Marín

Luis Ramón Marín (Madrid 1884-1944) va ser fotògraf de premsa entre 1908 i el final de la Guerra Civil. Firmava els seus treballs amb el segon cognom i va formar part d’aquella generació de fotògrafs espanyols que van construir l’ofici de reporter gràfic a base d’intuïció i treball. Va viure sempre a Madrid, ciutat en què va desenrotllar la major part de la seua activitat, encara que molts dels reportatges que va fer al llarg de la seua vida el van portar a treballar per tota la geografia espanyola. Els seus inicis en la fotografia van coincidir amb el naixement a Espanya de la premsa il·lustrada i la incorporació de la imatge fotogràfica al mitjà imprés. El seu arxiu fotogràfic, compost per prop de díhuit mil negatius, en la seua majoria de vidre, va sobreviure gràcies a la seua família.

Este projecte, desenrotllat per Fundación Telefónica en col·laboració amb la Fundación Pablo Iglesias, que el custodia en l’actualitat, permet conéixer l’obra d’un fotògraf extraordinari. Marín va tindre una estreta relació, de 1924 a 1929, amb la Compañía Telefónica Nacional de España, i va ser el fotògraf que va aportar el major nombre d’imatges al projecte de documentació sobre la implantació de la telefonia a Espanya. La restauració de l’Archivo Histórico de Telefónica va donar lloc l’any 2005 a l’exposició que amb el títol Transformaciones es va mostrar en esta seu de la Gran Vía de la Fundación Telefónica. Després de molts anys de romandre en l’oblit, esta mostra va traure a la llum fotografies de Marín que, juntament a les dels seus companys de generació, van conformar un cos documental únic, amb imatges que barregen excepcionalment fotografia industrial, social, urbanística i arquitectònica.

Marín és un dels primers fotògrafs que ixen de l’estudi fotogràfic per a recórrer carrers i successos amb la seua càmera. Al costat de companys de professió com Díaz Casariego, Claret, Gaspar, Alfonso, Campúa i tants altres, va inventar el gènere del reportatge gràfic, l’ofici i la relació amb les empreses periodístiques. I amb estes, les relacions laborals, els preus i la forma de treballar. Van construir, al cap i a la fi, un nou estil de vida. Després de l’any 1939 molts d’estos autors van ser patir represàlies, els van confiscar o destruir els seus arxius i altres van abandonar la fotografia. Per a quasi tots ells es va produir l’oblit.

L’obra de Luis Ramón Marín dibuixa el perfil d’un fotògraf que vivia intensament el que feia, més enllà de qui fóra el seu client. La varietat de continguts de les seues imatges reflectix l’enorme vitalitat amb què va dur a terme una infinitat d’activitats. Dinamisme que explica la seua necessitat de mecanitzar-se i la seua atracció per les màquines. Marín estava en tots els llocs. Amb cotxe, moto o avió, va ser capaç de cobrir un darrere l’altre els esdeveniments més rellevants del seu temps.

Les dos-centes cinquanta imatges seleccionades per a l’exposició recorren els trenta-sis anys de la producció de Marín. Estan representats tots els temes que va tractar al llarg de la seua vida i es pretén que siga un recorregut per la seua obra i també per la seua vida. Ara, l’any 2008, quan les presentem en esta exposició, se situen de nou en el seu context històric i permeten reomplir els buits que existien en la història de la fotografia d’Espanya, així com en la història de la premsa o de la societat espanyola de 1900 a 1940. No podem continuar mirant estes fotografies i atribuir-les només el significat que es desprén dels textos que van il·lustrar en la seua època. Estes fotografies són capaces de sostindre els diversos discursos, impossibles de controlar. Només demanen espai. És temps que cada un ocupe el seu lloc per a observar el meravellós treball de Luis Ramón Marín.