05 oct. 2023 – 14 abr. 2024
IVAM Centre Julio González
planta 2, G4-G5
comparteix
Què és el popular? El popular no és la fama ni el famós. El popular no són els productes de la cultura de masses. El popular no és el pop. El popular no és l’art del poble, ni la identitat del país, ni els símbols de la nació. El popular no és producte del proletariat ni l’artesania de les classes treballadores. El popular no és el folklore. El popular no són els tòpics ni els souvenirs per a turistes. El popular no són les llepolies visuals, les mercaderies de tot a un euro, les regalies de la publicitat. El popular camina entre tot això, per davall de tot això, però és una altra cosa. popular és una exposició i és una investigació –ensenyar és una forma de coneixement–, que pretén respondre a aquesta pregunta.
El popular és una forma d’imaginació, sovint paraules, imatges i coses, que es produeixen mitjançant gestos, accions i festes, de maneres molt diverses. El popular té una naturalesa performativa, plàstica, mòbil, en contínua metamorfosi, més prop del ritual que del monument, litúrgia sense cap teologia.
popular parteix d’una interpretació forta. Aquells grups humans, formes-de-vida determinades, que no tenen cap representació política, per alguna raó, desenvolupen fortament la seua representació simbòlica. Succeeix històricament, des del naixement del poble, després de les revolucions polítiques de finals del segle XVIII, seran, precisament, les imaginacions de la pagesia i de les zones més remotes de les repúbliques on es comença a establir això que anomenem popular. Precisament els que tenien una menor representació política, perquè els estats nació estaven fortament lligats a les ciutats, a les grans metròpolis urbanes. Si pensem, per exemple, en com els imaginaris afrodescendents, quan els negres encara eren esclaus, es van convertir en llocs comuns per a representar els Estats Units, el Brasil o Cuba. O si pensem en com els gitanos a Espanya –però també a Hongria o a la Rússia prosoviètica–, els sempre exclosos políticament, encarnen els tòpics sobre la nació –Carmen, flamenc o bous– podem entendre de què estem parlant.
No és una fórmula senzilla, per descomptat. Per exemple, en el camp de l’art sabem bé que representació i participació no són categories que puguem separar del tot. Identificar amb precisió aquells grups humans amb excedent simbòlic no solament no és tasca fàcil, sinó que tampoc es tracta de sotmetre l’arxivament –en aquest cas la col·lecció de l’IVAM– a una mirada policial, a una mirada que vaja assenyalant amb el dit. La història de les emancipacions socials ens dona una idea de quins grups humans han anat aconseguint el llarg dels últims segles la representació política. La revolució industrial, les revolucions americanes i francesa, la revolució feminista, totes afegeixen camps en els quals fixar la nostra atenció. Si intentem situar la nostra mirada a la València del segle XXI, podem veure des d’ací com el proletariat, les dones o els grups LGTBI, d’una determinada manera, però també els migrants llatinoamericans, els àrabs, els africans, d’una altra manera, travessen aquesta imaginació que anomenem popular.
popular treballa sobre la rica col·lecció de l’IVAM, ampliant el focus sobre determinats aspectes –la música, per exemple–, subratllant llums sobre nombrosos aspectes de la col·lecció –l’imaginari de les classes treballadores– i fent notar les absències –la imaginació afrodescendent, per exemple. popular és un buidatge de l’arxiu IVAM, una espècie de festa de la mirada amb més de 1500 peces en exposició, amb una nova posada en relació de les peces –per exemple, el Niño de Elche ha realitzat cançons a partir de 15 peces de la col·lecció–, desbordant –desbordar és una altra de les qualitats del popular– genealògicament el marc del que significa art modern i, alhora, intentant donar unes pautes clares de lectura, un poc a la manera d’aquella Escola Popular de Saviesa Superior de Juan de Mairena, en paraules del bo d’Antonio Machado.
Activacions popular
