i primitiu.

El 1937, tres anys després de la seua tornada a l’Uruguai, Torres-García va iniciar un programa de reivindicació i validació del que va definir com a Tradició Constructiva d’Amèrica, que arrancava de l’abstracció geomètrica mil·lenària que ens ha arribat a través de l’arquitectura, els teixits, les joies, l’orfebreria i la ceràmica de les civilitzacions precolombines. A l’Amèrica septentrional, des de mitjan anys trenta fins finals dels quaranta, alguns artistes examinaren les cultures indígenes del continent americà a la recerca d’una inspiració distinta a la trobada en les cultures originàries d’Europa i en les fonts artístiques acadèmiques i corporatives. És el cas d’Adolph Gottlieb, que va viatjar a Arizona i va quedar captivat per la ceràmica dels indis; de Josef Albers, que va visitar Mèxic diverses vegades, admirant l’arquitectura i l’art maies; o de Louise Nevelson, que va ser ajudant de Diego Rivera i que va estudiar, entre altres, l’antiga arquitectura mexicana i guatemalenca.

L’exposició estudia la manera que aquests i uns altres artistes es relacionaren amb l’herència de les cultures aborígens americanes, així com l’art abstracte que va emergir d’aquesta fertilització híbrida a través dels principis estructurals que va proporcionar l’artesania indígena: la presència de teixits i tapissos antics com a models d’espai conceptualitzat, o el concepte tectònic derivat de les construccions de pedra picada i fang, pròpies d’aquestes cultures ancestrals.

Luis Barragán (1902-1988) està considerat com l’arquitecte mexicà més important del segle XX, així com una de les grans figures de l’escena internacional en el camp arquitectònic. Guanyador el 1980 del prestigiós guardó d’arquitectura, el premi Pritzker, Barragán ha aconseguit l’atenció i el reconeixement internacional per la qualitat poètica de les seues obres. Els seus edificis i projectes de paisatges, encara que poc nombrosos i concentrats a Mèxic, demostren un talent que va saber conjugar el mètode de construcció tradicional del seu país amb el llenguatge de la modernitat, obtenint uns resultats alhora mexicans i intrínsecament universals.

És un dels primers arquitectes a utilitzar el paisatge en l’arquitectura, tant en les cases de camp com en els habitatges particulars al barri d’El Pedregal. La llum i el color, la recerca d’una domesticitat a la vegada moderna i tradicional, la relació entre arquitectura i paisatge i entre arquitectura i ciutat, foren els temes principals en què es va basar l’obra d’aquest arquitecte. La seua confiança en la força de la simplicitat, la seua recerca infatigable tant en la qualitat del material com en l’estètica, la seua subtil sensibilitat pels colors i, finalment, la seua particular manera de “veure”, marquen tota la seua obra i fan impossible qualsevol intent d’imitació. Va ser admirat pel moviment minimal, per exemple per Donald Judd, i també pels seus col·legues, com Louis Kahn, que el va invitar a treballar amb ell.

L’exposició recorre l’extensa producció arquitectònica de Luis Barragán a través dels seus plans, els seus dibuixos i nombrosa documentació; tot això complementat per la projecció de cinc vídeos que presenten amb més detall alguns dels projectes més espectaculars de Barragán

L’escultor i dissenyador Isamu Noguchi (1904-1988) va ser un individu prototípic del segle vint. Noguchi va nàixer a Los Angeles, Califòrnia, de pare japonés i mare americana. Es va criar al Japó i als Estats Units, i va iniciar la seua carrera d’ajudant de Constantin Brâncusi el 1927.

A través de la seua escultura es va convertir en un intèrpret entre Orient i Occident. La seua negativa a utilitzar cap estil o material escultòric donat, el seu canvi de domicili freqüent, per tot el globus, i el seu eclecticisme, fomentaren la diversitat d’opinions entre els crítics i historiadors de l’art, els qui sovint eren incapaços de classificar-lo adequadament ni fins i tot de familiaritzar-se plenament amb la seua obra. En darrera instància, les ocupacions estètiques i culturals de Noguchi, que duraren tota la seua vida, reflectien la turbulència social i la inquietud característiques de la seua època. És a través d’aquesta òptica que s’han d’avaluar els seus aconseguiments. El concepte d’Isamu Noguchi d’una “escultura de l’espai” és la seua contribució més important a l’escultura moderna, així com el tema de fons d’aquesta exposició. Noguchi concep els seus projectes de major envergadura com a jardins, com a espais públics —va afirmar que els havia desenvolupat “… no com uns llocs amb objectes, sinó com a relacions respecte a un conjunt”—. Abastaven els espais entre Orient i Occident, entre les tradicions històriques i l’esperit de l’era mecànica, entre el passat i el futur.

Com a il·lustració del seu plantejament, Isamu Noguchi: Sculpture of Space presenta vint-i-dos projectes, entre els quals es troba United Nations Playground (Parc infantil de les Nacions Unides), Riverside Drive Playground (Parc infantil de Riverside Drive) a Nova York, California Scenario (Escenari de Califòrnia) a Costa Mesa, Califòrnia, i Tengoku (Cel), per a la Sogetsu Flower Arranging School de Tòquio.

Claude Cahun (Nantes 1894-1954), nascuda Lucy Schwob en una família de l’alta burgesia, es va educar a Oxford i París —va fer estudis de Filosofia i Lletres a la Sorbonne— i va participar el 1935, amb Georges Bataille i André Breton, en la fundació del grup Contre-Attaque, de tendències esquerranes. Al llarg de la seua vida va fomentar la confusió respecte a la seua identitat; el seu pseudònim, Claude, que en francés s’aplica tant a homes com a dones, no era sinó una invitació a la provisionalitat de la seua identitat. No només es vestia d’home o amb robes estrafolàries i exòtiques, exhibia el pel rapat, tenyit de rosa o de tons daurats, sinó que adoptava poses afectades, fins i tot efeminades.

Claude Cahun, que també va practicar l’escriptura —poemes, crítica literària, assaigs, relats—, va emprar la immediatesa de la fotografia per a soscavar la suposada objectivitat d’aquest mitjà, tot accentuant el caràcter performatiu, dinàmic i canviant de les poses amb què mostrava la seua personalitat relliscosa, en la qual els trets masculins i els femenins es fonien per a crear un personatge literari, indeterminat, en una ambigüitat buscada i laboriosament treballada. En altres obres apareix com un dimoni, un àngel o una dona cega guiada per un felí. Va realitzar també nombroses fotografies en què componia escenografies d’objectes insòlits amb plantejaments innovadors. Va retratar Robert Desnos, Jacqueline Breton, Henri Michaux i Sylvia Beach. Va il·lustrar diversos llibres de Lise Deharme, entre ells Le coeur de pic (1937).

L’exposició presenta unes setanta fotos de l’artista que recorren la totalitat de la seua trajectòria artística, des dels seus inicis fins el final de la seua vida, incloent-hi autoretrats, retrats, quadres fotogràfics, natures mortes, així com documentació sobre la seua vida i la seua obr

El gran escultor Pablo Gargallo va nàixer a Maella (Saragossa) el 1881 i va morir a Reus (Tarragona) el 1934. Es va traslladar a Barcelona amb la seua família el 1888; va començar la seua vida laboral en un taller de terrisseria i va ser aprenent al taller de l’escultor modernista Eusebi Arnau i Mascort entre 1895 i 1903. Al mateix temps cursava els seus primers estudis a l’Escola de Belles Arts de La Llotja de Barcelona, on comença a realitzar dibuixos i esbossos sobre la figura humana. Va ser assidu assistent a les tertúlies d’Els Quatre Gats, la qual cosa li va permetre de relacionar-se amb diferents artistes rellevants de l’època. El 1903, una beca li permet anar a París per tal d’ampliar els seus estudis; l’estada va ser breu. Torna a Barcelona i exposa individualment, per primera vegada, a la Sala Parés el 1905. Així mateix, treballa com a ajudant de diversos escultors i col·labora amb l’arquitecte Domènech i Montaner en la decoració escultòrica modernista de diversos dels seus projectes.

Entre 1905 i 1911 travessa un període de recerca i consolidació durant el qual supera tendències del moment i comença a utilitzar un llenguatge personal amb una clara intenció de simplificar, sintetitzar formes i essencialitzar els volums; en definitiva, una manera de representar més moderna. A partir d’aquest període Gargallo se sent disposat a utilitzar diferents materials en la seua escultura.

La mostra que s’exhibirà a l’IVAM contarà con 180 peces entre escultures, cartons, joies y dibuixos

L’escultor nord-americà David Smith (Indiana, Estats Units, 1906 – Nova York 1965) va ser l’artista que més va contribuir a l’assimilació i a la difusió internacional del llegat de Julio González en uns moments en què l’obra de l’artista català era ignorada, el 1956, David Smith va publicar a Art News l’assaig González: First Master of the Torch, un clar homenatge a la figura de l’escultor espanyol al qual el MoMA de Nova York dedicava una exposició en aquells moments.

L’experiència de David Smith amb el metall va començar en la seua joventut, quan treballava en una fàbrica d’automòbils. La seua dedicació a l’escultura es va produir als anys seixanta en entrar en contacte amb els treballs que Julio González i Pablo Picasso estaven realitzant conjuntament en aquella època. Va ser l’obra de Julio González, però, la que va suposar per a Smith una autèntica revelació que marcaria tota la seua producció escultòrica posterior. De l’obra de Julio González, David Smith va extraure i desenvolupar una bona part de les seues investigacions artístiques: la plasticitat de la forja del metall, els processos de síntesi formal i la tècnica de la soldadura del ferro, introduïda en l’escultura per González com a recurs preferent per tal de subratllar la condició d’artefacte encaixat, constructiu, és a dir, fictici, que defineix tota obra d’art. Per a David Smith cada escultura és un segment de la seua vida laboral, vinculada al seu passat, al seu present i al seu futur com una declaració d’identitat.

Els seus dibuixos capturen precisament aquest concepte, el de la cal·ligrafia xinesa, aquella que comença fora del paper, continua a través de l’espai del paper i s’hi projecta més enllà. Solament a través dels seus dibuixos podem conéixer per complet el desenvolupament de la seua obra en profunditat. Des que el Whitney Museum of American Art va exposar prop de 140 dibuixos de l’artista el 1979, no s’ha realitzat un esforç concret de recopilació. Alain Kirili, comissari d’aquesta mostra, formularà per al nostre públic un diàleg entre els dibuixos i algunes escultures de David Smith que ens ajudarà a comprendre millor el procés creatiu de la seua obra.

La exposición reúne 17 pinturas y 13 esculturas, fechadas entre 1979 y 1997, de Georg Baselitz, uno de los artistas fundamentales en la renovación plástica europea de la segunda mitad del siglo XX. Las obras han sido seleccionadas por el comisario de la exposición en estrecha colaboración con el artista. Con ella se persigue, no sólo presentar una retrospectiva, que incide en la relación existente entre su obra escultórica y su pintura, analizando el modo en el que aborda en ambos géneros los temas de la cabeza, el cuerpo y la figura, sino además, dar la oportunidad de admirar y comparar estas obras con las de Julio González en la Colección del IVAM, algunos de cuyos temas (máscaras, torsos, etc.) y formas de modelado (talla, herida, etc.) reciben una nueva consideración. El catálogo de la exposición, ilustrado con reproducciones de las obras expuestas, publica textos sobre Baselitz de Eric Darragon, Richard Shiff, Kevin Power y Kosme de Barañano, y una completa cronología y bibliografía recopilada por Detlev Gretenkort.

Georg Kern nace en 1938 en Deutschbaselitz (República Democrática Alemana), localidad de la que más tarde tomará su nombre artístico. Pintor, escultor y grabador, es considerado una figura crucial en la evolución de la plástica contemporánea por la audacia y la originalidad de su discurso expresivo. Aunque su arte se ha inscrito en ocasiones dentro del expresionismo, su obra constituye uno de los intentos más logrados de crear destruyendo el orden compositivo.

Tanto en su pintura como en su escultura, Baselitz tiene por constantes el uso de una violencia gestual y una materialidad en bruto. Sus figuras son talladas directamente del tronco, fruto de la intuición y del reflejo del artista más que de la programación o de la búsqueda del detalle. En sus obras no hay representación, ni idealización, tampoco expresionismo; su obra es pura construcción, vital, orgánica.

Santiago Calatrava (Benimàmet, València 1951) és sens dubte un dels enginyers i arquitectes espanyola amb una major projecció internacional. Després d’iniciar els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, va ingressar a l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, i es va llicenciar el 1975 en enginyeria civil per l’Eidgenössische Technische Hochschule de Zuric. El 1981 va establir en aquesta ciutat suïssa el primer estudi d’enginyeria i arquitectura. Entre els seus projectes arquitectònics destaquen l’estació de ferrocarril de Zuric, la marquesina de l’oficina de correus a Lucerna, els ponts de Bach de Roda a Barcelona, Nou d’Octubre a València i El Alamillo a Sevilla, la torre de telecomunicacions Montjuïc a Barcelona, la terminal d’alta velocitat a l’aeroport de Lió, o més recentment la Ciutat de les Arts i les Ciències a València.

Calatrava desenvolupa en les seues escultures, que realitza en materials com fustes precioses, marbres o metalls, les conclusions dels anys d’estudi, de dibuixos i de croquis, on no només es resolen conceptes d’arquitectura i enginyeria, sinó on sorgeixen també elements inesperats. La seua gramàtica formal és orgànica, no en el sentit de reproduir formes d’animals o vegetals, sinó en el d’aplicar-hi solucions estructurals ja assajades per la natura, com la complementarietat estructural dels ossos i els músculs o els jocs d’articulacions dels esquelets dels vertebrats. Les forces i les tensions es materialitzen no només com a accions mecàniques, sinó també com a reflex de l’existència paral·lela d’un univers simbòlic suggerit.

L’exposició suposa la primera mostra en un museu espanyol de les escultures i dibuixos de Santiago Calatrava, la major part de les quals no han estat mai mostrades al públic anteriorment

Willem de Kooning (Rotterdam 1904 – East Hampton 1997) és una de les figures més celebrades de l’art nord-americà del segle xx. La seua obra dels anys quaranta i cinquanta fa d’ell una figura clau de l’expressionisme abstracte, la generació a la qual pertanyien Jackson Pollock, Barnett Newman, Clyfford Still, Franz Kline o Mark Rothko, i que va aconseguir fer de Nova York la nova capital internacional de l’art després de la Segona Guerra Mundial. Influïts pel cubisme i el surrealisme, així com també per l’existencialisme i la psicoanàlisi, aquests artistes volgueren explotar les possibilitats expressives del gest i de la matèria, experimentant amb unes formes obertes i dinàmiques que veien capaces de suggerir el temperament i l’acció creativa pròpia.

La trajectòria de De Kooning, en qualsevol cas, arriba fins al final dels vuitanta, i està marcada per l’alternança de moments figuratius i abstractes. Aquest rebuig al dogma avantguardista, que no va ser, en ocasions, ben comprés en el seu temps, fa d’ell un artista summament influent en els nostres dies. Els seus temes més freqüents foren la dona i el paisatge, encara que abans d’un afany de versemblança representacional hem de veure en aquesta obsessió la voluntat de copsar una cosa sentida i real que no és exactament visible. Les seues pintures negres dels anys quaranta, en les quals semblava liquar les formes cubistes, foren considerades com una imatge perfecta del dinamisme de Nova York.

Als anys cinquanta, De Kooning pinta les seues cèlebres dones, en les quals acaba amb la jerarquia entre fons i figura per a produir unes imatges violentes que tenen la presència i la monumentalitat d’algunes representacions immemorials de deesses, però que també es refereixen a les dones contemporànies, de la diva d’Hollywood a les animadores de futbol americà. Als anys seixanta i setanta, De Kooning pinta uns meravellosos paisatges abstractes que seran reivindicats pels pintors internacionals dels anys vuitanta. Precisament en aquesta dècada De Kooning desenvolupa un estil tardà molt depurat que es pot comparar al de Matisse per la seua senzillesa i serenitat, en el qual predominen la llum i el color i els espais buits i meditatius.

Aquesta exposició retrospectiva inclou aproximadament vuitanta obres entre pintures, escultures i dibuixos, abastant el període que va del final dels anys trenta al final dels vuitanta. Aquestes obres inclouen obres molt conegudes, com per exemple Seated Woman (Dona asseguda), de 1940 (Philadelphia Museum of Art); Rosy-Fingered Dawn at Louse Point (Aurora de dits de rosa a Louse Point), de 1963, i Two Figures in a Landscape (Dues figures en un paisatge), de 1967 (ambdues a l’Stedelijk Museum, Amsterdam); The Visit (La visita), de 1966-67 (Tate Gallery, Londres), o la sèrie de dibuixos realitzats amb els ulls tancats pertanyents a la col·lecció del Museum Overholland (Nieuwersluis, Holanda), a més d’uns dibuixos poc vistos. Per tal d’aconseguir-ho s’ha comptat amb la col·laboració de nombrosos museus internacionals i dels hereus de l’artista. El catàleg de l’exposició, coproduïda amb la Fundació “la Caixa”, compta amb assaigs d’Enrique Juncosa, comissari de l’exposició, David Carriere i Richard Shiff