Places categories: IVAM Centre Julio González

PERÒ, QUÈ ÉS UN ROBOT?

Un robot és una construcció, una màquina, un mecanisme artificial que no té ànima, que té el poder de moure’s per si mateix i que no emmalaltix ni mor; és concebut i fabricat per a efectuar una tasca normalment executada per un ser humà. A diferència dels autòmats, els robots porten implícit alguna cosa de l’ominós: el temor que s’independitzen del ser humà, que el superen, que el maten. Les màquines prendran el lloc de l’home? Hal, imaginat per Stanley Kubrick en la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai, allibera reflexions un poc simplistes sobre la humanitat, però mata secretament els hòmens de la tripulació per a obeir la seua pròpia lògica d’androide, que considera superior a la dels humans.

En la llegenda del Golem, però també en Un món feliç d’Aldous Huxley, o en Blade Runner, la majoria abdica i l’home no té més solució que la de girar-se contra una màquina dominadora. Qui va conformar els robots (del verb eslau robota, “treball obligatori”; la paraula és utilitzada per a designar un “treballador artificial”) va ser el dramaturg txec Karel Capek. En el seu drama R.U.R. (Rossum Universal Robots, 1921) apareix la primera fàbrica de robots en sèrie. La serialització els feia perdre la individualitat: els robots van deixar de ser aquells sers mecànics semimàgics però personalitzats que realitzaven desitjos humans. L’autòmat encara estava vinculat al món màgic; el robot, que no ha de ser necessàriament antropomorf, era estrictament racional, funcional i productiu. Capek va introduir en la literatura androides que es rebel·len contra els seus creadors, i no per atzar.

El llibre de Capek és potser un símbol del que succeïx en el món contemporani? Representa potser un amarg esbós crític del problema, hui en auge, de la desocupació? Cal recordar que l’any 1929 havia començat la depressió nord-americana que, després, s’encaminaria a una solució amb el president Roosevelt el 1933, i que en este mateix any l’ascens de Hitler a canceller d’Alemanya, alhora que clausurava els desastres econòmics que van minar la fràgil República de Weimar, n’iniciava uns altres pitjors.

ÀNGELS NECESSARIS?

Recentment, els robots han arribat a l’art: la idea és emprar com a recurs d’expressió artística totes les tecnologies, de les més simples a les més sofisticades. I en l’art actual els robots han sigut utilitzats pels artistes amb una intenció sovint crítica respecte a la pròpia cibernètica, o per a ironitzar els comportaments socials de l’home, i inclús amb una finalitat lúdica o humorística. Ximo Lizana ens proposa unes escultures robòtiques que denomina Ángeles robóticos. Àngels que executen operacions a través d’ordinadors. Àngels robòtics? Potser la voluntat de representar els àngels amb figura d’hòmens (a penes Rembrandt els reemplaça per llum) no siga sinó la resposta al desig d’angelitzar la humanitat o, també, al d’humanitzar la divinitat. Ximo Lizana introduïx un indici d’heterodòxia. Es tracta d’uns sers encarnats o desencarnats? Àngels robòtics o robots angèlics?

En tot cas, la seua obra podria ser considerada com a expressionista: a pesar del recurs a la tecnologia, el que predomina és l’emoció. En tot cas, també la seua obra obri pas a la pregunta sobre si en la societat actual, “societat de control”, continua tenint vigència la temàtica dels àngels. Tot induïx a pensar que els àngels continuen sent necessaris i res els disputa el seu lloc en l’imaginari humà.

L’exposició que es presenta a l’IVAM inclou 33 obres, fotografies i robots, datades entre els anys 2001 i 2009. El catàleg de la mostra, a més de reproduir totes estes obres, conté textos del comissari de l’exposició, Ángel Kalenberg, de la directora de l’IVAM, Consuelo Císcar, de María García-Abadillo i de Natalia Gómez.

Aquesta exposició, organitzada pel Walker Art Center de Minneapolis aplega gairebé un centenar d’obres d’aquest artista nord-americà precursor, juntament a Rauschenberg, del pop i del neodadaisme. Des que va realitzar les seues famoses banderes i dianes als anys cinquanta, i fins a l’actualitat, ha contribuït a revolucionar la nostra experiència artística tot oferint amb una força subtil i carregada d’ironia la seua particular iconografia que ha estat universalment acceptada i l’ha convertit en una figura fonamental en el desenvolupament de l’art contemporani.

Jasper Johns va donar un pas decisiu en el rebuig de l’artifici pictòric amb la seua exigència, fonamental en gran part de l’art contemporani, de considerar l’obra d’art com una realitat en si mateixa.

La seua pintura, carregada de simbolismes, està plena de formes insinuants que produïxen en nosaltres la sensació d’inquietud. Les seues obres ens animen a tractar de desxifrar un missatge ple d’ambigüitats i dobles sentits que el pintor ens mostra en unes imatges carregades de provocació. Sobretot aquelles, que són les més abundants en la seua obra, que tenen a vore amb la figura humana, amb el cos en tots els seus estats. Els seus cossos volen expressar pluralitat d’idees, varietat d’estats emocionals, devessall de pensaments racionals o irracionals, per la qual cosa, en tot este procés, la forma i la carn es metamorfosa, es va modificant, alterant, descobrint nous elements interns.

Així, podem entendre el cos que representa Gabarrón com una entitat complexa no ja estructura i unificada com en dècades anteriors, sinó que ara es reconeix assetjat pels avanços científics sobre la intel·ligència artificial, la genètica, la clonació, les noves tecnologies i un llarg etcètera de progrés tecnocientífic. Este nou model anatòmic ha perdut la seua naturalesa i ingenuïtat, inclús la seua caducitat a causa d’esta nova fase d’expansió científica que ha generat una cultura d’allò “posthumà”.

En estos paràmetres descobrim en esta exposició, coproduïda conjuntament amb el Chelsea Art Museum de Nova York, les figures de Gabarrón reinventant-se, constantment empentades per una força interior, originada per un exterior volàtil, que formen un entramat de representacions formals simbòliques que poden ser l’embrió d’un nou ser.

L’exposició Mariscal. Narrador d’imatges que acull l’IVAM, mostra el treball d’imatge visual i comunicació que Javier Mariscal i l’Estudi Mariscal han desenrotllat des de l’any 2005 per a la 32a edició de l’America’s Cup i que es prolongarà fins al 2007. Quan va fer l’encàrrec, l’organització va expressar el seu desig de donar a l’esdeveniment una gran difusió a través d’una imatge que aconseguira ser coherent en totes las manifestacions de l’America’s Cup durant els seus tres anys de duració. Coincidint amb l’exposició, l’IVAM publica un catàleg que pretén mostrar el caràcter multidisciplinari de l’Estudi Mariscal en els últims anys, així com els diferents àmbits en què desenrotlla la seua activitat: disseny gràfic, disseny industrial, interiorisme, escultures…, i publica textos d’Àngels Manzano, Fernando Trueba, Oscar Tusquets, José María Faerna, Raquel Gutiérrez, José Gandía Casimiro i Consuelo Císcar.

El concepte gràfic transmet els seus valors més destacats: emoció, desenrotllament tecnològic i transcendència esportiva, cultural i social. Per a este esdeveniment tan sofisticat i singular s’ha optat per un tractament gràfic en què, com si es tractara d’un esdeveniment artístic, les llegendes són gestuals, escrites amb un pinzell gruixut i traç vigorós, i les fotografies es tallen i s’enquadren fins a l’abstracció per a expressar la força de la competició, del mar, del cel, de les quilles dels vaixells trencant l’aigua i formant escuma, suggerint l’activitat frenètica dels tripulants, la velocitat, la competitivitat i la tecnologia punta.

Javier Mariscal (València 1950). Es va instal·lar a Barcelona el 1971 i va estudiar disseny gràfic a l’Escola Elisava. Allí va fundar el Rrollo Enmascarado, una fita del còmic underground. Entre els seus primers treballs publicats destaquen els que tenen per protagonistes El Señor del Caballito i els Garriris, als quals posteriorment s’uniria el mític Cobi (mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona), entre altres personatges inoblidables.

L’Estudi Mariscal, que naix el 1989, compta amb un equip estable de 30 persones: creatius, dissenyadors gràfics, animadors, il·lustradors, programadors, dissenyadors industrials, arquitectes, fotògrafs i redactors. La pròpia dinàmica de treball genera un anar i vindre de professionals de diverses nacionalitats que s’integren en l’Estudi.

L’exposició Juan Asensio. Geometria sense límits que acull l’IVAM reunix 25 escultures que l’artista ha realitzat expressament per a esta mostra. Cinc d’estes escultures estan realitzades en acer inoxidable. Esta és la primera vegada que l’artista utilitza este material, i això suposa l’inici d’un nou registre i orientació en la seua carrera artística. L’exposició ha sigut patrocinada per CYES, i la Galería Elvira González de Madrid ha col·laborat estretament amb l’IVAM per a la realització d’esta mostra.

La idea de puresa en l’obra d’Asensio rebutja tot allò anecdòtic i allò superflu dels plantejaments estètics, i no sols es troba en les seues formes geomètriques, sinó també en els materials que utilitza, proveïts sempre d’uniformitat cromàtica. Asensio evita l’angle recte, l’encreuament de perpendiculars, per a centrar-se en l’estudi de la línia corba, coses que s’alcen com a paradoxes la singularitat de les quals es troba en la síntesi de les seues idees artístiques, a les quals buida de contingut, en un intent de fugir de tot procés de contaminació.

El ‘paisatge interior’ de Juan Asensio evoca un paratge idealitzat, un espai íntim que ens porta a la meditació. L’escultor, autor d’un elegant i subtil alfabet, aposta per una geometria lligada a la natura creant espais íntims i privats en què regna la pau i la tranquil·litat. Les seues abstraccions ens connecten amb l’essència continguda en les seues metàfores, en el seu món personal ple de símbols, símbols que condicionen el despertar dels nostres sentits i l’enriquiment de la nostra existència. Les seues intervencions, tal com es reflectix en esta mostra, postulen conceptes com la puresa, el pas del temps, l’estabilitat i la immobilitat continguda que estan en la base existencialista de la nostra filosofia.

La mostra Paco Caparrós. Jerogràfics fotogràfics, formada per 48 fotografies digitals en color i una videoinstal·lació sobre la ciutat de Nova York, pretén redibuixar el paisatge urbà, anestesiar la gràfica, construir una nova realitat transformada i metamorfosar el seu contingut en un gest graficolumínic a partir del qual es genera una nova imatge que, a manera de jeroglífic, desxifra un nou entorn inquietant i poètic.

Entre els plantejaments teòrics que configuren l’art modern, s’ha considerat el disseny com un dels mitjans que més eficaçment han difós el caràcter innovador i les aportacions dels corrents i tendències més avantguardistes. Des de començaments del segle XX, el disseny gràfic ha sigut un dels instruments culturals amb major poder de penetració per la seua gran incidència en la comunicació social.

El període àlgid en el disseny gràfic a València es va donar a mitjan els anys setanta, quan es va produir una immersió en la contemporaneïtat amb la recuperació d’una mentalitat oberta a l’exterior.

Paco Caparrós s’ha convertit al llarg de la seua dilatada trajectòria en un referent del disseny valencià, tant pel seu treball creatiu individual com per la capacitat de la seua empresa, Caparrós Comunicación, per a aglutinar un ampli col·lectiu de professionals de prestigi en els terrenys del disseny gràfic i industrial, l’edició, la fotografia industrial i publicitària, així com per incorporar els avanços tecnològics al servici de la comunicació en el seu sentit més ampli.

L’Institut Valencià d’Art Modern acull una exposició antològica de fotografia contemporània que reunix 66 obres entre fotografies, acoblaments, vídeos, serigrafies, fotocòpies i processos digitals dels artistes amb major projecció i més destacats del Brasil com, per exemple, Alberto Bitar, Aloísio Magalhães, Bené Fonteles, Edouard Fraipont, Farnese de Andrade, Mário N. Ishikawa, Rubens Mano o Waltercio Caldas. Les obres que s’inclouen en la mostra pertanyen a la col·lecció del Museu de Arte Moderna de São Paulo, amb el qual l’IVAM manté un conveni per a intercanviar obra de manera periòdica.

L’exposició ofereix al públic instruments per a reflexionar sobre la producció d’alguns dels principals artistes brasilers de les últimes dècades, i sobre com combatre les qüestions crucials de l’actualitat, tant les referents al camp de l’art com aquelles que naixen del teixit social brasiler en què es van constituir, la pèrdua o superació de paràmetres d’identitat tradicionals, col·lectius o individuals.

El catàleg editat amb motiu d’esta exposició reproduïx les obres exposades i conté textos de la directora de l’IVAM, Consuelo Císcar, del president del Museu de Arte Moderna de São Paulo, Milú Villela, i del comissari, Tadeu Chiarelli.

Esta exposición enmarcada dentro del programa El Prado Itinerante y fruto del convenio de colaboración entre la mayor pinacoteca española y el IVAM, se compone de 68 pinturas que permiten descubrir el desarrollo del retrato en España en el siglo XIX. En este tiempo, el “siglo del retrato”, este género pictórico alcanzó en España su mayor apogeo y numerosos artistas se especializaron en el mismo.

En ella están representados los pintores más importantes que cultivaron este género tales como: Francisco de Goya, José Aparicio, José de Madrazo, Antonio Mª Esquivel, Federico de Madrazo, José Casado del Alisal, Eduardo Rosales, Francisco Domingo Marques, Ignacio Pinazo, Emilio Sala y Joaquín Sorolla así como las tipologías más destacadas, con obras de primera calidad.

El criterio general para la ordenación de las obras es cronológico, aunque en varios casos se ha alterado para mostrar el diálogo que mantuvieron artistas de diferentes épocas. Para la composición de las secciones y la selección de las pinturas se han buscado piezas que respondan a las tipologías que resultan más específicas de cada época.

L’IVAM acull l’exposició El pop en la col·lecció gràfica del MBA que podrà visitar-se fins al pròxim 20 de maig en la Sala de la Muralla del museu. La mostra, integrada per 53 obres pertanyents als fons del MBA, reunix obra gràfica d’alguns dels noms capitals del pop art nord-americà com Andy Warhol, Keith Haring, Robert Rauschenberg, Roy Lichtenstein, Pietro Psaier, Mel Ramos i Robert Indiana.

L’exposició, comissariada per Adriana Suárez, constituïx un recorregut per les diverses variants del pop art, des del seu començament amb artistes com Rauschenberg fins al seu desenrotllament més tardà en els anys huitanta amb creadors com el malaguanyat Haring.

La mostra, que reunix una selecció d’obres de la Col·lecció del Grup MBA, oferix la possibilitat de seguir la trajectòria de l’avantguarda artística del pop, el qual va trencar amb tots els cànons establits en el món de l’art i es va caracteritzar per les constants referències a la publicitat, al cartellisme, la societat de consum i a la producció en sèrie de personatges artístics. “La col· lecció es va iniciar pensant en la correspondència que hi ha entre una empresa l’èxit de la qual s’ha basat en el màrqueting, i un art caracteritzat per l’ús del màrqueting en la propaganda del grup”, segons assenyala la comissària de l’exposició Adriana Suárez.

Redescobrir Giorgio de Chirico, a quasi trenta anys de la seua mort (el 20 de novembre de 1978). Endinsar-se en els amagatalls de les seues complexes i a vegades hermètiques pintures. Desposseir-lo, finalment, del vestit conservador que li ha sigut, sovint, cosit damunt. Seguir-lo en les seues atrevides variacions estilístiques, en les seues audaces acrobàcies lingüístiques. I desvelar la identitat d’un artista dotat d’una personalitat precària i fugissera, que sap entregar-se a moltes màscares: s’enreda en un embolic de felices contradiccions, se sostrau a tota rígida coherència, per a acollir, en si, actituds i tensions.

Davant de nosaltres es delinea el perfil d’un pintor que Jean Cocteau ha descrit com un assassí, hàbil en un primer moment per a tranquil·litzar la seua víctima, i així colpejar-la després per darrere. Un traïdor que es remunta a memòries llunyanes. I, al mateix temps, entra en contacte amb les experimentacions de les avantguardes. Es vincula a records distants. I, al mateix temps, incidix fortament sobre les formes i sobre les estratègies de la sensibilitat contemporània. Esta urgent actualitat emergix, de forma particular, si s’examina el diàleg mantingut amb l’espai de l’arquitectura. Savi custodi de l’art de saber compondre (i descompondre) les formes, De Chirico beu en un vast arxiu d’arquetips, fet de figures sòlides com places, torres, arcs i columnes. I també de motius lírics com ombres, buits, silencis i perspectives transgredides. Un alfabet que és sotmés a modificacions inesperades i a jocs alienants. Es tracta d’un sil·labari que, de forma no sempre evident, influenciarà significatius territoris de la recerca projectiva del Novecento. Des de les etapes del rappel à l’ordre a les fases d’allò postmodern. Dels partidaris de la tornada a una austera monumentalitat als protagonistes del desconstruccionisme, dels creadors de les ciutats del silenci d’època feixista als profetes d’una arquitectura dissenyada, lliure d’obligacions i deures.

Estes atmosferes travessen El segle de Giorgio de Chirico. Metafísica i arquitectura. Una exposició que es presenta com una espècie de novel·la visual, subdividida en tres capítols. El primer –“De Chirico i l’arquitectura”– indaga sobre la presència d’alguns estilemes constructius en les teles dechiriquianes. El segon –“L’arquitectura i De Chirico”– es deté en els reflexos i els ecos exercits per l’obra del Pictor Optimus sobre la poètica de projectistes de diverses tendències, des dels anys vint fins hui. El tercer capítol, finalment, cobrix el viatge fotogràfic de Gabriele Basilico en distints llocs italians densos d’empremtes i d’assonàncies metafísiques. Fullegem les pàgines d’una narració per imatges, entre indicis i il·lacions, entre pistes i indicacions, per fregar a penes els secrets d’una història desconeguda. I, no obstant, l’enigma roman. El gran assassí continua fascinant-nos i desorientant-nos. Encara ens ferix

L’exposició retrospectiva dedicada a Eduardo Arroyo mostra el seu treball dels deu últims anys. A través de trenta-un quadros i vint-i-dos escultures s’evidencia l’evolució d’este artista, un dels més representatius de l’art espanyol contemporani, durant una època en què ha desenrotllat una intensa creativitat i ha aconseguit una gran projecció internacional. Resulta especialment significativa la importància de l’escultura en esta mostra. En estos últims anys, Arroyo ha desenrotllat un univers escultòric de referències senzilles i amb ressonàncies totèmiques i mítiques: caps de boc, bou, vaca o moltó en blocs de pedra de la comarca de Laciana (Lleó), on té el seu estudi d’escultor.

En esta nova mostra retrospectiva, Eduardo Arroyo, un dels grans artistes espanyols contemporanis, mostra el seu treball dels deu últims anys. Una època d’intensitat i creativitat imparable, i d’extensió internacional de la seua obra. Al llarg dels trenta-un quadros i vint-i-dos escultures que la integren, podem seguir l’evolució d’este genial artista, des de la gran exposició del Reina Sofía de 1998 a l’última i recent individual, Anónimos Sominona.

El notable pes de l’escultura és una dada molt significativa. Encara que a Arroyo sempre li ha temptat, com a conseqüència de la seua lluita pugilística amb el quadro –amb el pla i la pintura–, el salt al volum, és en estos últims deu anys, potser a partir de la instal·lació a Robles de Laciana del seu estudi d’escultor, quan Arroyo s’estén en el treball de la pedra, en la intervenció en estos cantells que tenen a vegades aspecte de trouvées, per a traure’n, o afegir-hi, tant fa, la figura i la història –el mite, el tòtem– que necessita per a contar una història. Així, la sèrie de l’Unicornio de Laciana (Alicorn de Laciana), o de la Novia de Muxiven (Nóvia de Muxiven), ens farien creure en un panteó propi, mític i antic, enclavat en les muntanyes de Lleó. Perquè tant l’escultura com la pintura d’Eduardo Arroyo són literàries, i açò és un elogi sense fissures. Literari vol dir que li interessen els continguts, i que considera una obra carregada de significats.

L’artista s’apropia de la tradició, dels mites i els emblemes per a contar la seua pròpia història referida directament, o d’una manera ambigua, al present. I ho fa amb metàfores plàstiques, sempre complexes, que han anat evolucionant temàticament. Ara seran històries europees, des dels contes de fades a la patrística, des de la mística a les icones de masses, amb uns leitmotiv molt precisos. Imatges com a paraules recurrents, com a preocupacions recurrents que enllacen sense solució de continuïtat amb tot el nucli metafòric de la seua obra anterior. La nova sèrie Fantômas és un exemple d’apropiació d’un tema i també de suports previs –quadro sobre quadros– enfrontats moltes vegades a la manera més recognoscible del pintor. Una exposició que ens mostra la vitalitat i profunditat d’un dels nostres artistes més universals. I la seua reflexió necessària, irrenunciable, que, com demana per a l’art Gaston Bachelard, “inquieta sense treva a la raó”.

Chen Jialing, Zhang Guiming, Yang Zhengxin, Dai Mingde i Lu Fusheng són cinc mestres moderns de la tinta i l’aigua residents a Xangai. L’art de la tinta i l’aigua és la contribució de la cultura xinesa al món, i també un tret de la civilització oriental. Les obres mestres dels cinc artistes són la millor aportació de la innovació artística moderna.

Els conceptes tradicionals de la tinta xinesa i l’aigua es fonen amb les idees occidentals mentres les seues arrels i la seua ànima queden explícitament reservades. Potser com a fruit de la inconsciència o de la inevitabilitat històrica, han deixat obert un nou capítol en les pintures a la tinta i l’aigua.

Chen Jialing és conegut des de fa temps. Les seues sèries de flors de lotus va resultar ser una glopada d’aire fresc a principis dels anys huitanta, ja que va ser exemplar en la seua originalitat i mostrava els trets distintius del seu món espiritual. Dedica gran atenció a la combinació d’efectes controlats i incontrolats, per mitjà dels quals pretén endinsar-se en un nou estat artístic. Així, hem presenciat la recerca de Chen del lingbian o el canvi espiritual de l’estil meticulós a la pinzellada lliure, del retrat a les flors de lotus, i de la tinta i aigua en paper d’arròs a la pintura de porcellana amb passos ferms cap al paradís de l’art.

“L’aparició de Zhang Guiming ha suposat el pas de la modernitat de la pintura xinesa de la rereguarda a la primera línia. Ha donat als crítics d’art moderns tantes emocions com desconcerts”, va dir una vegada un crític. La innovació de Zhang es troba en la ruptura d’allò tradicional des de la distorsió i la decoració d’elements com la flor, l’ocell, la branca i la fulla a la reconstrucció d’un nou esquema, en el qual simplifica i assenyala les idees abstractes de la pintura per mitjà de colors brillants, diversos espais i tempos que recorden una simfonia i que donen una sensació de frescor a l’espectador.

Yang Zhengxin, de caràcter generós i honest, és un excel·lent pintor que desborda una passió romàntica. És versàtil en els camps de flor-i-ocell, paisatge i retrat amb estils variats i poc convencionals. Els solemnes i místics quadros, de pinzellades fortes i inimaginables, mostren el gran talent i el valor del pintor amb la seua força explosiva insaciable i la seua enlluernadora variabilitat. A partir de les tècniques occidentals va traure a la llum una enèrgica modernitat que sorgia dels encants tradicionals davall la premissa de mantindre l’essència de la pintura tradicional xinesa de la tinta i l’aigua.

Les obres de Dai Mingde, amb els seus caràcters pictogràfics xinesos com a base i l’abstracte de l’art com a eix principal, ens mostra una pintura cal·ligràfica. Integra els mètodes occidentals de l’abstracció amb l’antiga cultura de la nació xinesa i combina la suavitat amb l’agressivitat d’una manera harmònica amb què modernitza la tradició, la qual no sols complix amb la cultura nacional sinó que també satisfà les demandes modernes. La pintura cal·ligràfica hereta i és portadora de la tradició de la pintura i la cal·ligrafia xineses, així com de l’estil nacional per crear un nou paradigma. Açò ens dóna abundants matisos del món artístic de Dai, ja que es tracta d’una combinació de l’art tradicional de la tinta i l’aigua amb els estils occidentals moderns realitzada per un asiàtic contemporani.

Lu Fusheng és un artista erudit que mostra un gran interés per l’estat d’aïllament i dominant intel·ligència que van experimentar els antics savis i deixa vore en les seues obres una meditació intel·lectual moderna i una recerca per una ontologia històrica i vital. L’antiguitat, bellesa i delicadesa de les seues obres, característiques també d’este artista, representen un ambient en què es barregen l’antic i el modern, així com la realitat i la il·lusió. El llenguatge i les figures que mostra en els seus quadros són la representació de l’enyorança de l’artista per l’estat pur i primari de la humanitat, que és en realitat l’expressió espontània de l’educació, la tolerància i el gust de l’artista.