Places categories: IVAM Centre Julio González

Philip Guston (Montreal, Canadá 1913 – Woodstock, EE.UU. 1980), nacido Philip Goldstein de padres rusos, ingresó con quince años en la Manual Arts High School de Los Angeles y en el Otis Art Institute, del que fue expulsado, y donde conoció a Jackson Pollock, a quien le uniría una estrecha amistad. A principios de los años treinta descubrió la pintura muralista mexicana a través de una obra que Orozco realizaba en California y viajó a México, donde la obra de Siqueiros le impresionó profundamente. A finales de 1935 se trasladó a Nueva York, donde realizó varios murales de temas político-sociales para la Works Progress Administration del Federal Art Project. A lo largo de su vida impartió clases en varias universidades norteamericanas.

Las primeras obras de Philip Guston reflejan la influencia de la pintura mural, tanto en el tratamiento formal de las figuras como en los temas, de predominancia social y política. A raíz de la eclosión del expresionismo abstracto en Nueva York, Guston abraza inicialmente este movimiento, pero conserva ciertas características de su producción anterior, como es el gusto por los grandes formatos y por la figuración, que no abandonará —y que en parte nunca abandonó— hasta la década de los cincuenta. Se sumerge entonces en cierta abstracción lírica, en la que pinceladas de colores vivos se superponen a fondos de tonos uniformes y fluidos. En 1968 su obra sufre un cambio radical y en el aislamiento de su estudio, Guston recupera la figuración y comienza a crear lienzos de formato más reducido, en los que los colores se oscurecen, y en los que vuelve su antigua preocupación social y política, esta vez más satírica, más desgarrada. Este retorno a la figuración provoca el rechazo de la crítica y de sus compañeros y Guston busca el aislamiento en Woodstock donde sigue desarrollando su personal lenguaje y su interpretación de la realidad que le rodea y a la que no puede permanecer ajeno.

La exposición presenta treinta obras sobre lienzo, veinticinco de los cuales fueron realizados por Guston en una sola noche y sin imprimación. Estas pinturas se muestran al público por primera vez; la selección de obras se completa con una serie de dibujos.

Auguste Rodin es conocido por ser el escultor más importante del siglo XIX. Rodin es considerado como uno de los últimos representantes de la larga tradición humanista. Admirador de los clásicos, especialmente de la obra de Dante y Miguel Ángel, su obra fue, sin embargo, permeable a la influencia de las más diversas corrientes culturales tanto del pasado como de su propia contemporaneidad. Durante toda su trayectoria, sin embargo, el artista no sólo realizó esculturas, sino también ilustraciones de libros, aguafuertes y dibujos de desnudos, principalmente femeninos, sobre todo en las últimas décadas de su vida cuando comenzó a realizar dibujos eróticos de sus modelos femeninas. Este tipo de obra experimental fue considerada en su momento obscena e indecente. Usando el lápiz y la acuarela, Rodin produjo imágenes de gran fuerza expresiva, habilidad en el trazo, y evocación erótica.

Esta exposición presenta por primera vez en España un conjunto formidable de setenta de esas acuarelas y dibujos eróticos pertenecientes al Musée Rodin de Paris, que serán acompañados en el montaje por 3 esculturas, entre las que destaca uno de los, menos conocidos, estudios preparatorios, de su estatua en bronce de Balzac. La exposición irá acompañada de un catálogo que reproduce todas las obras expuestas y contiene un texto de la directora del IVAM Consuelo Císcar, un ensayo del comisario, Alain Kirili, y una relación comentada de todos los dibujos eróticos seleccionados a cargo de la conservadora jefe del Musée Rodin, Claudie Judrin.

La primera exposició individual de Marie-Anne Poniatowska que es presenta en un museu espanyol, mostra a través de 67 dibuixos una àmplia retrospectiva de la seua trajectòria creativa. En els seus dibuixos s’aprecien les reminiscències del renaixement més clàssic, destaca la seua personal interpretació de temes figuratius com a retrat, paisatge, ruïnes, que es dissolen entre les fronteres de la poètica i de l’abstracció. Amb una tècnica àrdua i laboriosa l’artista imprimeix un caràcter íntim i personal al seu treball, en el qual es descobreix una emoció continguda que es plasma amb un tractament quasi escultural de la matèria. Amb motiu de l’exposició es publica un catàleg sobre aquesta exposició amb textos de Consuelo Císcar, Vicente Valero, Carmen Bernárdez i Mª Jesús Folch.

Marie-Anne Poniatowska viu i treballa entre Ginebra, París i Venècia, i des d’estes ciutats partix habitualment cap a llocs remots que li han servit sempre d’inspiració. Les seues contínues anades i vingudes han condicionat l’elecció del suport de la seua obra, tota sobre paper, material amb què pot traslladar-se fàcilment d’un punt geogràfic a un altre. Els seus dibuixos tracten temes figuratius que es dissolen en les fronteres de l’abstracció poètica. La seua tècnica és àrdua i laboriosa, a través de la qual imprimix un caràcter íntim i personal a la seua obra en què una emoció continguda es descobrix a través d’un tractament quasi escultòric de la matèria.

El 1947 inicia la seua formació artística a la University of California (Santa Barbara), formació que continua dos anys després al Scripps College de Claremont, el departament de pintura del qual estava dirigit per Millard Sheets, líder dels regionalistes del sud de Califòrnia, que sempre va estar relacionat amb el muralisme i el moviment social realista. Este va ser el seu primer contacte amb la pintura al fresc, que a partir d’estos moments estaria sempre present en la seua obra, com si es tractara d’un substrat ocult. Posteriorment, el contacte amb David Alfaro Siqueiros, a qui va conéixer en un viatge a Ciutat de Mèxic el 1950, i amb Robert Lesbounit, de qui prendria classes a París des de 1952 fins a 1965, la van introduir en el complex món de la tècnica de la pintura mural. És important assenyalar que siguen les que siguen les fonts de què va beure, la relació de Poniatowska amb la pintura mural és intensa en els primers anys de la seua carrera i incidix de forma indirecta en la seua trajectòria posterior.

Certs elements de la pintura mural són adoptats, absorbits i reformats per l’estètica de l’artista, de manera que podem trobar un paral·lelisme entre estes dos tècniques, la del dibuix i la del fresc, pel que fa a la seua metodologia tant d’execució com de preparació. La gran escala dels seus dibuixos i l’execució dels seus fons a partir de capes i d’estrats són dos exemples clars d’este pàl·lid contacte. L’artista reconeix dos moments crucials en la seua obra. En una primera etapa, el xicotet format és predominant i els temes són presos del seu entorn més pròxim, per bé que centrats de forma rotunda en la figura humana. Durant estos anys utilitza el llapis bla, que li permet realitzar marques lineals, mentres que les subtils gradacions de tons fan les seues primeres i tímides aparicions. En un segon cicle, que inicia a partir de 1981, consolida la seua tècnica, preparant els fons dels seus dibuixos cuidadosament i ampliant els seus temes, temes que podem agrupar en dos línies fonamentals, el retrat i el paisatge. Els retrats de Poniatowska expressen una veritat totalment inèdita conformada per la fermesa de la seua visió. Capturen la frugalitat d’una conversació o l’expressió desconcertada del retratat quan es veu sorprés. Els seus dibuixos semblen casuals i imprevistos i trenquen qualsevol convencionalisme en entrar en un debat silenciós amb l’espectador. Ja Denis Diderot va posar l’accent en la captura del semblant d’espontaneïtat de tot allò vivent, una espontaneïtat que Poniatowska trasllada als seus retrats en el seu intent de fer una obra monumental a partir del material que li proporciona la vida quotidiana.

Pompeia i els seus frescos, Grècia i la seua arquitectura clàssica, Petra i els seus temples excavats, són alguns exemples de l’empremta que imprimixen en la seua obra els diferents llocs visitats en els seus periples. Les imatges dels paisatges de Poniatowska són el retrat de la seua existència, en els quals trobem, com diria Baudelaire, “l’objecte i el subjecte, el món exterior i l’artista mateix.” En les seues ruïnes, columnes, paisatges rocosos i nocturns Poniatowska convertix la seua mirada en l’objectiu d’una càmera amb què és capaç d’acostar i allunyar la realitat que tenim enfront de nosaltres amb tanta facilitat com esforç ens costa adaptar la nostra visió. Des d’estos punts de vista tan particulars, l’artista treballa cada fragment del suport al mínim detall, en cada fracció del qual hi ha un meravellós joc de llums i ombres, de buits i saturacions que confluïxen, reduint la seua importància enfront de la complexitat del tot. Es pot dir que des de l’abstracció del detall, aconseguida a través del delicat tractament de les quadrícules en què dividix la seua obra, s’encamina cap a la figuració del tot.

Un aspecte tècnic que destaca en esta segona època, i que definix el seu estil actual, es referix als fons conformats a base d’estrats o plans de color que Poniatowska aplica en un cert orde: una primera capa de pintura acrílica ocre que tinta amb diversos banys de preparacions líquides i quasi transparents en blau, gris o verd; sobre estos estrats treballa amb llapis, carbonet i tinta, posteriorment recobrix amb matèria certes àrees del dibuix per a abrasar i reduir d’altres amb goma a fi d’atenuar-ne les línies. Des dels seus fons emergixen les seues formes, les seues figures, sempre difuses, com si les haguera plasmat sobre el paper en l’instant de la seua desintegració matèrica. Com a resultat, el dibuix sorgix des de l’interior de l’obra a través de la simplicitat i la nuesa cromàtica, creant una subtilesa infinita en què la trama clàssica s’entremescla amb un fons totalment desdibuixat.

Des de finals dels anys cinquanta fins a inicis dels seixanta, i després d’un llarg període dominat per l’abstracció, sorgix una nova generació d’artistes interessats a crear formes pures i figuratives que tingueren com marc la societat consumista. Este gènere es va donar simultàniament als Estats Units i a Europa creant imatges personals, fredes, distants i sense expressivitat psicològica que té com a màxim representant, a Islàndia, Erró.

Durant l’any 1950 Erró va realitzar collages postdadàs que posteriorment el van portar a crear una obra de grans dimensions que es caracteritza pel seu interés en qüestions relatives al procés narratiu de l’art, de manera que crea, des d’un eix compositiu nou, diàlegs amb la pintura i els diversos elements representats inherents als àmbits socials, culturals, polítics, històrics, etc., en definitiva, elements que extrapolava del seu context habitual a la tela.

Així, esta mostra, organitzada en col·laboració amb la Sala Alcalá 31 de Madrid i que suposa la primera exposició antològica d’Erró a Espanya, possibilitarà que el visitant conega la tècnica, la composició i la temàtica que configura la singular i crítica visió que caracteritza l’obra d’Erró.

Esta exposició està integrada pels trenta-set “terrestres” que Ida Barbarigo ha donat a l’IVAM i que, gràcies a la seua obra, ens obri les portes a la imaginació i a la creativitat d’una ciutat fabulosa, laboratori de les arts, com és Venècia. Des de l’abstracció, intenta reconstruir o reformular el pensament clàssic per a entendre la seua expressió plàstica.

L’exposició que l’IVAM dedica a la figura de Sanleón revisa, en clau retrospectiva, l’evolució de la trajectòria artística d’este creador a través de 107 obres, i presta una atenció especial a la seua última sèrie, Al-boeira.

Amb motiu de l’exposició l’IVAM ha editat un catàleg il·lustrat amb reproduccions de les sèries exposades i conté textos de Consuelo Císcar, Donald Kuspit i Lyle Rexer, així com del comissari de l’exposició, Fernando Castro.

José Sanleón (Catarroja 1953) pertany a la generació d’artistes que durant els anys huitanta del segle XX van contribuir d’una manera destacada a la renovació del panorama estètic nacional. Entre 1993 i 1994 l’IVAM ja va mostrar els seus treballs inspirats en ciutats com Roma o Nova York. L’exposició que ara es presenta al Centre Julio González subratlla les noves línies d’investigació plàstica i temàtica tractades per este creador durant els últims deu anys de la seua carrera, i en especial la seua sèrie Al-boeira.

L’exposició de Vicente Guallart, a proposta dels seus comissaris, està instal·lada en la sala de la muralla de l’IVAM, un espai de 80 metres de longitud situat davall de la sala d’accés al museu, on es conserva una part de la muralla cristiana de la ciutat de València.

Les peces exposades apareixen suspeses sobre la muralla, element arquitectònic que articula tota l’exposició. La mostra reunix una selecció de 22 maquetes, 12 vídeos i prototips dels seus projectes més destacats, com els ports de Fugee i Keelung a Taiwan, la Muntanya Artificial a Wroclaw (Polònia) i la Sharing Tower de Sociópolis, que també es va exposar al MoMA durant la recent exposició d’arquitectura espanyola.

A més de dibuixos i fotografies dels projectes de Guallart, el catàleg de l’exposició conté una sèrie de referències de treballs científics que utilitza este arquitecte a l’hora de realitzar el seu treball, com els fractals Benoit Mandelbrot i els autòmats cel·lulars d’Aristid Lyndenmayer o les estructures geològiques de Viollet-le-Duc. Inclou a més textos dels comissaris Aaron Betsky i Consuelo Císcar.

Vicente Guallart (València 1963) és un dels jóvens arquitectes espanyols amb mes projecció internacional. Després de treballar amb José Luis Mateo durant quatre anys, va obrir el seu estudi a Barcelona l’any 1993. Ha participat en nombrosos projectes a Barcelona i a l’estranger. Des de 1994 fins a 2000 ha desenrotllat nous projectes en què ha incorporat tant els multimèdia com l’arquitectura.

Els seus projectes es desenrotllen en la confluència de l’arquitectura, la natura i les noves tecnologies. Entre els seus projectes més importants trobem la muntanya de Dénia (la reconstrucció d’una pedrera en un entorn en què se situa un castell de l’època morisca, seleccionat per a la Biennale di Venezia el 2004), tres ports al nord de Taiwan per a impulsar el turisme en l’illa, el Master Plan de Sociópolis a València i la Sharing Tower en el barri de la Torre (València).

L’exposició retrospectiva que l’IVAM dedica a Alberto Corazón revisarà la seua producció des dels anys setanta fins a l’actualitat a partir de huitanta-quatre pintures, escultures i obres conceptuals. A pesar de ser considerat un dels artistes pioners del conceptual espanyol, este cicle de la seua obra és poc conegut, perquè no s’han pogut veure de nou aquelles aportacions experimentals i renovadores del nostre art.

Des dels seus començaments, Corazón va compaginar, primer, la producció artística amb l’activitat professional de dissenyador gràfic i, després, amb la d’industrial, sens dubte, una de les personalitats del nostre país més innovadores i rellevants en este camp. Les transferències de plantejaments teòrics i de recursos formals entre el disseny i l’activitat creativa han estat presents permanentment en la seua producció, caracteritzada per l’autoreflexió i la integració de coneixements interdisciplinaris. Les pràctiques desmaterialitzades que Alberto Corazón va desenrotllar en la primera meitat dels setanta, tot coincidint amb el que difusament s’anomena conceptual espanyol o, potser amb més precisió, nous comportaments artístics en l’àmbit de la postavanguarda, estan vinculades a la profusió d’imatges produïdes per l’emergent societat de la comunicació, recolzada en les noves oportunitats de reproducció mecànica i els consums massius.

Corazón partix de repertoris iconogràfics dels mitjans de comunicació, que reelabora mitjançant un singular vocabulari expressiu en el laboratori —accentua trames i línies, apura contrastos de positiu-negatiu, integra text i fotografia….— mentres conceptualitza els continguts visuals, a partir de la base teòrica proporcionada pels estudis semiològics i les teories de la comunicació i la informació. El mou un doble propòsit: reconéixer, d’una banda, l’allau d’imatges difoses per la premsa com un esdeveniment d’època determinant per a l’art i, d’una altra, relacionar tant les ruptures lingüístiques plàstiques com la descodificació crítica amb la necessitat de mantindre una nova relació amb eixes imatges quotidianes, banals, anònimes i de qualitat roïna.

L’aportació a la cultura espanyola que, en l’àmbit de la dictadura, va lluitar per obrir vies de resistència i sensibilitat democràtica, no la va fer només Corazón des del camp de l’art, sinó també des de les iniciatives editorials i de producció i difusió de coneixement, connectades amb les noves pràctiques. En les realitzacions gràfiques, verdaderament singulars en la seua època, s’apliquen fórmules lingüístiques de les seues investigacions conceptuals, mentres que la línia editorial de les publicacions difon continguts humanístics, socials i polítics progressistes i inèdits a Espanya.

Alberto Corazón reflexiona sobre la relació entre dibuix i color, representació i arquetip, construcció eidètica i fórmules retinianes. Dóna continuïtat als seus plantejaments sobre la percepció i la iconografia, alhora que, en el marc d’una pintura culta, aborda problemes de composició estretament vinculats a la identitat icònica del gènere i la seua comprensió. Les últimes naturaleses mortes, àmpliament representades en l’exposició, encarnen una pintura sostinguda sobre l’efusió cromàtica, l’objectualitat i la llibertat en l’organització de les figures.

L’IVAM presenta una exposició retrospectiva que reunix el treball d’Antonio Mingote (Sitges 1919), humorista gràfic, escriptor, periodista i membre de la Real Academia Española. La mostra retrata l’univers del polifacètic dibuixant i fa un repàs de la seua dilatada carrera a través de díhuit pintures i més de noranta dibuixos, portades de revistes i il·lustracions que comprenen un període de temps entre els anys quaranta i l’actualitat.

L’obra d’Antonio Mingote traça una crònica sentimental de més de mig segle de la història d’Espanya. Les seues vinyetes concentren al mateix temps reflexió i crítica, pensament i crònica, humor i quadro de costums. Antonio Mingote va iniciar la seua carrera com a humorista gràfic en la revista La Codorniz l’any 1946, i poc després va publicar la seua primera novel·la, Las palmeras de cartón. El 1953 va iniciar la seua col·laboració amb el diari ABC que perdura en l’actualitat. També va dirigir per aquella època la revista humorística Don José. Va escriure per al teatre, per a televisió i guions de pel·lícules com Soltera y madre en la vida, Pierna creciente, falda menguante, Hasta que el matrimonio nos separe…, o la seua sàtira política Vota a Gundisalvo. Posteriorment va escriure la seua segona novel·la, Adelita en su desván. El 1967, l’Editorial Prensa Española va instituir un premi als treballs d’humor i periodisme gràfic que porta el nom de Premio Mingote, un dels més prestigiosos del periodisme espanyol. L’obra més eloqüent i filosòfica de Mingote, Hombre solo, apareix l’any 1970.

Entre els nombrosos guardons que ha rebut cal destacar el seu nomenament com a membre de la Real Academia Española el 1987 i la concessió de la Medalla de Belles Arts el 2002. També ha sigut nomenat Doctor Honoris Causa per la Universidad de Alcalá de Henares i per la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. Dins dels diferents registres que adopta l’humor de Mingote (el cirurgià de l’actualitat política; el surrealitzant, emparentat amb tota l’edat daurada de l’humorisme espanyol juntament amb Ramón Gómez de la Serna, a Tono, a Jardiel, a Miguel Mihura; el fustigador de les severitats morals; el crític de la injustícia social, el dietarista de la vida quotidiana, l’intèrpret gràfic d’El Quixot) destaca, dins de la unitat absoluta del seu univers propi, el vitalisme de la seua actitud per damunt de qualsevol altra característica. L’humor de Mingote, a pesar de la seua ironia i acidesa mesurades, no cau mai en el sarcasme, la negror o el nihilisme, raó per la qual les seues vinyetes produïxen un efecte reconfortant en el lector.

Antonio Mingote és un humanista de l’humor, i encara que el seu humanisme pot ser tràgic a vegades, ja que reflectix la realitat, l’autor sempre ens administra un lenitiu en forma d’acudit. Els personatges de Mingote posseïxen el do de la corporeïtat. L’espectador, quan els veu, els sent com a congèneres, i llavors es crea un efecte d’identificació i empatia pel qual el món de Mingote es transforma en un espill en què l’espectador es pot mirar i realitzar la seua particular catarsi de prejuís o llocs comuns.

El treball de Mingote, a pesar d’estar reunit en part en distints volums famosos, és dispers per la seua pròpia naturalesa. Esta exposició a penes constituïx una mostra de la prolífica i polièdrica obra de l’autor, però resulta perfecta per a suggerir la riquesa del personatge, de la persona, sustentada en els dos fonaments de tot el seu treball: el talent del dibuixant –la força pictòrica– i la inspiració de naturalesa literària. Mingote és el més literari dels dibuixants i el més dibuixant dels escriptors. Encara que en els seus inicis les seues vinyetes eren de traç més convuls, amb més ratlla, amb més tinta, amb una taca més gran en el requadro, Mingote prompte va adquirir el seu inconfusible estil de línia clara, de perfil definit, que ha mantingut fins hui. Hi ha en la seua obra un equilibri entre el que està dibuixat i el que està escrit, entre el que ha pensat i el que hi ha representat. L’acudit de Mingote conjuga amb mestria la paraula i el dibuix.

Nelson Leirner (São Paulo 1932) i Albuquerque Mendes (Trancoso, Portugal, 1953) són dos il·luminadors de la nostra experiència. Viatgen, recorren trajectes de sentiments i sentits a través dels seus treballs artístics que, des d’uns orígens i plantejaments distints, acaben per confluir en una trobada. Una trobada plàstica i poètica que ens permet, a tots aquells que la visitem, reconéixer-nos en ella.

Els camins que confluïxen com a demostració de la circularitat del món. Els dos presenten en esta mostra una obra única i comuna: Camino de santos, però també es podria dir El uno en el otro, fruit d’un diàleg entre dos artistes que, a pesar de realitzar produccions molt distintes i viure en dos continents diferents, Europa i Amèrica, es consideren germans en el pla creatiu. El que proposa l’obra Camino de santosés una espècie de tapís plàstic, teixit a quatre mans, amb una sèrie d’“històries que s’entrecreuen” (Albuquerque Mendes). La idea de la desfilada, de la manifestació, de les processons, és el fil conductor d’este entrecreuament d’històries que, al seu torn, establix un joc de contrastos entre el sagrat i el profà. Tant Leirner com Mendes qüestionen els sentits i l’abast dels rituals, de les cerimònies, fins que invertixen el seu sentit original i mostren l’altra cara, allò que habitualment no hi advertim

La present exposició monogràfica que li dedica l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), està organitzada en quatre grans àrees: Estudi, on es situa al visitant en el temps i l’espai de l’exposició amb una presentació de l’arquitecte i dissenyador, i amb un resum cronològic de vint anys de trajectòria. Arquitectura,  que ens sumergeix en l’univers creatiu i formal  com arquitecte d’Esteve: panels, fotografies, maquetes, textos, plànols i esbossos ens acosten al llenguatge  visual present en els edificis públics i les viviendes particulars desenvolupades pel seu estudi. Disseny, mostra alguns dels mobles més destacats de la trajectòria d’aquest multidisciplinar artista. Finalment, un últim apartat, Concursos, està plantejat com una aproximació als més recents projectes abordats pel seu estudi, presentats en forma de projeccions de vídeo i maquetes.

El títol triat per a la mostra, Des de l’Arquitectura, adóna de les formulacions creatives de Ramón Esteve. En la seua obra no hi ha lloc per a la composició gratuita o l’espai aleatori. Al contrari, és l’adaptació topogràfica al terreny, a l’entorn cultural, a les condicions climàtiques, així com a les necesitats del programa, el que fonamenta la proposta arquitectònica. D’aquesta manera, son les solucions constructives les que van marcant el camí dels resultats estètics. Enfront del gest i l’espectacle, Ramón Esteve ens reconcilia amb l’arquitectura eficient, no per aquest motiu carent de poètica, utilitzant materials propers, com la pedra de rodeno en la coneguda vivenda Paz y Comedias en Montepicayo, o rellegint l’herència de les construccions populars cúbiques d’Eivissa en la afamada vivenda Na Xemena, amb una làmina d’aigua que es perd en l’horitzó del mar. Va ser en aquesta última casa on, tal i com explica l’arquitecte, va comçar el disseny d’interios i mobles: “Ací està dissenyat absolutament tot, per a que totes les peces conten la mateixa història”. Així doncs, el mobiliari sorgeix com desenvolupament  i complement de la seua arquitectura, donant lloc a col·leccions avanguardistes i mediterrànies de gran èxit, com les de Gandia Blasco, Vondom, Vibia o De Castelli.

La seua capacitat per crear espais coherents amb l’entorn ha portat a Ramón Esteve a desenvolupar, fins i tot, una imaginativa proposta d’oci per a exteriors dels futurs hotels de la cadena NH, que complenta les idees sobre restauració que ofrereix Ferrà Adrià. Però és, sobretot, en el disseny de vivendes on Ramón Esteve ha collit un gran èxit unànim. Vivendes esencialistes, amb predomini de la pedra y la fusta, del blanc y de la llum, amb jocs geomètrics de plànols i contraplànols gens gratuïts perquè es formulen per aconseguir que l’exterior s’endinse en la casa però també per a que la nostra mirada retrobe el plaer del paisatge. Tot això des d’una estètica de la síntesi que evita l’irrelevant i accesori, entroncant els postulats minimalistes. Dominador de la geometría, artista de l’espai, constructor tectònic i dissenyador des de l’arquitectura, a la que confereix una racionalitat interna, marcada per l’armonia i el context. D’aquesta manera es pot sintetitzar l’obra de Ramón Esteve, artífex d’una arquitectura “neta” que l’acosta a mestres com Josep Antoni Coderch o Alejandro de la Sota.

Originàriament, les obres sobre paper tenien una funció d’estudi o guia per a escultures o pintures acabades, i per descomptat per a edificis, ja que tota l’arquitectura comença en el paper. Des del Renaixement, els artistes dibuixaven sobre paper, directament de models vius, les figures que després inclourien en composicions. En posteriors dibuixos més acabats s’elaborava, també sobre paper, l’estructura de les composicions abans de transferir-la a la tela o executar-la en marbre o bronze. Estos dibuixos preparatoris eren ja molt sol·licitats i cotitzats, ja que representaven una modalitat d’art més íntima i personal que els encàrrecs oficials.

A principis del segle XIX les obres sobre paper comencen a ser considerades com a peces d’art acabades i autònomes per si mateixes. En el XX, l’evolució dels mitjans mecànics de reproducció va donar lloc al naixement de dos formes específicament modernes d’obra sobre paper: el collage, que es fa apegant fragments de paper impresos, i el cartell, estampa de gran dimensió produïda en múltiples, dirigida a societats de masses i que es veu ben sovint pel carrer o en llocs populars de reunió com els cafés. El collage, inventat per Braque i Picasso al començament del segle XX com a producte de la fragmentació cubista de la imatge, permetia associar diverses imatges, de la mateixa manera que el muntatge cinematogràfic fa pensar en una síntesi mental que depén de com interprete la ment de l’espectador la interacció de les imatges de fonts distintes.

Els constructivistes russos van cultivar el collage i van ser els pioners en la producció de cartells que incorporaven elements abstractes de disseny, al servici de la creació d’una nova societat. Un altre factor innovador en el desenrotllament d’estes noves propostes va ser la capacitat de la fotografia per a reinterpretar la realitat. La fotografia com a tècnica artística, juntament amb el nou art mecànic exemplificat pel dibuix mecanomòrfic de Picabia, reconeixia una concepció fotomecànica de l’art. La col·lecció de l’IVAM és especialment rica en obres sobre paper d’escultors, partint de Julio González i incloent-hi treballs dels primers modernistes com Moholy-Nagy, Lipchitz i Calder, així com de l’avantguarda de postguerra, des de Chillida i Cardells fins a Oldenburg, Smithson i Bruce Nauman.

En esta selecció s’inclouen obres d’artistes tant abstractes com figuratius, des de cubistes òrfics com Sonia Delaunay fins als constructivistes, Barnett Newman i l’Escola de Nova York; des del dadaista Kurt Schwitters fins a l’artista pop Claes Oldenburg, reivindicant d’esta manera tot un panorama de les possibilitats de l’ús del paper com a suport.