Places categories: IVAM Centre Julio González

Stipo Pranyko (Jajce. Bosnia, 1930) es un artista nómada que pertenece a la nómina de la cultura desplazada yugoslava, surgida después de la Segunda Guerra Mundial. Su obra ha discurrido al margen de los circuitos comerciales del arte contemporáneo y se ha desarrollado en diferentes soportes, como el papel y otros materiales más humildes como la tela y la madera. Esta experimentación con estos materiales lo ha vinculado a movimientos artísticos de los años sesenta, sobre todo al arte povera, aunque su condición de hombre errante lo ha hecho constructor de sus propios territorios plásticos.

Sus obras se conciben como el equipaje móvil del vagabundo, pertrechos de la impedimenta del nómada: son flexibles, transformables, susceptibles de acoger los roces y las heridas de la vida, incorporando el desgaste y el deterioro como una más de sus marcas existenciales y consustanciales. Así la categoría del tiempo resulta determinante en la obra de Pranyko, que la incorpora y lee a través de metáforas poéticas continuadas, en permanente diálogo con la vida: la muerte, la enfermedad, la desaparición, el envejecimiento, el dolor, el sacrificio, el abandono… conforman el clima poético de su universo creativo.

En su obra en papel, los pliegues pasan a constituir un signo más de la composición. Los cuadros se enrollan o se pliegan para facilitar su transporte como un elemento más del ajuar básico de la vida. El material adquiere una espesa consistencia física y ética, en sus trazos, además de las señas de la biografía, resuena una memoria cultural antigua, y su consistencia y trabazón parece indicar que estamos ante una escritura o una cartografía vital más que frente a objetos artísticos. Papeles o cartón rasgados con las manos y pegados luego sobre una superficie plana o trazos de grafito arrebatados, muy gestuales y primarios en su agresividad y sencillez, configuran tropos de la herida, en los que el proceso creativo y la relación con el decurso de los días adquieren espesor físico y emocional.

Esta exposició, integrada per un conjunt retrospectiu de setanta obres (teles, aiguades, dibuixos, aquarel·les, gravats i escultura), reflectirà les grans èpoques de Braque, com el període fauve, el cubista, el de natures mortes, d’ateliers, etc. D’esta manera es reflectirà, des d’una nova perspectiva, la seua relació amb l’avantguarda del moment, el seu contacte amb el fauvisme i el cubisme a través dels efectes reduccionistes d’estructures arquitectòniques a formes geomètriques, de la il·lusió visual i de la representació artística de colors neutralitzats i patrons complexos que es definien com a cubisme analític.

En esta exposició l’artista valenciana Elena del Rivero, establida a Nova York, planteja experiències personals, inclús íntimes. Hi ha experiències humanes intenses que es viuen com un tall, escissió, ferida, trencament. Per això, la nova sèrie d’obres que integraran esta exposició seguix esta orientació al voltant d’una intervenció escenogràfica que, a manera d’exposició retrospectiva, submergirà literalment l’espectador en un embull de sobresaturada i ambivalent condensació emotiva i meditació en què Elena ha plantejat les seues experiències personals.

Els dibuixos, inspirats en la tradició epistolar, formen sèries com Letters to the Mother (Cartes a la mare), iniciada el 1992, a la qual posteriorment seguirien altres sèries que estan àmpliament representades en l’exposició. El segon element rellevant en la mostra són les instal·lacions a gran escala realitzades a base de paper en què l’artista, en la seua materialització del procés creatiu, empra tècniques relacionades tradicionalment amb el treball de la dona com cosir i brodar.

L’artista presenta en esta exposició la instal·lació [Swi:t] Home: A Chant ([Swi:t] Home. Un càntic), una peça creada amb motiu de la destrucció del World Trade Center l’11 de setembre de 2001. La instal·lació inclou la projecció d’onze vídeos que documenten tot el procés creatiu

Valencia Arte Contemporáneo – Iniciativa del Grupo FORTIS y Untittel Art Consulting, es la primera sociedad de inversión en arte creada en España que con el objetivo de difundir los diferentes lenguajes artísticos y aunando calidad creativa y mecenazgo ha cedido en depósito al IVAM su colección de 122 obras de 93 artista que integrarán dicha exposición.

Bajo estas premisas, la exposición “La Colección Valencia Arte Contemporáneo” se centrará en las manifestaciones de arte contemporáneo occidental analizando las diversas tendencias artísticas que se suceden en países tales como Alemania, Argentina, Austria, Puerto rico, Suecia, Ucrania, Francia, Turquía, Israel, Estados Unidos…

L’exposició està formada per un conjunt de 19 obres creades expressament per a esta exhibició per 14 artistes contemporanis: Kcho, dEmo, Paul Schütze, Marina Núñez, Adriana Varejão, José Manuel Ballester, Martín Chirino, Miquel Navarro, Carmen Calvo, Bernardí Roig, Jorge Pineda, Eugenio Ampudia, Alberto Corazón i Esther Pizarro. En les seues obres aborden el corpus conceptual i la imatgeria característica de l’esport marítim i els seus artefactes: l’aigua, la velocitat, la precisió, el treball en equip, etc.

Les obres s’exhibixen en diversos espais, com la façana de l’edifici, l’esplanada davant del museu, el vestíbul d’entrada i la galeria 8. Davant de l’escenari esportiu que oferix un dels esdeveniments esportius més rellevants, la Copa de l’Amèrica (America’s Cup), l’IVAM i la Fundación Arte Viva han coproduït esta exposició en què cada un dels artistes contemporanis seleccionats mostra la seua estètica personal i el seu interés artístic cap a l’univers marí, amb la creació d’este conjunt d’obres que exploren l’univers icònic que el mar ha oferit al llarg dels segles a l’imaginari artístic dels hòmens.

Tots els artistes participants han manifestat el seu interés artístic per l’univers marí des d’una estètica personal de manera que, tant les temàtiques com els llenguatges creatius, han generat un resultat plural, de gran dinamisme i experimentació absolutament contemporani. Moltes són les formes i les mirades que l’aigua ha oferit i ofereix actualment en totes les disciplines artístiques, bé de manera directa o ben indirecta, sota l’influx de la seducció que aquesta produeix entre els artistes. Els ports, els visitants de l’ahir i del hui, les seues vicissituds, poètiques i metàfores es desprenen i naveguen per aquesta exposició on els mitjans artístics triats per a expressar els continguts, passen pel vídeo art, l’escultura, la pintura plàstica, la fotografia, instal·lacions…

En aquesta poètica, sembla lògic que tots els artistes que formen part d’aquesta mostra s’hagen vist influenciats per la màgia de les seues aigües, per les seues llegendes, per la seua lluentor i per la seua llum, pel seu contrastos entre la calma i el tumult, demostrant que l’art no ha romàs alié a aquest cúmul de sensacions que ha transformat en originals estètiques. L’aigua, per a aquests artistes que hui ens acompanyen, és valorada com a símbol, com a inspiració i, sobretot, com a element creador. La mar ha fet créixer a aquesta ciutat de València, una vegada i una altra al llarg dels segles, i l’ha convertida en escenari de llibertat i obertura a altres cultures.

La velocitat és definida en física, segons una equació ben coneguda, com el temps que necessita un objecte mòbil per a recórrer una distància determinada entre dos punts o com la relació que hi ha entre l’espai recorregut i el temps transcorregut a recórrer-lo. No obstant, quan el mateix fenomen és abordat en la fenomenologia de la percepció i, encara més, en la percepció artística, la velocitat és la manifestació de les successives posicions que un mòbil pot ocupar en l’espai. O, en altres paraules, la velocitat és l’efecte dinàmic de la conjunció de la seqüència de desplaçaments en l’espai recorregut per un mòbil i les sensacions visuals indivisibles que sedimenten en síntesis perceptives i mentals d’un subjecte que les experimenta i viu en el seu camp visual com a aparicions i moments constitutius de la identitat d’aquell.

No obstant això, és cridaner que tant en la física com sobretot en la psicologia i les arts visuals la velocitat no sempre va acompanyada de la valoració del temps i, en ocasions, ni tan sols requerix la presència d’un mòbil, perquè tant pot ser activada per la percepció d’un objecte o, almenys, per una cosa que es mou i es desplaça davant dels nostres ulls, com pel fet que els nostres ulls es mouen davant de l’objecte, és a dir, per una iniciació cinètica. Tal com va vore Bergson, i va confirmar després Merleau-Ponty, la fenomenologia de la percepció ordinària, i no diguem si traspassem els llindars de l’artística, compliquen qualitativament la situació no sols als físics, sinó també als psicòlegs i als lògics. En general, a tot pensament que es pretenga objectiu. Per això, encara que ens siga possible descompondre i diferenciar el mòbil, el moviment i la velocitat, els seus entrellaçaments aporten materials valuosos per a les arts visuals perquè desvien els seus aspectes físics, psicològics o lògics en nom d’una transfiguració artística en les seues variables espaciotemporals.

Des d’estes consideracions i d’altres semblants que poguérem adduir, el projecte Speed Two proposa les següents seccions i apartats, i ha de quedar ben entés que la selecció dels artistes i les obres està presidida per les afinitats dels motius incorporats i, només d’una manera subsidiari als efectes expositius, per les harmonies formals quant a la seua presentació i muntatge. Esta és una premissa que, en la seua atenció al proclamat caràcter iconogràfic i temàtic del projecte, es fa ineludible i a esta respon que les obres deixen a un costat les tendències i els ismes a fi d’oferir preferentment les imatges que es revelen més pertinents als continguts dels enunciats.

Els artistes amb obra en l’exposició seran: Eduardo Arroyo, Giacomo Balla, Rafael Barradas, William H. Bradley, Rafael Canogar, Antonio de Guezala, Sonia Delaunay, Hugo Demarco, Jean Dubuffet, Marcel Duchamp, Equipo 57, Equip Crònica, Lyonel Feininger, Juan Genovés, Natàlia S. Gontxarova, Hans Hartung, Alfredo Jaar, Keiji Kawashima, Franz Kline, Gustav Klucis, El Lissitski, Otto Piene, Darío de Regoyos, Bridget Riley, Auguste Rodin, Antonio Saura, Eusebio Sempere, Jean Tinguely, Joaquín Torres-García, Günther Uecker i Wolf Vostell.

La mostra, produïda per l’Institut Valencià d’Art Modern IVAM, està formada per 86 obres, entre les qual s’inclouen 16 pintures –datades entre 1966 i 1980– pertanyents a algunes de les sèries més conegudes de l’Equip Crònica, obres sobre paper –serigrafies, collages i linòleums–, 19 dibuixos i dos escultures-múltiples. La Col·lecció de l’IVAM, a la qual pertanyen totes estes obres, posseïx una de les col·leccions més àmplies de l’Equip Crònica, formada per un centenar d’obres entre pintures, obres sobre paper, escultures i altres suports.

El catàleg editat amb motiu de l’exposició reproduïx les obres exposades i inclou textos de Barbara Rose, Michèle Dalmace, Sofía Barrón, Isabel Justo i Facundo Tomás, comissari de l’exposició.

Participants en el moviment Estampa Popular, el qual es definia per la seua adscripció a una estètica del realisme i la crítica social, Joan-Antoni Toledo, Rafael Solbes i Manolo Valdés van decidir formar l’Equip Crònica i treballar conjuntament. El 1965 Manolo Valdés, Rafael Solbes i Joan A. Toledo van participar en el XVI Salon de la Jeune Peinture de París amb el nom d’Equip Crònica. Si bé les obres que hi van presentar van ser realitzades individualment, l’esperit de treball en equip amb els mateixos pressupòsits estètics estava ja plenament consolidat. Joan-Antoni Toledo va abandonar el grup poc després i este va quedar constituït per Rafael Solbes (1940-1981) i Manuel Valdés (1942), fins l’any 1981, data en què la mort de Rafael Solbes va suposar la desaparició de l’Equip i l’inici de la carrera en solitari de Manolo Valdés.

El subconscient col·lectiu de València està travessat per aquell tramvia blau amb jardinera que anava a la Malva-rosa. La València dels anys cinquanta del segle passat no s’ha submergit per complet encara en la història ni ha caigut totalment davall el picot o l’onatge del plàstic.

Esta exposició pretén rescatar-la de la memòria a través d’un text i unes imatges que, un dia, també es tornaran grogues per a convertir-se en esta quinta essència de la imaginació que és la melangia. Els carrers, places, edificis, cantons d’aquella València van ser en un temps llocs iniciàtics per a diverses generacions de valencians. Estos espais van constituir moltes vegades la prolongació de sensacions i sentiments que van conformar la seua ànima col·lectiva. El text d’esta exposició ha sigut extret de la novel·la Tramvia a la Malva-rosa, que en el seu dia vaig escriure com una memòria sentimental d’un temps de formació i aprenentatge. En el relat, un jove acabat d’eixir de l’adolescència començava a madurar al mig d’una festa dels sentits d’aquella València encara d’horta, els plaers prohibits de la qual estaven punt de trencar totes les costures. Ara el text va acompanyat d’imatges actuals de la ciutat captades per la càmera de Joan Antoni Vicent com d’un món que es nega a desaparéixer, i a este treball s’han afegit fotogrames del rodatge de la pel·lícula que es va realitzar el 1995 sobre la novel·la, presos pel mateix fotògraf.

D’esta manera, a la realitat d’una València que roman en peu i encara està viva s’afig l’atmosfera de la literatura i del cine perquè s’endinse en el territori dels somnis a través de la ficció. Es tracta de tornar a passejar per aquella València a través d’un inconscient col·lectiu.

Luis Ramón Marín (Madrid 1884-1944) va ser fotògraf de premsa entre 1908 i el final de la Guerra Civil. Firmava els seus treballs amb el segon cognom i va formar part d’aquella generació de fotògrafs espanyols que van construir l’ofici de reporter gràfic a base d’intuïció i treball. Va viure sempre a Madrid, ciutat en què va desenrotllar la major part de la seua activitat, encara que molts dels reportatges que va fer al llarg de la seua vida el van portar a treballar per tota la geografia espanyola. Els seus inicis en la fotografia van coincidir amb el naixement a Espanya de la premsa il·lustrada i la incorporació de la imatge fotogràfica al mitjà imprés. El seu arxiu fotogràfic, compost per prop de díhuit mil negatius, en la seua majoria de vidre, va sobreviure gràcies a la seua família.

Este projecte, desenrotllat per Fundación Telefónica en col·laboració amb la Fundación Pablo Iglesias, que el custodia en l’actualitat, permet conéixer l’obra d’un fotògraf extraordinari. Marín va tindre una estreta relació, de 1924 a 1929, amb la Compañía Telefónica Nacional de España, i va ser el fotògraf que va aportar el major nombre d’imatges al projecte de documentació sobre la implantació de la telefonia a Espanya. La restauració de l’Archivo Histórico de Telefónica va donar lloc l’any 2005 a l’exposició que amb el títol Transformaciones es va mostrar en esta seu de la Gran Vía de la Fundación Telefónica. Després de molts anys de romandre en l’oblit, esta mostra va traure a la llum fotografies de Marín que, juntament a les dels seus companys de generació, van conformar un cos documental únic, amb imatges que barregen excepcionalment fotografia industrial, social, urbanística i arquitectònica.

Marín és un dels primers fotògrafs que ixen de l’estudi fotogràfic per a recórrer carrers i successos amb la seua càmera. Al costat de companys de professió com Díaz Casariego, Claret, Gaspar, Alfonso, Campúa i tants altres, va inventar el gènere del reportatge gràfic, l’ofici i la relació amb les empreses periodístiques. I amb estes, les relacions laborals, els preus i la forma de treballar. Van construir, al cap i a la fi, un nou estil de vida. Després de l’any 1939 molts d’estos autors van ser patir represàlies, els van confiscar o destruir els seus arxius i altres van abandonar la fotografia. Per a quasi tots ells es va produir l’oblit.

L’obra de Luis Ramón Marín dibuixa el perfil d’un fotògraf que vivia intensament el que feia, més enllà de qui fóra el seu client. La varietat de continguts de les seues imatges reflectix l’enorme vitalitat amb què va dur a terme una infinitat d’activitats. Dinamisme que explica la seua necessitat de mecanitzar-se i la seua atracció per les màquines. Marín estava en tots els llocs. Amb cotxe, moto o avió, va ser capaç de cobrir un darrere l’altre els esdeveniments més rellevants del seu temps.

Les dos-centes cinquanta imatges seleccionades per a l’exposició recorren els trenta-sis anys de la producció de Marín. Estan representats tots els temes que va tractar al llarg de la seua vida i es pretén que siga un recorregut per la seua obra i també per la seua vida. Ara, l’any 2008, quan les presentem en esta exposició, se situen de nou en el seu context històric i permeten reomplir els buits que existien en la història de la fotografia d’Espanya, així com en la història de la premsa o de la societat espanyola de 1900 a 1940. No podem continuar mirant estes fotografies i atribuir-les només el significat que es desprén dels textos que van il·lustrar en la seua època. Estes fotografies són capaces de sostindre els diversos discursos, impossibles de controlar. Només demanen espai. És temps que cada un ocupe el seu lloc per a observar el meravellós treball de Luis Ramón Marín.

Jaume I es troba en l’origen de l’actual cultura valenciana i, a més de la conquista de València, va prendre també l’illa de Mallorca. Per això tres artistes valencians (Manolo Valdés 1942; Miquel Navarro 1945; José Antonio Orts 1955) i un mallorquí (Bernardí Roig 1965) han sigut invitats a participar en una exposició d’homenatge al Conquistador. Es tracta de quatre artistes les maneres de fer dels quals diferixen notablement dels uns als altres i, encara que els quatre estan en el punt àlgid, les seues poètiques són difícils d’enllaçar en una mostra única. No obstant, hem jugat sobre una característica comuna, la sensorialitat mediterrània, per a tramar una xàrcia de significats (ai dels significats, que es mouen com el vent, igualment eteris i volàtils que l’esperit i, per tant, susceptibles de canviar a cada pas i davant de cada mirada!) que establira una gran al·legoria dels elements de l’exposició sobre els temps del rei conquistador.

Així, el primer d’ells es basa en el número 8, que en tots els idiomes europeus té una arrel semblant a la paraula “noche” (ocho/noche – acht/nacht – otto/notte – huit/nuit – eight/night – vuit/nit): són huit els segles transcorreguts des del naixement de Jaume i el huit constituïx una madeixa que, invertida, simbolitza l’infinit i, també, assenyala els recorreguts en cercle que l’espectador ha de donar per a visitar l’exposició; al mateix temps, José Antonio Orts ha posat huit quartets d’artefactes en la instal·lació Bosc i cavil·lacions; Bernardí Roig ha col·locat huit centenars de tubs de llum i Miquel Navarro té huit parells de guerrers vius formats en fila.

L’al·legoria s’estén també als continguts: els Libros de Manolo Valdés simbolitzen la memòria acumulada en les lletres escrites durant els huit segles d’història de València; la Ciutat roja de Miquel Navarro, les ciutats preses pel rei conquistador, específicament València, però també altres, com Mallorca o Borriana; les Figuras para la batalla, també de Miquel, són directament una al·legoria de la guerra a través dels soldats formats; Bosc i cavil·lacions, Llibres-aus i Font i sèquies de José Antonio Orts volen representar la natura i els regadius que els cristians van trobar en les terres conquistades, i tota la instal·lació de Bernardí Roig al·legoritza, de manera contradictòria, la nova fe, representada per la llum emesa pels tubs i el dolor de la pèrdua sentit pels antics habitants islàmics de València, concretat en cada un dels gestos de les cinc figures d’hòmens.

En conjunt, i amb independència dels significats que cada espectador trobe en les obres d’art exposades, creiem haver oferit una preciosa mostra, perfectament conjugada i harmonitzada, de quatre cimes de l’actual pensament artístic espanyol.

València, juny de 2008 Facundo Tomás Comissari de l’exposició

Fruit del conveni de col·laboració subscrit amb el Museum Tinguely i amb el patrocini de Bancaixa, l’IVAM presenta per primera vegada a Espanya una important exposició de l’escultor suís Jean Tinguely, mestre de l’art cinètic. La mostra està formada per 172 peces entre escultures, dibuixos, esbossos i documents cinematogràfics que reflectixen de forma admirable l’itinerari de l’artista i permeten examinar no sols l’evolució i la qualitat de les seues creacions, sinó la riquesa de la seua extensa obra. El catàleg que s’ha editat amb motiu de la mostra reproduïx les obres exposades i conté textos sobre Tinguely i la seua obra dels comissaris de l’exposició, Andrés Pardey, vicedirector del Museum Tinguely de Basilea, i Klaus Littmann, director de Littmann Kulturprojekte.

Les obres de Jean Tinguely es mostren per primera vegada a Espanya. Dèsset anys després de la seua mort, l’escultor suís del ferro, mestre de l’art cinètic, és protagonista d’una exposició retrospectiva a l’IVAM de València. Nascut el 1925 a Friburg, Jean Tinguely passa la seua infància i joventut a Basilea. El 1952, Jean Tinguely i la seua primera esposa, Eva Aeppli, s’instal·len a París, on ràpidament encaixa entre els artistes de la ciutat. Tinguely crea relleus en què uns elements mòbils de color blanc giren lentament contra un fons negre creant innovadores composicions. Estes imatges mòbils reben el nom de Méta-Malevich o Méta-Kandinsky i certament recreen en constel·lacions cada vegada més noves els models dels seus títols.

El 1959, amb les Méta-Matics, les seues màquines de dibuixar, Tinguely coneix per primera vegada l’èxit entre el públic. Els visitants de l’exposició poden elaborar amb una de les màquines de l’artista el seu propi dibuix abstracte, definit pels paràmetres de la màquina. El concepte suscita un gran interés. Alguns artistes com Hans Arp o Marcel Duchamp reaccionen de bon grat i reconeixen el nou camí obert per Tinguely en l’art. Els anys seixanta són testimoni de la creació de grans escultures fetes de trossos de ferro abans que Tinguely comence a pintar les seues escultures d’un negre uniforme. Ja no es tant el material o el seu origen (de piles de trossos de ferro) el que se situa al capdavant, sinó l’efecte uniforme tan escultural. El moviment, que en realitat s’estén més enllà de la pròpia escultura i que dobla en les escultures de l’aigua, es convertix en part integrant de l’obra.

Algunes obres monumentals com HON (1966) o Le Cyclop (a partir de 1969) són concebudes en col·laboració amb altres artistes. Tinguely sempre va treballar amb els seus col·legues artistes; Niki de Saint Phalle, Bernhard Luginbühl, Yves Klein, Daniel Spoerri són alguns dels seus importants companys en l’art. La idea de la col·laboració artística és essencial i decisiva per a Jean Tinguely. L’artista disfruta col·laborant en diverses ocasions amb els seus amics artistes, no sols en la realització d’escultures, sinó també en escenografies o projectes per a exposicions. Els anys setanta i huitanta assistixen a la creació d’algunes escultures monumentals, com per exemple la instal·lació Grosse Méta Maxi-Maxi Utopia, construïda el 1987 per a l’exposició retrospectiva del Palazzo Grassi de Venècia. A més se celebren per tot Europa més exposicions de les seues escultures-màquines: a la Tate de Londres, al Centre Georges Pompidou de París o al Kunsthaus de Zuric.

Tinguely coneix la fama gràcies als encàrrecs públics, com és el cas de la Fontaine Stravinsky, escultura que construïx el 1983 juntament amb Niki de Saint Phalle per a la plaça adjacent al Centre Georges Pompidou. Després de la mort de Tinguely l’any 1991, la seua viuda Niki de Saint Phalle arriba a un acord amb la casa d’assistència mèdica Roche de Basilea pel qual l’empresa funda un museu i sufraga tots els gastos. A canvi, Niki de Saint Phalle dóna al museu el patrimoni artístic de Tinguely. El Museum Tinguely es va inaugurar l’octubre de 1996 i des de llavors està finançat íntegrament per Roche.

L’obra d’Axel Hütte (Essen, Alemanya, 1951) planteja un dels enfocaments més renovadors i intel·ligents del panorama actual a l’hora d’abordar la representació del paisatge. Alumne de Bernd i Hilla Becher a l’Acadèmia d’Art de Düsseldorf en els anys setanta, Hütte aprén dels seus mestres no sols una manera de mirar l’arquitectura i l’espai a través de la fotografia, sinó l’actitud des de la qual es planteja els seus projectes.

En el pas dels huitanta als noranta, mentres l’artista està realitzant fotografies d’arquitectura a Itàlia, crida la seua atenció la presència i la singularitat del paisatge pròxim; esta atracció el porta a introduir-lo en la imatge i, com a conseqüència, desplaça a un costat les arquitectures abans dominants. Des d’este moment, el paisatge es convertix en l’autèntic protagonista de les seues imatges, i la idea del viatge i el contacte directe amb els llocs que visita comencen a centrar el seu treball, establint un joc amb la realitat objectiva i la representada que traça subtils llaços entre fotografia i pintura.

La mostra En terres estranyes, organitzada per Fundación Telefónica, reunix els resultats d’un projecte iniciat per Axel Hütte l’any 2004. En un viatge a través de les Illes Canàries, Belize, Mèxic, Nou Mèxic, l’Equador, Veneçuela, l’Argentina i Xile, l’artista seguix les rutes que fa segles van traçar els exploradors i conquistadores a la recerca del Nou Món. Catalogant les fites d’este itinerari d’arcàdies i llocs remots, Hütte tracta d’inventar una altra realitat construint la imatge adequada a partir dels materials de la natura. La seua mirada, no obstant, no deixa d’evocar-nos l’experiència primera d’aquells que, en un viatge cap a l’inconegut, van explorar per primera vegada estes terres estranyes