Matriu N004 – Alacant

El projecte ‘Indústria / Matrius, trames i sons’, realitzat per Lorenzo Sandoval i Tono Vizcaíno per a l’IVAM, proposa una nova activitat: la Matriu N004-Alacant.

A Alacant, el relat oficial ha parat poca o nul·la atenció al patrimoni industrial. La projecció turística de sol i platja ha copat l’imaginari local, relegant a un segon pla aquelles realitats que no encaixen amb aquesta imatge idealitzada. No obstant això, diferents institucions, col·lectius i persones a títol individual lluiten perquè la memòria industrial no acabe completament oblidada.

En aquesta trobada proposem parlar i reflexionar sobre el patrimoni industrial alacantí des de l’activisme ciutadà, les pràctiques artístiques, l’arxivística i la musicologia. L’acte tindrà lloc divendres 26 de març, de 16:30 a 20: 00h, al IVAMLab 1.

La sessió s’estructurarà en dues parts:
• Intervencions:
– Elles, las cigarreres. Teresa Lanceta.
– L’Arxiu de la Democràcia. La recuperació de la memòria històrica. Beatriz Bustos.
– La Fàbrica de Tabacs d’Alacant com a principi i ¿final? d’un barri popular. Relacions del teixit associatiu amb la desindustrialització del barri de Carolines a Alacant. Vicent Oncina.
– El cançoner industrial: el gran oblidat. Josep Vicent Frechina.
• Diàleg entre els participants (obert a el públic).

Participants i resums de les intervencions

Teresa Lanceta Aragonés és doctorada en Art. Treballa el teixit, l’escriptura i el vídeo, entre els quals destaca un extens treball documental sobre les dones a la fàbrica de tabacs d’Alacant. Entre les seues exposicions individuals destaquen La alfombra roja (1989), Tejidos marroquíes. Teresa Lanceta (2000) al MNCARS i a la Villa des Arts, Casablanca, Adiós al rombo a La Casa Encendida i Azkuna Zentroa, El paso del Ebro i La alfombra española del siglo XV, en la Galería Espacio Mínimo, Madrid.

Ha participat col·lectivament en How to (…) things that don’t exist, 31ª Bienal de Sâo Paulo, VIVA ARTE VIVA, 57ª Bienal de Venecia, en El contrato, La Alhóndiga de Bilbao, La Réplica Infiel, al CA2M, ¿ornamento=delito? Bombas Gens, Aplicación Murillo, Sevilla o Te toca a ti, a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló.

Elles, les cigarreres. Les dones tenien accés només a determinats treballs temporals, com les tasques agrícoles, i mal pagats i amb pocs drets, com el servei domèstic, en el qual estaven sotmeses a l’arbitrarietat dels “senyors” i a una paga mínima, mentre que a la fàbrica, el salari estava assegurat, encara que fora minso, el que empenyia els homes a buscar alguna cosa millor; però, a elles, els garantia una estabilitat satisfactòria.

Això no obstant, l’enorme fidelitat de les cigarreres a la fàbrica es devia a l’enteniment que, des d’un principi, hi va haver entre l’empresa i les dones. Es va establir un consens tàcit que aconseguia compatibilitzar, en la mesura del possible, els interessos d’ambdues parts, buscant que les necessitats familiars de les treballadores foren ateses sense perjudicar els guanys de l’empresa.

Beatriz Bustos Mendoza és llicenciada en Història per la Universitat d’Alacant. Ha cursat el Programa de Doctorat Societat i Estat a Espanya (segles XIV-XX). Entre les seues publicacions es troben Mujeres y movilización vecinal del barrio Virgen del Remedio de Alicante (1975-1982) (Centre d’Estudis de la Dona de la UA) i l’edició crítica Diarios de la Guerra Civil (1936-1939) Eliseo Gómez Serrano (Vicerectorat d’Extensió Universitària de la UA), juntament amb Francisco Moreno.

Des de 2004 és especialista tècnic a l’Arxiu de la Democràcia, un dels fons documentals de l’Arxiu General de la UA. A més de les tasques pròpies d’un arxiu, també participa en les activitats didàctiques que s’hi organitzen, com les visites de l’alumnat, preparant les mostres documentals, i la presentació de la pàgina web.

L’Arxiu de la Democràcia. La recuperació de la memòria històrica. La recuperació de la memòria històrica. L’Arxiu de la Democràcia és una iniciativa del Vicerectorat de Cultura, Esport i Llengües de la Universitat d’Alacant que va començar la seua activitat l’any 2004. L’objectiu de l’entitat és doble: d’una banda, assegurar la conservació de la memòria documental de la transició democràtica i de la consolidació de la democràcia a la Comunitat Valenciana i facilitar-ne a la ciutadania l’accés; d’una altra banda, estimular el coneixement de la nostra història a través d’accions divulgatives de tota mena i publicacions, contribuint a l’enfortiment de la memòria col·lectiva cívica i democràtica.

Per a aquesta comunicació, centrarà la seua atenció en els fons documentals relacionats amb el patrimoni industrial alacantí, a partir dels moviments socials, concretament el moviment obrer i assembleari de la dècada dels anys setanta

Vicent Oncina i Climent és Enginyer Tècnic Agrícola de formació i “veí” per convicció i no només per padró. Compagina la seua participació en el teixit associatiu del barri entre l’associació de veïns, l’hort comunitari i el sindicat de llogaters, entre d’altres. Lligat des de fa anys a lluites i projectes en l’àmbit de Carolines, s’ha centrat en els darrers temps en analitzar els efectes de la transformació de la Fàbrica de Tabacs i la reivindicació de la importància de la participació del veïnat en la presa de decisions sobre els usos de l’espai.

La Fàbrica de Tabacs d’Alacant com a principi i ¿final? d’un barri popular. Relacions del teixit associatiu amb la desindustrialització del barri de Carolines a Alacant. L’origen de la trama urbana del barri de Carolines es remunta a la fi del segle XIX, amb l’ampliació de les instal·lacions de la Fàbrica de Tabacs. Allà roman l’activitat industrial més d’un segle, configurant la idiosincràsia local fins els inicis de l’actual segle XXI.

En 2002 es va traslladar la fàbrica al polígon industrial Les Talaies, quedant tot el conjunt fabril orfe d’activitat i ocult, pel mur que l’envolta, a les mirades de les veïnes, a poc a poc esvaït dels seues pensaments, condemnat en uns llimbs d’ostracisme durant una dècada. En 2010 es va rehabilitar el vell edifici, batejat per a l’ocasió com “Las Cigarreras”, per a ser emprat com a espai cultural. Des de llavors, al seu interior s’organitzen exposicions, concerts i actes culturals, mentre a l’exterior, la crisi provocada per la bombolla immobiliària assola i despobla un barri de classe treballadora.

La situació del barri afavoreix que siga objectiu, l’any 2014, dels fons d’ajudes europees EDUSI, amb un projecte que té com epicentre la rehabilitació de “Las Cigarreras” i el seu entorn. Així és com s’inicia un procés de gentrificació baix el pretext de combatre la degradació, alhora que el veïnat s’ha organitzat per aturar els seus efectes i reclama l’ús i la participació en les infraestructures i el seu futur per a suplir la històrica mancança dotacional.

Josep Vicent Frechina dirigeix la revista semestral de Música i Cultura Popular Caramella i ha publicat, entre d’altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (Els llibres de Caramella, 2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (Bromera, 2016), amb Joan Olivares i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (Andana Editorial, 2016), Premi de la Crítica 2018 de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Col·labora en diversos mitjans de comunicació i és el secretari del jurat dels Premis Ovidi a la Música en Valencià des de la seua creació.

És president de la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. El 2017 va ser reconegut amb el premi Recercat.

El cançoner industrial: el gran oblidat. L’estudi de les tradicions populars arrossega, com una pesada llosa, els seus prejudicis fundacionals, fills de la ideologia romàntica que els propicià. El Romanticisme va construir un imaginari idíl·lic del món rural i, en contraposició, una visió hostil, grisa, profundament negativa, de les ciutats industrials. Per aquesta raó el cançoner industrial, el repertori de cançons que es cantaven fent la feina a la fàbrica, en els desplaçaments a peu i en grup del domicili al treball i en les ocasions festives que reunien treballadores i treballadors, és el gran oblidat en els treballs sobre el folklore musical valencià. I és una llàstima perquè els reculls que hem pogut confegir d’aquells repertoris ens mostren una imatge diàfana de les condicions de treball, les relacions socials, els processos d’autorepresentació i les aspiracions i frustracions dels homes i dones que les cantaven: un reflex d’una època molt sovint més il·lustratiu i significatiu que els que ens proporciona la documentació històrica.