Conversa amb motiu de la presentació de l’exposició Cardiograma, entre l’artista Lola Lasurt i la seua comissària Nuria Enguita.

Cardiograma és el nou projecte específic que l’artista Lola Lasurt proposa per a la Galeria 6 de l’IVAM, que té com a punt de partida una visita que va realitzar al Museu del Gremi Artesà de Fallers de València i la trobada d’un ninot indultat anomenat Democràcia, obra de l’artista faller José Azpeitia.

La conversa contextualitzarà l’exposició de Lola Lasurt en l’IVAM amb altres treballs realitzats per l’artista, interessada en l’estudi del passat recent i les relacions entre les històries privades i els esdeveniments col·lectius, investigacions que tenen la cultura popular, ritual i festiva, en el seu centre.

Des del segle XIX i durant el XX es forja alguna cosa així com una “imaginació tecnològica” a què no som aliens en els nostres dies. Amb això ens referim al fet que la tecnologia, fruit de les revolucions industrials i matrius d’una idea del progrés, transcendeix la seua dimensió purament instrumental i es constitueix com a un medi ambient, un substrat antropològic que mesura les distàncies entre els pobles i les civilitzacions del món, i una esfera d’expectatives projectades al futur que es manifesten per mitjà de la imaginació artística i literària. Aquest principi actiu d’allò que és tecnològic articula, de fet, molts dels comportaments artístics de les anomenades “avantguardes”. A tot això se suma l’aparició històrica quasi providencial d’un dispositiu, la fotografia, que multiplica exponencialment la potència de difusió de les imatges i arxiva tot el llegat artístic del passat. Si estudiem amb atenció eixa combinació de factors històrics i culturals podem fer un diagnòstic podem fer un diagnòstic bastant precís dels eixos originaris del segle XX, entendre el seu esperit d’època, però, també, comprendre d’una manera tal vegada més lúcida les pulsions del nostre present, pulsions, per exemple, en la nostra enigmàtica i sens dubte patològica relació amb les imatges.

Víctor del Río és assagista i professor titular de teoria de l’art a la Universitat de Salamanca. La seua trajectòria investigadora recorre la teoria de l’art contemporani, la gènesi i desenvolupament de l’estètica documental i la teoria de la fotografia, també ha dedicat bona part de la seua investigació a l’estudi dels marcs ideològics i els substrats antropològics de la nostra relació amb la imatge i la tecnologia. Entre els títols més destacats, és autor dels llibres següents: La superación de la estética del documento (Universidad de Salamanca, 2008); Factografía. Vanguardia y comunicación de masas (Abada, Madrid, 2010); La querella oculta. Jeff Wall y la crítica de la neovanguardia (El Desvelo, Santander, 2012); La pieza huérfana. Relatos de la paleotecnología (Consonni, Bilbao, 2015) o La memoria de la fotografía. Historia, documento y ficción (Cátedra, Madrid, 2021).

El projecte ‘Indústria / Matrius, trames i sons’, realitzat per Lorenzo Sandoval i Tono Vizcaíno per a l’IVAM, proposa una nova activitat: la Matriu N004-Alacant.

A Alacant, el relat oficial ha parat poca o nul·la atenció al patrimoni industrial. La projecció turística de sol i platja ha copat l’imaginari local, relegant a un segon pla aquelles realitats que no encaixen amb aquesta imatge idealitzada. No obstant això, diferents institucions, col·lectius i persones a títol individual lluiten perquè la memòria industrial no acabe completament oblidada.

En aquesta trobada proposem parlar i reflexionar sobre el patrimoni industrial alacantí des de l’activisme ciutadà, les pràctiques artístiques, l’arxivística i la musicologia. L’acte tindrà lloc divendres 26 de març, de 16:30 a 20: 00h, al IVAMLab 1.

La sessió s’estructurarà en dues parts:
• Intervencions:
– Elles, las cigarreres. Teresa Lanceta.
– L’Arxiu de la Democràcia. La recuperació de la memòria històrica. Beatriz Bustos.
– La Fàbrica de Tabacs d’Alacant com a principi i ¿final? d’un barri popular. Relacions del teixit associatiu amb la desindustrialització del barri de Carolines a Alacant. Vicent Oncina.
– El cançoner industrial: el gran oblidat. Josep Vicent Frechina.
• Diàleg entre els participants (obert a el públic).

Participants i resums de les intervencions

Teresa Lanceta Aragonés és doctorada en Art. Treballa el teixit, l’escriptura i el vídeo, entre els quals destaca un extens treball documental sobre les dones a la fàbrica de tabacs d’Alacant. Entre les seues exposicions individuals destaquen La alfombra roja (1989), Tejidos marroquíes. Teresa Lanceta (2000) al MNCARS i a la Villa des Arts, Casablanca, Adiós al rombo a La Casa Encendida i Azkuna Zentroa, El paso del Ebro i La alfombra española del siglo XV, en la Galería Espacio Mínimo, Madrid.

Ha participat col·lectivament en How to (…) things that don’t exist, 31ª Bienal de Sâo Paulo, VIVA ARTE VIVA, 57ª Bienal de Venecia, en El contrato, La Alhóndiga de Bilbao, La Réplica Infiel, al CA2M, ¿ornamento=delito? Bombas Gens, Aplicación Murillo, Sevilla o Te toca a ti, a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló.

Elles, les cigarreres. Les dones tenien accés només a determinats treballs temporals, com les tasques agrícoles, i mal pagats i amb pocs drets, com el servei domèstic, en el qual estaven sotmeses a l’arbitrarietat dels “senyors” i a una paga mínima, mentre que a la fàbrica, el salari estava assegurat, encara que fora minso, el que empenyia els homes a buscar alguna cosa millor; però, a elles, els garantia una estabilitat satisfactòria.

Això no obstant, l’enorme fidelitat de les cigarreres a la fàbrica es devia a l’enteniment que, des d’un principi, hi va haver entre l’empresa i les dones. Es va establir un consens tàcit que aconseguia compatibilitzar, en la mesura del possible, els interessos d’ambdues parts, buscant que les necessitats familiars de les treballadores foren ateses sense perjudicar els guanys de l’empresa.

Beatriz Bustos Mendoza és llicenciada en Història per la Universitat d’Alacant. Ha cursat el Programa de Doctorat Societat i Estat a Espanya (segles XIV-XX). Entre les seues publicacions es troben Mujeres y movilización vecinal del barrio Virgen del Remedio de Alicante (1975-1982) (Centre d’Estudis de la Dona de la UA) i l’edició crítica Diarios de la Guerra Civil (1936-1939) Eliseo Gómez Serrano (Vicerectorat d’Extensió Universitària de la UA), juntament amb Francisco Moreno.

Des de 2004 és especialista tècnic a l’Arxiu de la Democràcia, un dels fons documentals de l’Arxiu General de la UA. A més de les tasques pròpies d’un arxiu, també participa en les activitats didàctiques que s’hi organitzen, com les visites de l’alumnat, preparant les mostres documentals, i la presentació de la pàgina web.

L’Arxiu de la Democràcia. La recuperació de la memòria històrica. La recuperació de la memòria històrica. L’Arxiu de la Democràcia és una iniciativa del Vicerectorat de Cultura, Esport i Llengües de la Universitat d’Alacant que va començar la seua activitat l’any 2004. L’objectiu de l’entitat és doble: d’una banda, assegurar la conservació de la memòria documental de la transició democràtica i de la consolidació de la democràcia a la Comunitat Valenciana i facilitar-ne a la ciutadania l’accés; d’una altra banda, estimular el coneixement de la nostra història a través d’accions divulgatives de tota mena i publicacions, contribuint a l’enfortiment de la memòria col·lectiva cívica i democràtica.

Per a aquesta comunicació, centrarà la seua atenció en els fons documentals relacionats amb el patrimoni industrial alacantí, a partir dels moviments socials, concretament el moviment obrer i assembleari de la dècada dels anys setanta

Vicent Oncina i Climent és Enginyer Tècnic Agrícola de formació i “veí” per convicció i no només per padró. Compagina la seua participació en el teixit associatiu del barri entre l’associació de veïns, l’hort comunitari i el sindicat de llogaters, entre d’altres. Lligat des de fa anys a lluites i projectes en l’àmbit de Carolines, s’ha centrat en els darrers temps en analitzar els efectes de la transformació de la Fàbrica de Tabacs i la reivindicació de la importància de la participació del veïnat en la presa de decisions sobre els usos de l’espai.

La Fàbrica de Tabacs d’Alacant com a principi i ¿final? d’un barri popular. Relacions del teixit associatiu amb la desindustrialització del barri de Carolines a Alacant. L’origen de la trama urbana del barri de Carolines es remunta a la fi del segle XIX, amb l’ampliació de les instal·lacions de la Fàbrica de Tabacs. Allà roman l’activitat industrial més d’un segle, configurant la idiosincràsia local fins els inicis de l’actual segle XXI.

En 2002 es va traslladar la fàbrica al polígon industrial Les Talaies, quedant tot el conjunt fabril orfe d’activitat i ocult, pel mur que l’envolta, a les mirades de les veïnes, a poc a poc esvaït dels seues pensaments, condemnat en uns llimbs d’ostracisme durant una dècada. En 2010 es va rehabilitar el vell edifici, batejat per a l’ocasió com “Las Cigarreras”, per a ser emprat com a espai cultural. Des de llavors, al seu interior s’organitzen exposicions, concerts i actes culturals, mentre a l’exterior, la crisi provocada per la bombolla immobiliària assola i despobla un barri de classe treballadora.

La situació del barri afavoreix que siga objectiu, l’any 2014, dels fons d’ajudes europees EDUSI, amb un projecte que té com epicentre la rehabilitació de “Las Cigarreras” i el seu entorn. Així és com s’inicia un procés de gentrificació baix el pretext de combatre la degradació, alhora que el veïnat s’ha organitzat per aturar els seus efectes i reclama l’ús i la participació en les infraestructures i el seu futur per a suplir la històrica mancança dotacional.

Josep Vicent Frechina dirigeix la revista semestral de Música i Cultura Popular Caramella i ha publicat, entre d’altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (Els llibres de Caramella, 2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (Bromera, 2016), amb Joan Olivares i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (Andana Editorial, 2016), Premi de la Crítica 2018 de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Col·labora en diversos mitjans de comunicació i és el secretari del jurat dels Premis Ovidi a la Música en Valencià des de la seua creació.

És president de la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. El 2017 va ser reconegut amb el premi Recercat.

El cançoner industrial: el gran oblidat. L’estudi de les tradicions populars arrossega, com una pesada llosa, els seus prejudicis fundacionals, fills de la ideologia romàntica que els propicià. El Romanticisme va construir un imaginari idíl·lic del món rural i, en contraposició, una visió hostil, grisa, profundament negativa, de les ciutats industrials. Per aquesta raó el cançoner industrial, el repertori de cançons que es cantaven fent la feina a la fàbrica, en els desplaçaments a peu i en grup del domicili al treball i en les ocasions festives que reunien treballadores i treballadors, és el gran oblidat en els treballs sobre el folklore musical valencià. I és una llàstima perquè els reculls que hem pogut confegir d’aquells repertoris ens mostren una imatge diàfana de les condicions de treball, les relacions socials, els processos d’autorepresentació i les aspiracions i frustracions dels homes i dones que les cantaven: un reflex d’una època molt sovint més il·lustratiu i significatiu que els que ens proporciona la documentació històrica.

Conversa entre Guillaume Désanges i François Piron, comissaris de l’exposició Absalon, Absalon.

L’exposició de l’artista conegut com a Absalon (Israel, 1964 – França, 1994), coproduïda per l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i el CAPC, Musée d’Art Contemporain de Bordeus, té dos objectius principals: per una banda, deixar patent la contribució crucial d’aquest artista al discurs de l’art produït en la dècada dels anys noranta; i per una altra banda, establir un diàleg entre els seus creadors i les seues línies conceptuals i les d’alguns artistes com Robert Gober, Laura Lamiel o Mona Hatoum, o amb el treball d’artistes contemporanis com Myriam Mihindou o Dora García.

Durant la conversa, els dos comissaris, mitjançant dos projectes d’Absalon seleccionats per a l’exposició i els diàlegs establerts amb els altres artistes, proposen la reinterpretació de la fredor de les formes minimalistes amb un vocabulari emocional i afectiu, que emfatitza la soledat de la vida i les relacions, així com la relació amb el cos humà, la malaltia, la precarietat i la finitud de la vida.

Presentació de Mª Jesús Folch, conservadora de l’IVAM i comissària de l’exposició Imaginaris mecànics i tècnics en la col·lecció de l’IVAM.

L’IVAM presenta amb Imaginaris Mecànics i Tècnics en la Col·lecció de l’IVAM, una nova lectura de la col·lecció en la qual, a través de les 300 obres, il·lustra l’interés de les pràctiques artístiques per a imaginar la concepció mecànica de l’univers i, a través dels grans invents, els mitjans de transport o els objectes de comunicació, així com dels nous procediments industrials, científics i tècnics i la incorporació de nous materials, posa de manifest la simbiosi perfecta entre ciència, tècnica, disseny i art.

Amb la finalitat de presentar la mostra i coincidint amb la seua obertura al públic, Mª. Jesús Folch, comissària d’aquesta, realitza un recorregut per les 10 sales en les què s’estructura, i a través de les imatges de les obres que la integren. Podrem apreciar pràctiques d’artistes interessats en dissenyar i construir mecanismes o en crear imaginaris que reflectiren l’esperit de la cultura industrial i científica que els envoltava, com Alexander Calder, Marcel Duchamp, Lászó Peri, Man Ray, Moholy–Nagy, Boris Ignatovich, Germaine Krull o Gustav Klucis.

També ens acostarà a les obres de tecnòlegs visionaris com Gilberto Zorio o d’aquells artistes que, com Maribel Doménech o Gary Hill, reflexionen sobre l’esperit, el temps, el cos i la memòria, utilitzant materials i tècniques extretes de la manufactura industrial. I ens mostrarà les obres d’altres creadors que, com Yturralde, Alfaro, Sempere, José Luis Alexanco, Elena Asins o Soledad Sevilla defensen el diàleg entre la ciència i l’art, o narradors conceptuals que, com Thomas Ruff, investiguen sobre la percepció de les imatges a través del mitjà fotogràfic, utilitzant la iconografia mecànica com a tema bàsic.

Amb motiu de l’exposició Imaginaris mecànics i tècnics en la col·lecció de l’IVAM, l’IVAM ha organitzat una extensa programació d’activitats que inclou concerts, conferències, taules redones i un taller d’artista, entorn de la temàtica de la mostra, que s’inaugura amb aquesta conversa.