Muntatge del col·lectiu 'Òxid en la Mirada'. Fotografia: Miguel Molina-Alarcón. Sessió de Ximo Bayo, Albal-València, 1993
15 des. 2020
IVAM Centre Julio González
comparteix
El projecte “Indústria. Estudi parcial des de l’immaterial i el sonor”, concebut per Lorenzo Sandoval i Tono Vizcaíno per a l’IVAM, continua endavant amb una nova activitat: Matriu N003-València.
València va ser un dels enclavaments amb més activitat industrial de l’Estat espanyol, el model del qual va canviar ràpidament després de la Transició i la incorporació a la Unió Europea cap a un model de serveis, en què es va impulsar la construcció i el turisme. Aquest canvi de paradigma va provocar que una gran part de la memòria industrial fora abandonada, així com les seues evidències materials.
En aquesta trobada proposem abordar la temàtica de la lluita pel patrimoni industrial des de diferents perspectives. D’una banda, des de moviments ciutadans i entitats, com el projecte “La Corporació”, que va reivindicar el valor de les naus de Cros, o la memòria del treball compilada per CCOO. D’altra banda, presentem com es va donar nova vida a aquests espais a través de processos des de baix, com els centres socials autogestionats o l’organització de raves i esdeveniments culturals relacionats amb el so.
L’acte tindrà lloc el dimarts 15 de desembre, de 16.30 a 20.30 hores, a l’IVAMLab. Per a assistir-hi és indispensable la inscripció prèvia, ja que l’aforament està limitat a 20 persones. inscripcions en actividades@ivam.es.
La sessió s’estructurarà en dues parts:
● Intervencions:
– Yo valoro el patrimonio industrial. ¿Y tú?, Diana Sánchez Mustieles.
– De los usos y abusos en la memoria industrial, obrera, especulativa… a los re-usos de la intervención artística: acciones de La Corporació en la antigua fábrica Cros (València, 1994-1996), Miguel Molina-Alarcón.
– Komakino: expresión sonora, raves en entorno post-industrial, Alfonso Civantos.
– Archivos de historia del trabajo y la democracia, Alberto Gómez Roda.
– Kafè-tá-Kabarè. Veladas de variettés y desvariettés, Vanesa Castro i Iñaki López (Für Alle Fälle).
– Subvertir la fàbrica: okupació i espais productius a València, Anaïs Florin i Francisco Collado Cerveró (El Punt, Espai de Lliure Aprenentatge).
● Diàleg entre els participants (obert al públic).
Participants i resum de les intervencions
Diana Sánchez Mustieles és doctora arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València (UPV), especialitzada en revalorització i divulgació del patrimoni industrial. Ha fet conferències sobre el patrimoni industrial en els seus diferents àmbits, inclosos la gestió i l’educació patrimonial, així com informes de valorització en espais com l’Antigua Fundición Averly (Saragossa), les Cocheras de Cuatro Caminos (Madrid), Bombas Gens (València), etc. És directora i coordinadora del Pla director de la Reial Fábrica de Pisa i Porcellana de l’Alcora. Fa il·lustració enfocada a la didàctica patrimonial i és responsable del blog Patrimonio Industrial Arquitecténico (conegut en l’àmbit internacional i un dels més llegits a Espanya i Amèrica del Sud). Membre d’Icomos.
Yo valoro el patrimonio industrial. ¿Y tú?. El patrimoni industrial és un d’aquest “altres” patrimonis que encara no tenen la valoració que es mereix per part de la societat, probablement perquè és un patrimoni pròxim, una cosa que, contra tot pronòstic, li dona un valor especial, un valor de memòria que encara està viva que cal recuperar. Però, aleshores, quins valors té aquest patrimoni? Té valor històric, valor arquitectònic, valor constructiu, valor ètnic/tecnològic, valor pel seu conjunt, valor com a recurs revitalitzador, i té un gran valor social. Jo valore el patrimoni industrial, i tu?
Miguel Molina-Alarcón és catedràtic del Departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València i investigador responsable del grup d’investigació Laboratorio de Creaciones Intermedia (LCI) d’aquesta universitat. Com a artista ha desenvolupat el seu treball en el camp interdisciplinari de l’escultura, fotografia, art públic, art sonor i performance. Ha format part de col·lectius artístics com Societat d’Artistes Purgatori, La Corporació, Associació de Música Electroacústica i Art Sonor d’Espanya (AMEE), Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló (AVVAC), entre altres. Ha sigut organitzador d’alguns esdeveniments en espais industrials, com “Memòria Industrial” (1994) i “L’Edat del Ciment. Intervencions fàbrica de ciment de Burjassot” (1999).
De los usos y abusos en la memoria industrial, obrera, especulativa… a los re-usos de la intervención artística: acciones de La Corporació en la antigua fábrica Cros (València, 1994-1996). Es reflexionarà sobre les diferents accions (artístiques, polítiques i ciutadanes) dutes a terme pel col·lectiu La Corporació a l’antiga fàbrica Cros de València entre 1994-1996, tant pels seus èxits, fracassos i descobriments dels usos i abusos produïts en el patrimoni industrial, i la seua valoració no solament material, sinó també humana dels obrers i crítica de l’especulació econòmica posterior patida en aquests mateixos espais. Cadascuna d’aquestes accions va tindre una estratègia i conseqüències diferents: de la primera acció com a esdeveniment artísticofestiu “Memòria Industrial” (1994), amb la participació d’artistes, antics obrers i ciutadania en general, a l’acció política de presentar una moció a l’Ajuntament de València (1995) i de crear la fundació La Corporació (1996) per a aglutinar tots els agents socials, polítics, culturals i econòmics valencians per a la seua preservació com a espai cultural contemporani polivalent. El projecte va ser inconclús, va tindre els seus resultats i desviaments inesperats.
Alfonso Civantos, també conegut com a Fon, gallec de naixement, arriba a València en 1998, on es troba amb els primers espeternecs de l’escena rave de la ciutat. En 1999 funda el col·lectiu Komakino (KMK) que, durant els anys en què va estar en actiu, va ser una part important del moviment rave a la zona de Llevant.
Komakino: expresión sonora, raves en entorno post-industrial. Es parlarà del moviment rave a València, començant pels primers passos de l’escena electrònica prerave, les seues influències, el context musical i la seua filosofia. A partir d’ací, es connectarà amb l’evolució del moviment rave i els col·lectius que el van protagonitzar, parant especial atenció al naixement de Komakino (KMK), del qual Alfonso Civantos (Fon) va ser l’alma mater. Aquest col·lectiu va tindre el seu període de més activitat entre 1999 i 2007, en què va participar en l’organització de raves, sovint en entorns industrials.
Alberto Gómez Roda és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, en l’especialitat d’Història Contemporània. Ha desenvolupat investigacions sobre el franquisme i el moviment obrer a València. Des de maig de 2001 és el responsable de l’arxiu històric de Comissions Obreres del País Valencià.
Archivos de historia del trabajo y la democracia. CCOO manté una xarxa d’arxius que van sorgir en la dècada de 1980, en un moment de reconversions i destrucció massiva de l’ocupació industrial, a partir d’iniciatives pròpies de l’afiliació, per a mantindre la memòria del treball i de la lluita contra la dictadura. El nucli material d’aquests arxius és la documentació generada pel moviment de les comissions obreres i, des de la conquesta de la legalitat a l’abril de 1977, per les organitzacions del sindicat. Però la memòria del treball i la lluita per la democràcia transcendeix la història depositada en els documents i materials diversos que hem reunit (carnets, fotografies, cartells, fulls de mà, pancartes, partitures, etc.). En la nostra pràctica de recuperació activa, conscients de la insuficiència de la documentació conservada, conseqüència de la precarietat de les nostres organitzacions, hem dirigit la nostra mirada als subjectes, dones i homes, que guarden arxius personals i la memòria personal i col·lectiva del viscut. És per això que hem desenvolupat projectes d’història oral, amb entrevistes en profunditat que interpel·len sobre el treball, la militància i la vida. En els últims anys destaca la reflexió sobre la desindustrialització i el moviment obrer a la ciutat.
Vanesa Castro i Iñaki López (Für Alle Fälle). Són agitadors culturals, especialistes en projectes col·laboratius i treball en xarxa, en mitjans audiovisuals i transmèdia. Codirectors de Für Alle Fälle, una productora cultural independent que naix en 2003. Fundadors, impulsors i coordinadors de RuralC, associació que impulsa la innovació social i l’agitació cultural en el rural; de la comunitat Montenoso, que visibilitza i dinamitza les comunitats de muntanyes veïnals en mà comuna; de la plataforma insultarte.net, del laboratori d’experimentacio Dio3Stu, i d’altres projectes col·laboratius. Llicenciats en Belles Arts, produeixen obres analògiques i digitals, fan performances i happenings, organitzen esdeveniments culturals i curadories i imparteixen tallers i conferències. La seua manera de treballar es caracteritza per rondar i tractar de hackejar límits, qüestionar l’inqüestionable. Per a cada projecte duen a terme una investigació i apliquen la disciplina que consideren més adequada. Els agrada practicar l’art viu i divers.
Kafè-tá-Kabarè. Veladas de variettés y desvariettés. Kafè-tá-Kabarè van ser set vetlades de variettés i desvariettés que van succeir entre 2005 i 2006 al CSO Pepika La Pilona, drassana de 1920 rehabilitada i governada com a centre social okupat per veïnes del Cabanyal. La selecció dels números escènics es basava en la varietat i en els criteris establits en un llibre d’estil. A part dels números de la casa i les “metavedettes”, van actuar moltes figures joves del moment, grans glòries del cabaret valencià i bombes de l’escena internacional. Les escenografies eren diferents en cada vetlada, una combinació extrema de luxe i misèria, un gaudi d’objectes i tresors, una reconversió constant de deixalles industrials. Les vetlades eren d’entrada gratuïta, i comptaven amb l’acurat servei d’una cigarrera i un equip de distingits cambrers en barra i taula, només copes de vidre vintage, begudes de qualitat, còctels a preus populars i ambient divers.
Anaïs Florin i Francisco Collado Cerveró (El Punt, Espai de Lliure Aprenentatge).
Anaïs Florin és artista visual. La seua pràctica artística s’inscriu principalment en l’àmbit de les pràctiques en context, en les quals presenta especial interés als relats, memòries i lluites associades a les transformacions territorials. Ha publicat els llibres Ara vindran les màquines. Relats subalterns de la València Sud amb Alba Herrero i La Retaguardia.
Francisco Collado Cerveró és historiador i bibliotecari vinculat al moviment d’okupació i de contrainformació. Les seues recerques estan enfocades a pràctiques de resistència al marge dels relats hegemònics. Ha publicat llibres sobre les okupacions a la ciutat de València, el Sàhara i el maquis.
Els dos formen part d’El Punt, un col·lectiu nascut a València l’any 2016, fruit de la conjunció de dos projectes anteriors. D’una banda el Centre de Documentació Antagonista (CDA) i, d’altra, part de la Biblioteca Anarquista Al Margen. Els seus objectius són la recopilació, conservació, catalogació i difusió de tot tipus de material bibliogràfic i documental vinculats a moviments socials de la ciutat de València i els seus voltants. Disposa d’una biblioteca de vora 3.000 volums, una extensa col·lecció de publicacions periòdiques (diaris, revistes, fanzins i butlletins), cartells i documentació en diversos formats. Entre altres activitats, han organitzat i/o participat en xarrades, presentacions de llibres i exposicions.
Subvertir la fàbrica: okupació i espais productius a València. L’okupació d’espais abandonats per a la seua reutilització com a centres socials autogestionats arranca a València l’any 1989. Des de llavors hi ha hagut desenes de variades experiències, unes amb èxit i d’altres no tant, en les quals s’han posat en marxa projectes polítics i culturals basats en l’autogestió, l’assemblearisme i l’horitzontalitat. Alguns d’aquests espais eren antigues fàbriques o tallers. Exemple en són el Kasal Popular del carrer Llíria, el de Flora 6, Pepica la Pilona, el Proyecto Mayhem, La Fusteria, La Jero, la Fàbrica Maelectric o Bombas Gens. En aquests espais l’okupació va substituir, després d’anys de silenci, el soroll de les màquines i les reivindicacions obreres per les converses de joves en assemblees o la música de centenars de concerts de tota classe de músiques. En aquestes fàbriques, reconvertides en CSOA, els crits de ràbia van traspassar els seus murs i es van fer audibles als carrers.
