Places categories: IVAM Centre Julio González

Amb aquesta mostra de la faceta dibuixística de Lipchitz desenvolupem el programa d’exposicions dedicat al dibuix com a activitat fonamental en la creació artística, alhora que s’aprofundeix en l’obra d’aquest autor, les escultures del qual es van poder contemplar a la Galeria 1 de l’IVAM el 1997.

A diferència dels dibuixos dels pintors, en els quals el món físic és concebut en dues dimensions i normalment de manera fragmentària, els dibuixos dels escultors són concebuts com a configuracions potencials de formes tridimensionals i sovint com a projectes definitius per a escultures que són en elles mateixes un tot físic. Els dibuixos de Jacques Lipchitz, un dels millors escultors del segle XX i que amb més encert ha dut el seu treball les formes i les idees del cubisme, il·lustren esplèndidament aquesta diferència. Lipchitz va dibuixar tant abans com després de realitzar la seua obra escultòric. Per a ell, el dibuix era un potencial punt de partida de l’escultura, o l’exploració de variacions de temes i formes ja creades en tres dimensions. En els seus dibuixos podem veure millor el seu procés d’autorealització en adonar-se de la seua experiència i lluitar per a integrar la idea sorgida amb la forma.

Escultor nord-americà (1939-1989) que reinterpreta les fronteres tradicionals entre les “belles arts” i el disseny com a art “menor”. Tractant els elements del mobiliari quotidià com a escultures, sense oblidar la seua funció, en els seus primers treballs utilitza les cadires en moltes ocasions com a actors, actuacions que deriven en part de les performances. A partir de 1975 comença a realitzar els seus propis mobles-escultures, on empra en moltes ocasions mobiliari trobat, per exemple en la Bronze Chair (1972-75), convertida en una cadira de bronze a partir d’una cadira d’estil Reina Anna en fusta. Comença després a desenvolupar els mobles-monuments –per als quals utilitza materials de l’escultura tradicional– per a espais públics, com els Bancs per a deu, instal·lats als edificis i als parcs. Les seues realitzacions podrien ser presentades com a escultures originàries d’un vocabulari minimalista i utilitzades com un moble on s’aprecien les característiques funcionals i la bellesa dels materials emprats: granit, fusta, bronze, plàstic, acer, pedra… Mentre nombrosos artistes introdueixen en la seua pràctica principis agafats de la producció en massa, Burton dota l’objecte corrent de les qualitats de l’objecte d’art.

L’exposició a l’IVAM constitueix una retrospectiva de tota la seua obra i presenta més de vint-i-cinc peces que provenen de diverses col·leccions europees i americanes, entre les quals es troben Bronze Chair, la primera obra que va realitzar, Concrete Tables (1980-81) o la Slat Chair (1985) entre d’altres. La mostra comença amb una presentació de vídeos de les seues performances i conclou amb les obres per als espais públics. Així mateix la mostra serà una ocasió per poder descobrir la fascinació de Burton per Brâncusi, i com la seua obra ha estat influenciada per l’escultor. L’exposició, comissariada per Anna María Torres, es presenta a l’esplanada i a la Galeria 1 de l’IVAM i es publicarà un catàleg amb fotografies inèdites i textos de diversos artistes i amics de Scott Burton com Eduard Costa, John Perreault o Vito Acconci.

Barbara Hepworth (Wakefield, Yorkshire, 1903 – St. Ives, Cornualla, 1975) Va estudiar a la Leeds School of Art i posteriorment al Royal College of Art de Londres. Va aprendre a treballar el marbre a Itàlia amb el seu primer marit, John Skeaping. En una visita a París amb el seu segon marit, l’artista Ben Nicholson, va conéixer Picasso i Mondrian. Va formar part de la societat Seven and Five el 1932, d’Abstraction-Création i d’Unit One el 1934. Les seues escultures s’inspiren sovint en la natura i es realitzen a partir de la talla més que a partir del modelatge. Va ser una de les primeres artistes de la Gran Bretanya a introduir el motiu del “forat” en les seues obres i va utilitzar la corda en algunes de les seues obres.

Va treballar les formes abstractes des dels anys trenta i va crear en les seues peces formes en tensió i també subtils relacions. Hepworth va reaccionar davant de l’escultura abstracta que va conéixer a París durant els anys trenta i es va decantar cap a una escultura abstracta orgànica com la de Brâncusi o cap al constructivisme de Gabo. El treball de Barbara Hepworth també es va enriquir d’una forma molt notable per la seua relació amb Ben Nicholson, els quals es van influir mútuament.

L’exposició antològica de Barbara Hepworth a l’IVAM, Institut València d’Art Modern és la primera organitzada a Espanya sobre esta artista britànica i forma part de les celebracions que es van preparar a l’any 2003, centenari del naixement de l’artista.

Aquesta exposició, comissariada per Martine Soria, pretén donar una visió històrica a través dels tres períodes definits de l’obra escultòrica del consagrat pintor Henri Matisse (1869-1954).

Va estudiar a l’Académie Julian de París i a l’Escola de Belles Arts de París, on va ser alumne del pintor simbolista Moreau. Al final del segle XX coneix Pissarro, Derain i Vlaminck, i és aleshores quan el color comença a adquirir una importància substancial en la seua pintura. A partir del seu contacte amb Gauguin, Van Gogh i Cézanne comença a madurar el seu llenguatge artístic. A Matisse tan sols li afectaren de manera superficial els exercicis cubistes de Picasso i Braque, i durant els primers anys del segle XX trobem una evolució en el seu estil d’abstracció decorativa i expressiva, després de desenvolupar les formes lineals rítmiques de Gauguin i els sintetistes i les seues àrees plàstiques de color uniforme en un estil personal de composició expressiva.

Els procediments tècnics utilitzats en la seua pintura com els colors no naturals i les figures definides i no modelades per les superfícies adjacents, marcaran també la seua obra escultòrica. Matisse, en una via molt personal, va desenvolupar en escultura alguns temes molt característics de la seua obra pictòrica i de l’escultura actual, com la subordinació del detall a un ritme dominant que s’aprecia en l’arabesc lineal i continu de Le Serpentine (1909), les deformacions expressives de ressonàncies primitives o el procés de simplificació de la seua monumental sèrie Nu de Dos (1909-17). Treballa de memòria, a través del record, i per això va ser molt important per a ell treballar sobre el mateix tema i motiu, i va ser així que va realitzar sèries com Jeannette I, II, III, IV, V, o Henriette I, II, III, IV.

Charles Simonds (Nova York 1945) va estudiar a la University of California de Berkeley i a la Rutgers University de New Brunswick. El treball de Charles Simonds comença a prendre cos al final de la dècada dels seixanta, quan els moviments de contestació política i social sorgeixen als campus universitaris i es transmeten a una part de la comunitat artística nord-americana. El 1970 Charles Simonds crea els seus dwellings, minúsculs habitacles d’argila situades a l’empara de murs destruïts en barris com el Soho o el Lower East Side de Nova York. Els dwellings eren l’únic rastre visible de l’existència d’una civilització de nòmades, els Little People, que la imaginació de Charles Simonds havia definit com a hiperactius a la vegada que tremendament fugissers. Aquestes obres són metàfores sobre la vida i la mort, sobre el creixement i la degradació. En obres posteriors que podem relacionar amb l’arquitectura ritual antiga com per exemple les mastabes, laberints, torres funeràries o piràmides, els seus treballs abandonen el carrer i assoleixen autonomia com a escultures. Aquestes peces reflexionen sobre l’arquitectura i els sistemes de pensament que la sustenten. Posteriorment, Simonds ha passat a interrogar-se també sobre la relació entre l’obra i l’artista, introduint de manera gradual la figura humana en les seues creacions.

L’exposició planteja un recorregut retrospectiu sobre l’obra del nord-americà Charles Simonds, des dels seus famosos dwellings, o minúscules habitades d’argiles, fins als seus treballs escultòrics actuals. La mostra, s’acompanya d’un cicle de pel·lícules, on es projecten algunes de les cintes filmades per Simonds.

Marjetica Potrč és una artista i arquitecte establerta a Ljubljana. La seua obra, que s’encarrega de documentar els espais urbans i les tensions que aquests generen, s’ha exposat a tot Europa i als Estats Units, incloent exposicions a la Bienal de São Paulo, al Brasil (1996), a la Max Protetch Gallery, en Nova York (2002), i al Guggenheim Museum novaiorqués, per la qual va guanyar el premi Hugo Boss l’any 2000.

L’IVAM presenta per primera vegada a Espanya l’obra de l’artista eslovena Marjetica Potrč amb una instal·lació site specific –creada expressament per al lloc que ocupa–, que és una prolongació més de tot el seu projecte, el principal objectiu del qual és cridar l’atenció sobre el conjunt de negociacions que cal realitzar per sobreviure en entorns urbans. Quan parla sobre aquest nou projecte, Marjetica Potrč es refereix al seu escrit sobre “Naturalesa urbana i ciutats naturals”. Com conta en aquest text, el seu pavelló a l’IVAM, amb aquesta estructura que recorda una favela, que proporciona refugi contra el sol, es pot veure com “la història de la primera favela, que va ser aixecada a l’ombra de les favelas, que és com es deien els arbres aleshores –als afores de Rio de Janeiro el 1897– per soldats els enemics dels quals havien desaparegut.” Aquesta favela subratlla l’interés de Potrč per les estructures bàsiques que són fruit de la iniciativa individual.

El pavelló s’obri al públic quan ix el sol, i, mitjançant l’ús d’energia solar, obri les seues portes; tanca les seues portes quan el sol es pon i, per consegüent, es tanca al públic. Dins del pavelló l’artista presenta aspectes de la interacció humana amb l’estructura: dues grans il·lustracions es troben penjades a cada costat del pavelló, i sobre una taula que hi ha al centre es troben dues il·lustracions més, una a cada extrem, que expressen les distintes personalitats dels poblats de barraques tot depenent si és de dia o de nit; una maqueta d’una favela, un recipient de ceràmica utilitzat pels seus habitants, oli pur, una representació dels visitants que no són benvinguts, i un carregador de corda per al telèfon.

Marjetica Potrč presenta favelas i poblats de barraques de tot el món i solucions autosostenibles concebudes per afrontar els problemes que implica viure amb pocs diners. En molts casos, la seua obra centra l’atenció en els estrats més pobres de la societat, fent evident que, mitjançant l’ús de la creativitat i els poders considerables de la inventiva inherents a l’ésser humà, podem crear una arquitectura ricament dissenyada a partir d’uns mitjans mínims.

Naix a la Xina el 1957, deixa la seua terra natal el 1986 i s’instal·la al Japó, on estudia i comença a produir els primers treballs, i adquirix un reconeixement nacional i internacional. El 1995 es trasllada a Nova York, on viu actualment. De tots els llocs on ha estat utilitza materials autòctons arrelats a la seua cultura i els inclou en el seu art. Per este motiu, comença a treballar, el 1984, amb les explosions de pólvora com una investigació de la història de la Xina i la seua vinculació amb la pólvora. Fa d’este material un element principal del seu art, sense pretendre associar-lo a la idea de destrucció o violència, sinó a la seua funció original: la comunicació.

A més de temes com la identitat nacional i cultural, el treball de Cai fa referència a l’intercanvi intercultural, a l’espiritualitat (especialment relacionada amb la filosofia oriental) i al poder de la natura. Els seus projectes estan plens de referències històriques, llocs específics, esdeveniments i un conjunt d’idees d’art contemporani. A través de la utilització de metàfores elegants aconseguix una universalitat poètica.

L’artista ha creat, en exclusiva per a l’IVAM, dos esdeveniments; executa una de les seues grans explosions de pólvora i un dels seus dibuixos amb pólvora explosiona a la terrassa del Museu. L’exposició fa un recorregut per les seues últimes performances realitzades en les principals institucions culturals del món, com el MoMA de Nova York, la Tate Modern de Londres o la Kunsthalle de Viena. El 22 de maig a les 12h és realitza l’esdeveniment pirotècnic Arco iris negre a la llera del riu Turia entre el pont de la Trinitat i el pont del Reial.

Esta exposició se sustenta sobre la revisió de l’art primitiu o dels xiquets duta a terme pels artistes des del surrealisme i que conforma la iconografia de l’art d’avantguarda, tant europeu com americà, quant a la figura humana, el rostre o el graffiti, en el constructivisme, en el denominat “art brut”, l’informalisme o en l’herència de l’expressionisme abstracte.

La selecció d’obres de l’exposició traçarà l’evolució i el desenrotllament d’esta imatgeria –este foc– en l’art modern a través de l’obra d’artistes tan reconeguts com Pablo Picasso, Joaquín Torres-García, Gaston Chaissac, Germaine Richier, Jean Dubuffet o Jean-Michel Basquiat, entre altre.

L’exposició que organitza l’IVAM és la primera que es realitza en el món destinada a confrontar l’obra de James McNeil Whistler (1834-1903) i la de Zoran Music (1909), dos artistes fonamentals dels segles XIX i XX respectivament.

L’exposició oferix un diàleg entre estos dos artistes que, tot i que pertanyen a èpoques diferents, tenen un referent comú, i és la influència que va tindre en les seues obres la ciutat de Venècia, una de les urbs més belles del món i en la vida quotidiana de la qual confluïxen íntimament l’art i l’aigua. L’exposició consta de més de dos-centes obres i centra el seu interés fonamentalment en les obres sobre paper de xicotet format (aiguaforts, dibuixos, aquarel·les, i pastels) realitzades pels dos artistes.

La exposición Cuba. Vanguardias. 1920-1940 reúne 60 pinturas de las que 58 proceden del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba y 2 obras pertenecientes a la Casa Museo José Lezama Lima. La muestra incluye obras de algunos de los artistas que protagonizaron el definitivo cambio de mirada en la historia del arte cubano y posibilitaron que a partir de entonces se pudiera hablar de “arte cubano”, dejando para las realizaciones previas el concepto de “arte en Cuba”. Los artistas que participan en esta muestra son los siguientes: Antonio Gattorno, Jorge Arche, Amelia Peláez, Mario Carreño, René Portocarrero, Mariano Rodríguez, Víctor Manuel García, Fidelio Ponce de León, Arístides Fernández, Carlos Enríquez, Eduardo Abela, Wilfredo LAM y Marcelo Pogolotti.

El catálogo editado con motivo de la exposición reproduce las obras expuestas y contiene textos de la directora del IVAM, Consuelo Císcar, la comisaria de la exposición, Llilian Llanes y la directora del Palazzo Bricherasio, Daniela Magnetti. Además el catálogo contiene una cronología de la época y las biografías de los 13 artistas cubanos representados en la exposición.

Las obras que integran esta exhibición se han distribuido en tres núcleos, para que el espectador pueda organizar sus propios puntos de vista considerando las pautas que guiaron la modernización de la pintura cubana y el universo formal dentro del cual se movieron sus artistas.

El primero de estos grupos, lo constituye el tema de la mujer y del retrato femenino, tradicionalmente presentes en el arte cubano. El segundo se centra en la visión aportada por la pintura moderna con relación a la tesis de la identidad cultural, base y fundamento de los ideales vanguardistas. Por último, se da por terminada la muestra con un artista, Marcelo Pogolotti, cuya obra sirve para mostrar la apertura de la corriente social dentro de la pintura cubana.

En 1986, la Generalitat Valenciana adquirió para el IVAM un importante lote de pinturas y dibujos del artista Ignacio Pinazo Camarlech. La generosa donación de un conjunto similar por parte de la familia, convirtió al Museo en el centro público de referencia para el estudio de la obra del artista valenciano.

Con esta exposición se vuelve a realizar una nueva visión de las obras propiedad del IVAM, en este caso se hace especial hincapié en los dibujos, en ocasiones bocetos trabajos rápidos que reflejan una primera idea o una escena cotidiana popular. También se pueden observar por primera vez algunas acuarelas, técnica poco utilizada por el pintor y lienzos ya consagrados para la historia moderna del arte valenciano.

A pesar que el temps transcorregut des que Einstein demostrara que, lluny de representar un valor absolut, la velocitat altera la seua naturalesa en funció de diversos factors, la percepció que tenim d’esta continua determinada per limitacions d’orde més prosaic. Les competicions d’atletisme es guanyen hui per fraccions de segon cada vegada més insignificants, i l’elevació magnètica ens acosta, cada vegada més, al llançament de trens les velocitats dels quals estan destinades a competir amb les dels avions. Per als qui es passen la vida lluitant per batre el següent rècord de velocitat, lluny de ser una cosa relativa, el cronòmetre del jutge és d’una precisió implacable. A un nivell menys especialitzat, l’imperatiu tecnològic domina les cases i els centres de treball, un fenomen que ha comportat una era de comunicació instantània, de tasques múltiples i de desaparició deliberada de les fronteres que hi ha entre el cos i l’ordinador.

Si la simultaneïtat i la convergència es troben hui al capdavant de la nostra recerca per superar els límits de la velocitat, això és degut al fet que són sinònims d’este terme sobre el qual es basa la velocitat contemporània. Els artistes del segle XX van concebre la representació de la velocitat de formes molt diferents: des de l’obsessió de Sever per l’estètica del soroll i la fragmentació, a l’impuls de Pollock per crear unes pintures el tema aparent de les quals era la tècnica de la fuetada creada per ell mateix. No obstant, el final d’este accelerat segle ha dut una creixent desvinculació amb l’interés artístic per la velocitat que té a vore no tant amb la celebració de triomfs com amb l’expressió d’una preocupació cada vegada major per les conseqüències deshumanitzadores de la recerca decidida per la dominació tecnològica, al preu que siga.

En l’actualitat, els artistes han tornat al tema de la velocitat associada al desenrotllament tecnològic, però amb una mirada que no és crítica ni aduladora. Seguint l’exemple de pioners com el fotògraf Eadweard Muybridge, qui va utilitzar l’electricitat per a crear imatges que congelaven –literalment– el subjecte en el temps, els artistes de hui semblen haver acceptat la velocitat com un instrument susceptible de ser utilitzat de ben diverses maneres, incloent-hi la d’eina per a l’anàlisi. Amb estes premisses, Speed Three, desenrotllarà la seua temàtica dins d’un muntatge expositiu integral que entenga tot l’interior de l’arquitectura del museu com una extensió del suport de l’artista, creant un disseny aerodinàmic de destacada creativitat contemporània.

Artistes en l’exposició: Cory Arcangel, Cai Guo-Qiang, Jim Campbell, William Doherty, Feng Mengbo, Vadim Fishkin, Tehching Hsieh, Guy Hundere, Kimsooja, Langland & Bell, Tatsuo Miyajima i Camille Utterback.