Places categories: IVAM Centre Julio González

Cristino de Vera pertenece a la generación de los artistas españoles que emergieron en los años posteriores a la Guerra Civil. El artista reconoce en sus inicios la influencia de la tradición trágica barroca y en sus procesos creativos las prácticas de meditación cercanas a las místicas cristiana y oriental. Considerado por algunos como un anacoreta de la pintura, ha mantenido su trayectoria al margen de los grupos y corrientes artísticas predominantes, aunque el manifiesta su admiración por algunos pintores abstractos contemporáneos, como Rothko o Pollock, “capaces de pintar la nada con unos simples colores”.

La exposición presenta 15 lienzos y 32 dibujos, donados por el artista que pasarán a formar parte de la colección del IVAM.

El catálogo de la exposición reproduce la totalidad de las obras expuestas y publica textos de Elena Pita, Barbara Rose y de los comisarios de la exposición Raquel Gutiérrez y Rafael Sierra.

La exposición esta formada por 44 dibujos que el artista ha donado al IVAM procedentes de su colección personal. Con este extraordinario conjunto se enriquecen los fondos de John Davies en la colección del IVAM, que tiene un total de 64 obras representativas de la amplia trayectoria de este artista. Los dibujos de John Davies ilustran sus preocupaciones como creador desde 1965 hasta la actualidad: la condición humana convertida en una suerte de escenificación del teatro del absurdo; el rostro trasmutado en patética máscara de maniquí; la magia y el fuego purificador; la muerte y los fantasmas.

Con motivo de esta muestra se ha editado una catálogo con reproducciones de las obras donadas y textos de Timothy Hyman y la directora del IVAM y comisaria de la exposición, Consuelo Císcar.

El trabajo de John Davies puede relacionarse con el de otros escultores figurativos recientes, como Kienholz, Segal o Hanson, si bien la figura de Davies sigue estando hoy en día aislada dentro de la propia escultura británica, hasta el punto de que es más fácil encontrar paralelismos a su obra en el campo de la pintura, el teatro, o la perfomance. Durante los años ochenta, su obra fue abandonando las referencias más o menos ilusionistas a la realidad; comenzó por pintar las esculturas de gris, evitando darles un aspecto “natural”, e incluso incorporando el dibujo en ellas. En este periodo trabaja en varias series de esculturas, tanto de tamaño natural como de pequeño formato, en las que aparecen ensimismados personajes desnudos que trepan por cuerdas, escaleras y trapecios, como si fueran acróbatas de circo. En 1970 fue galardonado con el premio Sainsbury, y sus esculturas y dibujos han sido incluidos en numerosas exposiciones colectivas en Europa y Estados Unidos. Su última gran exposición individual tuvo lugar en la Whitworth Art Gallery de Manchester en 1966. En la actualidad vive y trabaja en Londres.

La inclusió de la fotografia en les col·leccions de l’IVAM està completament unida a la idea motriu del seu projecte inicial, aportant una realitat que no era tractada a Espanya fins este moment amb normalitat, ja que, tant el descobriment, com el desenrotllament de la seua utilització, han estat completament lligats a l’evolució de l’art modern i era necessari incloure esta disciplina artística, no sols en la col·lecció, sinó en cada una de les activitats de l’IVAM amb el mateix nivell que el dibuix, l’escultura o la pintura, per a demostrar –reconeixent la seua importància– les verdaderes bases historiogràfiques de l’art modern.

Una eina que amb el seu avanç tecnològic ens ha portat en l’actualitat al desenrotllament dels multimèdia, amb les seues autopistes de la informació, que aporta un exercici massiu i democràtic de creació gràcies a la seua utilització amb un marcat caràcter social i reivindicatiu. Esta encertada decisió pretenia concloure definitivament una inútil polèmica, basada únicament en el fet que en utilitzar esta nova eina del llenguatge, els seus resultats no eren dignes de ser tractats com a obres d’art. Una polèmica que ja estava superada en altres nombrosos països i que a Espanya, a pesar de comptar amb autors reconeguts internacionalment i de realitzar-se diferents festivals i congressos, encara perdurava en els circuits museístics en general.

La col·lecció fotogràfica de l’IVAM s’inicia amb el mateix esperit de la col·lecció principal, que seguix un criteri fonamentalment històric, orientat a expressar i subratllar les característiques de l’art modern i contemporani, així com les aportacions específiques del seu desenrotllament en la situació cultural espanyola i molt concretament la valenciana, en estar vertebrada per les escultures de Julio González, que aporta la utilització del buit i l’acoblament de peces en la composició escultòrica. Este canvi en el llenguatge artístic és l’eix principal que dirigix la selecció d’autors que utilitzen la fotografia com una forma d’expressió artística, en paral·lel amb els artistes que van conformar els moviments històrics dels anys trenta del segle XX, i dels quals van sorgir posteriorment com l’informalisme i el pop art. Moviments que són tractats amb gran interés en la Col·lecció de l’IVAM.

La fotografia, el fotomuntatge i el disseny gràfic, són integrats totalment, tant en la Col·lecció com en les exposicions temporals que es van presentant, i situats en el lloc que els correspon en la història de l’art. Obres que són realitzades per les figures més emblemàtiques de les avantguardes artístiques i d’una sèrie d’autors molt poc estudiats, que doten a esta col·lecció d’un caràcter diferent i exclusiu i que són d’una gran ajuda per a comprendre la situació actual de l’art contemporani. Autors situats des de l’inici de la modernitat, allargant el període d’actuació, sobre aquells autors que tenen una connexió directa amb el concepte principal de la col·lecció, basat en el canvi profund que aporten, en la recerca de la forma, conjuntament amb el compromís que mantenen, enfront dels esdeveniments que es desenrotllen en la societat en què viuen.

A causa de les escasses col·leccions fotogràfiques que existien a Espanya, en l’inici de les col·leccions de l’IVAM, i gràcies la col·lecció de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que va ser depositada a l’IVAM i que compta amb peces històriques d’algun dels grans pioners en la utilització de l’escriptura de la llum, es va decidir allargar el període d’actuació de la Col·lecció de Fotografia des dels orígens fins als nostres dies, amb autors tant espanyols com internacionals. Així, la Col·lecció de Fotografia de l’IVAM presenta una particular revisió de la història de la fotografia, a partir dels pioners que van saber diferenciar l’experimentació estrictament tècnica, aportant a les seues obres un marcat caràcter artístic, l’obra dels principals innovadors que van desenrotllar el seu treball entre les dos grans guerres mundials, fins als autors europeus, espanyols i especialment valencians, que no posseïxen les col·leccions dominants als Estats Units i que han predominat com a base en les escasses publicacions històriques editades fins aquell moment. Obres de gran importància que, a diferència de pintures o escultures realitzades pels grans mestres, es podien adquirir i a les quals inclús, en alguns casos, encara es té accés en l’actualitat, per bé que actualment el mercat de l’art ha sobrepassat amb escreix les expectatives sobre les obres realitzades en suport fotogràfic i hi ha una valoració excessiva sobre determinats autors que estan de moda i, així mateix, un oblit dels principals interpretes de la història.

La Col·lecció de Fotografia de l’IVAM pretén potenciar l’eliminació de dos supòsits que han marcat l’evolució de la fotografia. El primer, sobre la falsa atribució que els resultats d’esta eina són fruit exclusivament de la tècnica i representen fidelment la realitat, i el segon –una vegada superat el primer–, que apareix per a valorar només els mèrits d’aquelles fotografies realitzades per artistes, amb genials manipulacions que les convertixen en objectes únics, en contra de les infinites còpies que la fotografia pot aportar, la més important de les seues característiques específiques, que va iniciar una nova revolució tecnològica, com a imatge democratitzadora de la societat. Per estes raons, en este conjunt d’imatges, podem estudiar algunes de les obres dels grans mestres que han conformat la història de la fotografia, però és a partir de l’obra de Robert Frank i de Gabriel Cualladó quan les fotografies s’adapten perfectament als plantejaments teòrics de la Col·lecció de l’IVAM, trobant una àmplia representació d’obres d’aquells autors que, utilitzant l’eina de l’“escriptura de la llum”, coincidixen plenament amb l’objectiu conceptual de la Col·lecció.

També en plena coincidència amb la idea motriu de la Col·lecció ens trobem amb una important selecció de fotomuntatges, la qual s’inicia amb la totalitat dels fotomuntatges realitzats per John Heartfield per a la revista AIZ, en el període de l’avantguarda clàssica, recuperant les revistes d’època com a verdaders originals, ja que així ho entenien els mateixos autors, que estaven en contra de la figura de l’artista i el seu art era dirigit principalment cap als ciutadans, amb una gran càrrega revolucionària. Esta línia de la col·lecció es complementa amb l’important depòsit de l’obra del fotomuntador valencià Josep Renau, que va aportar la inclusió del color en el fotomuntatge polític, enllaçant directament amb la idea de muntatge i apropiació d’imatges, dels artistes pop que apareixen en els anys seixanta, en el moment en què l’art no figuratiu va entrar en crisi i la relació d’art i societat era totalment ambigua, coexistint posicions més o menys subtils en les dos direccions.

Sense restricció per les tècniques utilitzades, podem vore en esta exposició les possibilitats que oferix el fotomuntatge en totes les seues vessants. Des de les primeres utilitzacions pels primers fotògrafs que intentaven simular una acció realista, a les diferents experimentacions que es van originar en l’època de les avantguardes històriques, deixant al descobert la força comunicativa del fotomuntatge. A partir dels anys vint, el collage cubista i el fotomuntatge van tindre una especial incidència entre els constructivistes i els dadaistes, i van ser utilitzats per estos últims com a instrument d’acció política i crítica social a causa de la força i l’impacte visual resultants d’esta singular relació lliure de fragments de la realitat. Unes idees que van evolucionar conjuntament amb l’ús de la fotografia, les noves tipografies i els procediments de reproducció gràfica, que van oferir molta més precisió al llenguatge del fotomuntatge i van permetre la seua difusió massiva, marcant la seua continuïtat en l’obra d’artistes de generacions posteriors que també estan presents en esta Col·lecció.

La selecció que ara presentem esta formada per 500 obres dels 230 autors més representatius que conformen la Col·lecció. Està realitzada a partir de les donacions rebudes per particulars o pels mateixos artistes, d’una selecció dels importants depòsits de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la Fundació Josep Renau, de la Col·lecció Gabriel Cualladó, de la Col·lecció Ordóñez-Falcón i de la Col·lecció Gandia i la Safor. Els paisatges de Joanot Martorell, compartida amb l’Ajuntament de Gandia, però sobretot per les periòdiques adquisicions dutes a terme des de l’inici del projecte de l’IVAM.

Bussejant en el territori de l’IVAM és una instal·lació que s’inscriu en la sèrie de projectes i exposicions de l’IVAM al voltant de l’aigua.

Està formada per 20 escultures de polièster de 190 cm d’alçària que representen uns bussos que, distribuïts al llarg de la coberta superior de la façana de l’IVAM, s’erigixen com a “figures inquietants”, un poc surrealistes, perquè són bussos fora de l’aigua, com si foren vianants en un lloc estranger, visitants inesperats.

L’IVAM ha sigut objecte recentment d’una important donació per part de l’artista Miquel Navarro, sens dubte un dels escultors espanyols de major projecció internacional. La incorporació als fons de l’IVAM de més de cinc-centes obres d’este artista, les quals pertanyen a cada un dels períodes de la seua carrera, convertixen el nostre museu en el centre de referència indiscutible per a l’estudi de l’obra d’este autor.

La Galeria 3 del nostre Centre Julio González allotja una exposició en què es presenta una selecció de més de tres-centes obres d’este extraordinari fons datades entre 1964 i 2005, en la qual s’inclouen les seues primeres aquarel·les, dibuixos i pintures, així com escultures de xicotet i gran format, i que estarà estructurada en àmbits temàtics: el retrat, el cos humà, els insectes, la lluna, la nit, la ciutat.

La exposición de Juan Barjola (1919- 2004) que acoge el IVAM coproducida por el Museo Barjola de Gijón, constituye la primera selección retrospectiva que se efectúa desde el fallecimiento del artista.

La muestra, que reúne un total de 106 piezas (9 dibujos y 97 óleos sobre lienzo), propone un acercamiento a la pintura de Barjola desde la panorámica que ofrece una muestra antológica, en la que se pueden contemplar las diferentes etapas de su trayectoria artística. En la exposición se perciben las recurrencias y los hilos conductores que articulan su evolución creadora: donde se manifiesta como un pintor de la intensidad, persiguiendo siempre la expresividad pictórica. Asimismo se observan en su obra huellas de una mirada trágica, que afloran en sus diferentes etapas artísticas. Desde las indagaciones primeras (figuras y paisajes), hasta encontrar un singular ámbito personal poblado de presencias solitarias.

El catálogo de la exposición reproduce las obras expuestas y contiene textos de Felipe Garín, Antón Patiño, Guillermo Solana y Raquel Gutiérrez.

En esta exposició, a més de recórrer els temes vitals de Pinazo, on destaca l’enorme modernitat de la seua pintura, es presenta per primera vegada un significatiu conjunt d’obres inèdites. La importància de l’exposició rau tant a presentar una revisió de la trajectòria d’un artista fonamental per a la modernització de la pintura espanyola com a destacar aspectes i gèneres, com el retrat, la pintura decorativa o el nu, fonamentals per a la seua trajectòria i fins ara relativament desatesos. Per als seus contemporanis, Pinazo representava el nou artista que mirava directament la natura i il·lustrava el rumb que conduïa cap a la pintura moderna.

Pinazo exemplifica a la perfecció les contradiccions pròpies d’un artista del XIX: si, d’una banda, podem observar en ell un pintor realista, acadèmic, que executa amb correcció pintures d’història i acapara medalles i honors, de l’altra descobrim l’artista marginat i revolucionari. En les seues pintures més ambicioses, Pinazo partix d’un naturalisme d’origen velazquià que es renova per mitjans exclusivament plàstics. La modernitat de Pinazo, tal com s’observarà en esta exposició, rau, en part, en la seua peculiar aproximació directa a la realitat, en la seua manera d’abordar, amb exquisida sensibilitat, el seu entorn més immediat. Els seus autoretrats, els retrats de la seua esposa Teresa i els retrats infantils, sobretot els dels seus fills, transmeten la tendresa i la vibrant espontaneïtat amb què Pinazo va plasmar la seua intimitat.

L’enorme expressivitat de la pintura de Pinazo s’aconseguix a través de l’arriscat tractament plàstic a què sotmet les seues obres, aplicant les seues pintures amb espàtules, ratllant posteriorment la matèria, combinant alguns motius molt detallats enfront d’altres a penes esbossats o àrees amb abundant matèria enfront d’espais de la tela només preparats.

Amb l’edició del VI Premi Internacional Julio González, l’IVAM Institut Valencià d’Art Modern ret homenatge a l’obra de Sir Anthony Caro, artista guardonat amb esta distinció l’any 2006. Per este motiu l’IVAM exhibix una de les seues instal·lacions escultòriques més recents de gran format: la sèrie anomenada The Barbarians (Els bàrbars), creada entre 1999 i 2002.

Nascut a Londres el 1924, Anthony Caro ha exercit un paper crucial en el desenrotllament de l’escultura del segle XX. Realitza les seues primeres escultures el 1946, després d’haver iniciat estudis d’enginyeria. El 1947 comença la seua formació a la Royal Academy School de Londres, i entre 1951 i 1953 treballa com a ajudant d’Henry Moore en l’estudi d’este. A finals de la dècada dels cinquanta s’allunya de la seua etapa figurativa i atorga a la seua escultura un estatus propi i independent, sense pretensions d’imitar la realitat. Este període coincidix amb el seu viatge als Estats Units, on descobrix l’obra de David Smith, escultor que introduïx per primera vegada l’escultura en ferro soldat. A partir d’esta trobada, el britànic abandona l’escultura tradicional en metall per a construir obres abstractes amb materials industrials.

Les seues escultures passen a definir un espai físic únic i funcional. Incorpora així mateix la força creativa dels constructivistes russos, de Giacometti, de l’escultura de Picasso i de la de Julio González, entre altres. Caro treballa habitualment amb acer, però també utilitza una gamma diversa de materials: el bronze, la plata, el plom, la ceràmica, la fusta, la terracota o el paper. Sempre ha despertat la seua curiositat treballar amb els materials menys usats en la seua escultura. Els inclou, els combina, els acobla i li influencien intensament en el seu procés creatiu.

Amb The Barbarians torna, després d’anys d’abstracció, a l’escultura figurativa. Esta sèrie representa un grup escultòric de sis feroços genets, proveïts de llances, arcs i fuets, acompanyats per una figura solitària sobre un carro arrossegat per un bou. Les set peces tenen el seu inici en un passeig d’Anthony Caro amb la seua esposa per Londres el 1999; passeig en què descobrixen, en una botiga de segona mà, diversos objectes procedents d’un gimnàs que criden la seua atenció poderosament. Es tracta d’uns poltres de fusta que desprenen un aire nostàlgic. L’escultor els mira i imagina que hi veu un contingent de genets toscos, un grup de bàrbars vinguts del passat i reunits davant d’una botiga en el centre de la ciutat. Esta anècdota és el començament de la sèrie, però el seu concepte sorgix temps arrere: concretament en els anys cinquanta, en l’estudi de Moore, quan treballa amb formes figuratives, i també en els huitanta, quan s’interessa per l’antiguitat clàssica i així mateix és lector habitual de literatura i poesia.

Contemplant les obres exposades a la Galeria 3 vénen a la memòria els versos del poema de 1904 “Esperant els bàrbars” de K. Kavafis –un poeta ben conegut per Caro–, composició el tema principal de la qual és “la necessitat de l’arribada de bàrbars” en la societat actual. L’artista divaga amb les possibilitats creatives que suposaria este impacte desestabilitzador en la nostra època. En el seu estudi les figures són creades sobre els poltres, cada una modificada i elaborada amb elements de fusta, acer i argila. La fusta i l’acer es tallen perquè encaixen, però no es modelen ni es refinen. Els components d’argila, elaborats per Caro en el sud de França amb el ceramista Hans Spinner, no han sigut realitzats per a cap figura en concret, sinó com a parts d’una col·lecció de caps, cames, torsos i braços que es barrejaran i uniran en l’estudi; es tracta d’una metàfora idònia per a explicar la diversitat genètica dels pobles nòmades.

Observant les seues escultures, es percep que l’artista connecta coses i les acobla. No les refina, eliminant certes parts o reduint-les, a la manera tradicional del mestre de Caro, Henry Moore. Els materials per a crear art estan, segons Caro, a la nostra disposició en el món que ens envolta, no estan amagats en la pedra o l’argila ni el camp de la certesa metafísica. Les parts requerixen una unió inspirada, res més, i demanen ser unides d’una manera que els garantisca cert semblant amb l’autonomia física del seu original. Amb este treball, el britànic Anthony Caro torna a la figuració i a l’escultura narrativa. The Barbarians és la culminació de les seues pròpies idees i reflexions generades durant cinquanta anys de brillant trajectòria artística.

Crónica del Guernica se plantea como una pequeña exposición que sirve de recordatorio de la serie sobre el Guernica del Equipo Crónica, en el contexto de las meditaciones que sobre el cuadro de Picasso se realizan con motivo de los 25 años de su llegada a España.

Entre la vanguardia heroica de Picasso y el arte pop crítico del Equipo Crónica hay una gran distancia histórica y numerosas fracturas estilísticas, pero lo que late en ambos momentos es la necesidad de articular un proyecto creativo que suponga un posicionamiento moral. Del drama al sentido del humor y de la violencia a la política de la represión, el Guernica y el Equipo Crónica se fusionaron en una serie de cuadros verdaderamente históricos.

Su presentación en el IVAM constituye, por tanto, un acontecimiento crucial en el que se intenta activar al potencialidad crítica de la memoria.

La exposición reúne 71 obras, entre fotografías, collages, pinturas, dibujos, tapices, instalaciones y proyecciones, pertenecientes a la colección de Arte Contemporáneo Africano Sindika Dokolo, formada por más de 500 obras realizadas por 137 artistas procedentes de 26 países africanos.

Sindika Dokolo es un coleccionista de origen congolés que adquirió hace algunos años la colección de Hans Bogatzke, una de las colecciones privadas de arte africano contemporáneo más importantes. Dicha colección es considerada como uno de los registros estéticos y filosóficos de producción artística esenciales para comprender el tránsito cultural que se ha producido en el continente africano durante el cambio de siglos.

Con motivo de la exposición se ha editado un catálogo que reproduce las obras expuestas y contiene textos de Consuelo Císcar y Simon Njami.

En una civilización racional y productiva, el arte contemporáneo sorprende, interpela y disloca. Y más aún en África, el arte es una libertad necesaria para el alma. El mundo está en constante cambio, se habla de globalización, y , por tanto, de la búsqueda constante de una estética de nuestro tiempo. Si por algo destaca el arte contemporáneo es por ser de carácter libre e emocional. Y la libertad es una cuestión africana: su libertad política, económica, intelectual y cultural se encuentra siempre de actualidad. La libertad cotidiana se convierte en África en el centro de todos los aspectos del desarrollo humano y de ella emana una singular energía que encuentra en el arte un punto ideal de drenaje.

La exposición Fuentes que forma parte de las muestras que el IVAM ha organizado tomando al agua como protagonista, reúne las obras de seis artistas, Juan Asensio, José Manuel Ballester, Miquel Navarro, Gerardo Rueda, Mar Solís y Esther Pizarro, en las que encontramos síntomas de unión en la linealidad y en el uso de materiales.

José Manuel Ballester (Madrid, 1960) artista destacado en el reciente panorama artístico por su trabajo pictórico y fotográfico en el que interpreta la arquitectura pública y su contexto urbano, con un lenguaje personal contemporáneo, repleto de referencias cultas y con un virtuosismo técnico aprendido del estudio de los grandes clásicos, ha realizado en acero la obra titulada Fuente Valencia.

La escultora Mar Solís (Madrid 1967) ha sido discípula de Martín Chirino y colaboradora Eva Lootz, cuenta con una extensa trayectoria expositiva, presenta Muros de agua.

Esther Pizarro (Madrid, 1967) escultora con una larga trayectoria artística centrada en el estudio de las ciudades desde diversas perspectivas y su relación con los elementos que las constituyen y sus habitantes. Para la muestra ha realizado la obra Fuente de la palabra.

Juan Asensio pertenece al grupo de escultores cuya poética de la forma en su práctica escultórica le llevan trabajar básicamente la piedra y la madera en una obra que se aproxima a los postulados del constructivismo y el racionalismo. En su obra, Sin título, 2005 crea un espacio íntimo y privado que transmita paz y tranquilidad, un paisaje interior.

Miquel Navarro (Mislata, Valencia, 1945) está considerado internacionalmente como una de las voces más personales dentro de la escultura contemporánea. Para la muestra organizada por el IVAM ha realizado la obra Estanque Lunar.

Julio González (Barcelona 1876 – París 1942) és un dels principals escultors del segle XX. La seua obra, no molt nombrosa, està distribuïda entre els majors museus d’art modern; destaquen les col·leccions del Musée National d’Art Moderne (París), del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) i del Museum of Modern Art (Nova York). La col·lecció més important de Julio González és la de l’IVAM, formada per prop de 400 peces (entre escultures, pintures i orfebreria) procedents de diverses adquisicions, però fonamentalment de les donacions de Carmen Martínez i Viviane Grimminger, hereves de l’artista. L’IVAM conserva també obra de Joan González (Barcelona 1868-1908) –germà de Julio– i de Roberta, filla de Julio González. L’IVAM dedica una de les seues sales del Centre Julio González a l’exhibició permanent de les obres de l’escultor, on un prestigiós especialista presenta cada any la seua particular visió sobre l’artista. L’autor del muntatge que es pot visitar en aquests moments és Tomàs Llorens.